Pocs turistes i massa pous de petroli al pas per North Dakota

(text publicat el 13/09/2012 a www.lavanguardia.com)

Posta de sol a Bismarck, capital de Noth Dakota

Choteau, Montana .- Sí, North Dakota té un paisatge i història força similar al del seu germà del sud, però ben poca cosa més en comú. De fet només cal fixar-nos en una dada per entendre’n algunes de les principals diferències: mentre l’estat de South Dakota és conegut per les seves peculiars i icòniques atraccions turístiques, el de North Dakota és considerat l’estat turísticament menys visitat dels 50 que formen la unió. Només un parc nacional tocant la banda oest, quasi amb la frontera amb Montana, atrau un nombre relativament important de visites. Tot i això cada any son més els que s’animen a anar-hi a viure, i en algunes poblacions els preus de les cases són exageradament alts si es comparen amb localitzacions similars. El motiu? North Dakota és actualment, amb un 3,7%, l’estat amb un nivell més baix d’aturats de tot el país. I és que tot i que l’agricultura segueix sent la principal font d’ingressos, les explotacions petrolieres a la part nord-oest del territori estan experimentant un gran creixement que requereix d’un elevat nombre de treballadors qualificats. Tot plegat fa que l’estat no només sigui sobradament auto-suficient pel que fa a recursos energètics, sinó que a més sigui un dels pocs de la unió que pot presumir de tenir superàvit en els seus comptes.

Wikipedia Facts: NORTH DAKOTA

-Resultats 2008: Obama/Biden: 44,62% – McCain/Palin: 53,25%
-El 19è estat en superfície: 183.272 Km2 (5,71 “Catalunyes”)
-El 48è estat en població: 672.591 habitants a 2010 (0,09 “Catalunyes”)
-El 47è estat en densitat de població: 3,58 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Jesus Camp – Fargo (només els primers minuts)
-Tòpic: L’estat Sioux – L’estat dels ‘Peace Gardens’

Carrer principal de Fargo, North Dakota

Una de les destinacions que tenia més clara al planificar la ruta era la ciutat de Fargo, a la banda més oriental de l’estat just a la frontera amb Minnesota. Però venint de les ‘Black Hills’ primer calia fer parada a Bismarck, la capital de North Dakota i seu d’un interessant museu que intenta fer amb les seves exposicions un recorregut per tota la història de l’estat. Des de restes de dinosaures de fa milions d’anys fins a les tècniques modernes d’agricultura, passant per les diferents tribus de natius americans que habitaven la zona i el seu estil de vida (junt amb una breu explicació dels diferents conflictes i batalles amb ‘l’home blanc’). Una bona introducció a l’estat abans de continuar la ruta. La ciutat de Fargo, en canvi, té ben poc a oferir al viatger més enllà d’un ambient tranquil on passar uns dies i la possibilitat de fer-se una fotografia al costat de l’estelladora de fusta que es va utilitzar a la pel·lícula dels germans Coen que du el nom de la ciutat. Quelcom que no deixa de tenir el seu punt d’absurd si tenim en compte que només una breu escena a l’inici del film està localitzada a Fargo (tota la resta passa a l’estat veí de Minnesota), en un bar que ni tan sols existeix a la ciutat. Suposo però que l’escassetat d’atractius turístics fa que qualsevol reclam sigui vàlid, fins i tot encara que només estigui relacionat amb l’estat d’esquitllada i sigui tant poc significant com una senzilla màquina que serveix per triturar fusta.

Visitar els ‘Peace Gardens’ semblava, en un inici, una aposta segura… si fins i tot els destaquen a les matricules dels cotxes és que deu valdre la pena, no? Doncs no tant. Tot i que he de reconèixer la interessant particularitat geogràfica dels anomenats ‘jardins de la pau’, un cop feta la visita no estic del tot segur de si totes les milles recorregudes van acabar valent la pena. Establerts als inicis dels anys 1930 just a la frontera entre els EUA i el Canada, volen ser una celebració de la bona relació entre els dos països mitjançant un parc on poder trobar-se i dur a terme certs esdeveniments sense necessitat de creuar les fronteres. I és que els jardins es troben tècnicament, tot i que la frontera és quasi sempre present, en terres internacionals. Això sí, arrel dels atacs del onze de setembre a New York City, ara cal presentar documentació a l’hora de sortir-ne cap a qualsevol dels dos països.

Un dels molts pous de petroli a prop de Williston, North Dakota

Passant pel que es considera el centre geogràfic d’Amèrica del Nord (incloent Mexico i Canada), va arribar el moment d’entrar de ple en territori d’explotacions petroleres. Ja me n’havien parlat en el meu pas per Fargo i sobretot a Bismarck, on vaig poder conversar amb algú que treballa amb les companyies que n’exploten els recursos, però en cap cas em podia imaginar ‘la magnitud de la tragèdia’. Al circular per estats com Oklahoma o Texas ja havia vist força pous de petroli escampats pel paisatge en convivència amb tranquils camps de pastures, però aquí la millor manera de descriure la sensació que vaig tenir en veure-ho és ‘una autèntica febre de l’or (negre)’. Tot sembla estar en obres, hi ha un intens trànsit de camions i vehicles comercials que obliga a ampliar les autopistes, per tot arreu es veuen pous de petroli inoves prospeccions, els ramats han desaparegut del paisatge i al seu lloc hi ha grans residències temporals per als milers de treballadors necessaris per a fer funcionar la maquinària. La combinació de les noves tècniques (inclosa la polèmica tècnica del ‘fraking’, que requereix grans quantitats de productes químics per alliberar els recursos de les roques) junt amb els preus elevats del petroli, en fan rendible l’extracció a aquesta zona. Per sort la meva estada allà va ser força breu i de seguida vaig poder continuar la ruta cap al sud, on el gran ‘Theodore Roosevelt National Park’ protegeix, com en tantes altres ocasions, el característic paisatge del oest americà i la seva fauna. L’entrada del parc està situada a la minúscula població de Medora, conservada tal i com era ara fa més de cent anys quan un empresari la va comprar sencera per tal de convertir-la en un centre turístic al ‘Far West’. El seu principal reclam és un gran musical que barreja música country popular amb petites pinzellades de la història del poble, junt amb moments per al patriotisme i l’exaltació del president Theodore Roosevelt. El 26è president no només va viure aquí una bona temporada sinó que fins i tot en una ocasió va arribar a dir, tal i com els agrada recordar als de la zona, que ‘no hagués estat mai president de no ser pels seus dies a North Dakota’.

Moment final del particular musical de Medora, a North Dakota

Un cop finalitzada també la convenció dels demòcrates (realitzada la primera setmana de setembre a Charlotte, North Carolina) sembla que el més beneficiat a les enquestes d’opinió ha estat l’equip d’Obama, sobretot gràcies a una convenció sense grans sorpreses però amb enèrgics i emotius parlaments de la primera dama i Bill Clinton. L’ex-president va posar dades concretes sobre la taula, parlant sobre les diferències entre els plans econòmics i les mesures que els dos partits volen posar en pràctica si guanyen les eleccions de novembre. En canvi, el discurs d’Obama va ser molt més genèric però amb la clara intenció d’intentar reactivar l’esperit que al 2008 el va dur a la Casa Blanca, i que enguany sembla molt més diluït. En tot cas, coincidència o no, després de tres mesos consecutius en que l’equip de Mitt Romney havia estat recaptant més donacions que el d’Obama, les últimes dades mostren un lleuger avantatge per als demòcrates. La propera gran cita en la campanya però, seran sens dubte els debats presidencials en que els candidats s’hauran d’enfrontar cara a cara, i per al quals sembla que Mitt Romney s’està preparant a consciència. El primer d’ells no es celebrarà fins el 3 d’octubre a la ciutat de Denver, a Colorado, així que mentrestant es preveu que els actes de campanya i les recaptacions de donatius continuïn sense massa sorpreses o grans canvis en la intenció de vot.

Els núvols de New Hampshire

(text publicat el 04/07/2012 a www.lavanguardia.com)

Tipic paisatge de New Hampshire

Barre, Vermont .- Sincerament, ja trobava a faltar els paisatges de muntanya i natura que de forma majoritària formen el paisatge dels EUA. Les grans ciutats i àrees densament poblades són sempre interessants, però alhora incòmodes de visitar. O com a mínim més incòmodes que passar per petits pobles connectats per carreteres secundàries per les que no es pot anar a més de 55 milles per hora. El meu pas per l’estat de New Hampshire ha estat una bona transició, venint de la ciutat de Boston, cap a la natura i el ‘country side’ sense oblidar algunes ciutats de mida mitjana. Una baixada de ritme general que començava a caldre.

Wikipedia facts: NEW HAMPSHIRE
-Resultats 2008: Obama/Biden: 54,13% – McCain/Palin: 44,52%
-El 46è estat en superfície: 24.217 Km2 (0,75 “Catalunyes”)
-El 42è estat en població: 1.316.470 habitants a 2010 (0,18 “Catalunyes”)
-El 20è estat en densitat de població: 53,68 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Live Free or Die – Jumanji
-Tòpic: La mare dels rius – L’estat de granit

Aquí, sovint se sent algú citant una frase atribuïda a Mark Twain: ‘Si no t’agrada el temps que fa a New England, espera uns minuts’. I realment, per la meva experiència, no pot ser més encertada. Un es pot llevar amb clarianes, passar per tempestes conduint a la carretera i arribar amb un sol espaterrant a Portsmouth (una de les poques poblacions costaneres de New England). Tot en un marge aproximat d’una hora. La visita però no va durar massa estona doncs calia arribar a temps per a la primera bicicletada popular de Manchester, la ciutat més gran de l’estat. En un país en que gairebé tothom va en cotxe per a fer fins i tot les distàncies més petites, que algú s’animi a organitzar passejos en bicicleta sempre és engrescador. I més encara, si el punt final del recorregut és la terrassa d’un bar on petar la xerrada tot recuperant forces.

Locals gaudint dels llacs de New Hampshire

Però New Hampshire és ben conegut per les seves zones de muntanya i natura. De fet, aquí s’hi troben algunes de les estacions d’esquí més grans de tot New England. Ara de neu ja no n’hi ha, així que el turisme canvia d’activitats i es centre en les possibilitats d’esbarjo que donen els nombrosos llacs i rius que s’hi troben. Des de la pesca, als passejos en barca o les motos aquàtiques… i el ‘tubing’. O el que és el mateix: baixar el curs d’un riu amb tot d’amics asseguts a uns pneumàtics inflables amb, normalment, alguns ‘packs’ de cerveses que es mantenen fresques gràcies a la temperatura de l’aigua. Jo però em vaig conformar amb la que possiblement sigui la major atracció turística de la zona, el ‘Mount Washington’. La muntanya és, amb els seus 1.917 metres d’alçaria, el cim més alt de New England i per pujar-hi un pot escollir entre fer-ho en tren, en cotxe o a peu. Això sí, la carretera que puja fins a l’observatori (on al 1934 s’hi va registrar el récord de velocitat de vent, a 372km/h) és de propietat privada així que cal anar preparat per a pagar peatge.

Cotxe pujant la carretera del 'Mount Washington', a New Hampshire

Aquests dies, com no pot ser d’altre manera, encara cuegen les reaccions polítiques a la decisió del Tribunal Constitucional d’avalar la proposta d’Obama per a reformar la sanitat americana. El més paradoxal però, és veure com els republicans intenten posicionar-se radicalment en contra d’una proposta que, bàsicament, és una copia del sistema que va implantar Mitt Romeny a Massachusetts quan n’era governador. I a tot això algunes enquestes segueixen mostrant els dos candidats frec a frec de cara a les eleccions de novembre, així com una important divisió del país sobre la proposta sobre el sistema de salut. De moment però, sembla que la campanya s’agafarà uns dies de vacances en motiu de la celebració del dia de la independència.

Cavalls, pollastres i altres bestioles més complicades d’explicar a Kentucky

(text publicat el 11/05/2012 a www.lavanguardia.com)

Cursa de cavalls al 'Churchill Down" de Louisville, Kentycky

Ashland, Kentucky .- Dinosaures, cavalls, pollastres, cérvols… i més pollastres. Realment els animals, en una o altra forma, han estat una constant en la setmana que he passat viatjant per  Kentucky. Al mateix logotip de l’estat hi apareix un cavall i, de fet, Kentucky és l’estat dels EUA amb més cérvols i galls dindi per habitant. En general, és considerat un dels estats del sud i la seva proximitat amb Tennessee no només és geogràfica, ja que també hi abunden les emissores de ràdio de música country i les destil·leries de whisky (concretament de ‘bourbon’). Fins i tot un particular estil country és originari d’aquí, el ‘Bluegrass‘, que obté el nom d’una herba present a les pastures i que proporciona aliment d’alta qualitat als criadors de cavalls per a curses.

Wikipedia Facts: KENTUCKY

-Resultats 2008: Obama/Biden: 41,17% – McCain/Palin: 57,40%
-El 37è estat en superfície: 104.659 Km2 (3,26 “Catalunyes”)
-El 26è estat en població: 4.339.367 habitants a 2010 (0,58 “Catalunyes”)
-El 24è estat en densitat de població: 41,46 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Goldfinger – The People vs. Larry Flynt
-Tòpic: L’estat del ‘Bluegrass‘

Nena jugant al costat de dinosaures al 'Creation Museum' de Kentucky

La primera parada era obligada, i ja feia temps que era a la meva llista de llocs a visitar. Ells l’anomenen museu, jo encara no li he trobat la classificació adequada. Com a bon estat de l’anomenat “cinturó bíblic”, a Kentucky hi ha una forta presència d’esglésies evangèliques que creuen en la literalitat del que hi ha escrit a la Bíblia. Aquesta radicalitat (en més d’un sentit) porta a molts a negar les teories de l’evolució de Darwin, ja que entren plenament en conflicte amb el que explica el llibre del Gènesi. Per tal de fer palpable el seu punt de vista es va obrir al 2007 el modern i complert “Creation Museum”, on amb els instruments tradicionals dels museus de ciències (exposicions, planetaris, projeccions, xerrades…) s’intenten provar les teories creacionistes. El concepte estrella? Els dinosaures. Si segons la Bíblia tots els animals van ser creats al mateix instant… homes i dones, per força, van haver de conviure amb ells. Pura lògica.

Després d’aquesta breu i anecdòtica introducció a l’estat, m’esperava a Louisville un dels esdeveniments socials més mítics i importants dels EUA. Conegut com els ‘dos minuts més intensos de l’esport’, el ‘Kentucky Derby’ ha estat part de la història de les curses de cavalls des de 1875. Més de 150.000 persones vestides per a l’ocasió es reuneixen cada primer dissabte de maig a les instal·lacions del ‘Churchill Down’ per passar un dia a les curses, amb tot el que això implica: Vestits de gala, barrets impossibles, “veure i deixar-se veure”, apostes, fotos, alcohol, festa… Ah! I   cavalls i genets competint pels dos milions de dòlars de premi. La bogeria comença a primera hora del matí i s’allarga fins a l’onzena cursa, la del “Derby”, a dos quarts de set del vespre. Després ja res no importa (tot i que encara hi ha dues curses més), i tothom prova de marxar tan ràpid com pot sense ni tan sols, en moltes ocasions, saber qui ha estat el guanyador. Per a molts les curses només són una excusa. La prova són els milers de persones concentrades a la zona central de la pista, el lloc on és la festa de debò però des d’on és gairebé impossible veure la pista. Com comprendreu, una experiència a la qual el qualificatiu ‘espectacular’ li queda més que curt.

Curses de cavalls i barrets extravagants al 'Kentucky Derby'

Per sort, la resta de dies de ruta han estat molt més relaxats. Una petita granja familiar a la part sud de l’estat, va ser el lloc ideal on trobar la calma necessària per passar un parell de dies recuperant forces (amb menció especial al menjar casolà a base de productes de l’hort i l’oportunitat de cuinar una truita de patates a base d’ous frescos de gallina i ànec). També va servir per fer una interessant visita al ‘Mammoth Caves National Park’ (que conté el sistema de coves més gran del món fins ara descobert), abans de continuar cap a l’est passant per l’origen d’una de les receptes més famoses del món fins a retrobar-me amb el sistema muntanyós dels Apalatxes. Just on conflueixen els estats de Kentucky, Virginia i Tennessee; hi ha el ‘Cumberland Gap Historical Park”. Bàsicament una obertura entre les muntanyes que al segle XVIII va servir als pioners per avançar cap a l’oest des de Virginia i conquerir als indis autòctons les terres de Kentucky. Una interessant visita històrica enmig de la natura que sens dubte ajuda a entendre les dificultats de l’època, ara resoltes mitjançant un túnel.

'Ranger' explicant la història de les 'Mammoth Caves' de Kentucky

I just quan semblava que la campanya havia caigut en una certa monotonia, l’actual vicepresident,Joe Biden, va fer unes declaracions personals a la televisió parlant dels matrimonis homosexuals. Una qüestió més que polèmica aquí als EUA. A les primàries de North Carolina del passat dimarts, per exemple, es va incloure una pregunta al respecte que ha acabat modificant la constitució de l’estat prohibint qualsevol unió homosexual. A la constitució! Tot plegat ha acabat precipitant l’aparició del president Obama en una altra entrevista televisada, fent història afirmant la seva posició favorable a legalitzar els matrimonis entre persones del mateix sexe. Mai un president no s’hi havia posicionat a favor. En canvi a Romney, per la seva banda, li ha faltat temps per deixar ben clar que ell s’hi oposa i ara tothom especula amb les possibles conseqüències electorals de les declaracions. Per una banda, Obama pot perdre els suports de bona part de les comunitats negres vinculades a esglésies baptistes (entre d’altres), però de l’altra ha reforçat la simpatia de progressistes i liberals a favor de la igualtat de drets. Caldrà, doncs, estar atent a les properes enquestes d’opinió, ja que segurament encara és massa aviat per saber-ho. Però això no ha frenat les cadenes de notícies 24h, que ahir anaven fent les seves especulacions mentre jo gaudia d’un sopar a base de “Kentucky Fried Chicken” per a la meva última nit a l’estat.

El Rei, musica country i alguns processos difícils d’explicar

(text publicat el 09/01/2012 a www.lavanguardia.com)

"Street car" a Memphis

Asheville, North Carolina .- Encara que geogràficament Tennessee es troba al mig del país, això de viatjar pels estats considerats del sud està sent tota una experiència. Passar el cap d’any a Memphis va ser la benvinguda ideal a l’estat que va fer gran la música country i, posteriorment, a Elvis Presley. Segurament les dates hi han ajudat, però la sensació de festa continuada ha estat present en les diferents ciutats que he visitat. Tant al “Beale Street” de Memphis com al “Broadway” de Nashville, cada nit es poden trobar múltiples actuacions en viu que intenten reviure un passat musical que probablement ja no tornarà a ser el què un dia va ser.

Wikipedia Facts: TENNESSEE

-Resultats 2008: Obama/Biden: 41,83% – McCain/Palin: 56,90%
-El 36è estat en superfície: 109.247 Km2 (3,4 “Catalunyes”)
-El 17è estat en població: 6.346.105 habitants a 2010 (0,85 “Catalunyes”)
-El 19è estat en densitat de població: 53,29 hab/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: 21 Grams / The Green Mille (filmades a)
-Tòpic: L’estat de la música Country

La primera parada, especialment venint de Tupelo (Mississippi), havia de ser Memphis. Un jove Elvis hi va aterrar amb la seva família al 1948 i és aquí on va començar la seva carrera musical que el va portar a ser “el Rei”. Per als més fans hi ha un munt de possibilitats per recordar-lo. Des de fer un tour per Graceland (la seva mansió), al museu del “Rock and Soul” o la visita aSun Studio (on va ser “descobert i va gravar els seus discs). El problema és que tot i que m’encanta Elvis, sempre m’acaba resultant un pèl embafador després d’unes quantes cançons. Calia doncs continuar la ruta cap a la capital de la música a partir de la qual Elvis va crear els seu particular estil, i la que més sovint m’acompanya a la carretera. I es que va ser a Nashville, -concretament al 1925 al Grand Ole Opry– on es va iniciar la transformació de la música Country cap el que és avui en dia. El que en aquells temps no eren més que cançons populars cantades als bars i places dels pobles va acabar sent, gràcies a les estacions de ràdio establertes a Nashville, un fenomen de masses al país i arreu del món.

"Country Music Hall of Fame" a Nashville

I mentrestant, la tan anticipada cursa cap al nomenament del partit republicà per fi ha començat. El caucus d’Iowa ja ha quedat enrere amb un resultat que atorgarà 13 delegats per Romney i 12 per Santorum, dels 2.380 que hi ha en joc de cara a la convenció republicana d’Agost. Però això no para i aquesta setmana és el torn de New Hampshire, un estat al nord-est del país on s’esperen resultats força diferents als d’Iowa. Si bé fins ara les qüestions religioses i purament conservadores han tingut un paper determinant, a New Hampshire caldrà buscar altres recursos degut al caràcter més moderat de la població. S’esperen doncs bons resultats per a Mitt Romney i potser també per a Jon Huntsman, que va saltar-se el primer caucus per tal de centrar-se en aquest estat. El dubte és què passarà Rick Santorum, que va sorprendre amb molt bons resultats però que no ha comptat amb suficient suport ni temps per “treballar-se” el terreny tal i com va fer a Iowa. Ah! I cal tenir molt present també que el sistema canvia doncs a New Hampshire no es celebren caucus sinó primàries semi-obertes, en les que poden participar tant els que han declarat ser votants republicans com els que s’han registrat com a independents.

Dubtes? A veure si aconsegueixo esvair-ne alguns. Els caucus consisteixen en reunions veïnals on s’escolten les propostes de les diferents candidatures (mitjançant representants dels candidats)  i cadascú vota després la opció que més li ha agradat. A les primàries, en canvi, simplement es vota el candidat escollit sense haver d’escoltar postures ni reunir-se amb els veïns. Però això no és tot, doncs a les primàries no sempre pot votar la mateixa gent a cada estat on es celebren. Per a votar als EUA cal estar prèviament registrat com a votant i, en el tràmit, es pregunta al ciutadà si vol constar com a votant republicà, demòcrata o independent. Mitjançant això, els partits de cada estat defineixen qui pot participar en el procés d’elecció del candidat segons la seva “afiliació”.

Per mi la setmana ha estat llarga i atapeïda, i la ruta sempre m’obliga a continuar sense massa temps a descansar. Però per sort he pogut passar el cap de setmana sense presses camuflat entre estudiants de la universitat de Tennessee a Knoxville, la ciutat on va créixer Quentin Tarantino. Bon ambient, xerrar de tot i de res, cerveses (sempre!) i escoltar música country al porxo de la casa. El millor que podia fer per agafar forces abans de canviar d’estat, tot creuant les “Smoky Mountains” fins a North Carolina.