Tag: Dallas

(text publicat el 22/02/2012 a www.lavanguardia.com)

White Sands National Monument, New Mexico .- És literalment impossible recórrer la gran extensió de l’estat de Texas amb el temps que hi he pogut destinar, de fet és el segon més gran només després d’Alaska. Per sort al desembre en vaig poder fer un primer tast amb la visita a Dallas, al nord, en motiu d’un partit dels Cowboys. D’aquesta manera en aquesta ocasió he pogut concentrar la ruta a la part sud, passant per alguns punts que he considerat claus per a entendre el caràcter d’una regió en la que alguns sectors en reclamen la independència respecte els Estats Units.

Wikipedia Facts: TEXAS

-Resultats 2008: Obama/Biden: 43,68% – McCain/Palin: 55,45%
-El 2n estat en superfície: 696.241 Km2 (21,68 “Catalunyes”)
-El 2n estat en població: 25.145.561 habitants a 2010 (3,35 “Catalunyes”)
-El 26è estat en densitat de població: 37,20 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: No Country for Old Men / Apollo13 / (Bonus: Walker, Texas Ranger)
-Tòpic: Lone Star State (L’estat de l’estrella solitària)

Venint de Miami -amb parada inclosa al Mardi Gras de New Orleans– estava clar que la primera destinació a Texas seria Houston (dieu vosaltres la frase o la dic jo?). La capital de l’energia als EUA (bàsicament el petroli i gas natural) és ben famosa per allotjar les grans instal·lacions que hi té la NASA per controlar les missions espacials i entrenar als astronautes. La visita és especialment recomanable per als qui, com jo, els fascina la tecnologia i la ciència en general. Permet veure en primera persona artefactes tant autèntics com el coet Apollo 18, que mai va ser llançat a l’espai per falta de pressupost, o la última càpsula de les missions Apollo en tornar a la Terra . Per als més mitòmans (aquí també m’hi compto) menció especial al pas per la sala de control de missions que tantes vegades hem vist en imatges, o la possibilitat de tocar una de les 8 úniques roques lunars al món en exhibició.

Seguint la ruta cap al oest era obligada una ràpida parada a Sant Antonio, on es poden visitar les missions espanyoles que van protagonitzar bona part de la història de la independència de Texas respecte Mèxic. La més famosa és la del Alamo, doncs allí s’hi va produir la batalla que va acabar inspirant i animant a la resta de tropes fins a la victòria final. Però aquí les grans distàncies no perdonen, així que no hi va haver temps per massa més. La meva intuïció em deia que valia la pena destinar tres dies a visitar un dels parcs nacionals més grans però menys visitats del país, el “Big Bend”. Vaig encertar de ple. Tenint sempre present l’agulla del dipòsit de benzina (i omplint el tanc a cada gasolinera del camí) em vaig afartar de fer milles endinsant-me al desert tot deixant enrere la civilització. Un cop hi vaig arribar vaig descobrir que tot i estar envoltat d’un paisatge de pel·lícula, res va ser més interessant que escoltar les històries dels qui per un motiu o altre han decidit conviure amb les dures condicions del desert.

Mentrestant, hi ha hagut ben poques novetats pel que fa a la campanya electoral que acabarà triant qui s’enfrontarà a Obama. La propera data clau és la setmana vinent, amb les primàries d’Arizona i Michigan, amb especial importància de les segones doncs és l’estat on va néixer Mitt Romney i del qual el seu pare en va ser governador. Una derrota aquí a favor del candidat ultra-conservador Rick Santorum deixaria força tocades les possibilitats de Mitt, al qual ara per ara les enquestes no li són massa favorables. Així Romney centra ara la seva estratègia en intentar fer-se valdre com l’únic candidat republicà capaç de combatre Obama. La qüestió és que segurament quelcom de cert hi ha, doncs fins i tot hi ha alguns demòcrates que estan fent campanya a favor de Santorum perquè creuen que no podrà convèncer prou votants a les eleccions de Novembre. Això sí, tot sembla indicar que serà l’un o l’altre, doncs ni Ron Paul ni Newt Gingrich compten hores d’ara amb els suports necessàris.

El meu recorregut per Texas l’he acabat a El Paso. És una de les ciutats més segures i amb menys homicidis dels EUA tot i estar ben enganxada a la ciutat mexicana de Juárez, considerada la ciutat més perillosa del món. La presència de la frontera es deixa notar i de fet a les carreteres hi ha instal·lats controls d’immigració que aturen a tots els vehicles per demanar els papers. A mi de moment me n’ha tocat passar tres, tot i que suposo que algun més em trobaré passant per New Mexico i Arizona camí de California. Crec que per a les properes setmanes m’esperen un munt de paisatges desèrtics… De moment ja n’he visitat el primer a New Mexico, on he trobat un lloc molt especial per escriure aquest post (offline) tot esperant la posta de sol.