Baseball, l’experiència americana

(text publicat el 1/07/2012 a www.kolhosp.com)

Vistes de l’estadi dels ‘Boston Red Sox’, el ‘Fenaway Park’

‘Cuida el teu llenguatge’, ‘beu amb responsabilitat, ‘seu al teu seient’… A ‘Fenaway Park’repassaven les normes bàsiques de comportament abans del partit i a aquelles hores jo ja n’estava trencant una. La entrada de 20 dòlars que acabava de comprar -la més econòmica de totes- no em permetia seure a cap localitat de l’estadi dels ‘Boston Red Sox’, però això no li semblava importar a ningú més enllà de l’home de la megafonia. El baseball és en general un esport tranquil, lent. Ningú t’esbronca si t’has d’aixecar. Ells ho fan constantment per anar a buscar cerveses fresques i ‘hot dogs’, per molt que un exèrcit de venedors ambulants els ho posi fàcil per estar-se quiets. Deu ser que costa mantenir la concentració en el joc, o potser que el saltar-se alguna de les normes els fa haver de visitar el lavabo en més d’una ocasió en les tres hores que acostuma a durar cada partit. En tot cas em queda clar que el baseball, en general, és per a la majoria més un passatemps que no pas un esport, encara que els qui estan al camp siguin autèntics atletes capaços de llançar boles a 150 Km/h. Els amics hi van a petar la xerrada birra en mà, els jubilats a vegades tenen descompte per les entrades, les famílies hi porten les criatures que corren darrera les pilotes perdudes. Això sí, després d’haver assistit a alguns partits estic convençut que l’experiència autèntica es viu als estadis petits, sobretot si el joc es pot gaudir estirat a la zona de gespa amb la cistella del pícnic al costat.

El joc és una successió d’intents de colpejar una pilota de la mida d’un puny, mitjançant un bat de fusta, tant lluny com sigui possible; i córrer al voltant del camp abans l’equip contrari, pilota en ma, no t’elimini del joc arribant a alguna de les tres bases abans que tu. Més o menys. Creuant Alabama ja em van deixar ben clar que és sobretot un esport intel·lectual, una batalla psicològica entre el ‘pitcher’ -qui llança la bola- i el batedor -qui la rep-. S’ha d’anar en compte davant qui dius que el ‘baseball’ et sembla avorrit i poc interessant, et poden titllar d’ignorant i segurament amb raó. De maneres de llançar les boles n’hi ha moltes, i cal estudiar i conèixer a fons els punts febles de qui l’ha de colpejar per triar la més efectiva. Un dels llançaments més complicats d’efectuar és el conegut com a ‘Knuckleball’, en que la bola pràcticament no gira. El llançador intenta evitar qualsevol rotació cosa que la fa altament inestable provocant trajectòries imprevisibles. Tota una delícia científica digne d’estudis i llegendes, que converteix en ídols als qui n’aconsegueixen dominar la tècnica. Es pot arribar a dir doncs, que per als més entesos, que el batedor no encerti a colpejar la bola també pot ser una bona notícia.

Al primer partit al que vaig assistir, a Nebraska, vaig endur-me un petit souvenir inesperat. Cap al final del partit el batedor dels ‘Albuquerque Isotopes’ va aconseguir colpejar d’esquitllada la bola amb la part superior del bat, cosa que la va llançar en direcció oposada al camp just al costat d’on jo estava ajupit intentant fer una foto del cop. Estava bruta, i no només per haver caigut en les restes d’un ‘hot dog’ sense acabar. No molta gent sap que les pilotes, abans de ser jugades, passen per un procés d’empastifament. El fang amb que són fregades evita que la superfície de cuir de la bola resulti lliscant al ‘pitcher’. Gràcies a aquest fang, que sempre prové de la riba del riu ‘Delaware’ al seu pas per ‘New Jersey’, els llançaments són més ràpids i amb millors efectes. Tota una tradició que es manté invariable des dels anys 1930, uns cent anys després de que Abner Doubleday inventés el joc a la petita població de Cooperstown de l’estat de New York. Sí, inventat i principalment jugat als EUA. I és que tal i com vaig sentir dir durant un partit al passejar per les grades ‘el baseball és Amèrica’. Però els qui ho deien no només havien estat menjant ‘fast food’ tota la tarda asseguts al sol, sinó que al seu voltant hi havia les restes d’uns quants gots de cervesa buits. Tampoc els feu massa cas.

Història, emocions i ensurts al pas per New Jersey

(text publicat el 18/06/2012 a www.lavanguardia.com)

Riu Delaware al pas pel 'Worthington State Forest', New Jersey

Montgomery, New York .- Les coses no surten sempre com un les té previstes, per molt que es planifiquin. Veient la ruta que vaig acabar fent per l’estat de New Jersey no costa massa entendre que la vaig haver d’adaptar als imprevistos. Finalment però, vaig poder visitar quasi tot el que tenia previst: des de la capital a les zones de muntanya, des d’un petit i antic parc d’atraccions a un dels més grans i moderns dels EUA, des de platges plenes d’estiuejants fins a ciutats a base de grans casinos massa buits. Ah! I evidentment, sense oblidar el pas per l’hospital a causa d’una petita topada amb el cotxe. Una agenda ben atapeïda digne de l’estat amb més densitat de població.

Wikipedia Facts: NEW JERSEY

-Resultats 2008: Obama/Biden: 57,27% – McCain/Palin: 41,70%
-El 47è estat en superfície: 22.608 Km2 (0,70 “Catalunyes”)
-El 11è estat en població: 8.791.894 habitants a 2010 (1,17 “Catalunyes”)
-El 1er estat en densitat de població: 458 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Clerks - Be Kind Rewind – Being John Malkovich
-Tòpic: L’estat jardí

Havent visitat a l’estat de Virginia la casa i el museu de George Washington, tenia moltes ganes de veure “in situ” el punt a la ciutat de Trenton on va creuar el riu Delaware per atacar les tropes britàniques per sorpresa (fet que es considera clau per a la victòria americana a la guerra de la independència). Donada la importància que se li dona a l’acció, el cert és que m’esperava quelcom una mica més preparat per a la visita de turistes interessats en la història del país. Però no. Resulta que Trenton, que alhora és la capital de l’estat, no rep massa turistes. Quan més d’una persona a diferents oficines d’informació et recomanen que segueixis la ruta sense visitar la ciutat, entens que no deu ser el lloc més recomanable per anar-hi a fer fotos amb pinta de “guiri”. Em vaig conformar doncs amb trobar un espai sense edificar, a la riba del riu, on imaginar el capità Washington liderant l’atac.

Parc d'atraccions Six Flags Great Adventure a New Jersey

Vaig decidir seguir cap al nord, seguint el curs del riu fins (de nou) els Apalatxes. Allà una sèrie de parcs naturals estatals em garantien un bon lloc on passar la nit en un entorn segur enmig de la natura, alhora que l’oportunitat de visitar algunes de les zones que avui en dia encara justifiquen el sobrenom d'”estat jardí”. Es clar que també em vaig deixar seduir per un petit parc d’atraccions de més de 50 anys que encara segueix funcionant amagat entre les muntanyes, especialment tenint prevista la visita en els propers dies al gran ‘Six Flags Great Adventure’. Intentar comparar-los no tindria cap sentit. Un està pensat per a menors de 12 anys i té com a atracció un passeig en un carro de palla darrera un tractor. L’altre és una col·lecció de muntanyes russes com més grans i salvatges millor, sense ordre aparent i a la recerca d’adolescents assedegats d’emocions fortes. Des del meu punt de vista, tots dos valen la pena de visitar. La barreja d’elements sociològics, empresarials i tecnològics (constantment presents en aquests entorns), els fan sempre fascinants.

A molts l’estat de New Jersey els fa pensar en Bruce Springsteen, i es que el cantant no només hi va néixer i començar la seva carrera sinó que sovint també en fa bandera. De fet el seu primer àlbum el va anomenar ‘Greetings from Asbury Park N.J.’, ciutat en la que encara actua de tant en tant i en la que és ben conegut l’esforç que personalment fa per tal d’intentar revitalitzar la zona. Però resulta que jo sóc més de pel·lícules, així que a mi New Jersey em fa pensar en el director Kevin Smith i més concretament en el seu primer film. A la costa nord-est, ben a prop de New York City i les famoses platges de la ‘Jersey Shore’, hi ha encara la petita botiga en la que el director treballava durant el dia i on filmava durant la nit el que acabaria sent ‘Clerks’. Tot un luxe de mitòman poder recórrer els escassos passadissos i veure com, tot i el pas del temps, segueix tenint la mateixa atmosfera que transmetia la pel·lícula.

'Greetings from Asbury Park', el títol del primer àlbum de Bruce Springsteen

He mencionat un accident al primer paràgraf? Resulta que conduint sota la pluja des d’Asbury Park cap a Atlantic City, al cotxe de darrera no li van acabar de funcionar els frens i em va colpejar al parar en un semàfor. Res greu, però suficient com per ser recomanable la visita a un hospital per controlar que la ‘fuetada cervical’ no hagués provocat cap lesió. Així que el parell de dies que tenia previst de passar a la ciutat dels casinos de la costa est es van veure necessàriament reduïts tant en durada com en intensitat. En el fons però ja va estar bé, doncs la ciutat no està passant pel seus millors moments (tot i la recent obertura d’un hotel-casino de luxe) i ni de bon tros hi ha tants elements a visitar com a Las Vegas.

La campanya electoral s’ocupa aquestes dies de dos temes bàsics: l’economia i la immigració. Els dos candidats intenten deixar clares les seves postures i mentre Obama reclama que s’està fent feina per tal de sortir de la crisi, Romney no deixa de recordar el seu passat empresarial que l’acreditaria per a resoldre els problemes econòmics del país. Però un nou anunci aquesta setmana per part del president sobre la no deportació de joves immigrants sense antecedents penals, pot revolucionar la campanya. El vot llatí és considerat clau per a guanyar en estats decisius com Florida, i el nou anunci els podria fer decantar la seva decisió. Veurem doncs que passa mentre els candidats segueixen fent esforços per reunir tants recursos econòmics com els és possible. Tants que el còmic Stephen Colbert ja va comentar aquesta setmana que si tots els diners de campanya que s’esperen recaptar es destinessin a anuncis televisius, literalment podria no haver suficients minuts d’emissió a algunes cadenes.

Delaware, en un vist i no vist

(text publicat el 11/06/2012 a www.lavanguardia.com)

Torre de vigilància al 'Cape Henlopen State Park'

Readington, New Jersey .- Fa uns mesos, a Florida, em va acollir a casa seva una jove parella de Delaware que havien decidit provar de viure per una temporada a tants estats dels EUA com els fos possible. Per si això no fos suficient senyal d’alarma, quan els vaig explicar el meu projecte van afegir ‘…i Delaware també el visitaràs?’. Però, tal i com acostuma a passar, en realitat no n’hi ha per tant. És cert que és un dels estats més petits i amb menys població però també ho és que té unes costes que res tenen a envejar a les de Maryland, zones rurals que bé es valen una fotografia, i que els seus habitants no han de pagar taxes al consum (el que coneixem com a I.V.A.). Es clar que quan el lema de l’estat, tal i com es pot llegir destacat a les matrícules dels cotxes i a tants altres llocs, és ‘El Primer Estat’ en motiu de haver estat el primer en signar la constitució…

Wikipedia Facts: DELAWARE

-Resultats 2008: Obama/Biden: 61,94% – McCain/Palin: 36,95%
-El 49è estat en superfície: 6.452 Km2 (0,20 “Catalunyes”)
-El 45è estat en població: 897.934 habitants a 2010 (0,12 “Catalunyes”)
-El 6è estat en densitat de població: 170,87 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Dead Poets Society (filmada a) – Wayne’s World (per al·lusions)
-Tòpic: El primer estat – L’estat de les corporacions

El meu pas per Delaware va ser, com no podia ser d’altre manera, breu. Remuntant en direcció nord la costa de Maryland s’agraeix trobar certa protecció natural, en aquest cas en forma de parcs estatals, per tal d’evitar la massificació hotelera i les seves conseqüències. Tot i que de pagament, els parcs són probablement la millor manera de veure les platges i les seves dunestal i com devien ser quan van arribar aquí els colons. Es clar que no del tot, ja que el Fort Miles i les seves torres de vigilància -de l’època de la Segona Guerra Mundial i obertes al públic- es deixen veure integrades entre la vegetació. Fora de la costa, la falta de zones muntanyoses faciliten la proliferació de l’agricultura i la ramaderia. Com de costum és especialment recomanable deixar-se perdre per les solitàries carreteres secundàries, creuant camps de blat de moro i soja, des d’on de tant en tant es pot observar algun membre de la fauna salvatge de la zona.

Camp de blat de moro, a l'interior de Delaware

La casualitat va voler que una d’aquestes carreteres em portés fins a la població de Dover, la capital de l’estat i on vaig poder visitar el seu capitoli en plena activitat. Igualment activa sembla estar la campanya electoral a nivell nacional, especialment a jutjar pels esforços que tots dos partits estan fent per captar tants donatius com els és possible. De fet hi ha qui diu que la victòria dels republicans a l’estat de Wisconsin la setmana passada, va ser possible gràcies a la gran desproporció entre els recursos econòmics entre uns i altres. Periòdicament els mitjans es fan ressò de les quantitats recaptades per part de cada candidat, sent les de l’últim més superiors per al candidat Mitt Romney que no pas per al President Obama. Teòricament en política el que més compta són les idees, però enguany sembla ser que el pressupost de campanya amb que compta cada candidat serà més decisiu que mai.

Els últims dies a Delaware els vaig dedicar en bona part a posar a punt el cotxe pel que queda de ruta. Fent tantes milles com faig, cal canviar l’oli del motor força sovint però un fi xiulet al frenar m’indicava que, en aquesta ocasió, també li tocava una revisió al frens. La ciutat de Wilmington, la més poblada de l’estat, va ser la base ideal per deixar la feina feta… que no hem d’oblidar que aquí no es paguen taxes al consum!