Tornant a casa després d’un any en ruta

(text publicat el 14/11/2012 a www.lavanguardia.com)

Vistes de Barcelona abans d'aterrar a l'aeroport d'El Prat

Barcelona, Catalunya .- Recórrer els cinquanta estats dels Estats Units d’Amèrica durant un any fins a les eleccions presidencials del país. Fet. I a més a més seguint tant la campanya de primàries republicanes com la posterior campanya presidencial que va portar a Barack Obama a un segon mandat a la Casa Blanca. Ara, un cop arribat a casa, en fer un petit cop d’ull enrere no puc estar més satisfet de l’experiència i de tot el viscut en un any que no per atapeït ha deixat de fer-se’m curt, molt curt. Com s’acostuma a dir, sembla que era ahir quan vaig marxar amb només una petita idea de tot el que m’esperava. Però les més de 35.000 fotografies fetes demostren que l’any ha estat intens. També les quasi 47.000 milles recorregudes amb el meu estimat ‘PT Cruiser’ (més de 75.000 Km), suficients com per donar gairebé dues voltes senceres al planeta Terra. I ja que estem amb les xifres, per aquells a qui agradin aquest tipus de càlculs, per a fer-ho vaig haver de gastar la increïble xifra de més de 8.400 litres de benzina que he pagat a un preu mig de 79 cèntims de dòlar (uns 62 cèntims d’euro).

‘¿Quin és el lloc o l’estat que més t’ha agradat de tots els que has visitat?’. Probablement la pregunta que més vegades m’han fet i per la qual lamento no poder tenir una resposta concreta. El país és suficientment gran i divers com per no poder pensar en una sola destinació. Això sí, en general, poques coses més espectaculars que molts dels parcs nacionals que he visitat, quelcom que crec que s’ha notat en els textos del blog. Per a un aficionat a la fotografia com jo, els paisatges que ofereixen molts d’aquests parcs són tot un perill per a les bateries i memòries de les càmeres digitals. Des del ‘Grand Canyon‘ al ‘Death Valley‘ passant pels parcs d’Alaska o els volcans de Hawaii. Sense oblidar en cap casl’increïble parc de ‘Yellowstone’, en el que quatre nits se’m van fer del tot curtes per visitar totes les seves meravelles. Però igualment recomanables són també les seves ciutats i el que s’hi troba, començant per la que es considera la capital del món, New York City, fins a les grans metròpolis de la costa californiana com Los Angeles o San Francisco. També ciutats més petites i potser de menys renom en les que també he viscut experiències úniques com les de New Orleans, Portland, Minneapolis, Asheville, Des Moines, Denver, o Chicago. I entre mig, les grans distàncies recorregudes per carreteres secundàries creuant prats de blat de moro, ports de muntanya, o solitaris deserts amb les millors postes de sol que un es pot imaginar.

Però tota aquesta aventura no hagués estat possible sense els centenars de persones que de forma desinteressada m’han donat un cop de ma. Sí centenars, a les que estic sincerament agraït. Des dels que en un inici van creure en el projecte fent-lo possible amb el seu suport, fins a tots aquells que, estat rere estat, han obert les portes de casa seva per acollir-me durant uns dies. El permanent contacte amb gent que resideix habitualment als llocs on visitava sens dubte ha estat una de les millors maneres de viatjar i treure’n el màxim profit del poc temps del que disposava per a visitar cada indret. L’intercanvi cultural que sovint es produïa m’ha possibilitat conèixer més de prop els costums i maneres de fer del país. Seria totalment injust doncs dir que ha estat un viatge en solitari. Si bé gairebé totes les milles les vaig conduir ‘sense copilot’, a la gran majoria de parades hi havia algú que m’esperava per intercanviar ‘cheeseburgers‘ per llesques de pa amb tomàquet i truita de patates. Tanco així un projecte, un viatge, un blog. Estic segur de que en un futur en vindran d’altres, que la qüestió és no parar.

Ponts, granges, blat de moro i… art?

(text publicat el 23/04/2012 a www.lavanguardia.com)

Un dels sis ponts coberts al Madison County

Chicago, Illinois .- Lliçó apresa: no sempre refiar-se dels tòpics. A principis de gener Iowa va donar el tret de sortida de la campanya de primàries republicanes amb la celebració dels caucus, fet que li va proporcionar una gran presència i notorietat als mitjans de comunicació durant moltes setmanes. Fins i tot jo li vaig dedicar un “post” intentant explicar què caram és un caucus. Però si hem de fer cas als nombrosos reportatges especials i cobertures dels diferents canals de televisió que es van fer per a l’ocasió, l’estat no és res més que un munt de camps de blat l’un darrere l’altre. I potser gairebé ho és però, com acostuma a passar en aquest viatge, no només.

Wikipedia Facts: IOWA

-Resultats 2008: Obama/Biden: 53,93% – McCain/Palin: 44,39%
-El 26è estat en superfície: 145.743 Km2 (4,54 “Catalunyes”)
-El 30è estat en població: 3.046.355 habitants a 2010 (0,41 “Catalunyes”)
-El 35è estat en densitat de població: 20,7 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Children of the Corn – The Bridges of Madison County
-Tòpic: L’estat dels ciclons – L’estat del blat

L’entrada a l’estat no va poder ser més “de pel·lícula”. El petit i tranquil poble de Winterset (ben a prop de Des Moines) podria ser un d’entre molts si no fos perquè és la capital del comptat que en el seu dia va decidir cobrir els ponts, i perquè al 1907 hi va néixer ni més ni menys que el mateix John Wayne. Segons expliquen, per tal de protegir de la intempèrie les cares peces de fusta que formen el terra del pont, es va decidir cobrir un total de 19 ponts (dels quals ara només en queden sis). No són ni de bon tros els únics ponts d’aquestes característiques als EUA -també l’estat de Pennsylvania té més de 200 ponts coberts-, però sí que són els que van inspirar la història que va portar a Clint Eastwood a immortalitzar-los en la famosa pel·lícula The Bridges of Madison County. I si a tot això hi sumem la possibilitat de visitar la casa on va néixer el mític actor de “westerns”, entendreu que la visita era obligada.

Obra de Jaume Plensa al jardí d'esculptures a Des Moines

La sorpresa però va arribar a la ciutat de Des Moines (llegir amb accent francès). Jo m’esperava una capital modesta a l’estil d’altres estats de característiques similars però resulta que, a banda de tenir blat de moro, Iowa també és un important referent pel que fa a companyies d’assegurances sent-ne Des Moines el principal centre d’operacions. Carrers amples, edificis alts i col·leccions d’art a l’abast de tothom. Potser fruit dels diners que aporten les companyies d’assegurances, Des Moines compta amb un interessant centre d’art amb obres de gran prestigi amb noms tan coneguts per nosaltres com Picasso o Miró. Però el museu (d’entrada gratuïta) no és l’única opció per als amants de l’art. Al centre de la ciutat s’hi pot trobar també un agradable parc destinat a escultures on passejar entre 24 obres valorades en més de 40 milions de dòlars.

Mentrestant sembla que l’encara candidat Mitt Romney hagi passat a ser per a gairebé tothom, el nominat i guanyador definitiu del procés de primàries. Però la continuïtat en la cursa dels altres candidats i el fet que matemàticament encara no se’l pot declarar vencedor, impedeixen hores d’ara que l’equip de campanya de Mitt uneixi forces amb l’equip general del partit republicà. Aquest fet podria estar donant un cert avantatge a la campanya d’Obama, ja que li permet centrar-se en un contrincant definit sense una campanya encara del tot ben organitzada. Per això molts esperen una victòria contundent de Romney en les cinc primàries programades per aquest dimarts, per tal de forçar a la resta de candidats a suspendre les seves campanyes.

Com no podia ser d’una altre manera, el últims dies de ruta per les terres d’Iowa els vaig destinar a explorar la seva part més rural. Potser massa rural i tot. A només mitja hora cap al sud d’Iowa City -antiga capital de l’estat i ara centre universitari- hi ha una zona amb gran presència de granges habitades per famílies “amish”, conegudes per seguir vivint gairebé com en el segle XVII. Cases en les que no hi ha signes evidents d’electricitat, carruatges tirats per cavalls, i vestimentes clàssiques en entorns que es valen la foto. Finalment, em trobava rodejat pels famosos camps de blat o, més ben dit, del que en queda d’ells ja que ara mateix no són més que camps segats a punt de ser llaurats de nou. Com en d’altres ocasions, uns dies tranquils per agafar forces abans del proper repte: l’estat d’Illinois començant directament per la gran ciutat de Chicago.