L’últim dels 50, l’estat d’Oregon

(text publicat el 21/10/2012 a www.lavanguardia.com)

Costa de l'Oceà Pacífic al nord d'Oregon

Medford, Oregon .- Semblava que aquest dia no arribaria mai, però ha arribat. Com qui no vol la cosa, a base de milles i més milles, ja ha arribat el moment en que puc dir que he visitat els 50 estats que formen els Estats Units d’Amèrica. I, per sí algú s’ho pregunta, he de dir que ha estat (i esta sent) una gran experiència com no hagués pogut imaginar. Així que moltes gràcies a tots i totes els qui heu ajudat (i esteu ajudant) a fer-ho realitat. El primer estat a visitar va ser Utah, començant per la conservadora ciutat de Provo, on vaig comprar el ‘PT Cruiser’ que m’ha acompanyat quasi a tot arreu. L’últim estat, tal i com estava previst, ha estat Oregon i la progressista ciutat de Portland, on és la bicicleta la que regna pels seus carrers plens de negocis independents, orgànics, reutilitzats, i ecològics. Però com ja va sent una petita tradició en aquest blog, a Oregon ‘no només’ hi ha ‘hipsters’ i ecologistes. De la mateixa manera com passa a l’estat de Washington, aquí també hi ha dues parts ben diferenciades.

Wikipedia Facts: OREGON

-Resultats 2008: Obama/Biden: 56,75% – McCain/Palin: 40,40%
-El 9è estat en superfície: 255.026 Km2 (7,94 “Catalunyes”)
-El 27è estat en població: 3.831.074 habitants a 2010 (0,51 “Catalunyes”)
-El 39è estat en densitat de població: 15,41 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: The Goonies – Short Circuit – The Simpsons – Portlandia
-Tòpic: L’estat dels castors – La meravella del Pacífic – L’estat dels ‘hipsters’

Les grans ciutats sempre són més fàcils i agradables de visitar durant els caps de setmana (pàrquing gratuït, mercats als carrers, àmplies programacions culturals…), així que enlloc d’anar directament a Portland la primera parada a l’estat d’Oregon va ser l’especial població d’Astoria. Situada a la punta nord-oest de l’estat, aquesta població costanera a les portes de l’Oceà Pacífic ha servit durant un munt d’anys com a escenari de pel·lícules tant emblemàtiques com ‘The Goonies‘, ‘Free Willy‘ o ‘Short Circuit‘. Les seves tradicionals cases s’enfilen pels turons mentre els carrers del centre estan plens de botigues d’antiguitats i cafès on remenar entre llibres de segona mà durant tot un vespre a l’escalfor de l’estufa. I és que no podem oblidar que, de la mateixa manera com passa a Seattle, a la costa d’Oregon quan a la tardor comença a ploure, difícilment para fins ben bé a la primavera. Una costa però que no deixa de tenir els seus atractius, especialment per als amants del surf que busquen platges menys atapeïdes que les de California.

'Manté Portland estrany i curiós', a una paret del Downtown de Portland, Oregon

Igualment remullada per la pluja, la ciutat de Portland (la principal de l’estat amb uns 600.000 habitants) és especialment coneguda pel seu caràcter progressista i ecologista. De fet, tot i el gran nombre de dies amb pluja, cada any rivalitza amb la ciutat de Minneapolis com la població més ben adaptada per circular-hi en bicicleta. La seva fama ha crescut considerablement en els últims anys gràcies a la sèrie de televisió ‘Portlandia‘ que amb un gran sentit de l’humor, retrata l’ambient més ‘hipster‘ de la ciutat. La meva experiència en els dies que hi vaig passar no va fer més que confirmar-ho. Els qui em van acollir no només vivien en un dels barris artísticament i culturalment més actius (a banda del ‘Downtown’), sinó que complien amb tots els ‘típics tòpics’ que un pot esperar. Des de vestimentes estrafolàries a converses transcendentals que intenten arreglar el món, passant per una dieta vegetariana a base d’aliments orgànics (com es coneixen aquí els aliments ecològics) i -sobretot- frondoses ‘barbes iròniques’ que lluïen amb orgull. En tot cas, una ciutat plena de propostes culturals més que interessants en la que, de no ser per la pluja, ben bé m’hi podria passar una temporada deixant-me inspirar pel seu ambient relaxat i optimista a parts iguals.

Un paisatge molt més sec a la part est de l'estat d'Oregon

‘L’altra’ part d’Oregon és la que està a l’altra banda de la ‘Cascade Mountain Range’, la mateixa serralada que també divideix l’estat de Washington. La pluja sembla que li costa de creuar la zona muntanyosa, deixant un paisatge semi-desèrtic més típic de les pel·lícules del ‘Far West’ que no pas la costa en si. El caràcter rural també ve acompanyat per una visió més conservadora de la política (amb petites excepcions, com el cas de la població de Bend). I és precisament aquí, al poble de Pendelton, on vaig poder veure per televisió el segon debat presidencial de la campanya. Però si en el primer el president Obama va donar la sensació d’estar adormit i absent (deixant el terreny abonat per a una gran victòria de Romney), en aquesta segona ocasió va passar gairebé tot el contrari. Tot i que Romney, en general, va seguir mostrant una bona imatge, el seu contrincant no li va posar gens fàcil la tasca amb contundents respostes i atacs a les propostes republicanes. I és que, des del meu punt de vista, una cosa se li ha de reconèixer a la campanya d’Obama: mentre ells han aportat al debat plans de futur i idees més o menys concretes, la campanya de Romney encara és hora que hagi de donar detalls del seu ambiciós pla que ha d’acabar equilibrant els pressupostos americans en els propers anys. I tot això a menys de tres setmanes del dia de les eleccions.

Els últims dies de ruta per Oregon els he passat, creuant de nou les muntanyes fins a la part més plujosa de l’estat, a la seva part sud entre Eugene, Springfield i el parc nacional del ‘Crater Lake’. La primera població és coneguda per ser el lloc on la multinacional ‘Nike’ va iniciar les seves activitats, literalment, venent calçat d’atletisme a la part del darrera d’una camioneta. En el meu cas però, la que s’emporta la fama és la petita i lletja Springfield. I és que tot i que repartides pels EUA hi ha més de trenta poblacions sota aquest nom, només l’Springfield d’Oregon pot presumir d’haver servit d’inspiració a Matt Groening per a crear la mítica sèrie de televisió ‘The Simpsons’ (en la que ja s’ha sabut que, en la propera temporada, Homer “votarà” per Mitt Romney).

La fàbrica a Springfield (Oregon) que va inspirar la central nuclear a 'The Simpsons'

Però tot i haver passat ja per tots els estats, la ruta no acaba aquí. Al planificar el recorregut, al setembre de 2011, vaig creure convenient deixar unes setmanes de marge al final ‘pel què pogués passar’. Per sort tot ha anat tal i com estava previst, així que ara em podré permetre el gran luxe de seguir viatjant uns dies més per aquestes terres tot visitant alguns parcs nacionals més en els que no vaig poder parar en el seu moment. La recta final de la campanya electoral també promet unes setmanes més que emocionants, incloent un tercer debat que sembla més decisiu que mai. Així que, per descomptat, també en seguirem absolutament pendents.

“Dreamin’” el somni californià

(text publicat el 23/03/2012 a www.lavanguardia.com)

"Sunset" a Los Angeles

Los Angeles, California .- Quan viatjant pels Estats Units em pregunten com és la meva terra (normalment amb unes llesques de pa amb tomàquet presents a taula), acostumo a utilitzar un paral·lelisme  que en aquesta ocasió bé em pot servir en sentit invers: “Doncs Catalunya… és com la California d’Espanya”. Totes les comparacions tenen els seus punts febles però, entre d’altres coses, en tots dos casos es tracta de territoris a la costa, famosos per les seves platges i bon temps, amb neu i pistes d’esquí a poques hores dels grans nuclis urbans, culturalment rics, econòmicament desenvolupats i… amb molt de turisme. Fins i tot es podria arribar a dir que California és també bilingüe ja que, a causa de la forta immigració, a algunes zones l’idioma espanyol cada cop està més present en convivència amb l’anglès.

Wikipedia Facts: CALIFORNIA

-Resultats 2008: Obama/Biden: 61,01% – McCain/Palin: 36,95%
-El 3r estat en superfície:  423.970 Km2 (13,20 “Catalunyes”)
-El 1r estat en població: 37.253.956 habitants a 2010 (4,97 “Catalunyes”)
-L’11è estat en densitat de població: 90,49 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Beverly Hills Cop / Dirty Harry / I centenars més…
-Tòpic: L’estat daurat – On neixen les estrelles – “La Catalunya dels EUA”

Conduint cap al "Death Valley", el lloc més sec i caluròs dels EUA

Ni fet a mida. Després d’una setmana de pluja (quasi) constant a Hawaii el punt de partida de la ruta californiana no podia ser altre que el lloc més calorós i sec dels EUA. La part més profunda del desert del parc nacional del “Death Valley” és a 282 peus (86 metres) per sota del nivell del mar, cosa que afavoreix que a l’estiu s’arribi fàcilment als 50ºC a l’ombra. Segurament per això la majoria de visitants hi arriben a l’hivern, on hi troben temperatures més agradables i cels espectaculars a la posta i sortida del sol gràcies a la falta d’humitat i contaminació. I del punt més calorós a tocar neu al Yosemite National Park, on hi ha la cascada més alta dels EUA. En tan sols unes hores de carretera, sense sortir de California, el paisatge canvia de la nit al dia en un paratge natural amb grans boscos de sequoies, rius generosos, i abundant fauna salvatge. Un dels principals atractius són els óssos, complicats de veure ja de per si i gairebé impossible als mesos de fred en que estan hibernant. Tot i això d’haver-n’hi n’hi ha. Només cal veure les importants mesures de seguretat que es prenen per evitar incidents, per entendre que les visites dels plantígrads a la vall són força habituals. Yosemite però, també és un paradís pels escaladors ja que la paret quasi vertical de granit del “Half Dome” (retallada pel pas d’una glacera) és ideal per practicar aquest esport.

"Skyline" de San Francisco

Tot i l’espectacularitat del seus parcs nacionals, segurament són les famoses i turístiques ciutats les que donen més fama a l’estat. Si bé San Francisco, a la banda nord, és ben coneguda pels seus carrers costeruts i les empreses tecnològiques que s’han establert al seu voltant, Los Angeles és la gran metròpoli on es generen la majoria de produccions cinematogràfiques comercials que es poden trobar a les sales de cinema. Totes dues tenen els seus importants atractius turístics i cada any milers de visitants arriben de tot el món per fer-se fotos amb tramvies i ponts vermells, o estrelles de famosos i el cartell de Hollywood de fons (per destacar-ne només alguns). Més enllà d’això però, crec que és la manera de plantejar els negocis el que més m’inspira i atrau d’aquestes grans ciutats. Aquí el dinamisme és la virtut principal i la constant innovació la manera de sobreviure, quelcom que d’una manera o altra totes dues ciutats em transmeten. Segurament no és ni millor ni pitjor, senzillament un sistema diferent de funcionar. El tòpic diu que aquí només una de cada deu noves idees acabarà triomfant, i que aquesta acabarà pagant per les pèrdues de les altres nou. Potser sembla massa arriscat, i segurament ho és per a molts, però si hi sumem tot l’aprenentatge dels fracassos els avantatges són evidents. Sigui com sigui sempre és un plaer passejar pels seus carrers plens de botigues i restaurants de tota mena, on la mentalitat oberta acostuma a ser la tònica general i les idees semblen fluir amb més facilitat.

En canvi, la innovació no seria el tret principal dels candidats republicans en campanya per obtenir la nominació. De fet es podria ben bé dir que estem com estàvem fa una setmana. Mitt Romney sembla més inevitable que mai (segueix guanyant primàries i ara mateix duplica en delegats el seu immediat perseguidor), però cap dels seus contrincants sembla estar disposat a llençar la tovallola. La font virtualment inesgotable de recursos que enguany estan proporcionant els “SuperPACs” (organitzacions que donen suport als candidats, finançades amb donacions), està fent que la campanya s’allargui de forma exagerada. A aquestes alçades, de no ser per aquestes fonts de recursos econòmics, segurament candidats com Newt Gingrich o Ron Paul ja faria setmanes que haurien abandonat la cursa electoral per falta de suport. De fet ja es comencen a sentir veus crítiques al respecte dins del mateix partit, ja que aquesta llarga batalla sembla que no estaria beneficiant especialment les opcions republicanes de cara a guanyar els comicis finals de novembre. Són molts els que hi veuen una manca d’unitat i lideratge, i les crítiques entre candidats en desgasten molt la imatge. En tot cas caldrà carregar-se de paciència i esperar primària rere primària per veure les reaccions dels guanyadors i perdedors, per saber si la cursa republicana va arribant o no al seu final.

Aliens, natius i bombes atòmiques

(text publicat el 28/02/2012 a www.lavanguardia.com)

"Pueblo" natiu al Bandelier National Monument, New Mexico

Holbrook, Arizona .- Normalment al primer paràgraf intento fer un resum de l’estat per el que acabo de passar on explico les principals essències i característiques, però en aquesta ocasió costarà. A New Mexico les diferents influències es superposen. Si per una banda l’herència dels natius americans es deixa notar a tot arreu definint arquitectura i caràcter, de l’altra no podem oblidar esdeveniments més recents que han passat a la història per la seva transcendència o singularitat (per no dir una altra cosa). Els missioners espanyols hi van arribar des del sud convertint al catolicisme als natius que van trobar-hi, més endavant l’estat va passar a formar part de Mèxic i finalment al 1912 es va acabar incorporant als Estats Units d’Amèrica (enguany n’estan celebrant el centenari). Com és d’esperar cadascuna d’aquestes etapes ha anat deixant la seva empremta, ja sigui en forma de jaciment arqueològic o de laboratori d’investigació nuclear.

Wikipedia Facts: NEW MEXICO

-Resultats 2008: Obama/Biden: 56,91% – McCain/Palin: 41,78%
-El 5è estat en superfície: 315.194 Km2 (9,81 “Catalunyes”)
-El 36è estat en població: 2.059.179 habitants a 2010 (0,27 “Catalunyes”)
-El 45è estat en densitat de població: 6,27 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: The Men Who Stare at Goats / Spaceballs (filmades a)
-Tòpic: L’estat dels cactus i La nova Andalusia

White Sands National Monument, New Mexico

Les espectaculars dunes de sorra blanca del “White Sands National Monument” són la cara amable d’un gran desert dominat per l’exèrcit americà. Aquí és on encara avui en dia es realitzen les proves balístiques de míssils i coets, i on al juliol de 1945 es va provar el dispositiu que marcaria l’inici de l’era atòmica. Si mai us hi deixeu caure, un consell: aneu amb compte amb les indicacions dels GPS, doncs sembla ser que no totes les carreteres són obertes i us podeu trobar que heu de fer una hora i mitja de volta per arribar a l’entrada correcta de la base militar on tenen exposats els diferents tipus de míssils. Coses dels exèrcits i les seves estrictes normes, com les que van experimentar al petit poble de Roswell quan dos anys més tard del test nuclear un “Objecte Volador No Identificat” es va estavellar a una granja propera. Sense temps de saber ben bé què havia passat, els militars van arribar ràpidament a la zona per endur-se totes les evidències. La versió oficial diu que simplement es tractava d’un globus meteorològic però llavors, perquè tant secretisme? Probablement no s’arribarà a saber mai i, tot i que hi haurà qui pensi que hagués estat millor fer una investigació pública i oberta dels fets, segurament el misteri i les especulacions són el millor que podia haver passat pels negocis locals. Especialment per als propietaris del museu dels ovnis i les poques botigues de souvenirs que encara hi queden, que segueixen estirant el mite per vendre productes de baixa qualitat als turistes que encara piquem.

Un alien descansant a Roswell, New Mexico

A la part nord de l’estat és on es fa més evident l’herència nativa, tant de les tribus “Navajo” com de l’anomenada “Pueblo”, on hi ha una gran presència de territoris reservats regulats pels consells tribals. Sovint hi ha instal·lats casinos gràcies a les condicions especials que els atorguen les lleis federals però tot i aquesta important font d’ingressos, en general, el nivell de pobresa és alt i el consum de drogues i l’alcoholisme és força generalitzat. Més enllà delstòpics de les sèries de televisió, aquest és l’estat amb més morts per sobredosi i fins i tot s’està plantejant la possibilitat d’obrir-hi la  que acabaria sent la primera narcosala del país. De fet la força industrial de New Mexico és més aviat baixa i es calcula que per cada dòlar que es recull en impostos en tornen dos en forma d’ajuts i inversions, convertint el diner públic en el principal motor econòmic. Una bona mostra n’és el laboratori nuclear a Los Alamos on als anys quaranta el govern va expropiar les instal·lacions d’una escola privada enmig de les muntanyes per establir-hi un gran centre científic que acabaria produint les primeres bombes atòmiques de la història (les que van detonar a Hiroshima i Nagasaki, que van posar fi a la Segona Guerra Mundial). Un munt de científics especialitzats d’arreu del món van arribar a la zona per treballar-hi i, tot i que ja no s’hi fan proves atòmiques, avui en dia el centre segueix ben actiu per tal d’assegurar el funcionament correcte de l’arsenal nuclear del que disposen els EUA.

Jo de moment continuo la meva ruta cap al oest seguint en alguns trams el traçat de la mítica Ruta 66 fins a Arizona, on avui dimarts s’hi celebren les primàries (juntament amb Michigan). Els dos candidats que segueixen amb possibilitats per acabar sent els nominats han intensificat esforços aquests dies per convèncer als votants republicans. Si bé tot sembla indicar que Arizona s’acabarà decantant per Mitt Romney, les últimes enquestes encara donen una lleuger avantatge a Santorum a Michigan. Passi el que passi els resultats seran claus de cara al “super dimarts” de la setmana que ve en el qual s’espera que la nominació pugui quedar definida.

In the desert you can remember your name

(text publicat el 22/02/2012 a www.kolhosp.com)

De camí a Terlingua, Texas

El meu pas pel desert del sud-oest de Texas prometia, dues de les poques persones que hi viuen havien acceptat la meva sol·licitud de passar la nit a casa seva. La destinació eraTerlingua, just als afores del “Big Bend National Park”, on m’ensumava que no m’hi esperava el típic entorn turístic que acostuma a envoltar aquests espais protegits. El “Big Bend” està massa lluny de tot i gens al pas de res, de fet el poble amb condicions més proper està a unes 80 milles de distància. De Barcelona a Figueres de desert, només amb una dotzena de tràilers i rulots escampades que deuen servir de casa als cowboys quan cuiden dels seus ranxos. A tocar de la frontera amb Mèxic, Terlingua és un refugi natural per a qui vol escapar de la civilització.

“No facis plans”, em deia un jove canadenc. Després de viatjar fent autoestop per arreu dels Estats Units, va decidir quedar-se aquí de forma indefinida. Ja fa temps que li ha caducat el visat però no l’importa, mentre no surti del desert ningú no li demanarà i sempre pot donar un cop de mà a l’única botiga de queviures a canvi d’alguns dòlars en negre. Me’l vaig trobar dins el parc, on hi havia entrat per veure els efectes de la pluja de la nit anterior sobre les plantes. Es veu que estan una mica més verdes. Vesteix tot de negre i porta penjant del cinturó una tassa bruta de cafè que utilitza allà on el conviden. -Ets naturista? -No. -Estudies el desert? -No, és que m’agrada el desert. Aquesta va ser la seva explicació i suposo que l’excusa per quedar-se a viure a l’únic lloc on, segons les seves paraules, la gent no era completament imbècil.

Terlingua no té forma de poble. Uns quants negocis a peu de carretera i la resta tot ben escampat, que de terreny no en falta. Els seus orígens es remunten a la dècada dels 80 del segle XIX, quan s’hi va descobrir mercuri i fins a dos mil miners van poblar la zona. Avui només hi viuen unes 300 persones. Algunes treballen, altres no tant; però totes tenen la seva història. Una cantant de “gospel agnòstic” cansada de fer gires i voltar pel món, un doctor que treballa durant 15 dies seguits a un zona remota d’Alaska i ve quan pot, un pare de dos fills mexicans que els volia portar a una escola dels EUA i es va quedar atrapat quan la furgoneta va fer pana sense diners per arreglar-la. El lloc de trobada és la porxada, al “Ghost Town”, on hi ha una botiga per als pocs turistes i un bar-restaurant amb escenari. Ningú et diu res si portes la teva cervesa de casa i, mentre es pon el sol, s’hi pot conversar sobre política americana amb un agradable sentit comú que més sovint del que m’agradaria he trobat a faltar.

Imatge d’arxiu de Terlingua, Texas. Any aproximat 1936 (Grant, George A.)

Ja és fosc. Si la primera nit la vaig passar veient els llamps des de la finestra d’una caravana, la segona em toca passar-la a les runes del que un dia deuria ser la casa d’un miner. No hi ha llum, no hi ha aigua corrent, el lavabo és tan gran com el desert, i les parets no arriben al sostre metàl·lic que hi han instal·lat els qui m’acullen. Això sí, el lloguer “només” costa 30 dòlars al mes. A mi em toca dormir a l’entrada amb tot de trastos, ja que ells ocupen l’única habitació. -Tens tenda de campanya? Potser la podries plantar al terra de “la cuina”… Però vaig preferir dormir al cotxe, ben protegit de la pluja i sense complicacions. Al matí següent, mentre preparaven una mica de cafè i amb la roba clarament mullada em van preguntar pels plans del dia. -He de rentar roba, que només em queda una muda neta. -Doncs mira, ja és més del que tenim nosaltres.

Don’t mess with Texas

(text publicat el 22/02/2012 a www.lavanguardia.com)

Exposició al Space Center de Houston, Texas

White Sands National Monument, New Mexico .- És literalment impossible recórrer la gran extensió de l’estat de Texas amb el temps que hi he pogut destinar, de fet és el segon més gran només després d’Alaska. Per sort al desembre en vaig poder fer un primer tast amb la visita a Dallas, al nord, en motiu d’un partit dels Cowboys. D’aquesta manera en aquesta ocasió he pogut concentrar la ruta a la part sud, passant per alguns punts que he considerat claus per a entendre el caràcter d’una regió en la que alguns sectors en reclamen la independència respecte els Estats Units.

Wikipedia Facts: TEXAS

-Resultats 2008: Obama/Biden: 43,68% – McCain/Palin: 55,45%
-El 2n estat en superfície: 696.241 Km2 (21,68 “Catalunyes”)
-El 2n estat en població: 25.145.561 habitants a 2010 (3,35 “Catalunyes”)
-El 26è estat en densitat de població: 37,20 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: No Country for Old Men / Apollo13 / (Bonus: Walker, Texas Ranger)
-Tòpic: Lone Star State (L’estat de l’estrella solitària)

Venint de Miami -amb parada inclosa al Mardi Gras de New Orleans– estava clar que la primera destinació a Texas seria Houston (dieu vosaltres la frase o la dic jo?). La capital de l’energia als EUA (bàsicament el petroli i gas natural) és ben famosa per allotjar les grans instal·lacions que hi té la NASA per controlar les missions espacials i entrenar als astronautes. La visita és especialment recomanable per als qui, com jo, els fascina la tecnologia i la ciència en general. Permet veure en primera persona artefactes tant autèntics com el coet Apollo 18, que mai va ser llançat a l’espai per falta de pressupost, o la última càpsula de les missions Apollo en tornar a la Terra . Per als més mitòmans (aquí també m’hi compto) menció especial al pas per la sala de control de missions que tantes vegades hem vist en imatges, o la possibilitat de tocar una de les 8 úniques roques lunars al món en exhibició.

"El Alamo" a San Antonio, Texas

Seguint la ruta cap al oest era obligada una ràpida parada a Sant Antonio, on es poden visitar les missions espanyoles que van protagonitzar bona part de la història de la independència de Texas respecte Mèxic. La més famosa és la del Alamo, doncs allí s’hi va produir la batalla que va acabar inspirant i animant a la resta de tropes fins a la victòria final. Però aquí les grans distàncies no perdonen, així que no hi va haver temps per massa més. La meva intuïció em deia que valia la pena destinar tres dies a visitar un dels parcs nacionals més grans però menys visitats del país, el “Big Bend”. Vaig encertar de ple. Tenint sempre present l’agulla del dipòsit de benzina (i omplint el tanc a cada gasolinera del camí) em vaig afartar de fer milles endinsant-me al desert tot deixant enrere la civilització. Un cop hi vaig arribar vaig descobrir que tot i estar envoltat d’un paisatge de pel·lícula, res va ser més interessant que escoltar les històries dels qui per un motiu o altre han decidit conviure amb les dures condicions del desert.

El pic de Guadalupe i "El Capitàn", els punts més elevats de Texas

Mentrestant, hi ha hagut ben poques novetats pel que fa a la campanya electoral que acabarà triant qui s’enfrontarà a Obama. La propera data clau és la setmana vinent, amb les primàries d’Arizona i Michigan, amb especial importància de les segones doncs és l’estat on va néixer Mitt Romney i del qual el seu pare en va ser governador. Una derrota aquí a favor del candidat ultra-conservador Rick Santorum deixaria força tocades les possibilitats de Mitt, al qual ara per ara les enquestes no li són massa favorables. Així Romney centra ara la seva estratègia en intentar fer-se valdre com l’únic candidat republicà capaç de combatre Obama. La qüestió és que segurament quelcom de cert hi ha, doncs fins i tot hi ha alguns demòcrates que estan fent campanya a favor de Santorum perquè creuen que no podrà convèncer prou votants a les eleccions de Novembre. Això sí, tot sembla indicar que serà l’un o l’altre, doncs ni Ron Paul ni Newt Gingrich compten hores d’ara amb els suports necessàris.

El meu recorregut per Texas l’he acabat a El Paso. És una de les ciutats més segures i amb menys homicidis dels EUA tot i estar ben enganxada a la ciutat mexicana de Juárez, considerada la ciutat més perillosa del món. La presència de la frontera es deixa notar i de fet a les carreteres hi ha instal·lats controls d’immigració que aturen a tots els vehicles per demanar els papers. A mi de moment me n’ha tocat passar tres, tot i que suposo que algun més em trobaré passant per New Mexico i Arizona camí de California. Crec que per a les properes setmanes m’esperen un munt de paisatges desèrtics… De moment ja n’he visitat el primer a New Mexico, on he trobat un lloc molt especial per escriure aquest post (offline) tot esperant la posta de sol.