Què és el Zen? Entrevista a un mestre.

(text publicat el 13/02/2013 a www.kolhosp.com)

Pere Taiho Secorún, mestre Zen i director del ‘Centre Zen Barcelona’

Pere Taiho Secorún (1955) dirigeix el ‘Centre Zen Barcelona‘, amb uns 200 membres, del qual en va ser un dels fundadors fa més de 30 anys. Em demana de quedar fora del local situat ben aprop de la Sagrada Família, a tres quarts de nou del matí, després de la meditació. Sóc l’únic que s’espera de peu davant la persiana abaixada de l’espai on es reuneixen, així que el mestre Zen em reconeix amb facilitat. Em proposa d’anar a esmorzar a un bar de la zona, per com el saluden sembla que no és la primera vegada que hi va després de meditar. Pere Taiho Secorún també és periodista i dirigeix el programa sobre el mar ‘Thalassa‘, a Televisió de Catalunya. Demana un cafè amb llet i un tall de truita de carabassó que acaben de fer.

P: Acabeu de realitzar una sessió de meditació Zen, en feu una cada dia?

Cada dia. Una a les set del matí i una altre a les set de la tarda.

P: I com ha anat? Què busqueu amb la meditació diària? Sobre què mediteu?

Ha anat bé. En les sessions de meditació no es persegueix res, no hi ha cap benefici. No cal que hi hagi cap benefici i tampoc meditem sobre res en concret. La ment no es queda en blanc perquè la ment no pot estar mai en blanc, pot estar més o menys tranquil·la però no en blanc. Normalment durant la meditació la ment es calma (tot i que no sempre) i el que fem durant la sessió és esdevenir íntims amb nosaltres mateixos. Meditar és tornar al silenci, esdevenir íntim amb un mateix, és una practica de no identificació.

P: Què vol dir ‘una pràctica de no identificació’…?

…hauria de xerrar molt.

P: I es pot explicar què és el Zen de forma senzilla, en un parell de línies?

No… Sí: És tornar-se íntim amb un mateix. Que no vol dir res, però vol dir molt. És agafar el timó de la teva vida íntimament.

Prové del budisme. Pot ser una filosofia com a quelcom que pot transformar la teva vida, en un sentit pràctic i original del que és una filosofia. És una filosofia que s’ha de viure, no es tracta només d’idees, és una pràctica.

P: No hi ha un Déu però hi ha monjos, hi ha rituals… no es pot confondre amb una religió?

És que no se si és una religió o no. Qui diu que no és una religió? Passa el mateix amb el budisme, que tampoc té un Déu però tothom entén que és una religió. La religió sempre s’identifica amb el teisme però hi ha més món. Segons el mestre Dashimaru ‘és una religió abans de la religió’, abans de l’estructura. És una pràctica espiritual que es remunta a l’origen, una experiència de l’ésser humà de la qual després en surten les religions.

P: I si l’important és l’experiència íntima, els rituals, estructures i formalismes què aporten?

Qualsevol cosa té forma. La societat està plena de rituals dels que no en som conscients. Els rituals tenen un sentit d’ajuda, una ajuda a la concentració i a la plena consciència al què fas. Una ajuda a l’obertura de tu mateix cap als altres i al món. No és un tema teatral. Vist des de fora qualsevol ritual pot semblar una ximpleria, qualsevol. Anar al camp del Barça i cridar i aixecar-se a aplaudir és un ritual modern. Vist des de fora poden semblar més o menys lògics.Per a practicar el Zen no calen els rituals, però es fan i ajuden.

P: Què cal per a practicar el Zen? El pot practicar tothom? Si tots el practiquéssim el món seria diferent?

No cal res per a practicar el Zen, és apte per a tothom. Només calen ganes de practicar-lo.Qualsevol canvi en el món passa per nosaltres mateixos. Aquesta és una bàsica deBuda, els pitagòrics i les filosofies de tota la vida. És a dir, el món no és res més que una expressió de nosaltres mateixos. El caos, el mal, la violència… tot són expressions de nosaltres mateixos. El Zen marca que canviant-nos podem canviar la nostra vida, i també el nostre entorn.

P: Com a mestre Zen que alhora és també periodista, com reacciona davant d’un telenotícies i totes les injustícies que s’hi veuen?

La primera reacció és la confirmació de que els éssers humans ens podem equivocar i ens equivoquem. Ens equivoquem molt i el món que construïm és conseqüència de la nostra actitud, no per casualitat. El telenotícies és un reflex de la part fosca de l’ésser humà.

P: I no s’indigna? Com s’actua davant la indignació?

És clar que m’indigno. Davant de la injustícia, de la maldat, de la violència… sempre hi ha indignació. Però no hi ha una regla fixa d’actuació. La regla Zen és arrelar a la nostra vida, arrelar en aquest món per ser capaços d’enfrontar-nos a aquesta realitat des d’un punt de vista d’arrelament i no de bogeria. És complicat. L’actuació és lliure, la realitat canvia cada dia i nosaltres actuem amb ella cada dia.

T’explicaré un conte: Un home va a cavall amunt i avall del poble sense parar. Un avi que se’l mira en un moment donat li pregunta: ‘On vas?’. I ell li contesta: ‘No ho se, pregunta-li al cavall’.

Aquest és el paradigma de la nostre vida i de l’ésser humà. Estem damunt d’un cavall que són les nostres neurosis, les nostres il·lusions, les nostres grans idees. Elles ens porten i nosaltres hi anem al darrera. És així com anem creant una societat de caos, d’angúnia, de dolor, de violència. No som conscients de què caram està passant, i el Zen diu que hem de ser conscients del que passa.

Però a banda del cavall existeix el cavaller. Qui som nosaltres? Has de saber-te reconèixer i saber qui ets per a poder posar-te a un altre lloc i poder actuar. Prendre un cert control de la teva vida i no estar sempre a dalt del cavall que et porta allà on ell vol.

P: Com a mestre Zen, em pot mencionar tres coses que li semblin especialment preocupants en les que cal treballar?

Home… hi ha moltes coses a solucionar! Però avui en dia sí que hi ha una cosa a arreglar: L’economia, que és una creació mental i que és el que ens governa avui. Seria bo comprendre que ho hem creat nosaltres, que podem crear monstres com l’economia actual i que aquesta hauria d’estar al servei de l’ésser humà. Un segon tema seria la política, amb la que passa exactament el mateix que amb l’economia.

El tercer, més planer, és que hem de ser més curosos amb les nostres pròpies relacions humanes. Me n’adono que dins de la crisi les relacions humanes es deterioren, i són molt importants. Seria bo que tots fóssim conscients de que som nosaltres els qui fem aquestes relacions. Més val tenir una actitud oberta i positiva, somriure de tant en tant. No deixar-nos endur per aquest cavall de pressions. Aquí tots podem fer una feina important.

Gràcies a Déu, als EUA la gasolina és barata.

(text publicar el 19/09/2012 a www.kolhosp.com)

Jesus Saves Sinners

Tot i que segons la constitució americana ‘no es requereix passar cap test religiós com a qualificació per a cap posició pública dels Estats Units’, aquest diumenge he tornat a anar a missa. No és que m’estigui tornant una persona religiosa, quasi diria que tot el contrari. De fet ara ja feia una bona temporada que no m’hi deixava caure, però aquest curiós vídeo al ‘Youtube’ i tots els que apareixen al cercar-hi ‘Pentecostal’ em van animar. Una nova cerca a la ‘Wikipedia’ i algunes recents declaracions de l’actual candidat republicà a la Casa Blanca, també hi van ajudar. El fet que entre un 75 i un 80 per cent de la població americana es consideri cristiana, juga un paper clau en l’elecció dels seus representants i les decisions que aquests prenen un cop arriben al poder. De fet no només tots els qui es presenten com candidats a la presidència declaren formar part d’alguna congregació cristiana, sinó que alguns fins i tot asseguren que va ser Déu mateix qui els ho va demanar. Visitar el ‘New Life Tabernacle’ a un petit poble de Montana anomenat Bozeman va servir sens dubte per ampliar el meu coneixement sobre les diferents formes d’entendre el cristianisme, però sobretot també per a entendre una mica més algunes de les motivacions d’una bona part de la població a l’hora de decidir el seu vot.

Si aquestes alçades ja heu donat un cop d’ull al vídeo enllaçat al primer paràgraf, potser us endureu una decepció al saber que a la parròquia que vaig visitar van ser molt més moderats i discrets. Els membres de l’església Pentacostal creuen ser tocats en ocasions per l’Esperit Sant, qui els fa parlar llengües que no coneixen entre d’altres moltes reaccions estranyes. Només aquells tocats per el Senyor seran salvats el dia del judici final, així que els cants i els crits lloant al Senyor són constants durant tota la celebració. Però igualment important és també l’estudi minuciós -amb la seva conseqüent interpretació- dels textos de la Bíblia (fet que també es pot observar en moltes altres congregacions cristianes, com per exemple la dels Evangelistes). Durant aproximadament una hora, el pastor Kessler ens va estar explicant la rellevància del concepte ‘dia’ als textos sagrats:

Psalm 118:24 :
‘Aquesta és la diada que el Senyor ha preparat,
exultem i alegrem-nos-en!’

Per als pentacostals, com per a la majoria d’evangèlics, el ‘Senyor’ és tot poderós, cuida de nosaltres, i és el creador de tot el que hi ha a la terra i l’univers. ‘Déu és bo en tot moment’. Ell ho és tot i nosaltres, com a creació seva, ‘estem al seu servei i per això ens entreguem a la seva disposició’. Però no només. També hi ha la promesa de la salvació, el fet que ‘estem vivint els últims dies’ i la necessitat d’estar preparat per al moment del rescat en que Ell ens durà al seu costat. L’actual estat de l’economia, les guerres, i un suposat augment de la delinqüència i els disturbis al barris no són més que evidències que proven que ‘el futur no sembla ser massa brillant’. El dia final és a prop, preparem-nos doncs. ‘El Dia’, el concepte que el pastor va triar per aquest diumenge al petit poble de Montana que allotja el que probablement és el principal museu del país amb exposicions sobre fòssils de dinosaures. I com molt bé va recordar, ‘Déu va ser qui va crear els dinosaures que alguns anys més tard s’acabarien convertint en petroli’. Déu també va crear el carbó i altres recursos com el gas natural i això ‘és quelcom bo’, quelcom per estar agraïts al Senyor doncs els va posar a la nostre disposició.

I és en aquest moment en que, els que heu aguantat fins aquí, esteu en millors condicions d’entendre els motius que van portar a Mitt Romney a atrevir-se a declar que per al 2020, sota la seva presidència, els EUA seran energèticament independents. Un pla que passa, sobretot, per la flexibilització o anul·lació de les lleis mediambientals que dificulten l’expansió de l’extracció i/o ús de combustibles fòssils. També per l’agilitació dels tràmits per a nous projectes energètics, inclosos els nuclears (mentre Alemanya i Japó intenten desfer-se de tota central nuclear possible pels seus elevats riscos ecològics). En definitiva, el ja clàssic ‘Drill, baby, drill’ o el que és el mateix: Tu ves perforant tot el que puguis i oblida’t del reciclatge i de totes aquestes teories ecològiques. Total, segons el que el pastor ens va assegurar a missa, aquests són els recursos que Déu ha posat a la nostra disposició perquè utilitzem durant els pocs dies que ens queden com a habitants del planeta Terra abans del judici final. Aprofitem-los doncs, (…) exultem i alegrem-nos-en tant com puguem que això s’acaba!.