A la recerca de fòssils i muntanyes al pas per Montana

(text publicat el 25/09/2012 a www.lavanguardia.com)

Un dels grans massissos del 'Glacier National Park', a Montana

Hailey, Idaho .- Montana, és a dir, ‘Montaña’ escrit a l’americana. Però com ja ha passat en altres ocasions en el viatge, doncs no tant. El cert és que venint d’estats com les Dakotes, amb paisatges bàsicament plans, ja em venia una mica de gust passar per alguna zona muntanyosa tot i que va costar més del que em pensava. No va ser fins el quart dia de ruta que vaig començar a veure ‘bultos’ a la línia de l’horitzó, concretament al acostar-me a les ‘Rocky Mountains’ (que creuen l’estat de nord a sud). A la part est de les muntanyes, grans extensions dedicades a la ramaderia. A l’altra banda, el paisatge ofereix boscos, llacs i força més vida en general. Sigui com sigui, un estat on perdre’s en la seva immensitat (tal i com ells mateixos promocionen) i deixar-se inspirar per les llegendes de les nombroses tribus de natius americans que encara viuen a la zona.

Wikipedia Facts: MONTANA

-Resultats 2008: Obama/Biden: 47,27% – McCain/Palin: 49,53%
-El 4rt estat en superfície: 381.156 Km2 (11,87 “Catalunyes”)
-El 44è estat en població: 984.415 habitants a 2010 (0,13 “Catalunyes”)
-El 48è estat en densitat de població: 2,51 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Star Trek: First Contact – Jurassic Park – The Patriot
-Tòpic: L’estat tresor – L’estat del gran cel

Carretera a la part est de l'estat de Montana

Ramats, més ramats i un coiot despistat van ser les úniques distraccions que em vaig trobar a la carretera, en els 600 quilòmetres que vaig haver de fer fins arribar a la primera població una mica més gran de quatre cases agrupades en un encreuament de carreteres. Aquest cop ni els trens de mercaderies em van treure de la monotonia, mentre començava a pensar que el nom de l’estat no era més que una gran broma irònica. La casualitat va voler que em toqués passar la nit del deu al onze de setembre dins la gran base militar de l’exèrcit de l’aire de Great Falls, des d’on es coordinen alguns dels centres més importants de control i llançament d’armament nuclear dels EUA. Tot i això, segurament per la novetat i el baix risc de nous atacs com els de fa onze anys, els atacs terroristes van quedar en un segon terme a favor de les converses sobre la diada catalana. Coses que passen, sobretot quan portes de postres un petit pastís amb les quatre barres.

Al dia següent, va arribar el torn de la classe de paleontologia. Les particularitats geològiques de l’estat de Montana, junt amb un clima semblant al de South Carolina fa uns quants milions d’anys, el fan un lloc ideal per a trobar-hi fòssils de dinosaures en les millors condicions. El ‘Two Medicine Center’, una de les tretze entitats que formen el ‘Dinosaur Trail’ de Montana, em va permetre -a canvi d’un donatiu econòmic- incorporar-me a la visita que una escola de la zona tenia programada per l’onze de setembre. No tots els centres programen sortides al jaciments en que estan treballant, i els que ho fan no acostumen a fer-ho a finals d’estiu. Suposo que es pot dir que vaig estar de sort. Una mica de teoria per aprendre a diferenciar un fòssil d’una roca i quatre lliçons sobre com excavar les restes fòssils, van ser suficients perposar-nos a treballar sota la supervisió dels membres del centre. De nou la sort em va acompanyar, ja que vaig trobar nous fòssils on no n’esperaven trobar més. Al matí ens van permetre conservar alguna de les peces que vam trobar durant les classes teòriques per la falta de valor científic. Al vespre, un cop trobats els nous ossos, ni tan sols em van permetre continuar excavant per tal d’assegurar-se’n el perfecte estat.

Excavant fòssils de dinosaures, a Montana

El pas d’una banda a l’altra de les muntanyes rocalloses el vaig fer seguint la carretera que creua el ‘Glacier Nacional Park’. Després de tanta plana i camps de pastura, impressionen el grans massissos que formen el parc i els nombrosos llacs i cascades que s’hi poden trobar. El parc, habitat en el passat per natius americans, també allotja una gran varietat de fauna entre les que es compta el famós ós ‘grizzly’ i per tot arreu s’alerta de la seva perillositat. Per sort o per desgràcia, no me’n va aparèixer cap durant les diferents excursions que hi vaig fer. Un cop creuades les rocalloses ja només quedava enfilar el camí en direcció sud, passant per les poblacions de Missoula i Bozeman. A la primera es pot fer una més que interessant visita a un dels parcs de bombers paracaigudistes dels EUA, preparats per saltar directament a les zones dels incendis sense haver de dependre dels accessos per carretera. La segona allotja el principal museu paleontològic de l’estat, el ‘Museum of the Rockies’, del qual és membre el paleontòleg que va acabar inspirant el personatge d’Alan Grant a la taquillera ‘Jurassic Park’.

Centre d'operacions dels 'smokejumpers' a Missoula, Montana

I mentre jo he estat passant uns dies desconnectat del món gaudint de valent amb la visita dels ‘geysers’ del ‘Yellowstone National Park’, el candidat republicà ha estat passant una de les pitjors setmanes de la seva carrera política. Possiblement hores d’ara ben pocs encara no saben de l’aparició d’un vídeo, gravat en secret durant una trobada amb donants a la campanya republicana, en que Mitt Romney parla de les seves possibilitats entre el sector de la població que no paga impostos sobre la renda als EUA. Segons ell, un 47% de la població votarà a Obama de totes totes per tal de que se’ls mantinguin un seguit d’ajudes governamentals a les que es creuen amb el dret d’accedir. El menyspreu és important per molts motius, però especialment perquè parla amb claredat que ell no s’ha de preocupar d’aquest suposat 47% que no el votarà, quan és d’esperar -evidentment- que el president de la nació es preocupi per tots els seus ciutadans (quelcom que Obama no va trigar a recordar-li). Una setmana després del vídeo, en la que també es va aprofitar per publicar la declaració de renda de Romney de 2011, les enquestes mostren un domini general d’Obama a molts dels estats clau per guanyar les eleccions. Hauran de treballar de valent els membres de la campanya de Romney, per capgirar les previsions de vot, tenint una nova oportunitat d’or (i potser una de les últimes) en els debats presidencials d’Octubre.

Gràcies a Déu, als EUA la gasolina és barata.

(text publicar el 19/09/2012 a www.kolhosp.com)

Jesus Saves Sinners

Tot i que segons la constitució americana ‘no es requereix passar cap test religiós com a qualificació per a cap posició pública dels Estats Units’, aquest diumenge he tornat a anar a missa. No és que m’estigui tornant una persona religiosa, quasi diria que tot el contrari. De fet ara ja feia una bona temporada que no m’hi deixava caure, però aquest curiós vídeo al ‘Youtube’ i tots els que apareixen al cercar-hi ‘Pentecostal’ em van animar. Una nova cerca a la ‘Wikipedia’ i algunes recents declaracions de l’actual candidat republicà a la Casa Blanca, també hi van ajudar. El fet que entre un 75 i un 80 per cent de la població americana es consideri cristiana, juga un paper clau en l’elecció dels seus representants i les decisions que aquests prenen un cop arriben al poder. De fet no només tots els qui es presenten com candidats a la presidència declaren formar part d’alguna congregació cristiana, sinó que alguns fins i tot asseguren que va ser Déu mateix qui els ho va demanar. Visitar el ‘New Life Tabernacle’ a un petit poble de Montana anomenat Bozeman va servir sens dubte per ampliar el meu coneixement sobre les diferents formes d’entendre el cristianisme, però sobretot també per a entendre una mica més algunes de les motivacions d’una bona part de la població a l’hora de decidir el seu vot.

Si aquestes alçades ja heu donat un cop d’ull al vídeo enllaçat al primer paràgraf, potser us endureu una decepció al saber que a la parròquia que vaig visitar van ser molt més moderats i discrets. Els membres de l’església Pentacostal creuen ser tocats en ocasions per l’Esperit Sant, qui els fa parlar llengües que no coneixen entre d’altres moltes reaccions estranyes. Només aquells tocats per el Senyor seran salvats el dia del judici final, així que els cants i els crits lloant al Senyor són constants durant tota la celebració. Però igualment important és també l’estudi minuciós -amb la seva conseqüent interpretació- dels textos de la Bíblia (fet que també es pot observar en moltes altres congregacions cristianes, com per exemple la dels Evangelistes). Durant aproximadament una hora, el pastor Kessler ens va estar explicant la rellevància del concepte ‘dia’ als textos sagrats:

Psalm 118:24 :
‘Aquesta és la diada que el Senyor ha preparat,
exultem i alegrem-nos-en!’

Per als pentacostals, com per a la majoria d’evangèlics, el ‘Senyor’ és tot poderós, cuida de nosaltres, i és el creador de tot el que hi ha a la terra i l’univers. ‘Déu és bo en tot moment’. Ell ho és tot i nosaltres, com a creació seva, ‘estem al seu servei i per això ens entreguem a la seva disposició’. Però no només. També hi ha la promesa de la salvació, el fet que ‘estem vivint els últims dies’ i la necessitat d’estar preparat per al moment del rescat en que Ell ens durà al seu costat. L’actual estat de l’economia, les guerres, i un suposat augment de la delinqüència i els disturbis al barris no són més que evidències que proven que ‘el futur no sembla ser massa brillant’. El dia final és a prop, preparem-nos doncs. ‘El Dia’, el concepte que el pastor va triar per aquest diumenge al petit poble de Montana que allotja el que probablement és el principal museu del país amb exposicions sobre fòssils de dinosaures. I com molt bé va recordar, ‘Déu va ser qui va crear els dinosaures que alguns anys més tard s’acabarien convertint en petroli’. Déu també va crear el carbó i altres recursos com el gas natural i això ‘és quelcom bo’, quelcom per estar agraïts al Senyor doncs els va posar a la nostre disposició.

I és en aquest moment en que, els que heu aguantat fins aquí, esteu en millors condicions d’entendre els motius que van portar a Mitt Romney a atrevir-se a declar que per al 2020, sota la seva presidència, els EUA seran energèticament independents. Un pla que passa, sobretot, per la flexibilització o anul·lació de les lleis mediambientals que dificulten l’expansió de l’extracció i/o ús de combustibles fòssils. També per l’agilitació dels tràmits per a nous projectes energètics, inclosos els nuclears (mentre Alemanya i Japó intenten desfer-se de tota central nuclear possible pels seus elevats riscos ecològics). En definitiva, el ja clàssic ‘Drill, baby, drill’ o el que és el mateix: Tu ves perforant tot el que puguis i oblida’t del reciclatge i de totes aquestes teories ecològiques. Total, segons el que el pastor ens va assegurar a missa, aquests són els recursos que Déu ha posat a la nostra disposició perquè utilitzem durant els pocs dies que ens queden com a habitants del planeta Terra abans del judici final. Aprofitem-los doncs, (…) exultem i alegrem-nos-en tant com puguem que això s’acaba!.

 

Pocs turistes i massa pous de petroli al pas per North Dakota

(text publicat el 13/09/2012 a www.lavanguardia.com)

Posta de sol a Bismarck, capital de Noth Dakota

Choteau, Montana .- Sí, North Dakota té un paisatge i història força similar al del seu germà del sud, però ben poca cosa més en comú. De fet només cal fixar-nos en una dada per entendre’n algunes de les principals diferències: mentre l’estat de South Dakota és conegut per les seves peculiars i icòniques atraccions turístiques, el de North Dakota és considerat l’estat turísticament menys visitat dels 50 que formen la unió. Només un parc nacional tocant la banda oest, quasi amb la frontera amb Montana, atrau un nombre relativament important de visites. Tot i això cada any son més els que s’animen a anar-hi a viure, i en algunes poblacions els preus de les cases són exageradament alts si es comparen amb localitzacions similars. El motiu? North Dakota és actualment, amb un 3,7%, l’estat amb un nivell més baix d’aturats de tot el país. I és que tot i que l’agricultura segueix sent la principal font d’ingressos, les explotacions petrolieres a la part nord-oest del territori estan experimentant un gran creixement que requereix d’un elevat nombre de treballadors qualificats. Tot plegat fa que l’estat no només sigui sobradament auto-suficient pel que fa a recursos energètics, sinó que a més sigui un dels pocs de la unió que pot presumir de tenir superàvit en els seus comptes.

Wikipedia Facts: NORTH DAKOTA

-Resultats 2008: Obama/Biden: 44,62% – McCain/Palin: 53,25%
-El 19è estat en superfície: 183.272 Km2 (5,71 “Catalunyes”)
-El 48è estat en població: 672.591 habitants a 2010 (0,09 “Catalunyes”)
-El 47è estat en densitat de població: 3,58 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Jesus Camp – Fargo (només els primers minuts)
-Tòpic: L’estat Sioux – L’estat dels ‘Peace Gardens’

Carrer principal de Fargo, North Dakota

Una de les destinacions que tenia més clara al planificar la ruta era la ciutat de Fargo, a la banda més oriental de l’estat just a la frontera amb Minnesota. Però venint de les ‘Black Hills’ primer calia fer parada a Bismarck, la capital de North Dakota i seu d’un interessant museu que intenta fer amb les seves exposicions un recorregut per tota la història de l’estat. Des de restes de dinosaures de fa milions d’anys fins a les tècniques modernes d’agricultura, passant per les diferents tribus de natius americans que habitaven la zona i el seu estil de vida (junt amb una breu explicació dels diferents conflictes i batalles amb ‘l’home blanc’). Una bona introducció a l’estat abans de continuar la ruta. La ciutat de Fargo, en canvi, té ben poc a oferir al viatger més enllà d’un ambient tranquil on passar uns dies i la possibilitat de fer-se una fotografia al costat de l’estelladora de fusta que es va utilitzar a la pel·lícula dels germans Coen que du el nom de la ciutat. Quelcom que no deixa de tenir el seu punt d’absurd si tenim en compte que només una breu escena a l’inici del film està localitzada a Fargo (tota la resta passa a l’estat veí de Minnesota), en un bar que ni tan sols existeix a la ciutat. Suposo però que l’escassetat d’atractius turístics fa que qualsevol reclam sigui vàlid, fins i tot encara que només estigui relacionat amb l’estat d’esquitllada i sigui tant poc significant com una senzilla màquina que serveix per triturar fusta.

Visitar els ‘Peace Gardens’ semblava, en un inici, una aposta segura… si fins i tot els destaquen a les matricules dels cotxes és que deu valdre la pena, no? Doncs no tant. Tot i que he de reconèixer la interessant particularitat geogràfica dels anomenats ‘jardins de la pau’, un cop feta la visita no estic del tot segur de si totes les milles recorregudes van acabar valent la pena. Establerts als inicis dels anys 1930 just a la frontera entre els EUA i el Canada, volen ser una celebració de la bona relació entre els dos països mitjançant un parc on poder trobar-se i dur a terme certs esdeveniments sense necessitat de creuar les fronteres. I és que els jardins es troben tècnicament, tot i que la frontera és quasi sempre present, en terres internacionals. Això sí, arrel dels atacs del onze de setembre a New York City, ara cal presentar documentació a l’hora de sortir-ne cap a qualsevol dels dos països.

Un dels molts pous de petroli a prop de Williston, North Dakota

Passant pel que es considera el centre geogràfic d’Amèrica del Nord (incloent Mexico i Canada), va arribar el moment d’entrar de ple en territori d’explotacions petroleres. Ja me n’havien parlat en el meu pas per Fargo i sobretot a Bismarck, on vaig poder conversar amb algú que treballa amb les companyies que n’exploten els recursos, però en cap cas em podia imaginar ‘la magnitud de la tragèdia’. Al circular per estats com Oklahoma o Texas ja havia vist força pous de petroli escampats pel paisatge en convivència amb tranquils camps de pastures, però aquí la millor manera de descriure la sensació que vaig tenir en veure-ho és ‘una autèntica febre de l’or (negre)’. Tot sembla estar en obres, hi ha un intens trànsit de camions i vehicles comercials que obliga a ampliar les autopistes, per tot arreu es veuen pous de petroli inoves prospeccions, els ramats han desaparegut del paisatge i al seu lloc hi ha grans residències temporals per als milers de treballadors necessaris per a fer funcionar la maquinària. La combinació de les noves tècniques (inclosa la polèmica tècnica del ‘fraking’, que requereix grans quantitats de productes químics per alliberar els recursos de les roques) junt amb els preus elevats del petroli, en fan rendible l’extracció a aquesta zona. Per sort la meva estada allà va ser força breu i de seguida vaig poder continuar la ruta cap al sud, on el gran ‘Theodore Roosevelt National Park’ protegeix, com en tantes altres ocasions, el característic paisatge del oest americà i la seva fauna. L’entrada del parc està situada a la minúscula població de Medora, conservada tal i com era ara fa més de cent anys quan un empresari la va comprar sencera per tal de convertir-la en un centre turístic al ‘Far West’. El seu principal reclam és un gran musical que barreja música country popular amb petites pinzellades de la història del poble, junt amb moments per al patriotisme i l’exaltació del president Theodore Roosevelt. El 26è president no només va viure aquí una bona temporada sinó que fins i tot en una ocasió va arribar a dir, tal i com els agrada recordar als de la zona, que ‘no hagués estat mai president de no ser pels seus dies a North Dakota’.

Moment final del particular musical de Medora, a North Dakota

Un cop finalitzada també la convenció dels demòcrates (realitzada la primera setmana de setembre a Charlotte, North Carolina) sembla que el més beneficiat a les enquestes d’opinió ha estat l’equip d’Obama, sobretot gràcies a una convenció sense grans sorpreses però amb enèrgics i emotius parlaments de la primera dama i Bill Clinton. L’ex-president va posar dades concretes sobre la taula, parlant sobre les diferències entre els plans econòmics i les mesures que els dos partits volen posar en pràctica si guanyen les eleccions de novembre. En canvi, el discurs d’Obama va ser molt més genèric però amb la clara intenció d’intentar reactivar l’esperit que al 2008 el va dur a la Casa Blanca, i que enguany sembla molt més diluït. En tot cas, coincidència o no, després de tres mesos consecutius en que l’equip de Mitt Romney havia estat recaptant més donacions que el d’Obama, les últimes dades mostren un lleuger avantatge per als demòcrates. La propera gran cita en la campanya però, seran sens dubte els debats presidencials en que els candidats s’hauran d’enfrontar cara a cara, i per al quals sembla que Mitt Romney s’està preparant a consciència. El primer d’ells no es celebrarà fins el 3 d’octubre a la ciutat de Denver, a Colorado, així que mentrestant es preveu que els actes de campanya i les recaptacions de donatius continuïn sense massa sorpreses o grans canvis en la intenció de vot.

Cavalls, pollastres i altres bestioles més complicades d’explicar a Kentucky

(text publicat el 11/05/2012 a www.lavanguardia.com)

Cursa de cavalls al 'Churchill Down" de Louisville, Kentycky

Ashland, Kentucky .- Dinosaures, cavalls, pollastres, cérvols… i més pollastres. Realment els animals, en una o altra forma, han estat una constant en la setmana que he passat viatjant per  Kentucky. Al mateix logotip de l’estat hi apareix un cavall i, de fet, Kentucky és l’estat dels EUA amb més cérvols i galls dindi per habitant. En general, és considerat un dels estats del sud i la seva proximitat amb Tennessee no només és geogràfica, ja que també hi abunden les emissores de ràdio de música country i les destil·leries de whisky (concretament de ‘bourbon’). Fins i tot un particular estil country és originari d’aquí, el ‘Bluegrass‘, que obté el nom d’una herba present a les pastures i que proporciona aliment d’alta qualitat als criadors de cavalls per a curses.

Wikipedia Facts: KENTUCKY

-Resultats 2008: Obama/Biden: 41,17% – McCain/Palin: 57,40%
-El 37è estat en superfície: 104.659 Km2 (3,26 “Catalunyes”)
-El 26è estat en població: 4.339.367 habitants a 2010 (0,58 “Catalunyes”)
-El 24è estat en densitat de població: 41,46 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Goldfinger – The People vs. Larry Flynt
-Tòpic: L’estat del ‘Bluegrass‘

Nena jugant al costat de dinosaures al 'Creation Museum' de Kentucky

La primera parada era obligada, i ja feia temps que era a la meva llista de llocs a visitar. Ells l’anomenen museu, jo encara no li he trobat la classificació adequada. Com a bon estat de l’anomenat “cinturó bíblic”, a Kentucky hi ha una forta presència d’esglésies evangèliques que creuen en la literalitat del que hi ha escrit a la Bíblia. Aquesta radicalitat (en més d’un sentit) porta a molts a negar les teories de l’evolució de Darwin, ja que entren plenament en conflicte amb el que explica el llibre del Gènesi. Per tal de fer palpable el seu punt de vista es va obrir al 2007 el modern i complert “Creation Museum”, on amb els instruments tradicionals dels museus de ciències (exposicions, planetaris, projeccions, xerrades…) s’intenten provar les teories creacionistes. El concepte estrella? Els dinosaures. Si segons la Bíblia tots els animals van ser creats al mateix instant… homes i dones, per força, van haver de conviure amb ells. Pura lògica.

Després d’aquesta breu i anecdòtica introducció a l’estat, m’esperava a Louisville un dels esdeveniments socials més mítics i importants dels EUA. Conegut com els ‘dos minuts més intensos de l’esport’, el ‘Kentucky Derby’ ha estat part de la història de les curses de cavalls des de 1875. Més de 150.000 persones vestides per a l’ocasió es reuneixen cada primer dissabte de maig a les instal·lacions del ‘Churchill Down’ per passar un dia a les curses, amb tot el que això implica: Vestits de gala, barrets impossibles, “veure i deixar-se veure”, apostes, fotos, alcohol, festa… Ah! I   cavalls i genets competint pels dos milions de dòlars de premi. La bogeria comença a primera hora del matí i s’allarga fins a l’onzena cursa, la del “Derby”, a dos quarts de set del vespre. Després ja res no importa (tot i que encara hi ha dues curses més), i tothom prova de marxar tan ràpid com pot sense ni tan sols, en moltes ocasions, saber qui ha estat el guanyador. Per a molts les curses només són una excusa. La prova són els milers de persones concentrades a la zona central de la pista, el lloc on és la festa de debò però des d’on és gairebé impossible veure la pista. Com comprendreu, una experiència a la qual el qualificatiu ‘espectacular’ li queda més que curt.

Curses de cavalls i barrets extravagants al 'Kentucky Derby'

Per sort, la resta de dies de ruta han estat molt més relaxats. Una petita granja familiar a la part sud de l’estat, va ser el lloc ideal on trobar la calma necessària per passar un parell de dies recuperant forces (amb menció especial al menjar casolà a base de productes de l’hort i l’oportunitat de cuinar una truita de patates a base d’ous frescos de gallina i ànec). També va servir per fer una interessant visita al ‘Mammoth Caves National Park’ (que conté el sistema de coves més gran del món fins ara descobert), abans de continuar cap a l’est passant per l’origen d’una de les receptes més famoses del món fins a retrobar-me amb el sistema muntanyós dels Apalatxes. Just on conflueixen els estats de Kentucky, Virginia i Tennessee; hi ha el ‘Cumberland Gap Historical Park”. Bàsicament una obertura entre les muntanyes que al segle XVIII va servir als pioners per avançar cap a l’oest des de Virginia i conquerir als indis autòctons les terres de Kentucky. Una interessant visita històrica enmig de la natura que sens dubte ajuda a entendre les dificultats de l’època, ara resoltes mitjançant un túnel.

'Ranger' explicant la història de les 'Mammoth Caves' de Kentucky

I just quan semblava que la campanya havia caigut en una certa monotonia, l’actual vicepresident,Joe Biden, va fer unes declaracions personals a la televisió parlant dels matrimonis homosexuals. Una qüestió més que polèmica aquí als EUA. A les primàries de North Carolina del passat dimarts, per exemple, es va incloure una pregunta al respecte que ha acabat modificant la constitució de l’estat prohibint qualsevol unió homosexual. A la constitució! Tot plegat ha acabat precipitant l’aparició del president Obama en una altra entrevista televisada, fent història afirmant la seva posició favorable a legalitzar els matrimonis entre persones del mateix sexe. Mai un president no s’hi havia posicionat a favor. En canvi a Romney, per la seva banda, li ha faltat temps per deixar ben clar que ell s’hi oposa i ara tothom especula amb les possibles conseqüències electorals de les declaracions. Per una banda, Obama pot perdre els suports de bona part de les comunitats negres vinculades a esglésies baptistes (entre d’altres), però de l’altra ha reforçat la simpatia de progressistes i liberals a favor de la igualtat de drets. Caldrà, doncs, estar atent a les properes enquestes d’opinió, ja que segurament encara és massa aviat per saber-ho. Però això no ha frenat les cadenes de notícies 24h, que ahir anaven fent les seves especulacions mentre jo gaudia d’un sopar a base de “Kentucky Fried Chicken” per a la meva última nit a l’estat.