Tag: Drive-In

Galledes de crancs a la badia de Maryland

(text publicat el 06/06/2012 a www.lavanguardia.com)

Edificis al centre de Baltimore, al costat mateix del port.

Rehoboth Beach, Delaware .- ‘Teniu crancs de closca dura?’. El personatge de Jack Nicholson, a la pel·lícula As Good as It Gets, tenia clar el principal reclam turístic de Maryland quan preguntava amb certa insistència als restaurants de Baltimore pels famosos crancs blaus de la ‘Chesapeake Bay‘. La gran badia, a més a més de proveir de crancs les taules de Maryland, és també la que divideix en dos l’estat: a la banda oest la part més densament poblada -amb la capital, Annapolis, i la gran Baltimore- i a la banda est la part més rural amb camps de blat, petits ports de pesca i poblacions de vacances. En aquesta ocasió la ruta escollida ha estat una suau transició des de zones principalment urbanes (especialment venint de la capital de la nació), cap als paisatges que amb més freqüència m’acompanyen en aquest viatge.

Wikipedia Facts: MARYLAND

-Resultats 2008: Obama/Biden: 61,92% – McCain/Palin: 36,47%
-El 42è estat en superfície: 32.133 Km2 (1 “Catalunyes”)
-El 19è estat en població: 5.773.552 habitants a 2010 (0,77 “Catalunyes”)
-El 5è estat en densitat de població: 209,2 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: As Good as It Gets – Twelve Monkeys – The Wire
-Tòpic: Amèrica en miniatura – L’estat dels crancs

A molts el nom de Baltimore us farà recordar la sèrie de televisió “The Wire”, localitzada a la principal ciutat de l’estat i en què el tràfic de drogues hi té un paper protagonista. El problema és que mai n’he vist un sol capítol i, per tant, no us en puc fer una comparació decent. En tot cas, per la meva experiència a la població, us puc assegurar que els barris pels que em vaig moure no feien pas pinta de perillosos. És clar que gairebé no vaig sortir de la cèntrica zona del port i, per si de cas, tampoc em vaig animar a fer cap excursió nocturna a la recerca d’escenaris més pròxims als que deu mostrar la sèrie. En canvi, sí que vaig tenir ocasió de gaudir d’una barbacoa amb vistes de luxe a la ciutat en el moment de la posta de sol, així com d’un primer tast de la carn de cranc -en forma d’entrepà– a l’acollidor i actiu barri de ‘Fells Point’. Ah! I tot això sense oblidar l’oportunitat de veure la meva primera pel·lícula en un cinema a l’aire lliure, assegut al seient del cotxe. Un clàssic americà com pocs, disponible cada cap de setmana d’estiu al ‘Bengies Drive-In Theatre’.

Galledes de crancs blaus a la costa de la 'Chesapeake Bay'

Vista la part més urbana de l’estat, segurament la millor opció per creuar la badia en direcció est és pagar els quatre dòlars de peatge que et donen dret a passar per un dels 100 ponts suspesos més grans del món. En poc menys de 7Km et plantes a l’altra banda. Un de seguida pot notar un important descens en el volum de trànsit, a la vegada que un increment dels anuncis a la carretera destinats als qui van en direcció a les poblacions de platja. Tampoc és massa complicat topar-se amb petits negocis familiars destinats a la captura i venta dels crancs blaus, així com amb restaurants en què el principal reclam és el preuat crustaci servit a dotzena per galleda. Un petit tast del típic plat a Crisfield -l’auto-anomenada capital mundial del cranc– va servir per acomiadar la badia en direcció a les turístiques i atapeïdes poblacions de platja, l’última parada a l’estat de Maryland.

Mentrestant, aquesta setmana, a la campanya electoral de les presidencials americanes, tothom sembla haver estat observant amb detall el que succeïa a l’estat de Wisconsin per les possibles implicacions que això pot tenir a nivell nacional. I és que arran d’unes protestes sindicals, es van recollir prou signatures en contra de l’actual governador de l’estat -el republicà Scott Walker- com per forçar una nova votació que es va programar per ahir al vespre. Els membres del partit demòcrata han estat fent grans esforços per guanyar la nova votació, però finalment els resultats de les urnes han acabat ratificant el governador en el càrrec. El dubte ara és saber si tot el procés s’acabarà traduint en un important impuls per al partit republicà, amb Mitt Romney al capdavant, en un estat considerat clau de cara a novembre. En la majoria d’estats els resultats són força previsibles, però aquest no és el cas de Wisconsin. Això fa especialment importants els seus deu vots electorals, ara potser una mica més a prop de sumar per a Romney que no pas per a Obama (que va ser qui se’ls va endur en les passades eleccions de 2008).

Planificar per a no esquivar un[a alerta de] tornado

(text publicat el 06/06/2012 a www.kolhosp.com)

Planifico. El meu calendari de Google és ple de petites anotacions, i al meu cap hi floten conceptes que tard o d’hora s’hauran de materialitzar. Ja és estiu als EUA i les opcions es multipliquen. Tot i això cal ser curós ja que, tot i que sovint ho sembla, no cada dia l’equip local de ‘baseball’ juga a casa. Estant en ruta, dormint en un lloc diferent cada dos dies, cal mirar endavant tenint en ment on creus que seràs la propera setmana i preveient el que hi trobaràs. Poques vegades l’encerto, però això no és important ja que la feina feta és una base sobre la que improvisar amb més seguretat. Deixar-se sorprendre es fa sempre imprescindible. Mentalment és prou esgotador, però acaba sent el que dona sentit al dia a dia.

A l’estiu és quan aquí es posen en marxa la majoria de parcs d’atraccions, és quan els estadis “de tercera regional” s’omplen de canalla a un dòlar l’entrada pendents d’atrapar la bola que va a parar a les grades. La bola que al següent partit faran firmar a algun jugador local, o que simplement faran servir per a jugar amb el gos al ‘back yard’ de la caseta del suburbi (que segur que té espai suficient per a aparcar un mínim de tres cotxes, i una cistella de bàsquet penjant de la façana). També és quan obren les piscines i els parc aquàtics, i quan per fi els milers de places hoteleres arran de platja tenen algun sentit més enllà de fer lleig. Jo ho vull fer tot, i m’he passat massa mesos veient als marges de la carretera els cartells dels cinemes ‘Drive-In’ com per no convertir-los en una prioritat ara que comencen a programar sessions coincidint amb l’arribada del bon temps.

El cert és que em pensava que ja no existien, que això de veure una pel·lícula des del seient del teu cotxe era cosa del passat. Però es veu que no. Tot i que no se’n troben a cada cantonada encara n’hi ha forces, i fins i tot alguns de nous amb projectors digitals d’última tecnologia. Ben a prop de Baltimore, a Maryland, n’hi ha un dels clàssics. Al 1965 el ‘Bengies Drive-In Theatre’ va projectar el seu primer film a la gran pantalla -encara avui en dia reclamada com la més gran dels EUA- instal·lada en el camp de gespa contigu a l’edifici que serveix de bar. Aquesta setmana, a més, hi programaven la tercera de ‘Men in Black’. Una d’aliens a un cinema clàssic a l’aire lliure? No va caldre pensar-ho dues vegades per incorporar-ho al núvol de possibilitats futures que, a uns trenta centímetres de distància, sobrevola el meu cap.

La pluja combinada amb amenaça de tornado no em van aturar, si ells obren jo hi vaig. Si la pantalla hagués volat pels aires, jo hagués ignorat els nombrosos i insistents cartells que prohibeixen prendre qualsevol tipus d’imatge i n’hagués fet fotos. Cap problema. Durant la projecció la pantalla es veia estranya a causa de l’aigua que la mullava, el film s’interrompia per instants a cada passada del neteja-parabrises, a estones el vidre s’entelava. Cap problema. Un cubell de crispetes de mida gegant a 5,95$ més taxes, regat amb falsa mantega fosa*, va servir per  completar una experiència en que pràcticament res va sortir com estava planejat. Cap problema.

*Oli de soja amb gust artificial a mantega

Un dia a les carreres

(text publicat el 01/02/2012 a www.kolhosp.com)

El sol es lleva de nou radiant al tros de terra de menys d’un quilòmetre d’amplada davant la costa de Florida, és diumenge 29 de Gener de 2012 i és dia de carreres al Daytona Speedway. Els pilots porten fent torns des de dissabte a dos quarts de quatre de la tarda, moment en que va començar la “Rolex 24”. La prova de resistència de 24 hores és el segon esdeveniment més important del circuit després de la NASCAR i, amb una ullada a les matrícules, és fàcil saber que ha vingut gent del tot el país. Però és aviat, encara queda molt per saber qui se’n durà el premi i hi ha obligacions dominicals que un bon americà no s’ha de saltar.

Clau al contacte, motor en marxa, fora capota, i a esmorzar. La facilitat amb que s’ofereix qualsevol tipus de servei a través d’una finestreta no em deixa de sorprendre. Des de bancs a farmàcies passant per bodegues de licor. Sí, les he vist. A alguns estats és possible demanar un pack de sis llaunes de cerveses ben fredes assegut al seient del conductor amb el motor en marxa. Qui vol haver d’aparcar el cotxe i caminar per comprar un parell de donuts i got de cafè exageradament calent? Especialment si la intenció és menjar-se’ls de camí passant per una de les poques platges per les que es pot conduir sense problemes, herència dels temps en que uns tal Louis Chevrolet i Henry Ford hi disputaven carreres. La presència constant de la policia i els nombrosos cartells que prohibeixen anar a més 10 milles per hora, son una bona prova de que els temps han canviat. Ara hi passem els turistes, buscant un espai solitari per fer-li una foto al cotxe amb les ones de fons.

No hi ha pressa, la segona missa no comença fins a les deu. A l’entrada de “l’església”, sense baixar del cotxe, un fidel voluntari et dona la benvinguda amb un petit got de suc de raïm, un tros de pa i el programa del dia: “Sintonitza la radio del teu cotxe al 88.5FM per escoltar el servei”. Sí, un altre dels molts serveis “Drive-In”. Potser el més estrany i poc freqüent de tots. Però funciona! Cada diumenge unes 700 persones de mitjana passen per aquesta peculiar parròquia de Daytona Beach fundada al 1953. Des d’un balcó situat al final del gran pàrquing un capellà va fent de les seves mentre jo em pregunto si tothom té l’emissora correcte sintonitzada. Segur que més d’un ha fet “zapping” per saber el resultat de l’equip local. No hi ha interacció entre els assistents. Un cor amagat dins l’edifici interpreta alguns cants, els voluntaris passen cotxe per cotxe recollint els donatius i un toc de clàxon fa les funcions del “amén” fins que a l’acabar els motors es posen de nou en marxa. En el meu cas em poso en ruta per anar a gaudir de les últimes voltes al mític circuit de carreres on, curiosament, per primera vegada en tot el matí baixar del cotxe no serà una opció sinó una necessitat. Si mai voleu buscar el “Somni Americà”, potser no és mala idea començar per Daytona Beach.