(text publicat el 30/11/2012 a www.kolhosp.com)
No és fà cil tenir un Thanksgiving com cal als Estats Units quan dorms en un lloc diferent cada dos dies i et mous per terres que sovint semblen deshabitades. La Wikipedia diu que és una festa familiar originà ria del segle XVII, en que s’agraeix la bona collita, amb un gran dinar on el plat principal és un gall dindi farcit i fet al forn. Avui en dia -per resumir-ho- ve a ser com un primer dinar de nadal en que la gent pot arribar a fer grans desplaçament per reunir-se amb els seus, al voltant d’una taula excessivament carregada de menjar. El meu objectiu, trobar una famÃlia al sud d’Oklahoma que em convidi a menjar amb ells. Aquesta és doncs la petita història de com (més o menys) ho vaig aconseguir.
El primer intent? Tot un fracà s dels que cauen pel seu propi pes. El dia anterior al gran esdeveniment, aturat per dinar a un restaurant de menjar rà pid, una cambrera s’interessa pel meu accent estranger. Ella és amable, sembla simpà tica, aixà que… per què no? -Treballes demà ? Passarà s el dia amb la famÃlia? El pitjor de tot plegat és que ella va acceptar el meu número de telèfon com si res, amb un somriure esperançador que mai es va acabar convertint en una trucada. Aixà que, com era d’esperar, l’endemà al llevar-me seguia necessitant un pla.
Una altre de les idees inicials fracassades va ser treballar com a voluntari en un menjador social d’una església o centre caritatiu. Aquesta no era tant descabellada, però totes les trucades prèvies havien acabat amb un “grà cies però ja tenim tots els voluntaris que necessitemâ€. Però, i si m’hi presentava directament? Estava en el cor de l’anomenat “cinturó bÃblic†(de fet hi ha qui diu que Oklahoma n’és la sivella), aixà que trobar centres religiosos no va acabar sent cap problema. Això sÃ, tots estaven buits del tot.
Als EUA, a excepció d’un parell de grans ciutats, la gent ni camina ni va en transport públic. Aquà tothom va en cotxe. Només cal doncs fer un cop d’ull a les zones de pà rquing per fer-se’n a la idea de quanta gent hi ha a cada lloc, una tècnica força và lida doncs per saber on caram s’havia ficat tothom. Moltes cadenes de fast food tancades, alguns cotxes als supermercats (n’hi ha que no tanquen mai), i cert volum de trà nsit amunt i avall. He de reconèixer que en un parell d’ocasions fins i tot se’m va passar pel cap plantar-me amb un cartell en mig del carrer principal del poble. Però vaig acabar trobant un edifici en el que sà que s’hi notava força activitat, la residència d’avis del poble. I no, tampoc hi vaig acabar dinant. Tot i que encara no eren ni les 12 del migdia, quan hi vaig arribar la celebració ja feia estona que s’havia acabat. Amb els avis ja se sap.
Però a la quarta va la vençuda. A uns 500 metres de la residència hi havia el que probablement era l’únic restaurant obert de la zona. Un “Golden Corral†amb bufet lliure per menys de vuit dòlars -gall dindi inclòs- on la cua de gent per entrar arribava fins al carrer. M’hi vaig afegir just al davant d’una famÃlia que recentment havia perdut l’avi, amb un fill destinat a Irak i que s’havien quedat sense ganes de cuinar. Per sort encara van tenir prou à nims com per compartir el dinar d’acció de grà cies amb un turista que passava per allà .
