Flotar a base de bones intencions

(text publicat el 19/06/2013 a www.kolhosp.com)

Hangar principal del projecte als molls de Copenhaguen, Dinamarca
Hangar principal del projecte als molls de Copenhaguen, Dinamarca

Posem per exemple que un bon dia d’estiu, xerrant amb els teus amics al voltant d’algunes cerveses, comencen a sorgir idees de llibertat i sostenibilitat per a crear un món millor. Diguem també que sentiu la necessitat de comunicar aquestes idees i promoure-les arreu del món. Llavors, de cop i volta, algú proposa: i si fem una ciutat flotant energèticament autosuficient a partir de materials reciclats, capaç de recórrer els mars, rius i canals del món per donar a conèixer les tecnologies que l’han fet possible, i salvar així el planeta de la seva segura destrucció a causa de les emissions de gasos amb efecte hivernacle? D’acord, molt probablement no va ser exactament així com es va arribar a la idea final del projecte però sí, més o menys això és el que un grup de joves de Dinamarca i Suècia estan intentant dur a terme als molls de Copenhaguen des de ja fa gairebé cinc anys. Si sona complicat i ambiciós és perquè ho és.

Al principi tot van ser bones notícies: es va aconseguir una nau industrial on començar a construir la flota i un munt de gent es va apuntar a col·laborar desinteressadament. Les idees també florien i apareixien projectes paral·lels que es desenvolupaven tot i no ser d’especial rellevància per al projecte principal. Durant força temps fins i tot van poder comptar amb el finançament de fundacions i donatius que els permetien mantenir un bon ritme de treball tot i la precarietat dels materials (gairebé tots ells reciclats i recuperats de les deixalles). En el seu punt més àlgid el projecte disposava, entre d’altres coses, de: una embarcació tipus catamarà com a prototip per a la resta, una embarcació a partir d’una vella barca com a hivernacle, una sauna flotant en forma de tortuga, una bicicleta amb una cuina acoblada per a fer creps, desenes de bicicletes reciclades de tot tipus, un escenari sobre rodes, una “botiga” amb roba gratis sobre rodes i un espai on disposar d’informació sobre el projecte i oferir cafè ecològic als curiosos (en aquest cas però, sense rodes).

Detall de l’hivernacle instal·lat sobre un antiga barca.
Detall de l’hivernacle instal·lat sobre un antiga barca.

Amb el temps els diners es van anar acabant, al mateix temps que l’entusiasme inicial de la gent que col·laborava amb el projecte també semblava haver desaparegut. Ja fa una mica més d’una setmana que vaig arribar aquí a Copenhaguen, un dilluns a dos quarts de set de la matinada per ser més exactes, per unir-me també de forma temporal al projecte de la ciutat flotant. Als carrers hi havia ben poca activitat i als voltants de la parada del bus que m’hi va portar no hi havia ni rastre de cap cafeteria oberta a aquelles hores. Vaig decidir començar a caminar en direcció a la nau industrial on iniciaria la col·laboració de tres setmanes de durada. No esperava trobar-hi ningú a aquelles hores, però tampoc que la primera persona hi aparegués passades les deu del matí i que els primers responsables del projecte no traguessin el cap fins més enllà del migdia. La cosa no pintava bé, i encara menys si prenia com a referència els tòpics de la gent del nord d’Europa.

L’energia que quedava en les ments dels responsables del projecte semblava haver-se esvaït del tot. És realment complicat intentar ajudar a algú que no sap en quina direcció va. De moment crec que les meves insistents preguntes i insinuacions han contribuït a organitzar reunions per a replantejar el projecte. Probablement aquesta serà la meva principal contribució al mateix en les tres setmanes que m’hi estaré. Ara mateix tot està en un perillós ‘stand-by’ a falta de confirmar una nova injecció econòmica. Oficialment no hi ha ‘pla b’, però no cal molta imaginació per saber quin és.

Tot i les més que bones intencions inicials, per desgràcia i un cop més, un projecte nascut de les ganes de millorar el món i oferir una alternativa al model de societat i economia actual, ha topat amb les barreres del dia a dia i està en risc de desaparèixer. Em recorda al 15M de Barcelona, al mateix barri de Christiania de Copenhaguen i a tantes bones idees que han acabat diluint-se per tenir una estructura basada excessivament en la bona voluntat de les persones que el formen. Per desgràcia, sembla ser que no només de bones intencions es pot sobreviure.

L’últim dels 50, l’estat d’Oregon

(text publicat el 21/10/2012 a www.lavanguardia.com)

Costa de l'Oceà Pacífic al nord d'Oregon

Medford, Oregon .- Semblava que aquest dia no arribaria mai, però ha arribat. Com qui no vol la cosa, a base de milles i més milles, ja ha arribat el moment en que puc dir que he visitat els 50 estats que formen els Estats Units d’Amèrica. I, per sí algú s’ho pregunta, he de dir que ha estat (i esta sent) una gran experiència com no hagués pogut imaginar. Així que moltes gràcies a tots i totes els qui heu ajudat (i esteu ajudant) a fer-ho realitat. El primer estat a visitar va ser Utah, començant per la conservadora ciutat de Provo, on vaig comprar el ‘PT Cruiser’ que m’ha acompanyat quasi a tot arreu. L’últim estat, tal i com estava previst, ha estat Oregon i la progressista ciutat de Portland, on és la bicicleta la que regna pels seus carrers plens de negocis independents, orgànics, reutilitzats, i ecològics. Però com ja va sent una petita tradició en aquest blog, a Oregon ‘no només’ hi ha ‘hipsters’ i ecologistes. De la mateixa manera com passa a l’estat de Washington, aquí també hi ha dues parts ben diferenciades.

Wikipedia Facts: OREGON

-Resultats 2008: Obama/Biden: 56,75% – McCain/Palin: 40,40%
-El 9è estat en superfície: 255.026 Km2 (7,94 “Catalunyes”)
-El 27è estat en població: 3.831.074 habitants a 2010 (0,51 “Catalunyes”)
-El 39è estat en densitat de població: 15,41 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: The Goonies – Short Circuit – The Simpsons – Portlandia
-Tòpic: L’estat dels castors – La meravella del Pacífic – L’estat dels ‘hipsters’

Les grans ciutats sempre són més fàcils i agradables de visitar durant els caps de setmana (pàrquing gratuït, mercats als carrers, àmplies programacions culturals…), així que enlloc d’anar directament a Portland la primera parada a l’estat d’Oregon va ser l’especial població d’Astoria. Situada a la punta nord-oest de l’estat, aquesta població costanera a les portes de l’Oceà Pacífic ha servit durant un munt d’anys com a escenari de pel·lícules tant emblemàtiques com ‘The Goonies‘, ‘Free Willy‘ o ‘Short Circuit‘. Les seves tradicionals cases s’enfilen pels turons mentre els carrers del centre estan plens de botigues d’antiguitats i cafès on remenar entre llibres de segona mà durant tot un vespre a l’escalfor de l’estufa. I és que no podem oblidar que, de la mateixa manera com passa a Seattle, a la costa d’Oregon quan a la tardor comença a ploure, difícilment para fins ben bé a la primavera. Una costa però que no deixa de tenir els seus atractius, especialment per als amants del surf que busquen platges menys atapeïdes que les de California.

'Manté Portland estrany i curiós', a una paret del Downtown de Portland, Oregon

Igualment remullada per la pluja, la ciutat de Portland (la principal de l’estat amb uns 600.000 habitants) és especialment coneguda pel seu caràcter progressista i ecologista. De fet, tot i el gran nombre de dies amb pluja, cada any rivalitza amb la ciutat de Minneapolis com la població més ben adaptada per circular-hi en bicicleta. La seva fama ha crescut considerablement en els últims anys gràcies a la sèrie de televisió ‘Portlandia‘ que amb un gran sentit de l’humor, retrata l’ambient més ‘hipster‘ de la ciutat. La meva experiència en els dies que hi vaig passar no va fer més que confirmar-ho. Els qui em van acollir no només vivien en un dels barris artísticament i culturalment més actius (a banda del ‘Downtown’), sinó que complien amb tots els ‘típics tòpics’ que un pot esperar. Des de vestimentes estrafolàries a converses transcendentals que intenten arreglar el món, passant per una dieta vegetariana a base d’aliments orgànics (com es coneixen aquí els aliments ecològics) i -sobretot- frondoses ‘barbes iròniques’ que lluïen amb orgull. En tot cas, una ciutat plena de propostes culturals més que interessants en la que, de no ser per la pluja, ben bé m’hi podria passar una temporada deixant-me inspirar pel seu ambient relaxat i optimista a parts iguals.

Un paisatge molt més sec a la part est de l'estat d'Oregon

‘L’altra’ part d’Oregon és la que està a l’altra banda de la ‘Cascade Mountain Range’, la mateixa serralada que també divideix l’estat de Washington. La pluja sembla que li costa de creuar la zona muntanyosa, deixant un paisatge semi-desèrtic més típic de les pel·lícules del ‘Far West’ que no pas la costa en si. El caràcter rural també ve acompanyat per una visió més conservadora de la política (amb petites excepcions, com el cas de la població de Bend). I és precisament aquí, al poble de Pendelton, on vaig poder veure per televisió el segon debat presidencial de la campanya. Però si en el primer el president Obama va donar la sensació d’estar adormit i absent (deixant el terreny abonat per a una gran victòria de Romney), en aquesta segona ocasió va passar gairebé tot el contrari. Tot i que Romney, en general, va seguir mostrant una bona imatge, el seu contrincant no li va posar gens fàcil la tasca amb contundents respostes i atacs a les propostes republicanes. I és que, des del meu punt de vista, una cosa se li ha de reconèixer a la campanya d’Obama: mentre ells han aportat al debat plans de futur i idees més o menys concretes, la campanya de Romney encara és hora que hagi de donar detalls del seu ambiciós pla que ha d’acabar equilibrant els pressupostos americans en els propers anys. I tot això a menys de tres setmanes del dia de les eleccions.

Els últims dies de ruta per Oregon els he passat, creuant de nou les muntanyes fins a la part més plujosa de l’estat, a la seva part sud entre Eugene, Springfield i el parc nacional del ‘Crater Lake’. La primera població és coneguda per ser el lloc on la multinacional ‘Nike’ va iniciar les seves activitats, literalment, venent calçat d’atletisme a la part del darrera d’una camioneta. En el meu cas però, la que s’emporta la fama és la petita i lletja Springfield. I és que tot i que repartides pels EUA hi ha més de trenta poblacions sota aquest nom, només l’Springfield d’Oregon pot presumir d’haver servit d’inspiració a Matt Groening per a crear la mítica sèrie de televisió ‘The Simpsons’ (en la que ja s’ha sabut que, en la propera temporada, Homer “votarà” per Mitt Romney).

La fàbrica a Springfield (Oregon) que va inspirar la central nuclear a 'The Simpsons'

Però tot i haver passat ja per tots els estats, la ruta no acaba aquí. Al planificar el recorregut, al setembre de 2011, vaig creure convenient deixar unes setmanes de marge al final ‘pel què pogués passar’. Per sort tot ha anat tal i com estava previst, així que ara em podré permetre el gran luxe de seguir viatjant uns dies més per aquestes terres tot visitant alguns parcs nacionals més en els que no vaig poder parar en el seu moment. La recta final de la campanya electoral també promet unes setmanes més que emocionants, incloent un tercer debat que sembla més decisiu que mai. Així que, per descomptat, també en seguirem absolutament pendents.