Tag: Església

Bon Nadal a tothom, o no.

(text publicat el 02/01/2013 a www.kolhosp.com)

-Bé, feliç aniversari Jesús. Sento que la teva festa sigui tant estúpida.
-Bé, feliç aniversari Jesús. Sento que la teva festa sigui tant estúpida.

Un es va fent gran i cada vegada hi veu menys sentit a això del Nadal. A vegades és sortir al carrer i no acabar d’entendre el que passa. No són pocs els que justifiquen tanta celebració amb la il·lusió dels nens i nenes que ho viuen com una època màgica de l’any, però és que ens passem tot l’any esquivant les esglésies i tot el que fa olor de religiós i ara ens falta temps per celebrar que uns homes venen d’orient a portar regals al nen Jesús. I això que molts d’aquest nens i nenes ni han estat batejats, ni ho estaran mai. Això sí, el pessebre que no falti a casa que és tota una tradició que no es pot deixar perdre, caganer inclòs. El Nadal ha de ser una celebració religiosa o no és ‘el Nadal’. I és que en el fons, tots sabem que el Nadal d’avui en dia no té gairebé res a veure amb el que, teòricament, hauria de ser.

Fer un cop d’ull al calendari a principis de desembre fa por començant pel dia de la grossa ‘de Nadal’, un sorteig amb cobertura mediàtica desmesurada que en ben poques ocasions fa justícia al que hauria de ser el periodisme. Però és que de seguida arriba la nit prèvia al dia de Nadal, el mateix dia de Nadal, i tot seguit Sant Esteve. Tres grans àpats d’obligat compliment per a moltes famílies en menys de 48h. Crec no equivocar-me si dic que no soc l’únic que de tot plegat només en salvo els canelons. Va, i potser també algun aperitiu amb gràcia. Ah! I tot plegat, per a molts, amb ni una sola referència als teòrics motius religiosos de la celebració. Perdoneu la insistència, però és que segonsun estudi de 2010 del ‘Centre d’Investigacions Sociològiques’ més del 65% de la població de l’estat espanyol no va mai o gairebé mai a missa o a oficis religiosos (xifra que inclou a més de la meitat dels que es consideren membres de l’Església Catòlica). És a dir, que tot i que una important majoria de la població no participa activament de cap religió de cap mena, quan arriba l’època de Nadal deixem que les tradicions cristianes marquin el ritme del nostre dia a dia.

Cartell de la campanya ‘Buy Nothing Christmas’ d’Adbusters
Cartell de la campanya ‘Buy Nothing Christmas’ d’Adbusters

I si ni la religió ni, potser, alguns del rituals típics d’aquestes dates ens acaben de convèncer, què és allò que manté tant viva la tradició del Nadal? No cal ser un doctorat en sociologia per entendre que per a una gran majoria, ha de ser el consumisme. La gent d’Adbusters, històrics activistes contra el consumisme i actors principals del que es va conèixer com ‘Occupy Wall Street’, també ho entenen així. Saben que massa de les compres fetes en aquestes dates responen a impulsos alimentats pel sistema capitalista, i no per honestos sentiments de joia i estima. Per això, enguany, han fet campanya en favor de no comprar absolutament res en motiu del Nadal, ni un sol regal. Evidentment el fracàs de la iniciativa estava més que assegurat des de l’inici, però de mica en mica ens hem d’anar conscienciant de que els mateixos principis que ens van portar a la situació de crisi actual no seran els que ens en trauran.

 

 

Obama, voluntaris, advocats i, sobretot, Ohio

(text publicat el 05/11/2012 a www.lavanguardia.com)

Voluntaris republicans trucant desde les oficines de Romney a Orem, Utah

Provo, Utah .- Estem a 48 hores de saber qui serà el proper president dels Estats Units d’Amèrica, però les enquestes i prediccions dels experts ja han escollit el seu guanyador: Obama. Molt equivocades han d’estar les enquestes per a resultar les eleccions en una victòria per a Romney, cosa que també pot passar. Però, en general, el sentit comú ens diu que havent acabat fa unes setmanes la progressió republicana a les enquestes (arran del famós primer debat), amb les bones crítiques que ha rebut el president per la gestió dels problemes causats per la tempesta Sandy i amb unes dades d’atur (publicades el passat divendres) que ni afavoreixen ni perjudiquen a l’actual govern; Obama pot dormir amb relativa tranquil·litat. Tot això referit sempre als famosos vots electorals, dels quals en calen 270 per a guanyar. El vot popular en canvi, la quantitat total de vots que cada candidat suma a nivell nacional, és tota una altre història. Aquí sí que les xifres estan absolutament empatades i, tot i que no compta per a la victòria final, sempre és important sumar tants vots com sigui possible per donar el màxim de legitimitat al nou president.

Si fa uns dies vaig compartir unes hores amb voluntaris del partit demòcrata a la ciutat de Provo, aquest cap de setmana ha estat el torn de fer una visita als voluntaris republicans. La primera cita va ser divendres al vespre, en que fins a quatre autocars estaven citats als afores de l’oficina del candidat Romney (a Orem, Utah) per portar un bon grup de voluntaris cap a Las Vegas. En total, comptant tot l’estat de Utah, uns 400 voluntaris es van dirigir divendres cap al ‘swing state’ de Nevada per tal de fer campanya porta a porta. Encara és hora que hagi de veure un sol acte de campanya dirigit a la població local. De les més de 16.000 trucades que havien estat fent dissabte els membres de la campanya republicana quan m’hi vaig passar, ni una sola tenia com a destinació l’estat de Utah. Ni les trucades ni les visites porta a porta tenen per intenció el convèncer a votants, ja és tard per això i és arriscat deixar aquesta tasca a voluntaris que poden estar poc preparats per entrar en discussions. Totes les accions de campanya van destinades doncs a votants registrats que se sap que simpatitzen amb el partit republicà. Enlloc de persuadir-los per votar un determinat partit, se’ls intenta convèncer simplement d’anar a votar. Se’ls explica la importància del seu vot i, si cal, se’ls proporciona tota la informació necessària per anar a les urnes.

Voluntaris a punt de pujar al bus en direcció Las Vegas des de Orem, Utah

Diumenge en canvi ha estat el dia per assistir al que, amb quasi tota seguretat, serà el meu últim acte religiós del viatge. Estant allotjat per una família membre de l’església mormona, no em podia perdre l’oportunitat d’acompanyar-los diumenge a missa. Tal i com ja m’esperava, no hi ha hagut cap referència sobre l’orientació de vot durant tot el servei. Només un breu recordatori del dia de les eleccions i l’encoratjament a tothom d’exercir el seu deure democràtic acudint a les urnes. Això sí, la constant referència als valors familiars dels que tant en fa bandera el partit republicà deixava entreveure les probables preferències de molts dels qui han pres la paraula per donar el seu testimoni. Però no necessàriament. La sobrietat i, fins i tot, certa fredor entre els assistents no m’ha permès xerrar sobre el tema. Tampoc seria adequat, ja que aquí als EUA s’acostuma a dir que hi ha dos temes dels que no és considera correcte conversar entre desconeguts (i encara menys si és el convidat qui proposa la conversa). El primer és la religió, el segon la política. Millor guardar un respectuós silenci doncs.

Església mormona a Provo, Utah

Per a qui tingui pensat seguir la nit electoral de dimarts, un consell: Estigueu atents als resultat de l’estat d’Ohio. Avui el diari ‘New York Times’ publicava que els demòcrates guanyarien les eleccions en 341 escenaris possibles d’estats guanyats i perduts. Els republicans només en 76 combinacions (i cinc més que podrien quedar en empat). La qüestió però és que quasi totes les combinacions que acaben donant la victòria per als republicans necessiten els vots electorals d’Ohio. Així que si arribat el moment aquest estat és decanta a favor de l’actual president, pràcticament l’elecció quedaria decidia a favor dels demòcrates. Tant decisiu és, que totes dues campanyes ja estan enviant milers d’advocats als ‘swing states’ però principalment al d’Ohio. El seu objectiu no és altre que detectar anomalies en les votacions en contra d’un determinat partit i denunciar-les, per tal de forçar el recompte de vots com ja va passar a l’any 2000 a l’estat de Florida. Així que, tot i que és poc probable, si els pitjors pronòstics es fan realitat no només no sabríem el resultat de les eleccions la mateixa nit de dimarts, sinó que potser hauríem d’esperar dies sinó setmanes. Confiem en que no sigui així.

Gràcies a Déu, als EUA la gasolina és barata.

(text publicar el 19/09/2012 a www.kolhosp.com)

Jesus Saves Sinners

Tot i que segons la constitució americana ‘no es requereix passar cap test religiós com a qualificació per a cap posició pública dels Estats Units’, aquest diumenge he tornat a anar a missa. No és que m’estigui tornant una persona religiosa, quasi diria que tot el contrari. De fet ara ja feia una bona temporada que no m’hi deixava caure, però aquest curiós vídeo al ‘Youtube’ i tots els que apareixen al cercar-hi ‘Pentecostal’ em van animar. Una nova cerca a la ‘Wikipedia’ i algunes recents declaracions de l’actual candidat republicà a la Casa Blanca, també hi van ajudar. El fet que entre un 75 i un 80 per cent de la població americana es consideri cristiana, juga un paper clau en l’elecció dels seus representants i les decisions que aquests prenen un cop arriben al poder. De fet no només tots els qui es presenten com candidats a la presidència declaren formar part d’alguna congregació cristiana, sinó que alguns fins i tot asseguren que va ser Déu mateix qui els ho va demanar. Visitar el ‘New Life Tabernacle’ a un petit poble de Montana anomenat Bozeman va servir sens dubte per ampliar el meu coneixement sobre les diferents formes d’entendre el cristianisme, però sobretot també per a entendre una mica més algunes de les motivacions d’una bona part de la població a l’hora de decidir el seu vot.

Si aquestes alçades ja heu donat un cop d’ull al vídeo enllaçat al primer paràgraf, potser us endureu una decepció al saber que a la parròquia que vaig visitar van ser molt més moderats i discrets. Els membres de l’església Pentacostal creuen ser tocats en ocasions per l’Esperit Sant, qui els fa parlar llengües que no coneixen entre d’altres moltes reaccions estranyes. Només aquells tocats per el Senyor seran salvats el dia del judici final, així que els cants i els crits lloant al Senyor són constants durant tota la celebració. Però igualment important és també l’estudi minuciós -amb la seva conseqüent interpretació- dels textos de la Bíblia (fet que també es pot observar en moltes altres congregacions cristianes, com per exemple la dels Evangelistes). Durant aproximadament una hora, el pastor Kessler ens va estar explicant la rellevància del concepte ‘dia’ als textos sagrats:

Psalm 118:24 :
‘Aquesta és la diada que el Senyor ha preparat,
exultem i alegrem-nos-en!’

Per als pentacostals, com per a la majoria d’evangèlics, el ‘Senyor’ és tot poderós, cuida de nosaltres, i és el creador de tot el que hi ha a la terra i l’univers. ‘Déu és bo en tot moment’. Ell ho és tot i nosaltres, com a creació seva, ‘estem al seu servei i per això ens entreguem a la seva disposició’. Però no només. També hi ha la promesa de la salvació, el fet que ‘estem vivint els últims dies’ i la necessitat d’estar preparat per al moment del rescat en que Ell ens durà al seu costat. L’actual estat de l’economia, les guerres, i un suposat augment de la delinqüència i els disturbis al barris no són més que evidències que proven que ‘el futur no sembla ser massa brillant’. El dia final és a prop, preparem-nos doncs. ‘El Dia’, el concepte que el pastor va triar per aquest diumenge al petit poble de Montana que allotja el que probablement és el principal museu del país amb exposicions sobre fòssils de dinosaures. I com molt bé va recordar, ‘Déu va ser qui va crear els dinosaures que alguns anys més tard s’acabarien convertint en petroli’. Déu també va crear el carbó i altres recursos com el gas natural i això ‘és quelcom bo’, quelcom per estar agraïts al Senyor doncs els va posar a la nostre disposició.

I és en aquest moment en que, els que heu aguantat fins aquí, esteu en millors condicions d’entendre els motius que van portar a Mitt Romney a atrevir-se a declar que per al 2020, sota la seva presidència, els EUA seran energèticament independents. Un pla que passa, sobretot, per la flexibilització o anul·lació de les lleis mediambientals que dificulten l’expansió de l’extracció i/o ús de combustibles fòssils. També per l’agilitació dels tràmits per a nous projectes energètics, inclosos els nuclears (mentre Alemanya i Japó intenten desfer-se de tota central nuclear possible pels seus elevats riscos ecològics). En definitiva, el ja clàssic ‘Drill, baby, drill’ o el que és el mateix: Tu ves perforant tot el que puguis i oblida’t del reciclatge i de totes aquestes teories ecològiques. Total, segons el que el pastor ens va assegurar a missa, aquests són els recursos que Déu ha posat a la nostra disposició perquè utilitzem durant els pocs dies que ens queden com a habitants del planeta Terra abans del judici final. Aprofitem-los doncs, (…) exultem i alegrem-nos-en tant com puguem que això s’acaba!.

 

Un dia a les carreres

(text publicat el 01/02/2012 a www.kolhosp.com)

El sol es lleva de nou radiant al tros de terra de menys d’un quilòmetre d’amplada davant la costa de Florida, és diumenge 29 de Gener de 2012 i és dia de carreres al Daytona Speedway. Els pilots porten fent torns des de dissabte a dos quarts de quatre de la tarda, moment en que va començar la “Rolex 24”. La prova de resistència de 24 hores és el segon esdeveniment més important del circuit després de la NASCAR i, amb una ullada a les matrícules, és fàcil saber que ha vingut gent del tot el país. Però és aviat, encara queda molt per saber qui se’n durà el premi i hi ha obligacions dominicals que un bon americà no s’ha de saltar.

Clau al contacte, motor en marxa, fora capota, i a esmorzar. La facilitat amb que s’ofereix qualsevol tipus de servei a través d’una finestreta no em deixa de sorprendre. Des de bancs a farmàcies passant per bodegues de licor. Sí, les he vist. A alguns estats és possible demanar un pack de sis llaunes de cerveses ben fredes assegut al seient del conductor amb el motor en marxa. Qui vol haver d’aparcar el cotxe i caminar per comprar un parell de donuts i got de cafè exageradament calent? Especialment si la intenció és menjar-se’ls de camí passant per una de les poques platges per les que es pot conduir sense problemes, herència dels temps en que uns tal Louis Chevrolet i Henry Ford hi disputaven carreres. La presència constant de la policia i els nombrosos cartells que prohibeixen anar a més 10 milles per hora, son una bona prova de que els temps han canviat. Ara hi passem els turistes, buscant un espai solitari per fer-li una foto al cotxe amb les ones de fons.

No hi ha pressa, la segona missa no comença fins a les deu. A l’entrada de “l’església”, sense baixar del cotxe, un fidel voluntari et dona la benvinguda amb un petit got de suc de raïm, un tros de pa i el programa del dia: “Sintonitza la radio del teu cotxe al 88.5FM per escoltar el servei”. Sí, un altre dels molts serveis “Drive-In”. Potser el més estrany i poc freqüent de tots. Però funciona! Cada diumenge unes 700 persones de mitjana passen per aquesta peculiar parròquia de Daytona Beach fundada al 1953. Des d’un balcó situat al final del gran pàrquing un capellà va fent de les seves mentre jo em pregunto si tothom té l’emissora correcte sintonitzada. Segur que més d’un ha fet “zapping” per saber el resultat de l’equip local. No hi ha interacció entre els assistents. Un cor amagat dins l’edifici interpreta alguns cants, els voluntaris passen cotxe per cotxe recollint els donatius i un toc de clàxon fa les funcions del “amén” fins que a l’acabar els motors es posen de nou en marxa. En el meu cas em poso en ruta per anar a gaudir de les últimes voltes al mític circuit de carreres on, curiosament, per primera vegada en tot el matí baixar del cotxe no serà una opció sinó una necessitat. Si mai voleu buscar el “Somni Americà”, potser no és mala idea començar per Daytona Beach.

“Thanksgiving”

(text publicat el 30/11/2012 a www.kolhosp.com)

No és fàcil tenir un Thanksgiving com cal als Estats Units quan dorms en un lloc diferent cada dos dies i et mous per terres que sovint semblen deshabitades. La Wikipedia diu que és una festa familiar originària del segle XVII, en que s’agraeix la bona collita, amb un gran dinar on el plat principal és un gall dindi farcit i fet al forn. Avui en dia -per resumir-ho- ve a ser com un primer dinar de nadal en que la gent pot arribar a fer grans desplaçament per reunir-se amb els seus, al voltant d’una taula excessivament carregada de menjar. El meu objectiu, trobar una família al sud d’Oklahoma que em convidi a menjar amb ells. Aquesta és doncs la petita història de com (més o menys) ho vaig aconseguir.

El primer intent? Tot un fracàs dels que cauen pel seu propi pes. El dia anterior al gran esdeveniment, aturat per dinar a un restaurant de menjar ràpid, una cambrera s’interessa pel meu accent estranger. Ella és amable, sembla simpàtica, així que… per què no? -Treballes demà? Passaràs el dia amb la família? El pitjor de tot plegat és que ella va acceptar el meu número de telèfon com si res, amb un somriure esperançador que mai es va acabar convertint en una trucada. Així que, com era d’esperar, l’endemà al llevar-me seguia necessitant un pla.

Una altre de les idees inicials fracassades va ser treballar com a voluntari en un menjador social d’una església o centre caritatiu. Aquesta no era tant descabellada, però totes les trucades prèvies havien acabat amb un “gràcies però ja tenim tots els voluntaris que necessitem”. Però, i si m’hi presentava directament? Estava en el cor de l’anomenat “cinturó bíblic” (de fet hi ha qui diu que Oklahoma n’és la sivella), així que trobar centres religiosos no va acabar sent cap problema. Això sí, tots estaven buits del tot.

Als EUA, a excepció d’un parell de grans ciutats, la gent ni camina ni va en transport públic. Aquí tothom va en cotxe. Només cal doncs fer un cop d’ull a les zones de pàrquing per fer-se’n a la idea de quanta gent hi ha a cada lloc, una tècnica força vàlida doncs per saber on caram s’havia ficat tothom. Moltes cadenes de fast food tancades, alguns cotxes als supermercats (n’hi ha que no tanquen mai), i cert volum de trànsit amunt i avall. He de reconèixer que en un parell d’ocasions fins i tot se’m va passar pel cap plantar-me amb un cartell en mig del carrer principal del poble. Però vaig acabar trobant un edifici en el que sí que s’hi notava força activitat, la residència d’avis del poble. I no, tampoc hi vaig acabar dinant. Tot i que encara no eren ni les 12 del migdia, quan hi vaig arribar la celebració ja feia estona que s’havia acabat. Amb els avis ja se sap.

Però a la quarta va la vençuda. A uns 500 metres de la residència hi havia el que probablement era l’únic restaurant obert de la zona. Un “Golden Corral” amb bufet lliure per menys de vuit dòlars -gall dindi inclòs- on la cua de gent per entrar arribava fins al carrer. M’hi vaig afegir just al davant d’una família que recentment havia perdut l’avi, amb un fill destinat a Irak i que s’havien quedat sense ganes de cuinar. Per sort encara van tenir prou ànims com per compartir el dinar d’acció de gràcies amb un turista que passava per allà.

El “trofeu”