Rere les patates d’Idaho, i els debats presidencials

(text publicat el 04/10/2012 a www.lavanguardia.com)

Collint patates a un camp a prop de Bliss, Idaho

Carlton, Washington .- Patates fregides, patates amb ‘bacon’ i formatge, patates amb espècies, ‘tater tots‘, amanida de patates, puré de patates, patates púrpura fregides, patates ‘xip’, i finalment ‘hash browns‘. Per descomptat hi ha moltes més varietats i maneres de preparar patates, quasi innombrables, però una ració al dia mentre circulava per les terres d’Idaho crec que va ser més que suficient. I és que l’estat produeix fins un terç de totes les patates consumides als Estats Units, incloent una bona part de les que es serveixen als omnipresents restaurants de la marca McDonald’s. De fet va ser una companyia local la que al 1953 va patentar les patates congelades per a fregir, possibilitant-ne l’abastiment durant tot l’any i fent créixer la industria a la zona. Tot i això no me’n puc estar de dir un cop més, ‘però no només’. De fet, trobar camps de patates on fer-hi quatre fotografies va ser força més complicat del que en un primer moment preveia.

Wikipedia Facts: IDAHO

-Resultats 2008: Obama/Biden: 36,10% – McCain/Palin: 61,53%
-El 14è estat en superfície: 216.632 Km2 (6,75 “Catalunyes”)
-El 39è estat en població: 1.567.582 habitants a 2010 (0,21 “Catalunyes”)
-El 44è estat en densitat de població: 6,04 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: My Own Private Idaho – Dante’s Peak (filmada a)
-Tòpic: L’estat de les patates

Arribant des del ‘Yellowstone National Park’, necessitava passar uns dies tranquils per tal de recuperar forces. ‘Idaho Falls’, a l’est de l’estat i amb un elevat nombre de població de religió mormona, va ser el lloc escollit. A partir d’aquí la ruta va seguir cap a l’oest, passant per la primera població en ser abastida amb energia nuclear del món i per paisatges que recordenals cràters de la lluna, fins arribar a la zona de muntanya del ‘Sun Valley’. Allí tot sembla girar en torn d’una de les estacions d’esquí i ‘resorts’ de muntanya més antics dels EUA, tot i que quan hi vaig arribar la neu encara no hi havia fet acte de presència. De fet, les pistes tradicionalment no obren fins el dia d’Acció de Gràcies, a finals de novembre, així que la tranquil·litat em va continuar acompanyant un parell de dies més. Només m’hi faltava un petit detall… els camps de patates. En tots els dies que de moment havia passat a Idaho, l’estat que presumeix dels seus tubercles fins i tot a les matricules dels cotxes, només em va semblar veure camions carregats de quelcom que podien ser patates en una ocasió. Calia posar-hi remei.

Estació d'esquí a Sun Valley, a Idaho

La carretera que em va dur fins a Twin Falls, bàsicament, creuava un paisatge desèrtic, però això no em va impedir parar en un parell d’ocasions per preguntar on podia trobar camps de patates. Les indicacions que em van donar van ser correctes però no el moment, doncs en arribar només m’hi vaig trobar un parell d’hispans de braços creuats que m’asseguraven que en dies anteriors havien estat molt enfeinats. No va ser doncs fins arribar a Bliss, una petita població a tocar del riu Snake, que vaig tenir per fi l’ocasió de fer les desitjades fotografies del producte més famós de l’estat sota l’atenta i curiosa mirada dels qui hi treballaven. I suposo que raó no els faltava. En el fons, tot i les energies que hi vaig haver de dedicar, només eren patates. No només deuen estar poc acostumats a gent somrient fent fotos als camps (i més si tenim en compte que qui les estava fotografiant prové de l’altra punta de món).

Mural sobre l'herència basca a Boise, Idaho

Ja amb una “preocupació” menys al cap, la resta de dies a l’estat van ser força entretinguts començant per la visita a la seva capital, Boise. La ciutat compta amb una important població de procedència basca que van arribar a Idaho a principis del segle XX per treballar en la ramaderia i el sector de la fusta. Avui en dia, un parell d’illes de cases al centre de la ciutat en recorden l’herència mitjançant restaurants, un museu i, sobretot, el Centre Basc (el lloc de trobada per a les diades importants i, com no pot ser d’altre manera, per veure els partits de l’Athletic de Bilbao). Però no puc passar per alt la visita a un laberint traçat dins un camp de blat de moro ni, sobretot, el poder assistir a un autèntic ‘rodeo’ envoltat de ‘cowboys’ (aquest cop amb competicions més variades que en el de la visita a Oklahoma, ara fa deu mesos). Unes experiències més que recomanables que ajuden a comprendre l’estil de vida senzill de les zones rurals de l’oest americà. Gairebé tan senzilles com el poder gaudir de les fonts d’aigües termals que abunden a les muntanyes al nord de Boise. La majoria no surten als mapes, però són molts a la zona els que saben com trobar aquests petits racons on prendre un relaxant bany d’aigua calenta enmig del bosc.

Atrapant un vedell al rodeo de Meridian, Idaho

Menys tranquils estan els membres de les campanyes dels dos candidats a les eleccions presidencials de novembre. I és que després d’unes setmanes més que complicades per als republicans, en que els demòcrates ja veien quasi assegurada la seva victòria, el debat celebrat ahir a la ciutat de Denver sembla que pot capgirar una mica les previsions. Centrat sobretot en l’economia i altres qüestions internes del país com el sistema sanitari, el debat va ser clarament dominat per un Mitt Romney molt més enèrgic i apassionat que el seu contrincant. Obama no va saber articular respostes contundents als arguments de Romney, i en alguns moments fins i tot va donar la sensació d’estar cansat o esgotat. Tampoc es van utilitzar, per cap de les dues parts, les consignes de campanya més efectistes (com el famós ‘vídeo del 47%’), quelcom que fa pensar que es guarden les millors cartes per als propers dos debats que encara s’han de celebrar. La victòria de Romney no és inesperada, ja que històricament el candidat que es presenta per primera vegada a la presidència té les de guanyar en el primer debat. El que sorprèn és la contundència i sobretot la baixa forma mostrada pel president. Caldrà veure com afecta tot plegat a les properes enquestes d’opinió, però està clar que el debat d’ahir va ser un toc d’alerta que activa de nou una campanya que semblava resolta.

Celebrant la independència dels EUA, per les verdes terres de Vermont

(text publicat el 09/07/2012 a www.lavanguardia.com)

Desfilada del '4th of July' a Montpelier, Vermont

Bar Harbour, Maine .- Vermont és un estat peculiar. De fet es diu que, junt amb Texas, és dels pocs on hi ha qui pensa que no haurien de formar part dels EUA, ja que a tots dos estats hi ha petites minories que en reclamen la independència. És clar que a Vermont per motius ben diferents, i quasi oposats, als de Texas. Aquí tot és d’un verd generalitzat, especialment a l’estiu quan la neu no cobreix la meitat del territori. De fet, com New Hampshire, també té grans estacions d’esquí d’entre les que destaca la de ‘Killington‘ per ser la més gran de la banda est del país. Però en general Vermont és més conegut per les seves pastures, espais naturals, i una particular consciència ecològica que el distingeix de la resta. Possiblement l’estat menys indicat on passar el ’4th of July’ o ‘Dia de la Indepenència dels EUA’, o no.

Wikipedia Facts: VERMONT

-Resultats 2008: Obama/Biden: 67,76% – McCain/Palin: 30,59%
-El 45è estat en superfície: 24.923 Km2 (0,78 “Catalunyes”)
-El 49è estat en població: 625.741 habitants a 2010 (0,08 “Catalunyes”)
-El 30è estat en densitat de població: 25,90 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Dead Poets Society – Super Troopers
-Tòpic: L’estat de la muntanya verda

Passant per algunes de les àrees d’esquí (ara de vacances) vaig arribar el 3 de juliol a la població de Monpelier, capital de Vermont, a punt per a celebrar amb un dia d’antelació l”Independence Day‘. Sembla ser que per tal d’assegurar-se un bon dia de festa a l’endemà, a la capital d’estat més petita dels EUA ho celebren el dia anterior al que realment toca. En tot cas no va faltar de res: Cursa popular, desfilada de carrosses i comparses de tota mena, jocs infantils, casetes de menjar… i focs artificials en fer-se fosc! Això sí, es va trobar a faltar una mica de gràcia i coordinació per tal de crear un espectacle pirotècnic més enllà de simplement llançar coets un rere l’altre. Què hi farem. A l’endemà al matí la ciutat dormia plàcidament, i no va ser fins passat el migdia que alguns s’acostaven al cinema per fer un tast de les pel·lícules d’estiu. Més tard arribaria el moment per a un altre dels tòpics del dia de la independència. A molts jardins, les famílies es reunien amb amics i veïns al voltant de barbacoes carregades de ‘hot-dogs’, hamburgueses i pollastre. La millor manera d’acabar el dia de no ser pel sempre canviant temps de New England, que ens va forçar a buscar refugi per seguir petant la xerrada.

Barbacoa carregada de carn a Montpelier, Vermont

Possiblement la marca comercial més coneguda de Vermont, és la de la companyia de gelats ‘Ben & Jerry’s’. Prop de Burlington, la ciutat més poblada de l’estat i on van començar a fer i vendre els gelats, hi ha la fàbrica on milers de persones s’acosten cada any a fer-hi una visita. No és que tingui especial intenció de fer publicitat de la marca, però és que exemplifica molt bé l’esperit general de l’estat: Utilitzen llet natural de vaques locals (Vermont és un dels estats amb més vaques de llet per habitant) que no han estat sotmeses a tractaments hormonals ni de cap mena, paguen be als treballadors i els donen generoses vacances, inverteixen en la comunitat… i fan un gelat que et deixa amb ganes de repetir. De fet a Burlington vaig tenir l’ocasió d’aprendre de ben aprop el funcionament de l’agricultura sostinguda per la comunitat. Una pràctica sostenible i saludable força estesa arreu -també al nostre país-, però amb especial incidència a New England i els estats amb més sensibilitat ecològica. Com és natural però, i de la mateixa manera com passa amb el gelat, el millor va ser poder fer-ne un tast després al cuinar i menjar les verdures recent collides.

Hort suportat per la comunitat a Burlington, Vermont

Pel que fa a la campanya electoral americana, segueixen els estira i arronses entre demòcrates i republicans, mentre la diferència entre els donatius captats per uns i altres segueix augmentant (sempre a favor de la campanya de Romney). Aquesta setmana també s’han conegut noves dades sobre l’atur als EUA que, si bé han sumat nous llocs de treball, són molt menys dels que possiblement Obama necessitaria per a mostrar-los amb cert orgull així que els republicans ja han començat a treure’n profit. Potser per això el president ha iniciat una petita gira en bus per estats dels considerats claus per a guanyar el mes de novembre, en un intent de contrarestar el que es preveu que sigui una enorme campanya mediàtica dels republicans en aquests estats. Ah! I sembla que es comencen a entreveure alguns noms per a la candidatura a la vice-presidència republicana. Sense que hi hagi res de confirmat, alguns rumors parlen de Rob Portman (Senador per a l’estat d’Ohio) com el millor situat en aquests moments. Veurem doncs què passa. Jo mentrestant intentaré gaudir de l’estat de Maine, situat al extrem més oriental dels EUA i per tant punt de partida del que serà l’últim ‘coast to coast’ del meu viatge.