De tornada

(text publicat el 21/11/2012 a www.kolhosp.com)

Platja de la Nova Icària, a Barcelona

He tornat a casa. Feia una mica més d’un any que no circulava en bici pels carrers de Barcelona i el cert és que ho trobava a faltar. No són pocs els que de seguida comenten el ‘Segur que vols tornar? Pensa que tot està fatal…’. Doncs precisament, i per molts motius més. Com poder-li fer, en baixar de l’avió, una bona mossegada a un entrepà de pernil salat amb gust de pernil salat i amb el pa sucat amb tomàquet. És cert que molts ho estan passant molt malament i les dades d’atur no deixen de créixer. Però trobar-me al barri immers en les festes majors i veure les terrasses dels bars plenes de gent petant la xerrada compartint unes cerveses mentre la banda de música fa de les seves, em fa pensar que tot i les grans dificultats encara sabem trobar els nostres moments. Tal i com em va comentar en Marc Bassets, corresponsal de La Vanguardia a Washington D.C., als Estats Units és fàcil acabar enyorant la ‘qualitat de vida’ de la que, en general, es gaudeix aquí. En aquell moment em va sorprendre, ara li dono la raó.

També m’advertien de la forta crispació que hi ha al carrer a causa de les properes eleccions i els moviments independentistes. Però enlloc de crispació m’hi he trobat interès. Mai com ara les converses han derivat amb tanta normalitat cap a temes polítics, cap a discussions sobre l’estat de la qüestió i si aquella força política traurà més o menys diputats. I no amagaré que ja m’agrada. I si aquest diumenge les dades de participació són més altes del que últimament estem acostumats, doncs millor. Sigui el resultat que sigui. I la crispació sembla que queda per a portades de diaris, especialment els que s’editen força lluny d’aquí. Fa un any, sempre en general, treure qualsevol tema polític no generava més que desgana i apatia general. Ni que sigui en això, ja hi hem sortit guanyant.

Botifarres a la brasa a les Festes Majors del barri de La Sagrera, a Barcelona

I què caram! Que tenim una ciutat com poques al món, envejada per una gran majoria i que desperta somriures a qui dius que hi vas néixer i créixer. Així que evidentment que estic convençut de la meva tornada. Si les coses estan fumudes intentarem aportar el nostre granet de sorra per a intentar millorar-les. Al marxar a fora he trobat a faltar massa el bon clima, la gent, la mida raonable de la ciutat, el transport públic, una bona xarxa de serveis, el poder viure sense cotxe, les bicicletes per tot arreu. També és cert que hi ha molt marge de millora, sobretot en moltes actituds que segur que venen de molt enllà i que ens impedeixen la flexibilitat necessària per a adaptar-nos com cal als canvis del món que ens espera. Que per alguna cosa estem al vell continent. De moment però, a dia d’avui, jo em quedo per una bona temporada amb les botifarres que es fan poc a poc a la brasa a les places dels pobles i barris mentre la rumba catalana va sonant.

Tornant a casa després d’un any en ruta

(text publicat el 14/11/2012 a www.lavanguardia.com)

Vistes de Barcelona abans d'aterrar a l'aeroport d'El Prat

Barcelona, Catalunya .- Recórrer els cinquanta estats dels Estats Units d’Amèrica durant un any fins a les eleccions presidencials del país. Fet. I a més a més seguint tant la campanya de primàries republicanes com la posterior campanya presidencial que va portar a Barack Obama a un segon mandat a la Casa Blanca. Ara, un cop arribat a casa, en fer un petit cop d’ull enrere no puc estar més satisfet de l’experiència i de tot el viscut en un any que no per atapeït ha deixat de fer-se’m curt, molt curt. Com s’acostuma a dir, sembla que era ahir quan vaig marxar amb només una petita idea de tot el que m’esperava. Però les més de 35.000 fotografies fetes demostren que l’any ha estat intens. També les quasi 47.000 milles recorregudes amb el meu estimat ‘PT Cruiser’ (més de 75.000 Km), suficients com per donar gairebé dues voltes senceres al planeta Terra. I ja que estem amb les xifres, per aquells a qui agradin aquest tipus de càlculs, per a fer-ho vaig haver de gastar la increïble xifra de més de 8.400 litres de benzina que he pagat a un preu mig de 79 cèntims de dòlar (uns 62 cèntims d’euro).

‘¿Quin és el lloc o l’estat que més t’ha agradat de tots els que has visitat?’. Probablement la pregunta que més vegades m’han fet i per la qual lamento no poder tenir una resposta concreta. El país és suficientment gran i divers com per no poder pensar en una sola destinació. Això sí, en general, poques coses més espectaculars que molts dels parcs nacionals que he visitat, quelcom que crec que s’ha notat en els textos del blog. Per a un aficionat a la fotografia com jo, els paisatges que ofereixen molts d’aquests parcs són tot un perill per a les bateries i memòries de les càmeres digitals. Des del ‘Grand Canyon‘ al ‘Death Valley‘ passant pels parcs d’Alaska o els volcans de Hawaii. Sense oblidar en cap casl’increïble parc de ‘Yellowstone’, en el que quatre nits se’m van fer del tot curtes per visitar totes les seves meravelles. Però igualment recomanables són també les seves ciutats i el que s’hi troba, començant per la que es considera la capital del món, New York City, fins a les grans metròpolis de la costa californiana com Los Angeles o San Francisco. També ciutats més petites i potser de menys renom en les que també he viscut experiències úniques com les de New Orleans, Portland, Minneapolis, Asheville, Des Moines, Denver, o Chicago. I entre mig, les grans distàncies recorregudes per carreteres secundàries creuant prats de blat de moro, ports de muntanya, o solitaris deserts amb les millors postes de sol que un es pot imaginar.

Però tota aquesta aventura no hagués estat possible sense els centenars de persones que de forma desinteressada m’han donat un cop de ma. Sí centenars, a les que estic sincerament agraït. Des dels que en un inici van creure en el projecte fent-lo possible amb el seu suport, fins a tots aquells que, estat rere estat, han obert les portes de casa seva per acollir-me durant uns dies. El permanent contacte amb gent que resideix habitualment als llocs on visitava sens dubte ha estat una de les millors maneres de viatjar i treure’n el màxim profit del poc temps del que disposava per a visitar cada indret. L’intercanvi cultural que sovint es produïa m’ha possibilitat conèixer més de prop els costums i maneres de fer del país. Seria totalment injust doncs dir que ha estat un viatge en solitari. Si bé gairebé totes les milles les vaig conduir ‘sense copilot’, a la gran majoria de parades hi havia algú que m’esperava per intercanviar ‘cheeseburgers‘ per llesques de pa amb tomàquet i truita de patates. Tanco així un projecte, un viatge, un blog. Estic segur de que en un futur en vindran d’altres, que la qüestió és no parar.

Utah, l’arribada i l’inici de la ruta

(text publicat el 09/11/2011 a www.lavanguardia.com)

Vistes de Salt Lake City

Salt Lake City, Utah .- El que em vaig trobar a l’arribada als EUA va ser tota una senyal del que m’esperava la primera setmana. Només baixar de l’avió, a l’aeroport de Salt Lake City, un grup d’unes 20 persones entre amics i familiars donava una efusiva benvinguda a un parell de mormons que tornaven a casa després de les seves missions a Sud-àfrica. El fet és que Utah és el centre neuràlgic de l’”Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies“, i per tant el principal origen de les icòniques parelles d’”Elders” que arreu del món prediquen les seves escriptures. Tant és així, que cada setmana entre 300 i 500 missioners mormons (majoritàriament masculins) agafen aquí l’avió per iniciar els seus dos anys de servei.

La població que es considera mormona arriba fins al 60%, cosa que per força acaba afectant al caràcter de l’estat. Els seus membres son animats a participar de forma molt activa del dia a dia de l’església i la seva unitat conservadora a l’hora d’anar a votar fa que es doni per segura la victòria republicana a les urnes, sigui quin sigui el candidat.

     Wikipedia Facts: UTAH

     -Resultats 2008: Obama/Biden: 34,41% – McCain/Palin: 62,58%
-El 13è estat en superfície: 219.887 Km2 (6,85 “Catalunyes”)
-El 34è estat en població: 2.763.885 habitants a 2010 (0,37 “Catalunyes”)
-El 41è estat en densitat de població: 10,50 habitants per Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: 127 Hours – High School Musical (Gravada a Utah)
-Tòpic: L’estat dels Mormons – La millor neu del món

"Temple Square", el Vaticà dels mormons.

Ara ja puc dir que per fi m’he posat en marxa després d’uns dies força ocupats aconseguint un número de la seguretat social, obrint un compte al banc, i sobretot amb la compra i posada a punt del cotxe. Després de passar uns dies a Provo, espero a Salt Lake City poder conèixer una mica més les característiques de la religió dominant de la zona abans d’emprendre de nou la ruta cap a els paisatges espectaculars dels parcs naturals i estatals de Utah.

Mentrestant la cursa a la nominació republicana per a la presidència dels EUA segueix el seu curs i s’embruta més que mai. Les acusacions d’assetjament sexual per part de Herman Cain, un dels candidats més ben posicionats, han protagonitzat tota l’actualitat política en les cadenes de notícies nord-americanes i els principals diaris. Esperem doncs que els dos debats republicans programats per aquesta setmana, un d’ells específicament de temàtica econòmica, aportin nous temes d’interès a la campanya més enllà de les acusacions creuades.

“Your Visa Is Approved”

(text publicat el 26/10/2011 a lavanguardia.com)

BlogUSA001p

Barcelona (Catalunya).- Tinc el pis buit i les maletes, dues, plenes. Encara trigaré alguns dies a agafar l’avió que em durà cap a Salt Lake City però és que marxar de viatge durant tot un any no és quelcom que es faci sovint, de fet és la primera vegada que m’ho plantejo. El repte s’ho val: Un any en ruta per les carreteres dels Estats Units, visitant els 50 estats que en formen part, tot seguint la campanya de les eleccions presidencials del 6 de novembre de 2012.

Les previsions diuen que passaré l’hivern visitant els estats del sud, que deixaré el nord per l’estiu quan no hi faci tant de fred. També que aniré a Hawaii al Març o fins i tot que acabaré la ruta a Portland, Oregon. Però el cert és que fins que no arribi el moment no ho sabré. Un projecte com aquest es va fent dia a dia, especialment si -com tinc intenció de fer- m’he d’allotjar a cases de particulars que amablement em vulguin acollir.

BlogUSA002p

I mentrestant, les campanyes dels dos grans partits Nord-Americans també faran la seva pròpia cobertura del territori. Obama intentarà convèncer als votants que mereix seguir quatre anys més com a President dels Estats Units; i els republicans buscaran en les seves primàries el candidat que s’hi haurà d’enfrontar. Sens dubte, a cap d’ells els serà fàcil. Obama arriba al final de la seva primera legislatura sense majoria demòcrata al Congrés (cosa que li complica tirar endavant qualsevol iniciativa), amb una economia molt afeblida per l’elevat deute sobirà, amb alts index d’atur, i sense receptes clares a la vista per millorar-ho. En canvi els republicans lliuraran la seva batalla principal dins les pròpies files, doncs els representants del Tea Party sembla que tenen intenció d’imposar tant com puguin les seves idees i propostes. Tant, que el candidat resultant pot acabar sent massa extremista per bona part dels votants republicans.

Sigui com sigui m’esperen un munt de milles recorrent els paisatges que tantes vegades he admirat en trenta anys de veure pel·lícules i sèries americanes. Des de les grans ciutats com New York o Los Angeles, passant pels espectaculars parcs naturals, fins els solitaris deserts i zones rurals. Em pregunto si seré capaç de captar-ne l’essència càmera en mà, si podré tenir l’ordinador sempre a punt per connectar-me al punt WiFi més pròxim. D’una manera o altre, el proper dos de Novembre és la data marcada per començar a resoldre totes aquestes incògnites.