Tornant a casa després d’un any en ruta

(text publicat el 14/11/2012 a www.lavanguardia.com)

Vistes de Barcelona abans d'aterrar a l'aeroport d'El Prat

Barcelona, Catalunya .- Recórrer els cinquanta estats dels Estats Units d’Amèrica durant un any fins a les eleccions presidencials del país. Fet. I a més a més seguint tant la campanya de primàries republicanes com la posterior campanya presidencial que va portar a Barack Obama a un segon mandat a la Casa Blanca. Ara, un cop arribat a casa, en fer un petit cop d’ull enrere no puc estar més satisfet de l’experiència i de tot el viscut en un any que no per atapeït ha deixat de fer-se’m curt, molt curt. Com s’acostuma a dir, sembla que era ahir quan vaig marxar amb només una petita idea de tot el que m’esperava. Però les més de 35.000 fotografies fetes demostren que l’any ha estat intens. També les quasi 47.000 milles recorregudes amb el meu estimat ‘PT Cruiser’ (més de 75.000 Km), suficients com per donar gairebé dues voltes senceres al planeta Terra. I ja que estem amb les xifres, per aquells a qui agradin aquest tipus de càlculs, per a fer-ho vaig haver de gastar la increïble xifra de més de 8.400 litres de benzina que he pagat a un preu mig de 79 cèntims de dòlar (uns 62 cèntims d’euro).

‘¿Quin és el lloc o l’estat que més t’ha agradat de tots els que has visitat?’. Probablement la pregunta que més vegades m’han fet i per la qual lamento no poder tenir una resposta concreta. El país és suficientment gran i divers com per no poder pensar en una sola destinació. Això sí, en general, poques coses més espectaculars que molts dels parcs nacionals que he visitat, quelcom que crec que s’ha notat en els textos del blog. Per a un aficionat a la fotografia com jo, els paisatges que ofereixen molts d’aquests parcs són tot un perill per a les bateries i memòries de les càmeres digitals. Des del ‘Grand Canyon‘ al ‘Death Valley‘ passant pels parcs d’Alaska o els volcans de Hawaii. Sense oblidar en cap casl’increïble parc de ‘Yellowstone’, en el que quatre nits se’m van fer del tot curtes per visitar totes les seves meravelles. Però igualment recomanables són també les seves ciutats i el que s’hi troba, començant per la que es considera la capital del món, New York City, fins a les grans metròpolis de la costa californiana com Los Angeles o San Francisco. També ciutats més petites i potser de menys renom en les que també he viscut experiències úniques com les de New Orleans, Portland, Minneapolis, Asheville, Des Moines, Denver, o Chicago. I entre mig, les grans distàncies recorregudes per carreteres secundàries creuant prats de blat de moro, ports de muntanya, o solitaris deserts amb les millors postes de sol que un es pot imaginar.

Però tota aquesta aventura no hagués estat possible sense els centenars de persones que de forma desinteressada m’han donat un cop de ma. Sí centenars, a les que estic sincerament agraït. Des dels que en un inici van creure en el projecte fent-lo possible amb el seu suport, fins a tots aquells que, estat rere estat, han obert les portes de casa seva per acollir-me durant uns dies. El permanent contacte amb gent que resideix habitualment als llocs on visitava sens dubte ha estat una de les millors maneres de viatjar i treure’n el màxim profit del poc temps del que disposava per a visitar cada indret. L’intercanvi cultural que sovint es produïa m’ha possibilitat conèixer més de prop els costums i maneres de fer del país. Seria totalment injust doncs dir que ha estat un viatge en solitari. Si bé gairebé totes les milles les vaig conduir ‘sense copilot’, a la gran majoria de parades hi havia algú que m’esperava per intercanviar ‘cheeseburgers‘ per llesques de pa amb tomàquet i truita de patates. Tanco així un projecte, un viatge, un blog. Estic segur de que en un futur en vindran d’altres, que la qüestió és no parar.

Obama, voluntaris, advocats i, sobretot, Ohio

(text publicat el 05/11/2012 a www.lavanguardia.com)

Voluntaris republicans trucant desde les oficines de Romney a Orem, Utah

Provo, Utah .- Estem a 48 hores de saber qui serà el proper president dels Estats Units d’Amèrica, però les enquestes i prediccions dels experts ja han escollit el seu guanyador: Obama. Molt equivocades han d’estar les enquestes per a resultar les eleccions en una victòria per a Romney, cosa que també pot passar. Però, en general, el sentit comú ens diu que havent acabat fa unes setmanes la progressió republicana a les enquestes (arran del famós primer debat), amb les bones crítiques que ha rebut el president per la gestió dels problemes causats per la tempesta Sandy i amb unes dades d’atur (publicades el passat divendres) que ni afavoreixen ni perjudiquen a l’actual govern; Obama pot dormir amb relativa tranquil·litat. Tot això referit sempre als famosos vots electorals, dels quals en calen 270 per a guanyar. El vot popular en canvi, la quantitat total de vots que cada candidat suma a nivell nacional, és tota una altre història. Aquí sí que les xifres estan absolutament empatades i, tot i que no compta per a la victòria final, sempre és important sumar tants vots com sigui possible per donar el màxim de legitimitat al nou president.

Si fa uns dies vaig compartir unes hores amb voluntaris del partit demòcrata a la ciutat de Provo, aquest cap de setmana ha estat el torn de fer una visita als voluntaris republicans. La primera cita va ser divendres al vespre, en que fins a quatre autocars estaven citats als afores de l’oficina del candidat Romney (a Orem, Utah) per portar un bon grup de voluntaris cap a Las Vegas. En total, comptant tot l’estat de Utah, uns 400 voluntaris es van dirigir divendres cap al ‘swing state’ de Nevada per tal de fer campanya porta a porta. Encara és hora que hagi de veure un sol acte de campanya dirigit a la població local. De les més de 16.000 trucades que havien estat fent dissabte els membres de la campanya republicana quan m’hi vaig passar, ni una sola tenia com a destinació l’estat de Utah. Ni les trucades ni les visites porta a porta tenen per intenció el convèncer a votants, ja és tard per això i és arriscat deixar aquesta tasca a voluntaris que poden estar poc preparats per entrar en discussions. Totes les accions de campanya van destinades doncs a votants registrats que se sap que simpatitzen amb el partit republicà. Enlloc de persuadir-los per votar un determinat partit, se’ls intenta convèncer simplement d’anar a votar. Se’ls explica la importància del seu vot i, si cal, se’ls proporciona tota la informació necessària per anar a les urnes.

Voluntaris a punt de pujar al bus en direcció Las Vegas des de Orem, Utah

Diumenge en canvi ha estat el dia per assistir al que, amb quasi tota seguretat, serà el meu últim acte religiós del viatge. Estant allotjat per una família membre de l’església mormona, no em podia perdre l’oportunitat d’acompanyar-los diumenge a missa. Tal i com ja m’esperava, no hi ha hagut cap referència sobre l’orientació de vot durant tot el servei. Només un breu recordatori del dia de les eleccions i l’encoratjament a tothom d’exercir el seu deure democràtic acudint a les urnes. Això sí, la constant referència als valors familiars dels que tant en fa bandera el partit republicà deixava entreveure les probables preferències de molts dels qui han pres la paraula per donar el seu testimoni. Però no necessàriament. La sobrietat i, fins i tot, certa fredor entre els assistents no m’ha permès xerrar sobre el tema. Tampoc seria adequat, ja que aquí als EUA s’acostuma a dir que hi ha dos temes dels que no és considera correcte conversar entre desconeguts (i encara menys si és el convidat qui proposa la conversa). El primer és la religió, el segon la política. Millor guardar un respectuós silenci doncs.

Església mormona a Provo, Utah

Per a qui tingui pensat seguir la nit electoral de dimarts, un consell: Estigueu atents als resultat de l’estat d’Ohio. Avui el diari ‘New York Times’ publicava que els demòcrates guanyarien les eleccions en 341 escenaris possibles d’estats guanyats i perduts. Els republicans només en 76 combinacions (i cinc més que podrien quedar en empat). La qüestió però és que quasi totes les combinacions que acaben donant la victòria per als republicans necessiten els vots electorals d’Ohio. Així que si arribat el moment aquest estat és decanta a favor de l’actual president, pràcticament l’elecció quedaria decidia a favor dels demòcrates. Tant decisiu és, que totes dues campanyes ja estan enviant milers d’advocats als ‘swing states’ però principalment al d’Ohio. El seu objectiu no és altre que detectar anomalies en les votacions en contra d’un determinat partit i denunciar-les, per tal de forçar el recompte de vots com ja va passar a l’any 2000 a l’estat de Florida. Així que, tot i que és poc probable, si els pitjors pronòstics es fan realitat no només no sabríem el resultat de les eleccions la mateixa nit de dimarts, sinó que potser hauríem d’esperar dies sinó setmanes. Confiem en que no sigui així.

Barack Obama a Las Vegas, la política feta espectacle

(text publicat el 26/10/2012 a www.lavanguardia.com)

Barack Obama a l'inici del seu discurs a Las Vegas, Nevada

Kanab, Utah .- En el precís instant en que arribava de nou a Las Vegas, després de conduir més de 7 hores des de Reno per les solitàries carreteres de l’estat de Nevada, el candidat Mitt Romney començava el seu acte polític a la ciutat del joc. Impossible arribar-hi a temps, sobretot si tenim en compte que necessitava passar per una de les oficines de la campanya d’Obama, a recollir el tiquet que m’asseguraria l’accés al míting que el president protagonitzaria a la ciutat el dia següent. I és que no hi ha res com viure en un dels anomenats ‘swing states’ (estats en que el guanyador de les eleccions es pot decantar cap a qualsevol dels dos partits) per tenir múltiples opcions de veure en persona els candidats.

En el sistema electoral dels EUA, en 48 dels 50 estats, el candidat que guanya la majoria de vots s’emporta tots els vots electorals que li pertoquen a aquell estat en concret. Per això una victòria, encara que sigui per la mínima, és tant important. Així doncs, totes dues campanyes s’estan centrant ara quasi en exclusiva als vuit dels 50 estats en que la victòria encara està en joc, fent viatges frenètics que els porten a passar per fins a quatre estats diferents en un sol dia. Sens dubte el més crucial de tots els ‘swing states’ és Ohio, amb 18 dels 270 vots necessaris en joc; però molts experts diuen que el segon és justament el de Nevada tot i només comptar amb 6 dels vots electorals. En conseqüència, els habitants d’aquests ‘swing states’ viuen aquestes últimes setmanes abans de les eleccions sota una gran pressió, amb constants anuncis electorals a les cadenes de ràdio i televisió. També amb les visites dels candidats.

Voluntària a la cua per entrar al míting d'Obama a Las Vegas, a Nevada

Em preguntava però, quin impacte real tenien aquests mítings de campanya. I és que en fan tants que per força han de repetir constantment el mateix discurs, o gairebé. Aquest va ser el pla d’Obama, que començava dimecres al matí: inici a Iowa, parada a Colorado, al vespre a California per participar a un show de TV, al final del dia a Nevada, dormir a l’avió presidencial camí de Florida, parada a Virginia, parada a Ohio, i punt final dijous al vespre a Chicago (Illinois) per votar de forma anticipada. Com és d’esperar, la premsa generalista no cobreix en destacat tots els actes i només en fa referència en cas de passar-hi quelcom de significatiu. Així doncs, de què serveixen tantes parades? Doncs d’entrada segur que serveixen per aparèixer als mitjans locals, però alguna cosa més hi havia d’haver per justificar l’esforç que representen, no?

A l’arribar al lloc del míting, la cua per entrar donava la volta a la immensa illa formada per les instal·lacions del centre comunitari triat per a l’esdeveniment. 13.000 persones disposaven dels tiquets necessaris per entrar, la gran majoria membres de la comunitat afroamericana, i tots seguidors incondicionals d’Obama. Serveis secrets, controls d’accés, detectors de metalls, escorcolls de seguretat. De mica en mica tots van anar entrar fins a omplir de gom a gom els espais designats per al públic. Un podi al bell mig, i un escenari a un lateral. També grades per a la premsa amb les millors vistes de tot plegat, on vaig tenir la sort de poder estar.

Katy Perry vestida de papereta electoral abans del discurs d'Obama a Las Vegas, Nevada

Tot just després de l’himne americà i d’uns primers parlaments, va arribar el moment per a la primera estrella de la nit. La famosa cantant Katy Perry havia vingut expressament des de Los Angeles a donar suport al president amb una actuació en que va lluir un vestit fet a mida per l’ocasió. Disfressada de papereta electoral amb l’opció d’Obama marcada, Katy va demanar repetidament el vot pel president animant a tothom a votar anticipadament. Però en el fons el missatge important era un altre, que els que estaven allà ja tenien més que decidit el seu vot. Com en tots els altres parlaments anteriors i posteriors a l’actuació, el missatge clau de la nit demanava a tots els que eren allà un esforç addicional. No els demanaven el vot, en realitat els demanaven que sortissin al carrer a fer campanya per portar a tanta gent a les urnes com fos possible. Es tractava ‘d’activar (encara més) a les bases’.

El president s'acomiada dels seus seguidors al final del discurs a Las Vegas, Nevada

Tal i com marquen els cànons, l’estrella principal no va aparèixer fins al final. El president Barack Obama sortia de darrera una gran bandera americana enmig de la cridòria generalitzada i el ja tradicional ‘four more years’ (quatre anys més) que acostuma a acompanyar els presidents que es presenten a un segon mandat. El discurs, el del moment i amb ‘teleprompter‘. Cap sorpresa, cap sortida de guió durant els 20 minuts de parlament, només una veu lleugerament afònica deixava entreveure l’esgotador ritme de la campanya. Els qui segueixen habitualment el president ja ni l’escoltaven mentre comentaven l’actuació de Katy Perry enfundada en el seu estret vestit: ‘Això és Amèrica, un acte polític així no el veus enlloc més del món’.

Romney no marca diferències en el tercer i últim debat presidencial

(text publicat el 23/10/2012 a www.lavanguardia.com)

Galetes i beguda per als simpatitzants de Romney a Reno, Nevada

Reno, Nevada .- A només dues setmanes pel dia de les eleccions als EUA, ahir dilluns es va celebrar a l’estat de Florida l’últim dels tres debats que han enfrontat cara a cara el president Barack Obama i el governador Mitt Romney. El tema? Política exterior, quelcom que no acaba d’interessar a molts dels votants indecisos d’estats no definits com el de Nevada. Tal i com em comenta el director de l’oficina republicana del comptat de Washoe a la ciutat de Reno, on he vist el debat acompanyat d’una quarantena de simpatitzants del partit, el que més preocupa a la majoria d’aquest votants són les propostes per a millorar la situació econòmica i retallar les xifres d’atur. Els dos candidats ho saben perfectament, segurament per això s’han passat bona part del 3r debat buscant qualsevol excusa per canviar de tema i parlar de política interna enlloc de contestar directament les preguntes del moderador.

En general no ha estat un debat especialment interessant ni animat. Mentre Obama s’ha dedicat a defensar les polítiques dutes a terme durant el seu mandat, amb el principal actiu de la mort d’Osama bin Laden, Romney no ha sabut contestar-li amb propostes alternatives. De fet, la majoria de les seves propostes han consistit en recalcar que ell ‘faria el mateix que ja s’està fent, però millor’. Pocs s’atreviran a dir que Romney ha guanyat el debat d’avui, però veient la reacció dels qui ocupaven les cadires plegables de l’oficina de Reno no m’estranyaria que molts arreu del país segueixin pensat el mateix que pensaven a un minut d’iniciar-se el debat. I és que Romney ha mantingut les formes, ha parlat utilitzant grans expressions amb idees tant poc concretes que difícilment poden desagradar a ningú: ‘Hem de ser econòmicament més forts’, o ‘Hem de liderar millor amb un exèrcit capaç’. No li hem sentit cap crítica fonamental sobre el que ja s’està fent hores d’ara.

Els assistents escoltaven atents a l'inici del 3r debat a Reno, Nevada

Nevada és un estat en que el vot encara no se sap massa bé cap a quina banda es decantarà, tot i que Obama té les de guanyar amb un 73,1% de probabilitats (segons el blog del prestigiósNate Silver al New York Times). Hi ha 6 vots electorals en joc, dels 538 que hi ha a nivell nacional. Poden semblar pocs, però poden ser els suficients per a decantar la balança. De fet, aquesta setmana tots dos candidats visitaran l’estat per tal d’intentar assegurar-se la victòria. A l’oficina de campanya de Reno animaven a tothom a quedar-se una estona després del debat per a fer algunes trucades extra abans d’anar a dormir, però no hi ha hagut manera. Un cop s’han encès les llums, ja amb les safates buides de galetes i crispetes, tothom ha marxat en un marge de cinc minuts. Potser si el debat hagués anat d’una altre manera, més simpatitzants s’haguessin quedat a defensar l’actuació de Romney.

L’omnipresència que no garanteix la qualitat

(text publicat el 10/10/2012 a www.kolhosp.com)

El primer ‘Starbucks’, obert al 1971 a la ciutat de Seattle

Dues companyies dominen el (seu) món des de la regió de Seattle, a l’estat de Washington dels Estats Units d’Amèrica. Les dues són les més importants en els seus sectors, una en la creació de programari per a ordinadors i l’altre en la venda de begudes de cafè. Podria semblar que totes dues tenen ben poc en comú a banda de la seva mida, però en el fons comparteixen alguna característica més. Per començar totes dues tenen el seus orígens a la primera meitat dels anys 70, en que comencen els seus negocis en petites localitats i sense grans recursos econòmics. A partir d’aquí Microsoft creix fins a ser el monstre del ‘software’ que tots coneixem (ja em perdonareu el doble sentit), i Starbucks es converteix en la cadena de cafeteries més gran del món amb gairebé 20.000 botigues a 60 països.

Aconseguir aquestes fites no és fàcil i els nombrosos llibres que s’han escrit sobre les dues companyies demostren que hi ha molt a aprendre de les seves experiències. No és que vulgui fer aquí un tractat sobre economia empresarial, no en seria capaç, però sí que com a usuari hi ha alguns detalls que em criden l’atenció. Potser el que més és que, en general, qui aprecia el ‘software’ no acostuma a parlar bé del ‘Windows’, de la mateixa manera com qui aprecia el cafè acostuma a parlar força malament de les begudes que es serveixen als ‘Starbucks’. ¿No són sempre els millors els que triomfen?. I no parlo només de sensacions; en un estudi fet al 2007 per una revista independent de consumidors, el cafè servit a la cadena de ‘fast food’ ‘McDonald’s’ va puntuar amb millor nota que el servit als ‘Starbucks’. ¿No va passar quelcom de similar amb el vi de la marca ‘Don Simón’?

Enganxina a favor de les cafeteries independents de la ciutat de Seattle

Els secrets del triomf en aquests casos sovint estan més basats en estratègies de mercat que en el producte en si. La adquisició de companyies competidores, l’obertura de nous mercats a base d’una potència econòmica superior, la còpia sistemàtica d’exemples d’èxit. Es dona el cas que a locals independents de la ciutat de Seattle, com la cafeteria des d’on escric aquestes línies, es va començar a detectar la presència “d’observadors” que prenien nota de detalls. Al cap de poc temps alguns ‘Starbucks’ van tancar les seves portes per a una reforma que prescindiria de tot lligam amb la coneguda marca, reconvertint-se en locals de falsa estètica independent. Escapar doncs dels dominis d’aquestes companyies no és sempre fàcil. Si un vol provar altres marques, la ‘Seattle’s Best Coffee’ també està força estesa amb diversos locals i concessionàries (molts restaurants ‘Burger King’ i algunes línies aèries serveixen els seus productes) arreu de diversos països. ¿Però algú n’endevina el propietari? Efectivament la gran ‘Starbucks’ n’és la propietària des d’abril de 2003, de la mateixa manera com al 2011 ‘Microsoft’ es va fer amb el negoci de les vídeo-trucades a través de la xarxa comprant el popular ‘Skype’.