UNA D’ESCLAUS I CAÇARECOMPENSES, TARANTINO REFÀ DJANGO

(text publicat el 22/01/2013 a www.avivaveu.com)

Em pregunto si alguns crítics cinematogràfics han vist “Django Unchained“, l’última proposta de Quentin Tarantino recentment estrenada, abans d’escriure’n la ressenya. Em pregunto també si han arribat a veure la “Django” original, la de 1966, i si coneixen els clixés més típics dels spaghetti western. El que ara ens presenta el director d’obres com “Reservoir Dogs” o “Kill Bill” no entra dins un sol gènere sinó que en suma un munt ben barrejats. Per mi ja seria un feixuc esforç haver de penjar-li l’etiqueta de pel·lícula del Far West, i ncara més la dels westerns que es filmaven a Almeria amb actors americans i equip italià. Tot plegat li ha servit d’inspiració, però el resultat se n’allunya tant que finalment només la podem qualificar d’una nova genialitat del gènere que ell mateix es va inventar fa uns vint anys amb “Reservoir Dogs” i la gran “Pulp Fiction“. La nova “Django” (el personatge de la qual apareix en una trentena de films més, la majoria de finals dels 60 i principis dels 70) reflexiona sobre la crueltat de l’esclavatge, just abans de l’inici de la Guerra Civil americana, a través dels dos protagonistes de la història, que decideixen unir esforços tot i els seus distants orígens. La violència, els grans paisatges, els diàlegs carregats d’astúcia, i una fotografia impecable són els recursos de Tarantino.

Hi ha moments, però, en que es pot dubtar si s’està veient una preqüela d'”Inglourious Basterds“. Bona part de la trama sembla feta a mida per al lluïment deChristoph Waltz interpretant al Dr. King Schultz, un caçarecompenses d’origen alemany amb molts punts en comú amb l’oficial nazi que Waltz va encarnar a l’anterior film de Tarantino. També La posada en escena de molts diàlegs i situacions compromeses en les que l’espectador és còmplice del que s’està desenvolupant a la pantalla recorden les més cèlebres d’aquella pel·lícula. Sigui com sigui, Christoph Waltz torna a fer una magnífica feina sent capaç de portar sense aparents esforços el pes de la trama. No puc dir el mateix del suposat protagonista del film, Jamie Foxxfent de Django, qui en alguns moments no sembla acabar d’aguantar tot el que el personatge li demana. Completen el repartiment actors de la talla de Samuel L. Jackson, Kerry Washington i Leonardo DiCaprio. Cal destacar, a més, el “cameo” deFranco Nero, l’actor que el 1966 va interpretar el primer Django i apareix aquí preguntant al nou, amb certa cara de desconcert potser en veure que és negre, si sap lletrejar el seu nom: -D-J-A-N-G-O, La d és muda. -Ho sé. I tant que ho sap!

Ara bé, que ningú esperi trobar massa referències al film original més enllà de la melodia dels crèdits inicials, perquè Tarantino es salta tota la simbologia i argument central. No apareix cap caixa de morts, tampoc cap metralleta d’alta capacitat, no és una història d’enfrontament entre dos bàndols per un botí d’or. I no és que el director (que alhora n’és també el guionista) fos un desconeixedor d’aquests símbols. Ell mateix va participar al 2007 en la “Django” del director japonès Takashi Miike, on no només no es saltaven els símbols de l’original sinó que Tarantino hi interpretava el personatge que s’intueix que podria ser l’avi del propi Django. Tot i això, si molts han qualificat “Django Unchained” d’homenatge als spaghetti western, deu ser perquè a l’inici es veuen un parell de zooms ràpids característics del gènere. Si analitzem les localitzacions veiem també que només el primer terç del film té lloc al que es pot qualificar d’oest americà, però més concretament al sud-oest americà. La resta té lloc a la riba est del riu Mississipí, al deep south, i per tant els paisatges i maneres recorden més a escenes de “Gone with the Wind” que no pas als deserts dels films de Sergio Leone. A Tarantino però, només li cal una breu silueta per evocar-nos tot l’imaginari de l’Home sense nom que Clint Eastwood va interpretar a terres espanyoles. La trobem gairebé al final de la pel·lícula, una mica com passa amb l’homenatge que també se li fa a la quasi homònima “Rango“.

En qualsevol cas, aquesta és una més de les imprescindibles del director, amb tantes lectures i nivells de gaudi com se li vulguin trobar. Funciona com a film d’acció, com a denúncia poc convencional de l’esclavatge i potser fins i tot com a història d’amor. Les més de dues hores i mitja no es fan ni de bon tros llargues, tal i com s’espera d’un mestre del llenguatge audiovisual com Tarantino. Ara que ja sabem que probablement no hi haurà una tercera part de “Kill Bill”, només ens queda veure “Django Unchained” per segona i tercera vegada durant l’espera de la propera obra d’un director que sap aprofitar la llibertat creativa i econòmica que ben pocs tenen i que tants voldrien.

L’últim dels 50, l’estat d’Oregon

(text publicat el 21/10/2012 a www.lavanguardia.com)

Costa de l'Oceà Pacífic al nord d'Oregon

Medford, Oregon .- Semblava que aquest dia no arribaria mai, però ha arribat. Com qui no vol la cosa, a base de milles i més milles, ja ha arribat el moment en que puc dir que he visitat els 50 estats que formen els Estats Units d’Amèrica. I, per sí algú s’ho pregunta, he de dir que ha estat (i esta sent) una gran experiència com no hagués pogut imaginar. Així que moltes gràcies a tots i totes els qui heu ajudat (i esteu ajudant) a fer-ho realitat. El primer estat a visitar va ser Utah, començant per la conservadora ciutat de Provo, on vaig comprar el ‘PT Cruiser’ que m’ha acompanyat quasi a tot arreu. L’últim estat, tal i com estava previst, ha estat Oregon i la progressista ciutat de Portland, on és la bicicleta la que regna pels seus carrers plens de negocis independents, orgànics, reutilitzats, i ecològics. Però com ja va sent una petita tradició en aquest blog, a Oregon ‘no només’ hi ha ‘hipsters’ i ecologistes. De la mateixa manera com passa a l’estat de Washington, aquí també hi ha dues parts ben diferenciades.

Wikipedia Facts: OREGON

-Resultats 2008: Obama/Biden: 56,75% – McCain/Palin: 40,40%
-El 9è estat en superfície: 255.026 Km2 (7,94 “Catalunyes”)
-El 27è estat en població: 3.831.074 habitants a 2010 (0,51 “Catalunyes”)
-El 39è estat en densitat de població: 15,41 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: The Goonies – Short Circuit – The Simpsons – Portlandia
-Tòpic: L’estat dels castors – La meravella del Pacífic – L’estat dels ‘hipsters’

Les grans ciutats sempre són més fàcils i agradables de visitar durant els caps de setmana (pàrquing gratuït, mercats als carrers, àmplies programacions culturals…), així que enlloc d’anar directament a Portland la primera parada a l’estat d’Oregon va ser l’especial població d’Astoria. Situada a la punta nord-oest de l’estat, aquesta població costanera a les portes de l’Oceà Pacífic ha servit durant un munt d’anys com a escenari de pel·lícules tant emblemàtiques com ‘The Goonies‘, ‘Free Willy‘ o ‘Short Circuit‘. Les seves tradicionals cases s’enfilen pels turons mentre els carrers del centre estan plens de botigues d’antiguitats i cafès on remenar entre llibres de segona mà durant tot un vespre a l’escalfor de l’estufa. I és que no podem oblidar que, de la mateixa manera com passa a Seattle, a la costa d’Oregon quan a la tardor comença a ploure, difícilment para fins ben bé a la primavera. Una costa però que no deixa de tenir els seus atractius, especialment per als amants del surf que busquen platges menys atapeïdes que les de California.

'Manté Portland estrany i curiós', a una paret del Downtown de Portland, Oregon

Igualment remullada per la pluja, la ciutat de Portland (la principal de l’estat amb uns 600.000 habitants) és especialment coneguda pel seu caràcter progressista i ecologista. De fet, tot i el gran nombre de dies amb pluja, cada any rivalitza amb la ciutat de Minneapolis com la població més ben adaptada per circular-hi en bicicleta. La seva fama ha crescut considerablement en els últims anys gràcies a la sèrie de televisió ‘Portlandia‘ que amb un gran sentit de l’humor, retrata l’ambient més ‘hipster‘ de la ciutat. La meva experiència en els dies que hi vaig passar no va fer més que confirmar-ho. Els qui em van acollir no només vivien en un dels barris artísticament i culturalment més actius (a banda del ‘Downtown’), sinó que complien amb tots els ‘típics tòpics’ que un pot esperar. Des de vestimentes estrafolàries a converses transcendentals que intenten arreglar el món, passant per una dieta vegetariana a base d’aliments orgànics (com es coneixen aquí els aliments ecològics) i -sobretot- frondoses ‘barbes iròniques’ que lluïen amb orgull. En tot cas, una ciutat plena de propostes culturals més que interessants en la que, de no ser per la pluja, ben bé m’hi podria passar una temporada deixant-me inspirar pel seu ambient relaxat i optimista a parts iguals.

Un paisatge molt més sec a la part est de l'estat d'Oregon

‘L’altra’ part d’Oregon és la que està a l’altra banda de la ‘Cascade Mountain Range’, la mateixa serralada que també divideix l’estat de Washington. La pluja sembla que li costa de creuar la zona muntanyosa, deixant un paisatge semi-desèrtic més típic de les pel·lícules del ‘Far West’ que no pas la costa en si. El caràcter rural també ve acompanyat per una visió més conservadora de la política (amb petites excepcions, com el cas de la població de Bend). I és precisament aquí, al poble de Pendelton, on vaig poder veure per televisió el segon debat presidencial de la campanya. Però si en el primer el president Obama va donar la sensació d’estar adormit i absent (deixant el terreny abonat per a una gran victòria de Romney), en aquesta segona ocasió va passar gairebé tot el contrari. Tot i que Romney, en general, va seguir mostrant una bona imatge, el seu contrincant no li va posar gens fàcil la tasca amb contundents respostes i atacs a les propostes republicanes. I és que, des del meu punt de vista, una cosa se li ha de reconèixer a la campanya d’Obama: mentre ells han aportat al debat plans de futur i idees més o menys concretes, la campanya de Romney encara és hora que hagi de donar detalls del seu ambiciós pla que ha d’acabar equilibrant els pressupostos americans en els propers anys. I tot això a menys de tres setmanes del dia de les eleccions.

Els últims dies de ruta per Oregon els he passat, creuant de nou les muntanyes fins a la part més plujosa de l’estat, a la seva part sud entre Eugene, Springfield i el parc nacional del ‘Crater Lake’. La primera població és coneguda per ser el lloc on la multinacional ‘Nike’ va iniciar les seves activitats, literalment, venent calçat d’atletisme a la part del darrera d’una camioneta. En el meu cas però, la que s’emporta la fama és la petita i lletja Springfield. I és que tot i que repartides pels EUA hi ha més de trenta poblacions sota aquest nom, només l’Springfield d’Oregon pot presumir d’haver servit d’inspiració a Matt Groening per a crear la mítica sèrie de televisió ‘The Simpsons’ (en la que ja s’ha sabut que, en la propera temporada, Homer “votarà” per Mitt Romney).

La fàbrica a Springfield (Oregon) que va inspirar la central nuclear a 'The Simpsons'

Però tot i haver passat ja per tots els estats, la ruta no acaba aquí. Al planificar el recorregut, al setembre de 2011, vaig creure convenient deixar unes setmanes de marge al final ‘pel què pogués passar’. Per sort tot ha anat tal i com estava previst, així que ara em podré permetre el gran luxe de seguir viatjant uns dies més per aquestes terres tot visitant alguns parcs nacionals més en els que no vaig poder parar en el seu moment. La recta final de la campanya electoral també promet unes setmanes més que emocionants, incloent un tercer debat que sembla més decisiu que mai. Així que, per descomptat, també en seguirem absolutament pendents.

Pocs turistes i massa pous de petroli al pas per North Dakota

(text publicat el 13/09/2012 a www.lavanguardia.com)

Posta de sol a Bismarck, capital de Noth Dakota

Choteau, Montana .- Sí, North Dakota té un paisatge i història força similar al del seu germà del sud, però ben poca cosa més en comú. De fet només cal fixar-nos en una dada per entendre’n algunes de les principals diferències: mentre l’estat de South Dakota és conegut per les seves peculiars i icòniques atraccions turístiques, el de North Dakota és considerat l’estat turísticament menys visitat dels 50 que formen la unió. Només un parc nacional tocant la banda oest, quasi amb la frontera amb Montana, atrau un nombre relativament important de visites. Tot i això cada any son més els que s’animen a anar-hi a viure, i en algunes poblacions els preus de les cases són exageradament alts si es comparen amb localitzacions similars. El motiu? North Dakota és actualment, amb un 3,7%, l’estat amb un nivell més baix d’aturats de tot el país. I és que tot i que l’agricultura segueix sent la principal font d’ingressos, les explotacions petrolieres a la part nord-oest del territori estan experimentant un gran creixement que requereix d’un elevat nombre de treballadors qualificats. Tot plegat fa que l’estat no només sigui sobradament auto-suficient pel que fa a recursos energètics, sinó que a més sigui un dels pocs de la unió que pot presumir de tenir superàvit en els seus comptes.

Wikipedia Facts: NORTH DAKOTA

-Resultats 2008: Obama/Biden: 44,62% – McCain/Palin: 53,25%
-El 19è estat en superfície: 183.272 Km2 (5,71 “Catalunyes”)
-El 48è estat en població: 672.591 habitants a 2010 (0,09 “Catalunyes”)
-El 47è estat en densitat de població: 3,58 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Jesus Camp – Fargo (només els primers minuts)
-Tòpic: L’estat Sioux – L’estat dels ‘Peace Gardens’

Carrer principal de Fargo, North Dakota

Una de les destinacions que tenia més clara al planificar la ruta era la ciutat de Fargo, a la banda més oriental de l’estat just a la frontera amb Minnesota. Però venint de les ‘Black Hills’ primer calia fer parada a Bismarck, la capital de North Dakota i seu d’un interessant museu que intenta fer amb les seves exposicions un recorregut per tota la història de l’estat. Des de restes de dinosaures de fa milions d’anys fins a les tècniques modernes d’agricultura, passant per les diferents tribus de natius americans que habitaven la zona i el seu estil de vida (junt amb una breu explicació dels diferents conflictes i batalles amb ‘l’home blanc’). Una bona introducció a l’estat abans de continuar la ruta. La ciutat de Fargo, en canvi, té ben poc a oferir al viatger més enllà d’un ambient tranquil on passar uns dies i la possibilitat de fer-se una fotografia al costat de l’estelladora de fusta que es va utilitzar a la pel·lícula dels germans Coen que du el nom de la ciutat. Quelcom que no deixa de tenir el seu punt d’absurd si tenim en compte que només una breu escena a l’inici del film està localitzada a Fargo (tota la resta passa a l’estat veí de Minnesota), en un bar que ni tan sols existeix a la ciutat. Suposo però que l’escassetat d’atractius turístics fa que qualsevol reclam sigui vàlid, fins i tot encara que només estigui relacionat amb l’estat d’esquitllada i sigui tant poc significant com una senzilla màquina que serveix per triturar fusta.

Visitar els ‘Peace Gardens’ semblava, en un inici, una aposta segura… si fins i tot els destaquen a les matricules dels cotxes és que deu valdre la pena, no? Doncs no tant. Tot i que he de reconèixer la interessant particularitat geogràfica dels anomenats ‘jardins de la pau’, un cop feta la visita no estic del tot segur de si totes les milles recorregudes van acabar valent la pena. Establerts als inicis dels anys 1930 just a la frontera entre els EUA i el Canada, volen ser una celebració de la bona relació entre els dos països mitjançant un parc on poder trobar-se i dur a terme certs esdeveniments sense necessitat de creuar les fronteres. I és que els jardins es troben tècnicament, tot i que la frontera és quasi sempre present, en terres internacionals. Això sí, arrel dels atacs del onze de setembre a New York City, ara cal presentar documentació a l’hora de sortir-ne cap a qualsevol dels dos països.

Un dels molts pous de petroli a prop de Williston, North Dakota

Passant pel que es considera el centre geogràfic d’Amèrica del Nord (incloent Mexico i Canada), va arribar el moment d’entrar de ple en territori d’explotacions petroleres. Ja me n’havien parlat en el meu pas per Fargo i sobretot a Bismarck, on vaig poder conversar amb algú que treballa amb les companyies que n’exploten els recursos, però en cap cas em podia imaginar ‘la magnitud de la tragèdia’. Al circular per estats com Oklahoma o Texas ja havia vist força pous de petroli escampats pel paisatge en convivència amb tranquils camps de pastures, però aquí la millor manera de descriure la sensació que vaig tenir en veure-ho és ‘una autèntica febre de l’or (negre)’. Tot sembla estar en obres, hi ha un intens trànsit de camions i vehicles comercials que obliga a ampliar les autopistes, per tot arreu es veuen pous de petroli inoves prospeccions, els ramats han desaparegut del paisatge i al seu lloc hi ha grans residències temporals per als milers de treballadors necessaris per a fer funcionar la maquinària. La combinació de les noves tècniques (inclosa la polèmica tècnica del ‘fraking’, que requereix grans quantitats de productes químics per alliberar els recursos de les roques) junt amb els preus elevats del petroli, en fan rendible l’extracció a aquesta zona. Per sort la meva estada allà va ser força breu i de seguida vaig poder continuar la ruta cap al sud, on el gran ‘Theodore Roosevelt National Park’ protegeix, com en tantes altres ocasions, el característic paisatge del oest americà i la seva fauna. L’entrada del parc està situada a la minúscula població de Medora, conservada tal i com era ara fa més de cent anys quan un empresari la va comprar sencera per tal de convertir-la en un centre turístic al ‘Far West’. El seu principal reclam és un gran musical que barreja música country popular amb petites pinzellades de la història del poble, junt amb moments per al patriotisme i l’exaltació del president Theodore Roosevelt. El 26è president no només va viure aquí una bona temporada sinó que fins i tot en una ocasió va arribar a dir, tal i com els agrada recordar als de la zona, que ‘no hagués estat mai president de no ser pels seus dies a North Dakota’.

Moment final del particular musical de Medora, a North Dakota

Un cop finalitzada també la convenció dels demòcrates (realitzada la primera setmana de setembre a Charlotte, North Carolina) sembla que el més beneficiat a les enquestes d’opinió ha estat l’equip d’Obama, sobretot gràcies a una convenció sense grans sorpreses però amb enèrgics i emotius parlaments de la primera dama i Bill Clinton. L’ex-president va posar dades concretes sobre la taula, parlant sobre les diferències entre els plans econòmics i les mesures que els dos partits volen posar en pràctica si guanyen les eleccions de novembre. En canvi, el discurs d’Obama va ser molt més genèric però amb la clara intenció d’intentar reactivar l’esperit que al 2008 el va dur a la Casa Blanca, i que enguany sembla molt més diluït. En tot cas, coincidència o no, després de tres mesos consecutius en que l’equip de Mitt Romney havia estat recaptant més donacions que el d’Obama, les últimes dades mostren un lleuger avantatge per als demòcrates. La propera gran cita en la campanya però, seran sens dubte els debats presidencials en que els candidats s’hauran d’enfrontar cara a cara, i per al quals sembla que Mitt Romney s’està preparant a consciència. El primer d’ells no es celebrarà fins el 3 d’octubre a la ciutat de Denver, a Colorado, així que mentrestant es preveu que els actes de campanya i les recaptacions de donatius continuïn sense massa sorpreses o grans canvis en la intenció de vot.

Els grans paisatges de Utah

(text publicat el 14/11/2011 a www.lavanguardia.com)

Monument Valley National Park

Moab, Utah .- Estava convençut que tantes hores per carreteres solitàries em mantindrien desconnectat de l’actualitat política, però no vaig caure en que un invent del segle XIX m’acompanyaria durant tot el trajecte. Resulta que per molt “en mig del no res” que et sembli estar, si busques en el dial de la ràdio del cotxe, sempre acabes trobant alguna emissora que et faci bona companyia. Des de la típica/tòpica/clàssica música country (amb emissores especialitzades que n’emeten les 24 hores del dia), als Talk Shows on es debat i s’opina de qualsevol cosa (principalment política).

La meva destinació, la part sud-est de l’estat de Utah, és una regió d’espectaculars paisatges gairebé deshabitats on un es pot imaginar dins de qualsevol pel·lícula del Far West sent víctima d’una emboscada o enmig d’una jornada de cacera amb els indis Navajo. Si bé aquest estat és força conegut per les peculiaritats polítiques i religioses, és de justícia destacar-ne també la seva grandiositat natural, amb entorns tant diferents i variats com les planes de sal (utilitzades per establir rècords de velocitat) o el majestuós Monument Valley. Això sí, sigui quin sigui el punt de partida, cal estar preparat per fer un munt de milles. Aquí tot està molt lluny de tot.

"Sunset" al Arches National Park

I així és com, entre foto i foto, pots escoltar com els programes d’humor se’n riuen de la mala memòria del candidat Rick Perry al debat de la setmana passada. O com les emissores més conservadores, principalment Fox Radio, segueixen buscant -sembla que sense massa èxit- l’oponent adequat per fer front a Obama. I és que ara mateix es podria dir que fins a quatre dels candidats tenen possibilitats més o menys reals d’acabar sent l’escollit per a representar el partit republicà en les properes eleccions: Mitt Romney, Herman Cain, Rick Perry i Newt Gingrich. Tots ells tenen arguments al seu favor, però alhora tots estan lluny de ser el líder que els electors conservadors reclamen. Romney sembla ser el candidat ideal però resulta que és mormó, fet que espanta a molts votants. Herman Cain és un home de negocis d’èxit amb certa gràcia a l’hora d’explicar-se, però fins a quatre dones l’acusen actualment d’assetjament sexual. Tothom diu que Rick Perry és un George Bush amb esteroides, cosa que agrada a molts però que també ha propiciat certes situacions que estan comprometent seriosament la seva credibilitat. I Newt… doncs els líders d’opinió de dretes sembla que ara intenten donar-li una segona oportunitat, després de començar la seva campanya amb més pena que glòria, amb uns quants matrimonis fracassats a les espatlles, i sense una imatge forta com a candidat.

Ara per ara sembla totalment descartat que ningú més es vulgui sumar a la cursa electoral, així que haurem d’anar veient què passa en els propers debats i esdeveniments. Ara tots ells s’esforcen per a arribar amb possibilitats a les primàries d’Iowa (al Gener, les primeres del país), que acostumen a ser clau per començar a esbrinar qui d’ells serà el candidat a la presidència.

Jo mentrestant, vaig fent via cap a la propera parada: Colorado!

Més fotos dels parcs naturals d’Utah visitats:

Antelope Island State Park
Salt Flats State Park
Monument Valley National Park
Arches National Park