Tag: Fargo

Pocs turistes i massa pous de petroli al pas per North Dakota

(text publicat el 13/09/2012 a www.lavanguardia.com)

Posta de sol a Bismarck, capital de Noth Dakota

Choteau, Montana .- Sí, North Dakota té un paisatge i història força similar al del seu germà del sud, però ben poca cosa més en comú. De fet només cal fixar-nos en una dada per entendre’n algunes de les principals diferències: mentre l’estat de South Dakota és conegut per les seves peculiars i icòniques atraccions turístiques, el de North Dakota és considerat l’estat turísticament menys visitat dels 50 que formen la unió. Només un parc nacional tocant la banda oest, quasi amb la frontera amb Montana, atrau un nombre relativament important de visites. Tot i això cada any son més els que s’animen a anar-hi a viure, i en algunes poblacions els preus de les cases són exageradament alts si es comparen amb localitzacions similars. El motiu? North Dakota és actualment, amb un 3,7%, l’estat amb un nivell més baix d’aturats de tot el país. I és que tot i que l’agricultura segueix sent la principal font d’ingressos, les explotacions petrolieres a la part nord-oest del territori estan experimentant un gran creixement que requereix d’un elevat nombre de treballadors qualificats. Tot plegat fa que l’estat no només sigui sobradament auto-suficient pel que fa a recursos energètics, sinó que a més sigui un dels pocs de la unió que pot presumir de tenir superàvit en els seus comptes.

Wikipedia Facts: NORTH DAKOTA

-Resultats 2008: Obama/Biden: 44,62% – McCain/Palin: 53,25%
-El 19è estat en superfície: 183.272 Km2 (5,71 “Catalunyes”)
-El 48è estat en població: 672.591 habitants a 2010 (0,09 “Catalunyes”)
-El 47è estat en densitat de població: 3,58 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Jesus Camp – Fargo (només els primers minuts)
-Tòpic: L’estat Sioux – L’estat dels ‘Peace Gardens’

Carrer principal de Fargo, North Dakota

Una de les destinacions que tenia més clara al planificar la ruta era la ciutat de Fargo, a la banda més oriental de l’estat just a la frontera amb Minnesota. Però venint de les ‘Black Hills’ primer calia fer parada a Bismarck, la capital de North Dakota i seu d’un interessant museu que intenta fer amb les seves exposicions un recorregut per tota la història de l’estat. Des de restes de dinosaures de fa milions d’anys fins a les tècniques modernes d’agricultura, passant per les diferents tribus de natius americans que habitaven la zona i el seu estil de vida (junt amb una breu explicació dels diferents conflictes i batalles amb ‘l’home blanc’). Una bona introducció a l’estat abans de continuar la ruta. La ciutat de Fargo, en canvi, té ben poc a oferir al viatger més enllà d’un ambient tranquil on passar uns dies i la possibilitat de fer-se una fotografia al costat de l’estelladora de fusta que es va utilitzar a la pel·lícula dels germans Coen que du el nom de la ciutat. Quelcom que no deixa de tenir el seu punt d’absurd si tenim en compte que només una breu escena a l’inici del film està localitzada a Fargo (tota la resta passa a l’estat veí de Minnesota), en un bar que ni tan sols existeix a la ciutat. Suposo però que l’escassetat d’atractius turístics fa que qualsevol reclam sigui vàlid, fins i tot encara que només estigui relacionat amb l’estat d’esquitllada i sigui tant poc significant com una senzilla màquina que serveix per triturar fusta.

Visitar els ‘Peace Gardens’ semblava, en un inici, una aposta segura… si fins i tot els destaquen a les matricules dels cotxes és que deu valdre la pena, no? Doncs no tant. Tot i que he de reconèixer la interessant particularitat geogràfica dels anomenats ‘jardins de la pau’, un cop feta la visita no estic del tot segur de si totes les milles recorregudes van acabar valent la pena. Establerts als inicis dels anys 1930 just a la frontera entre els EUA i el Canada, volen ser una celebració de la bona relació entre els dos països mitjançant un parc on poder trobar-se i dur a terme certs esdeveniments sense necessitat de creuar les fronteres. I és que els jardins es troben tècnicament, tot i que la frontera és quasi sempre present, en terres internacionals. Això sí, arrel dels atacs del onze de setembre a New York City, ara cal presentar documentació a l’hora de sortir-ne cap a qualsevol dels dos països.

Un dels molts pous de petroli a prop de Williston, North Dakota

Passant pel que es considera el centre geogràfic d’Amèrica del Nord (incloent Mexico i Canada), va arribar el moment d’entrar de ple en territori d’explotacions petroleres. Ja me n’havien parlat en el meu pas per Fargo i sobretot a Bismarck, on vaig poder conversar amb algú que treballa amb les companyies que n’exploten els recursos, però en cap cas em podia imaginar ‘la magnitud de la tragèdia’. Al circular per estats com Oklahoma o Texas ja havia vist força pous de petroli escampats pel paisatge en convivència amb tranquils camps de pastures, però aquí la millor manera de descriure la sensació que vaig tenir en veure-ho és ‘una autèntica febre de l’or (negre)’. Tot sembla estar en obres, hi ha un intens trànsit de camions i vehicles comercials que obliga a ampliar les autopistes, per tot arreu es veuen pous de petroli inoves prospeccions, els ramats han desaparegut del paisatge i al seu lloc hi ha grans residències temporals per als milers de treballadors necessaris per a fer funcionar la maquinària. La combinació de les noves tècniques (inclosa la polèmica tècnica del ‘fraking’, que requereix grans quantitats de productes químics per alliberar els recursos de les roques) junt amb els preus elevats del petroli, en fan rendible l’extracció a aquesta zona. Per sort la meva estada allà va ser força breu i de seguida vaig poder continuar la ruta cap al sud, on el gran ‘Theodore Roosevelt National Park’ protegeix, com en tantes altres ocasions, el característic paisatge del oest americà i la seva fauna. L’entrada del parc està situada a la minúscula població de Medora, conservada tal i com era ara fa més de cent anys quan un empresari la va comprar sencera per tal de convertir-la en un centre turístic al ‘Far West’. El seu principal reclam és un gran musical que barreja música country popular amb petites pinzellades de la història del poble, junt amb moments per al patriotisme i l’exaltació del president Theodore Roosevelt. El 26è president no només va viure aquí una bona temporada sinó que fins i tot en una ocasió va arribar a dir, tal i com els agrada recordar als de la zona, que ‘no hagués estat mai president de no ser pels seus dies a North Dakota’.

Moment final del particular musical de Medora, a North Dakota

Un cop finalitzada també la convenció dels demòcrates (realitzada la primera setmana de setembre a Charlotte, North Carolina) sembla que el més beneficiat a les enquestes d’opinió ha estat l’equip d’Obama, sobretot gràcies a una convenció sense grans sorpreses però amb enèrgics i emotius parlaments de la primera dama i Bill Clinton. L’ex-president va posar dades concretes sobre la taula, parlant sobre les diferències entre els plans econòmics i les mesures que els dos partits volen posar en pràctica si guanyen les eleccions de novembre. En canvi, el discurs d’Obama va ser molt més genèric però amb la clara intenció d’intentar reactivar l’esperit que al 2008 el va dur a la Casa Blanca, i que enguany sembla molt més diluït. En tot cas, coincidència o no, després de tres mesos consecutius en que l’equip de Mitt Romney havia estat recaptant més donacions que el d’Obama, les últimes dades mostren un lleuger avantatge per als demòcrates. La propera gran cita en la campanya però, seran sens dubte els debats presidencials en que els candidats s’hauran d’enfrontar cara a cara, i per al quals sembla que Mitt Romney s’està preparant a consciència. El primer d’ells no es celebrarà fins el 3 d’octubre a la ciutat de Denver, a Colorado, així que mentrestant es preveu que els actes de campanya i les recaptacions de donatius continuïn sense massa sorpreses o grans canvis en la intenció de vot.

Minnesota, sense necessitat de passar fred

(text publicat el 30/08/2012 a www.lavanguardia.com)

'Skyline' de Minneapolis, principal ciutat de Minnesota

Custer, South Dakota .- Visitar l’estat de Minnesota en ple més d’agost té els seus avantatges, però també alguns inconvenients. Per una banda, per exemple, ara a l’estiu les carreteres són transitables i les tempestes de neu i gel no són un problema a tenir en compte, quelcom que s’agraeix. Però al mateix temps un es perd els paisatges glaçats característics de la zona. Xerrant amb la gent que hi viu tot l’any un pot veure que el fred forma part de la seva vida quotidiana, de la mateixa manera com la pluja forma part de la vida dels londinencs. Amb temperatures que arriben amb força facilitat als 20ºC negatius al centre de ciutats com Minneapolis (el rècord per Minnesota és de 51ºC negatius), no és d’estranyar que parlin amb orgull de les peripècies que passen a l’hivern per arribar a la feina, de com el baf se’ls gela als bigotis, o de com s’estalvien 20 minuts de cotxe al creuar pel mig un llag gelat enlloc de rodejar-lo seguint la carretera.

Wikipedia Facts: MINNESOTA

-Resultats 2008: Obama/Biden: 54,06% – McCain/Palin: 43,82%
-El 12è estat en superfície: 225.181 Km2 (7,01 “Catalunyes”)
-El 21è estat en població: 5.303.925 habitants a 2010 (0,71 “Catalunyes”)
-El 31è estat en densitat de població: 25,21 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Fargo – Juno – Contagion
-Tòpic: La terra dels 10.000 llacs

Més de la meitat de la població de l’estat viu a l’àrea metropolitana al voltant de les conegudes com les ‘ciutats bessones’, Minneapolis i Saint Paul, que des de la seva fundació han rivalitzat l’una amb l’altra. En general Minneapolis és la més gran de les dues, i la més activa cultural i econòmicament. Saint Paul té un caràcter més residencial i tranquil, tot i ser la capital de l’estat. Però a la pràctica, des del punt de vista del visitant, ben bé podrien ser grans barris d’una sola ciutat. El fred de l’hivern de Minnesota fa que la ciutat s’hi hagi d’adaptar, cosa que és ben visible al ‘downtown’ on els principals edificis estan connectats per passadissos elevats i coberts que eviten haver de sortir al carrer. Tampoc és d’estranyar doncs que ben a prop hi hagi un dels centres comercials més grans del país, totalment cobert, i amb un petit parc d’atraccions integrat. Tot plegat proporciona un espai d’oci i consum quan el fred no permet gaudir del exteriors. El dur clima però, no impedeix que Minneapolis sigui actualment considerada la millor ciutat dels EUA per circular en bicicleta, per davant fins i tot de ciutats amb molt millor clima. La bicicleta és el sistema de transport escollit per molts dels seus habitants, i per tot arreu hi ha carrils per a ciclistes (fins i tot disposen d’un sistema de lloguer de bicis semblant al ‘Bicing’ de Barcelona).

Passadissos coberts connectant els principals edificis del centre de Minneapolis, a Minnesota

I de les ‘Twin Cities’, als ‘Twin Ports’. Seguint la ruta en direcció nord s’arriba fins a Duluth, a la costa del llac ‘Superior’, compartint el seu port amb la població de Superior de l’estat de Wisconsin. Tot i que el trànsit de vaixells s’ha d’interrompre a l’hivern a causa del gel, el port mou grans quantitats de carbó i mineral de ferro provinent de les mines situades a la part més nòrdica de l’estat. Als mesos d’estiu també és un important centre turístic, servint de punt de partida per a diferents destinacions al voltant del llac. En el meu cas però, no vaig seguir la costa sinó que em vaig dirigir terra endins conduint durant més de tres hores, fins arribar al mateix naixement del Mississippi. La visita va ser força especial, no només perquè es tracta del sistema fluvial més important d’Amèrica del Nord, sinó perquè el riu ha estat una constant en el meu viatge. En els seus més de 4.000 quilòmetres de recorregut passa o serveix de frontera per a 10 estats americans, començant a Minnesota i desembocant al Golf de Mèxic ben a prop de New Orleans (a Louisiana). Les seves aigües provenen, en el punt d’origen, del llac Itasca, on unes quantes pedres marquen l’inici del riu. A partir d’aquí no deixarà de créixer gràcies als nombrosos afluents, sent navegable en la major part del seu recorregut. Però en els seus primers metres els nens i nenes s’hi banyen passant d’una banda a l’altre, permeten-se el luxe de poder explicar que aquest estiu han creuat a peu el mateix Mississippi. La visita doncs, va ser el meu humil comiat doncs ja no me’l tornaré a trobar en el que em queda de ruta.

Inici del riu Mississippi al llac Itasca, a Minnesota

La resta dels dies a Minnesota van servir per passar per Brainerd, la població d’on és la mítica policia embarassada de la pel·lícula Fargo, i també per tornar a les ‘Twin Cities’ per passar un dia a la ‘Minnesota State Fair’. Aquests tipus de fira, amb molta tradició als estats del ‘mid-west’, és un conglomerat de diferents i nombrosos esdeveniments que es celebren tots junts durant uns deu dies. Des de les clàssiques competicions d’animals de granja, a atraccions de fira, passant per concerts i ‘menjar poc saludable punxat en un pal’. Una experiència absolutament recomanable, una immersió absoluta al caràcter dels estats rurals dels EUA. A partir d’aquí la meva ruta ja va ser amb el següent estat a visitar en ment, South Dakota. I és que encara que el ‘Pipestone National Monument’ està situat tècnicament a l’estat de Minnesota, es podria dir que està molt més vinculat a les terres de Dakota i més concretament a les de la tribu dels Sioux. Excavant sempre amb eines manuals les dures capes de roca, els natius americans aconsegueixen arribar fins a una fina capa de pedra coneguda com ‘pipestone’, a partir de la qual manufacturen les pipes cerimonials.

Natiu americà treballant la roca fins la 'pipestone', al 'Pipestone N.M.' de Minnesota

I mentrestant, ben lluny d’on em trobo, per fi es donava el tret de sortida de la convenció republicana a Tampa, que es va haver d’ajornar un dia a causa de les amenaces de la tempesta Isaac. Un dels primers punts de les jornades van ser les nominacions de Mitt Romney i Paul Ryan com a candidats a la pesidència i la vice-presidència de cara a les eleccions d’aquest novembre, fet que va donar pas als diferents discursos de les principals figures del partit. Les convencions, a banda de per nomenar els candidats, serveixen també per a exposar les principals idees i valors dels partits i per a impulsar la campanya electoral. De fet, és força normal veure algunes variacions en les enquestes d’intenció de vot arrel de tota l’atenció que mitjans nacionals i internacionals li acostumen a atorgar. Per a molts americans que no segueixen la política dia a dia, aquesta serà la primera oportunitat per a conèixer els candidats dels diferents partits. El problema però és que en aquesta ocasió les informacions de campanya han de competir en importància amb les relacionades amb la tempesta Isaac, que amenaça de crear destrosses al seu pas. Els republicans estan intentant aquests dies presentar el seu candidat com a un polític pròxim i capaç de connectar amb l’americà mig, així que haver de compartir el centre mediàtic no és per a ells la millor de les notícies. La convenció es tancarà avui mateix amb el discurs de Mitt Romney, acceptant la nominació, i de la que se n’esperen ben poques sorpreses. La setmana que ve serà el torn dels demòcrates a Charlotte, a North Carolina.