Nebraska és com… el beisbol?

(text publicat el 13/04/2012 a www.lavanguardia.com)

Paisatge al nord-oest del esta

Dodge City, Kansas .- La pregunta “Què fa un de Barcelona per aquí?” ha tornat al dia a dia. És evident que, en general, ni tan sols a la gent de Nebraska els agrada Nebraska. L’estat és de nou un dels menys poblats, amb molta presència ramadera, i enormes camps destinats a l’agricultura (sobretot al blat de moro i la soja). Aquest cop, però, no hi ha parcs nacionals a visitar i el paisatge, sense deixar de ser interessant, és molt menys espectacular. Quasi el noranta per cent de les poblacions no arriben als 3.000 habitants, cosa que es fa evident en creuar els pobles en un tres i no res. Molts no tenen ni benzinera. De fet, només Omaha -que no és la capital- es pot arribar a considerar ciutat, i la mostra és que ha estat l’únic lloc a tot l’estat on he trobat senyal de dades per al mòbil (internet).

Wikipedia Facts: NEBRASKA

-Resultats 2008: Obama/Biden: 41,60% – McCain/Palin: 56,56%
-El 16è estat en superfície: 200.520 Km2 (6,24 “Catalunyes”)
-El 38è estat en població: 1.826.341 habitants a 2010 (0,24 “Catalunyes”)
-El 43è estat en densitat de població: 8,88 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Children of the Corn
-Tòpic: L’estat de la vedella – L’estat de les grans planes

La ruta fins arribar a Omaha es va fer llarga i fins a cert punt monòtona. Vista una vaca vistes totes, vist un camp segat… Per descomptat hi va haver pobles amb alguna gràcia que em van fer treure la càmera de fotos, ja fos per un cinema petit i antic, una gasolinera abandonada, o els motels on inevitablement em vaig allotjar. Però en general cada població recordava l’anterior i l’activitat era força escassa. Per sort la temporada de “baseball” als EUA acaba de començar, i per si em faltaven motius per animar-me, l’equip local jugava contra els mítics (gràcies als Simpsons) “Isotopes” d’Albuquerque.

Aguantar el partit de beisbol fins arribar al final es va fer llarg i fins a cert punt monòton. Vist un “strike” vistos tots, vista una bola perduda… Per descomptat hi va haver moments amb alguna gràcia que em van fer treure la càmera de fotos, ja fos per un “homerun”, el cant de l’himne, o els nens jugant a la gespa sense atendre el joc. Però en general, cada jugada em recordava l’anterior i l’activitat era força escassa. Per sort era el primer cop que assistia a un partit de beisbol així que no em van faltar motius per distreure’m intentant entendre tot plegat de què anava, i acabar veient la metàfora perfecte per Nebraska. Ja em perdonareu.

Jugador dels "Isotopes" preparat per entrar al joc

Respecte de la campanya de les primàries republicanes la setmana no podia haver estat més moguda. La retirada de Rick Santorum de la cursa a la candidatura, tot i que no va agafar a molts per sorpresa, marca un abans i un després al fer força més fàcil el camí a Mitt Romney. Tan Newt Gringrich com Ron Paul segueixen insistint que aguantaran fins al final però, tot i que a Newt ja li ha faltat temps per reclamar el suport dels seguidors de Santorum, cap dels dos compte amb possibilitats reals de sortir-ne victoriós. Comença així ara una nova etapa en la qual probablement es parlarà molt més seriosament de les opcions que té Romney per triar candidat a la Vicepresidència, així de la manera com unir el partit després d’uns mesos on la divisió s’ha fet més que evident.

Antiga màquina de vapor exposada al museu d'Omaha

Abans de canviar d’estat no em podia saltar una breu visita a la “Omaha Union Station”, una important estació de trens ara convertida en museu. La història de l’estat està íntimament lligada als ferrocarrils i de fet la seu de la “Union Pacific”, la empresa que controla la xarxa ferroviària més gran als EUA, està situada a la ciutat d’Omaha. La important ruta que va de Chicago fins a San Francisco creua l’estat, i a l’alçada de la població de North Platte s’hi ubica el que es considera el centre d’intercanvi de vies més gran del món. Però jo vaig en cotxe, així que m’he pogut prendre la llibertat de triar ruta passant pel poble amb l’última “Soda Fountain” tradicional en funcionament a Nebraska. Abans de les grans màquines automàtiques que es poden trobar avui a qualsevol gasolinera i establiments de “fast food”, els refrescos com la Coca-Cola calia anar-los a buscar a les farmàcies on, de forma manual, es barrejava el xarop amb l’aigua amb gas per elaborar la beguda. Tot un petit plaer que poc té a veure amb el gegantisme dels gots que s’utilitzen avui en dia, que superen amb facilitat el litre.

Fast Food Nature

(text publicat el 11/01/2012 a www.kolhosp.com)

Great Smoky Mountains National Park

L’U.S. National Parks Service és el “fast food” de la natura però en plan “deluxe”. No un McDonalds o Kentucky Fried Chicken sinó mes aviat un In-N-Out o millor, però “fast food”. Quan un hi para ja sap el què l’espera. Les marques serveixen per això i als EUA hi ha cadenes i franquícies bàsicament de tot el que un es pot imaginar. Tant si el producte és bo com si no, la qualitat és la mateixa a tots els establiments sota una mateixa marca. Vull dir que, si un para a dinar a un restaurant local sense marca, amb només un cartell que diu “Country Cafe”, mai se sap si en sortirà amb un somriure o amb un mal de panxa. Però si el restaurant és d’una cadena concreta i el producte que elabora la marca és una porqueria, es pot dir que la porqueria està garantida. En els National Parks dels EUA, el què està garantit és un cabreig important si et deixes la càmera de fotos a casa.

Davis Bayou (Mississippi) dins Gulf Islands National Seashore

N’hi ha de tota mena. Alguns son gegantins, i altres tan esquifits com un edifici i el terreny que l’envolta. La qüestió és que encara no m’he trobat un sol cas en que la visita a un espai amb el segell del NPS no hagi valgut la pena. Ah! I a sobre en molts casos son gratuïts. Però són “fast food”. Em nego a pensar que la única natura exuberant de la nació està protegida i sota control, hi ha d’haver espais extraordinaris fora dels dominis del departament d’interior! Però no surten als mapes ni a les guies, i per tant més difícils de trobar. I si surten als mapes… caca. Sense protecció, el sector privat s’hi instal·la per tot arreu embrutant la foto. I si no, prova d’agilitat mental: en menys de tres segons senyala a la imatge de Google on comença l’àrea protegida del “Great Smoky Mountains National Park” a Tennessee:

Bingo! Així que viatjant a una setmana per estat no em puc queixar. Si trobo en el mapa una àrea de color verd amb les sagrades paraules “National Park” m’hi llenço de cap sense dubtar-ho, tot i sabent que la visita tindrà poc de salvatge. És natura, però sota control (espero). Els camins estan marcats, sempre hi ha mapes gratis al centre de visitants i els “rangers” son sincerament amables (crec). A vegades pot semblar un parc de la Disney. I no se com s’ho fan, però els “aligators” acostumen a estar a una distància prudencial fora del teu abast (espero). Potser són ells els qui, sabent que tenim prohibit sortir del camí senyalitzat, trien allunyar-se de nosaltres. Potser som nosaltres els qui estem sota control. ¿Va dubtar Theodore Rooseveltquan va pressionar fins convertir Yellowstone en el primer parc nacional?