Motors, càmera, Michigan… i acció!

(text publicat el 08/08/2012 a www.lavanguardia.com)

'Skyline' de la ciutat de Detroit, principal ciutat de Michigan

Avió camí d’Anchorage, Alaska.- Tant lluny que semblava quan iniciava la ruta, i quasi sense adonar-me’n ja ha arribat el moment del ‘compte enrere final’. Sí, l’estat del motor, el dels grans llacs, el de les fàbriques de cotxes al voltant de l’empobrida Detroit, inicia el compte enrere dels deu últims estats a visitar del total de cinquanta (a sumar-hi Washington D.C.). La visita a l’estat de Michigan ha estat ben variada. Cadascuna de les tres regions visitades ha estat ben diferent de les altres, tot i compartir totes elles la constant presència de grans llacs que ben bé es podrien confondre amb mars d’aigua salada. Tant, que els llacs fins i tot arriben a dividir l’estat en dues grans penínsules.

Wikipedia Facts: MICHIGAN

-Resultats 2008: Obama/Biden: 57,43% – McCain/Palin: 40,96%
-El 11è estat en superfície: 250.493 Km2 (7,8 “Catalunyes”)
-El 8è estat en població: 9.883.640 habitants a 2010 (1,32 “Catalunyes”)
-El 19è estat en densitat de població: 39,46 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Robocob – American Pie – Gran Torino
-Tòpic: L’Estat dels grans llacs – La (ex)fàbrica de cotxes d’Amèrica

Edifici abandonat a un dels barris de Detroit, a Michigan

De la ciutat de Detroit n’havia sentit a parlar, i molt. Sembla que és un d’aquells llocs per als quals tothom en té una opinió, encara que no hi hagi estat mai. Alguns dels pitjors tòpics es van confirmar només arribar-hi: Barris pràcticament buits, cases en runes, pobresa generalitzada… i és que si, en general, les ciutats d’arreu del món tendeixen a augmentar el nombre d’habitants, Detroit ja fa anys que no para de perdre’n. Tot i ser encara la ciutat més poblada de Michigan, dels quasi dos milions d’habitants que va arribar a tenir als anys cinquanta ara només en queden uns 700.000. El motiu? La progressiva desaparició de llocs de treball, principalment del sector del motor, a causa de la deslocalització de les indústries cap a països amb mà d’obra més econòmica. La densitat de població a la ciutat que un dia va ser líder mundial en la fabricació de cotxes és tant baixa, que hi ha illes de cases en que només queda un sol edifici habitat (amb tots els problemes de planificació urbanística que això comporta). A l’altra cara de la moneda però, hi ha el munt de joves d’arreu dels EUA que cada any decideixen instal·lar-se a la ciutat del motor. Atrets principalment pels baixos preus dels habitatges, són molts els que proven sort en projectes artístics i urbanístics alternatius difícils de fer realitat a altres grans ciutats del territori. Per tot arreu es veuen petits horts urbans, i no és gens difícil trobar-se amb petites o grans obres d’art urbanes que sovint conviden a la reflexió. Dues realitats a vegades confrontades, la dels antics habitants i la dels nouvinguts, obligades a conviure per construir el futur d’una ciutat necessitada de noves idees per sobreviure.

Dunes de sorra al 'Pictured Rocks National Lakeshore', a la 'Upper Peninsula' de Michigan

L’àrea d’influència de Detroit i la desaparició dels llocs de treball s’estén cap al nord fins a Flint, on la situació és similar. Però en el camí cap a la península superior de Michigan (la ‘Upper Peninsula’), les grans zones urbanes donen pas de mica en mica a paisatges més naturals. Com a part del ‘somni americà’ de la famosa classe mitja que la indústria del motor va ajudar a crear, a les vores dels llacs hi ha un continu de cases unifamiliars amb jardí i embarcador particular. Això sí, a gaudir només els mesos de primavera i estiu, que a l’hivern el fred és prou important a la zona. Seguint cap al nord, un estol de motels i hotels de tota mena dóna pas al tercer pont en total suspensió més llarg del món. El ‘Mackinac Bridge’ és l’encarregat, des de 1957, de connectar les dues penínsules que formen l’estat. A l’altra banda del pont la natura espera als qui tenen ganes de gaudir-la en els diferents parcs estatals i nacionals on, de nou, mai falta l’accés a l’aigua. En el meu cas però, la manca de temps va fer que m’hagés de conformar amb la visita al parc nacional de ‘Pictured Rocks’. Allí, grans dunes naturals de sorra van permetre en el seu dia a la indústria de la fusta salvar el desnivell entre els boscos i l’aigua del ‘Superior Lake’, on l’esperaven el vaixells per transportar-la. Avui en dia però, és una tranquil·la destinació familiar que permet tant passar unes hores de platja comcontemplar els grans penya-segats erosionats pel pas del temps deixant a la vista les diferents capes de sediments que els formen.

A la tornada a la península inferior, aquest cop per la seva costa est, m’hi esperava la tranquil·la Traverse City en una de les seves setmanes més ocupades de l’any. Envoltada de granges amb camps de blat de moro i arbres fruiters (sobretot cirerers i presseguers), la població acollia aquells dies la vuitena edició de seu popular festival de cinema, fundat ni més ni menys que pel cineasta de Michigan Michael Moore. Per a mi, com aficionat al gènere, va ser una magnifica forma de tancar el meu pas per l’estat amb amb el visionat d’un documental que precisament parlava sobre el present de la ciutat de Detroit.

Carrer principal de Traverse City a punt per al seu festival de cinema, a Michigan

I no cal deixar el món del cinema per parlar de les últimes novetats de la campanya electoral americana. I és que aquesta passada setmana dos importants figures de la indústria cinematogràfica, en principi gens relacionades entre si, han donat el seu suport a qui serà el candidat republicà a la Casa Blanca. Per una banda l’actor i director Clint Eastwood, qui protagonitzava a la última ‘Super Bowl’ un anunci que semblava afavorir a Obama, anunciava que donarà el seu vot a Mitt Romney per tal de ‘donar al país una empenta’. Tota una ajuda que de ben segur, l’equip republicà intentarà aprofitar al màxim gràcies al gran prestigi i respecte del que gaudeix Easwood. En canvi, l’altra mostra de suport segurament intentaran que passi un pèl més desapercebuda, doncs arriba de la estrella del cinema pornogràfic Jenna Jameson qui afirma que ‘quan un és ric vol un republicà a la Casa Blanca’. En tot cas, suports a banda, tothom segueix pendent de l’elecció per part de Romney del candidat republicà a la vice-presidència, que enguany s’anunciarà a través d’una aplicació mòbil dedicada a tal efecte. A mi però, si es compleixen el terminis més optimistes, probablement m’enxamparà sense cobertura tot visitant els parcs nacionals d’Alaska, l’estat número nou de meu particular compte enrere.

Sitges Film Festival 2011

(text publicat el 19/10/2011 a www.kolhosp.com)

Sitges 2011 - Kolhosp.com

No ha estat un bon any per al Festival de Sitges. Enguany s’hi ha pogut veure una fornada de pel·lícules més aviat fluixes en un temps en que, curiosament, la indústria del cinema fantàstic fet des de Catalunya va millor que mai. I que consti que detesto tenir aquesta sensació però és que, com a espectador, no puc dir que hi hagi trobat en aquesta edició la qualitat amb la que l’organització ens té acostumats.

De ben segur, aquest sentiment no és compartit per tothom. Els espectadors que van tenir la sort d’esquivar segons quines produccions i centrar les seves apostes en bon material (que n’hi havia) pensaran que m’he tornat boig. I potser el motiu d’aquesta disparitat és una de les principals característiques i punts forts del festival, la necessitat d’haver de triar i apostar entre un programa carregat de propostes que encara no s’han estrenat (ser el primer té els seus riscs). Si bé els films de comèdia amb tocs fantàstics han aprovat amb nota (com “Attack the Block”, “Milocrorze”, “Juan de los Muertos”, o la genial “Extraterrestre”), les cintes de terror o amb un to més seriós sembla que no han provocat massa crits dins les sales.

Sitges 2011 - Kolhosp.com

Millor opinió de tot plegat en deuen tenir els representants de la indústria cinematogràfica. El festival és considerat per molts el millor del món en el seu gènere i això per força concentra un bon nombre de professionals del sector. Directors, productors, actors… I aquest any amb un munt de propostes fetes a casa! Una bona oportunitat per tots ells de fer contactes en un món en el que deixar-se veure i ser vist forma part essencial del mateix.

Però tot i comptar amb bona part dels protagonistes de les pel·lícules espanyoles que s’han projectat, enguany, s’ha trobat a faltar un pèl més de presència de celebritats del cinema fantàstic. A excepció de Bryan Singer, Michael Ironside i Jan Harlan (qui ja va venir l’any passat), s’han vist poques cares internacionalment conegudes en un certamen per al que en els últims anys han passat figures del gènere de l’alçada de Guillermo del Toro, Joe Dante, o el mític“replicant ros” de Blade Runner.

Sitges 2011 - Kolhosp.com

Amb tot, el públic no ha fallat a la cita i ha deixat unes xifres d’assistència espectaculars. Les nombroses sessions amb totes les localitats venudes o les llargues i feixugues cues que la premsa acreditada havia de fer cada dia per aconseguir entrades demostren el gran interès i bon estat de salut del festival. Caldrà esperar doncs, temps millors per a mitòmans amants de les rareses.

DocsBarcelona, quan els documentals omplen les sales.

(text publicat el 11/02/2011 a http://avivaveu.tumblr.com)

Al costat mateix de l’estadi de beisbol dels “New York Mets”, l’especulació immobiliària amenaça tot un barri dedicat a les peces de recanvi per a cotxes. Els seus carrers estan sense asfaltar, les condicions de vida son molt dures i fins i tot hi ha qui ha de viure dins els mateixos vehicles que reciclen. Una sorprenent i reveladora realitat que Véréna Paravel i John Paul Sniadecki retraten a “Foreign Parts”, el primer documental que guanya el premi DocsBarcelona a la millor pel·lícula.

Com aquest, sis films més han estat guardonats en el primer any en que el Festival Internacional de Documentals de Barcelona incorpora la competició dins la seva extensa oferta. Fins a 42 documentals, col·loquis i el prestigiós Pitching Forum; configuren una setmana intensa al voltant de quelcom que va molt més enllà dels animalons que podem veure als migdies de “La2” o el “Canal33”.

Una proposta que en la seva catorzena edició creix amb dues seccions noves i omple d’espectadors moltes de les sessions dels Cinemes Girona i la sala de la Filmoteca de Catalunya. Entre les programades, obres com Retrepo (candidata als Oscars ) que ens mostra l’absurd del camp de batalla en una de les zones més perilloses d’Afganistan, o la curiosa “Steam of life” on escoltem dures històries personals d’homes finesos explicades en la intimitat d’una sauna. També cal destacar la cinta inaugural “You don’t like the truth. 4 days in Guantánamo” amb imatges mai vistes de l’interior de la polèmica presó, així com “Todos vós sodes capitanes” guanyadora del “Premi TV3 Nou Talent” i feta a partir d’un taller audiovisual amb menors d’un centre d’acollida al Marroc.

Paral·lelament, el festival també ofereix una oportunitat única d’escoltar als especialistes i professionals del sector durant les xerrades que s’organitzen a l’auditori de La Pedrera. Enguany quatre trobades en que s’ha parlat de les interioritats de la producció documental a partir de casos d’èxit, o els recursos que la tecnologia 3D pot aportar (o no) al gènere. Especialment concorreguda va ser la “Master Class” de Peter Greenaway en que el cineasta de Gal·les va assegurar que cal avançar cap a noves possibilitats doncs, segons ell, el cinema ha mort.

Provocacions a banda, res més lluny de la realitat. Sobretot si tenim en compte la gran resposta del públic i la qualitat de les obres que any rere any podem gaudir al DocsBarcelona.

La bicicleta és cultura (o la cultura de la bicicleta)

(text publicat el 24/12/2010 a http://www.avivaveu.com/)

01Brendt.jpg

Mira que n’hi ha situacions estranyes en que la inspiració pot fer acte de presència, però cap com la que va viure fa uns deu anys el creador del Bicycle Film Festival a qui va arribar en forma d’un gran autobús mentre pedalejava pels carrers de Nova York. En un vist i no vist Brendt Barbur es va trobar sota les seves rodes i, després d’una important visita a l’hospital, va decidir dedicar els diners de la indemnització a organitzar el primer festival de cinema dedicat a la bicicleta. Considerada per alguns com “la millor màquina de la història”, la bicicleta és el principal mitjà de transport a moltes zones del planeta, no contamina, no fa soroll, és divertida i serveix per a fer exercici. A tot això només cal afegir-hi un toc de cultura urbana (a l’estil dels skaters) i una mica de creativitat perquè sorgeixin autèntiques obres d’art en forma de films, així com originals activitats paral•leles que Simón Bericua ha programat per a la primera edició barcelonina celebrada del 9 al 12 de desembre.

A la concorreguda sala de projeccions del centre Hangar del Poblenou es van programar fins a sis passis diferents carregats de propostes en forma d’obres de videoart, curtmetratges i peces documentals. Entre elles destaquen “Empire” de Chris Thormann, “The Birth of Big Air” (produïda per Spike Jonze i Johnny Knoxville) o l’espectacular “Line of Sight” de Lucas Brunelle, qui filma magistralment les carreres urbanes de bicicleta que clandestinament s’organitzen arreu del món gràcies al seu casc amb dues càmeres de vídeo.

02alleycat.jpg

Però Barcelona no podia ser menys, així que la nostra ciutat també va tenir la seva dosi de clandestinitat amb la cursa que es va organitzar dissabte a la tarda pels seus carrers. Estava previst que la quarantena de participants donessin tres voltes al circuit sense senyalitzar (sortida des del port passant pel Paral•lel fins a plaça Espanya), però finalment es van haver de conformar amb algunes menys. Com era de preveure tantes bicis no passen fàcilment desapercebudes i la Guàrdia Urbana de Barcelona va acabar decidint posar fi a la cursa aturant a bona part dels corredors, entre els quals hi havia els qui anaven en primera posició. Més tard es decidiria posar a la venda el premi (un quadre de bici fet a mà) per poder pagar totes les multes.

03Goldsprint.jpg
Pau Esculies –www.pauesculies.es


Curses a banda, el festival també va comptar amb competicions de “Bike Polo” i de “Goldsprints”. La primera, com es pot endevinar pel seu nom, és la versió sobre rodes del tradicional joc de polo però amb força més patacades i molt menys glamour; i sembla que podria tenir el seu origen a l’Índia en un intent de les tropes britàniques de recrear el joc original. La segona, molt menys accidentada, acostuma a celebrar-se en bars o pubs (en aquest cas la sala “Mundaka”) on dos contrincants sobre bicicletes estàtiques s’esforcen per obtenir els millors resultats buscant la classificació a la gran final.

Si per qualsevol motiu us vau perdre la cita només cal que doneu un cop d’ull al meravellós clip “Ski Boys”, fet per Benny Zengo i rodat en Super 8, per entendre’n l’esperit. Pura celebració de la bicicleta i tot el que representa:

Quant dieu que queda per l’edició de l’any que ve? Tant? En fi…

43 Sitges Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya

(text final publicat el 24/10/2010 a avivaveu.com)

Pel·lícules de tot tipus, xerrades, trobades, zombies (molts zombies) i maratons fins a altes hores de la matinada. Com cada any els “freaks” del cinema fantàstic i de rareses vàries, ens hem donat cita a Sitges per trobar-hi durant deu dies allò que ens costa de trobar a les sales comercials la resta de l’any. I per descomptat per gaudir del privilegi de la presència destacada d’actors, productors i directors de les diferents propostes (sovint fans declarats del festival), que aporten contingut i prestigi a la cita.

Si bé d’entrada el programa d’aquesta edició semblava tocat de mort per l’absència de les grans productores de Hollywood, finalment s’ha pogut salvar l’honor del festival gràcies sobretot a un parell de perles i a la bona disposició del públic assistent a acceptar les propostes que venen del que és el primer festival del món en el gènere. Un públic capaç d’omplir l’immens auditori del Hotel Melià i fins i tot en algun moment d’esgotar totes les entrades de totes les sessions programades.

La falta de grans estrenes internacionals ha facilitat el protagonisme de produccions estatals com “Los Ojos de Julia” o “Agnosia”, encarregades del primer i segon dia del festival respectivament; així com de “Carne de Neón” i “Secuestrados”. Afortunadament aquest buit també dóna opcions a propostes que potser haguessin passat més desaparcebudes com les premiades “Rubber” i “Rare Exports: A Christmas Tale“.

En el meu cas, finalment han estat 16 sessions en vuit intensos dies:

Dijous 7 d’Octubre: “Los ojos de Belén Rueda”.

El primer dia l’aposta va ser clara per “Los Ojos de Julia”. La pel·lícula i especialment la seva protagonista Belén Rueda van acaparar tota l’atenció de la premsa al photocall del mirador, així com a la roda de premsa i finalment a la gala d’inauguració del festival. Tot i això el film no va acabar de convèncer als assistents ja que si bé no comet grans errors, sí que cau sovint en tòpics del gènere i compta amb un malvat que sovint desperta compassió enlloc de por.

Divendres 8 d’Octubre: Després de 30 anys, de nou en pantalla gran.

Què més es pot dir de “The Shining” de Stanley Kubrick? Tot un luxe poder gaudir a la gran pantalla del festival d’un film que es va estrenar abans que molts de nosaltres haguéssim nascut. I encara més si tenim en compte la presència de Jan Harlan, productor d’aquest i altres obres de Kubrick. La jornada la completa “Freakonomics”, un documental que es limita a ser una il·lustració massa fidel al llibre homònim i només recomanable si aquest no s’ha llegit.

Continue reading 43 Sitges Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya