Sitges Film Festival 2011

(text publicat el 19/10/2011 a www.kolhosp.com)

Sitges 2011 - Kolhosp.com

No ha estat un bon any per al Festival de Sitges. Enguany s’hi ha pogut veure una fornada de pel·lícules més aviat fluixes en un temps en que, curiosament, la indústria del cinema fantàstic fet des de Catalunya va millor que mai. I que consti que detesto tenir aquesta sensació però és que, com a espectador, no puc dir que hi hagi trobat en aquesta edició la qualitat amb la que l’organització ens té acostumats.

De ben segur, aquest sentiment no és compartit per tothom. Els espectadors que van tenir la sort d’esquivar segons quines produccions i centrar les seves apostes en bon material (que n’hi havia) pensaran que m’he tornat boig. I potser el motiu d’aquesta disparitat és una de les principals característiques i punts forts del festival, la necessitat d’haver de triar i apostar entre un programa carregat de propostes que encara no s’han estrenat (ser el primer té els seus riscs). Si bé els films de comèdia amb tocs fantàstics han aprovat amb nota (com “Attack the Block”, “Milocrorze”, “Juan de los Muertos”, o la genial “Extraterrestre”), les cintes de terror o amb un to més seriós sembla que no han provocat massa crits dins les sales.

Sitges 2011 - Kolhosp.com

Millor opinió de tot plegat en deuen tenir els representants de la indústria cinematogràfica. El festival és considerat per molts el millor del món en el seu gènere i això per força concentra un bon nombre de professionals del sector. Directors, productors, actors… I aquest any amb un munt de propostes fetes a casa! Una bona oportunitat per tots ells de fer contactes en un món en el que deixar-se veure i ser vist forma part essencial del mateix.

Però tot i comptar amb bona part dels protagonistes de les pel·lícules espanyoles que s’han projectat, enguany, s’ha trobat a faltar un pèl més de presència de celebritats del cinema fantàstic. A excepció de Bryan Singer, Michael Ironside i Jan Harlan (qui ja va venir l’any passat), s’han vist poques cares internacionalment conegudes en un certamen per al que en els últims anys han passat figures del gènere de l’alçada de Guillermo del Toro, Joe Dante, o el mític“replicant ros” de Blade Runner.

Sitges 2011 - Kolhosp.com

Amb tot, el públic no ha fallat a la cita i ha deixat unes xifres d’assistència espectaculars. Les nombroses sessions amb totes les localitats venudes o les llargues i feixugues cues que la premsa acreditada havia de fer cada dia per aconseguir entrades demostren el gran interès i bon estat de salut del festival. Caldrà esperar doncs, temps millors per a mitòmans amants de les rareses.

La fama que mou el món

(text publicat el 03/05/2011 a http://www.avivaveu.com)

Starsuckers

La premsa rosa i les celebrities ocupen una part molt important de la vida de molta gent a les societats occidentals. Hores i hores de televisió, pàgines en revistes i diaris, i publicitat de tota mena troben en els famosos la seva raó de ser. Un fenomen que per a molts resulta banal, però que Chris Atkins decideix analitzar per reflexionar sobre els seus perills en el documental “Starsuckers”. En el marc de The Influencers -festival d’art no convencional, guerrilla de la comunicació i entreteniment radical; que cada any es celebra al CCCB- el cineasta londinenc va aprofitar la presentació del seu treball per aportar la seva visió d’una indústria que és especialment agressiva al seu país d’origen.

El film queda lluny de ser una obra mestra, però en canvi sí que parla de temes poc habituals i que normalment son obviats a causa dels forts interessos que els rodegen. ¿És realment la fama el que mou el món? ¿Son els famosos titelles de grans corporacions que proven de vendre’ns qualsevol cosa i manipular les nostres ments? En tot cas el que queda clar és que els éssers humans sentim una atracció natural cap a aquest tipus de personatges, cosa que podria ser conseqüència de les característiques evolutives que ens han portat fins avui. I és que sempre és més fàcil intentar imitar aquell qui ja ha tingut èxit abans que provar de fer les coses d’una forma diferent. Però si en un estat primitiu això es podia limitar a les tècniques de supervivència del líder de la tribu, ara la globalització de la indústria de l’entreteniment han fet aquests líders universals i quasi omnipresents.

Starsuckers

A tot això li hem de sumar un “efecte Disney” a tota una generació que hem crescut amb pel·lícules que constantment ens recorden que nosaltres som especials. Així, si ho desitgem amb prou força, en qualsevol moment els nostres desitjos es poden fer realitat i passar a ser nosaltres mateixos un dels líders de la societat. Els mitjans constantment ens ressalten els casos d’èxit, ja sigui a partir de programes de televisió a l’estil d’Operación Triunfo o a través de reportatges de premsa de persones anònimes que han triunfat en un aspecte o altre. De fet és quelcom semblant al que passa amb els anuncis de loteries, en que sempre se’ns presenta el cas de qui la guanya i mai el dels milers de persones que hauran de tornar a provar sort la següent vegada.

Les relacions premsa/fama són sens dubte la principal aportació del documental. Fins a cert punt es pot arribar a entendre o justificar l’ús que les marques fan dels famosos per provar de vendre els seus productes, però ¿què passa amb aquells qui tenen per professió el periodisme? Fins fa relativament poc, el “negoci” de la premsa era explicar la realitat i els esforços es centraven en la reputació i relevància de la informació que s’hi donava. Però de mica a mica, els pressupostos han anat baixant i la competència ha crescut. Res millor, doncs, que aprofitar la tirada dels famosos per augmentar les vendes. Així, l’espai que ocupa la premsa del cor als diaris generalistes ha crescut fins a nivells preocupants, especialment entre els mitjans britànics que sovint basen les seves edicions en aquest tipus d’informació i deixen en segon pla altres seccions com política, ciència o cultura. El film també denuncia la falta de qualitat periodística d’aquests diaris, ja que les reduccions de plantilles i la velocitat de les noves tecnologies comprometen seriosament la capacitat de contrastar notícies. Mitjançant càmeres ocultes i falses fonts d’informació, es pot veure en el film com les notes de premsa que les agències de comunicació envien a les redaccions massa sovint serveixen com a única base per a redactar continguts.

Em quedo amb la sensació que una societat obsessionada pels seus famosos no pot ser del tot sana i que cal buscar l’equilibri entre el just reconeixement dels qui tenen èxit i el que realment fa avançar la nostre societat. Si no, sense el rigor i el sentit crític necessari, la premsa acaba sent una plataforma més de màrqueting on vendre tot tipus de productes.

La bicicleta és cultura (o la cultura de la bicicleta)

(text publicat el 24/12/2010 a http://www.avivaveu.com/)

01Brendt.jpg

Mira que n’hi ha situacions estranyes en que la inspiració pot fer acte de presència, però cap com la que va viure fa uns deu anys el creador del Bicycle Film Festival a qui va arribar en forma d’un gran autobús mentre pedalejava pels carrers de Nova York. En un vist i no vist Brendt Barbur es va trobar sota les seves rodes i, després d’una important visita a l’hospital, va decidir dedicar els diners de la indemnització a organitzar el primer festival de cinema dedicat a la bicicleta. Considerada per alguns com “la millor màquina de la història”, la bicicleta és el principal mitjà de transport a moltes zones del planeta, no contamina, no fa soroll, és divertida i serveix per a fer exercici. A tot això només cal afegir-hi un toc de cultura urbana (a l’estil dels skaters) i una mica de creativitat perquè sorgeixin autèntiques obres d’art en forma de films, així com originals activitats paral•leles que Simón Bericua ha programat per a la primera edició barcelonina celebrada del 9 al 12 de desembre.

A la concorreguda sala de projeccions del centre Hangar del Poblenou es van programar fins a sis passis diferents carregats de propostes en forma d’obres de videoart, curtmetratges i peces documentals. Entre elles destaquen “Empire” de Chris Thormann, “The Birth of Big Air” (produïda per Spike Jonze i Johnny Knoxville) o l’espectacular “Line of Sight” de Lucas Brunelle, qui filma magistralment les carreres urbanes de bicicleta que clandestinament s’organitzen arreu del món gràcies al seu casc amb dues càmeres de vídeo.

02alleycat.jpg

Però Barcelona no podia ser menys, així que la nostra ciutat també va tenir la seva dosi de clandestinitat amb la cursa que es va organitzar dissabte a la tarda pels seus carrers. Estava previst que la quarantena de participants donessin tres voltes al circuit sense senyalitzar (sortida des del port passant pel Paral•lel fins a plaça Espanya), però finalment es van haver de conformar amb algunes menys. Com era de preveure tantes bicis no passen fàcilment desapercebudes i la Guàrdia Urbana de Barcelona va acabar decidint posar fi a la cursa aturant a bona part dels corredors, entre els quals hi havia els qui anaven en primera posició. Més tard es decidiria posar a la venda el premi (un quadre de bici fet a mà) per poder pagar totes les multes.

03Goldsprint.jpg
Pau Esculies –www.pauesculies.es


Curses a banda, el festival també va comptar amb competicions de “Bike Polo” i de “Goldsprints”. La primera, com es pot endevinar pel seu nom, és la versió sobre rodes del tradicional joc de polo però amb força més patacades i molt menys glamour; i sembla que podria tenir el seu origen a l’Índia en un intent de les tropes britàniques de recrear el joc original. La segona, molt menys accidentada, acostuma a celebrar-se en bars o pubs (en aquest cas la sala “Mundaka”) on dos contrincants sobre bicicletes estàtiques s’esforcen per obtenir els millors resultats buscant la classificació a la gran final.

Si per qualsevol motiu us vau perdre la cita només cal que doneu un cop d’ull al meravellós clip “Ski Boys”, fet per Benny Zengo i rodat en Super 8, per entendre’n l’esperit. Pura celebració de la bicicleta i tot el que representa:

Quant dieu que queda per l’edició de l’any que ve? Tant? En fi…