Obama guanya les eleccions, Mitt Romney arrasa a Utah

(text publicat el 07/11/2012 a www.lavanguardia.com)

'Abe' Lincoln esperava resultats a la seu republicana de Utah

Salt Lake City, Utah .- Obama ha guanyat. Segur que no us ha agafat per sorpresa, però tampoc no ens ha sorprès a molts dels que hem seguit de ben a prop la campanya presidencial americana d’enguany. I és que entre els centenars d’enquestes que s’han arribat a fer, només després del primer debat contra Romney es va veure perillar un segon mandat d’Obama. Ahir al matí doncs, a la seu de la campanya demòcrata de Utah ja s’hi respirava certa confiança en la victòria tot i estar en clara minoria a l’estat. La jornada electoral aquí va ser del tot tranquil·la i en cap cas s’hi van registrar les llargues cues per votar d’altres estats com Virginia, Florida o Ohio. Els demòcrates sabien que la presidència estava a tocar, els republicans no ho tenien tan clar però molts es felicitaven que un membre de l’església majoritària de l’estat hagués arribat tant lluny. De fet, sigui per la condició de mormó de Mitt Romney o no, Utah ha votat en aquestes eleccions més republicà que mai, sent l’estat amb un major percentatge de vot conservador de tot el país (un 72,7%).

Votacions en un col·legi de Salt Lake City, a Utah

A mesura que els col·legis electorals anaven tancant ja es va anar veient que costaria de saber el vot final dels grans estats en que el vot encara estava per decidir (els coneguts com a ‘swing states’). Ni Florida, ni Virginia, ni més tard Ohio, semblaven donar una resposta clara. A l’hotel Hilton, però, on s’havien reunit els republicans de Utah, ja parlaven d”una gran nit’. Per descomptat sempre referint-se als resultats locals, en els que finalment només van perdre en dues de les set posicions a què optaven. Pocs s’atrevien a parlar en aquells moments d’una possible victòria de Mitt Romney. De mica en mica, a mesura que passaven els minuts i les hores, la resta d’estats es van anar decantant deixant un mapa electoral a punt perquè qualsevol dels estats clau donés la victòria a Obama (o mantingués l’esperança republicana). Tal i com havien anat les enquestes a l’estat d’Ohio les últimes setmanes, però, tot indicava que calia sortir al carrer per fer una visita, un parell d’illes de cases més avall, als membres del partit demòcrata de Utah.

Quina diferència! I no només perquè per tot arreu es veia gent compartint cerveses i copes de vi, quelcom absolutament prohibit per la religió mormona. L’ambient era molt més optimista tot i saber que enguany estaven més en minoria que mai. Cada vegada que per les pantalles apareixia una nova dada favorable al president, de seguida es festejava de valent conscients que només calia esperar que algun dels estats clau es decantés. I així ha estat, tot just després que un mitjà donés per als demòcrates l’estat de Colorado ha estat el torn del d’Iowa i finalment el d’Ohio. No eren resultats definitius, però gairebé tots els canals de notícies ja ho donaven per suficient. Com no podia ser d’altra manera, l’eufòria ha esclatat al cant de ‘four more years’ (‘quatre anys més’), justament el missatge que Barack Obama transmetia al seu compte de Twitter donant a entendre que també veia clara la victòria.

Reacció d'un seguidor d'Obama en conèixer la victòria demòcrata.

Només quedaven, doncs, un parell de formalitats per complir: el discurs del candidat derrotat, i del guanyador a continuació. A Romney, però, li costava d’acceptar la derrota sense confirmar les dades d’Ohio, que semblava que trigarien a fer-ho. Més de sis anys treballant per ser president deuen pesar més del que ens pot semblar des de fora. Quan jo arribava de nou a la seu republicana per comprovar els ànims, encara no havia pres la decisió, però no trigaria a fer-ho. Entre algunes llàgrimes dels assistents i un silenci general, les paraules del governador Romney els deixaven definitivament sense esperances i amb ganes de recollir. El posterior discurs d’Obama l’he hagut d’escoltar des de la ràdio, camí de casa, caminant per uns carrers pràcticament deserts. Al contrari que a Washington D.C, a Salt Lake City avui ningú ha sortit al carrer a celebrar la victòria de Barack Obama.

Obama, voluntaris, advocats i, sobretot, Ohio

(text publicat el 05/11/2012 a www.lavanguardia.com)

Voluntaris republicans trucant desde les oficines de Romney a Orem, Utah

Provo, Utah .- Estem a 48 hores de saber qui serà el proper president dels Estats Units d’Amèrica, però les enquestes i prediccions dels experts ja han escollit el seu guanyador: Obama. Molt equivocades han d’estar les enquestes per a resultar les eleccions en una victòria per a Romney, cosa que també pot passar. Però, en general, el sentit comú ens diu que havent acabat fa unes setmanes la progressió republicana a les enquestes (arran del famós primer debat), amb les bones crítiques que ha rebut el president per la gestió dels problemes causats per la tempesta Sandy i amb unes dades d’atur (publicades el passat divendres) que ni afavoreixen ni perjudiquen a l’actual govern; Obama pot dormir amb relativa tranquil·litat. Tot això referit sempre als famosos vots electorals, dels quals en calen 270 per a guanyar. El vot popular en canvi, la quantitat total de vots que cada candidat suma a nivell nacional, és tota una altre història. Aquí sí que les xifres estan absolutament empatades i, tot i que no compta per a la victòria final, sempre és important sumar tants vots com sigui possible per donar el màxim de legitimitat al nou president.

Si fa uns dies vaig compartir unes hores amb voluntaris del partit demòcrata a la ciutat de Provo, aquest cap de setmana ha estat el torn de fer una visita als voluntaris republicans. La primera cita va ser divendres al vespre, en que fins a quatre autocars estaven citats als afores de l’oficina del candidat Romney (a Orem, Utah) per portar un bon grup de voluntaris cap a Las Vegas. En total, comptant tot l’estat de Utah, uns 400 voluntaris es van dirigir divendres cap al ‘swing state’ de Nevada per tal de fer campanya porta a porta. Encara és hora que hagi de veure un sol acte de campanya dirigit a la població local. De les més de 16.000 trucades que havien estat fent dissabte els membres de la campanya republicana quan m’hi vaig passar, ni una sola tenia com a destinació l’estat de Utah. Ni les trucades ni les visites porta a porta tenen per intenció el convèncer a votants, ja és tard per això i és arriscat deixar aquesta tasca a voluntaris que poden estar poc preparats per entrar en discussions. Totes les accions de campanya van destinades doncs a votants registrats que se sap que simpatitzen amb el partit republicà. Enlloc de persuadir-los per votar un determinat partit, se’ls intenta convèncer simplement d’anar a votar. Se’ls explica la importància del seu vot i, si cal, se’ls proporciona tota la informació necessària per anar a les urnes.

Voluntaris a punt de pujar al bus en direcció Las Vegas des de Orem, Utah

Diumenge en canvi ha estat el dia per assistir al que, amb quasi tota seguretat, serà el meu últim acte religiós del viatge. Estant allotjat per una família membre de l’església mormona, no em podia perdre l’oportunitat d’acompanyar-los diumenge a missa. Tal i com ja m’esperava, no hi ha hagut cap referència sobre l’orientació de vot durant tot el servei. Només un breu recordatori del dia de les eleccions i l’encoratjament a tothom d’exercir el seu deure democràtic acudint a les urnes. Això sí, la constant referència als valors familiars dels que tant en fa bandera el partit republicà deixava entreveure les probables preferències de molts dels qui han pres la paraula per donar el seu testimoni. Però no necessàriament. La sobrietat i, fins i tot, certa fredor entre els assistents no m’ha permès xerrar sobre el tema. Tampoc seria adequat, ja que aquí als EUA s’acostuma a dir que hi ha dos temes dels que no és considera correcte conversar entre desconeguts (i encara menys si és el convidat qui proposa la conversa). El primer és la religió, el segon la política. Millor guardar un respectuós silenci doncs.

Església mormona a Provo, Utah

Per a qui tingui pensat seguir la nit electoral de dimarts, un consell: Estigueu atents als resultat de l’estat d’Ohio. Avui el diari ‘New York Times’ publicava que els demòcrates guanyarien les eleccions en 341 escenaris possibles d’estats guanyats i perduts. Els republicans només en 76 combinacions (i cinc més que podrien quedar en empat). La qüestió però és que quasi totes les combinacions que acaben donant la victòria per als republicans necessiten els vots electorals d’Ohio. Així que si arribat el moment aquest estat és decanta a favor de l’actual president, pràcticament l’elecció quedaria decidia a favor dels demòcrates. Tant decisiu és, que totes dues campanyes ja estan enviant milers d’advocats als ‘swing states’ però principalment al d’Ohio. El seu objectiu no és altre que detectar anomalies en les votacions en contra d’un determinat partit i denunciar-les, per tal de forçar el recompte de vots com ja va passar a l’any 2000 a l’estat de Florida. Així que, tot i que és poc probable, si els pitjors pronòstics es fan realitat no només no sabríem el resultat de les eleccions la mateixa nit de dimarts, sinó que potser hauríem d’esperar dies sinó setmanes. Confiem en que no sigui així.

Romney no marca diferències en el tercer i últim debat presidencial

(text publicat el 23/10/2012 a www.lavanguardia.com)

Galetes i beguda per als simpatitzants de Romney a Reno, Nevada

Reno, Nevada .- A només dues setmanes pel dia de les eleccions als EUA, ahir dilluns es va celebrar a l’estat de Florida l’últim dels tres debats que han enfrontat cara a cara el president Barack Obama i el governador Mitt Romney. El tema? Política exterior, quelcom que no acaba d’interessar a molts dels votants indecisos d’estats no definits com el de Nevada. Tal i com em comenta el director de l’oficina republicana del comptat de Washoe a la ciutat de Reno, on he vist el debat acompanyat d’una quarantena de simpatitzants del partit, el que més preocupa a la majoria d’aquest votants són les propostes per a millorar la situació econòmica i retallar les xifres d’atur. Els dos candidats ho saben perfectament, segurament per això s’han passat bona part del 3r debat buscant qualsevol excusa per canviar de tema i parlar de política interna enlloc de contestar directament les preguntes del moderador.

En general no ha estat un debat especialment interessant ni animat. Mentre Obama s’ha dedicat a defensar les polítiques dutes a terme durant el seu mandat, amb el principal actiu de la mort d’Osama bin Laden, Romney no ha sabut contestar-li amb propostes alternatives. De fet, la majoria de les seves propostes han consistit en recalcar que ell ‘faria el mateix que ja s’està fent, però millor’. Pocs s’atreviran a dir que Romney ha guanyat el debat d’avui, però veient la reacció dels qui ocupaven les cadires plegables de l’oficina de Reno no m’estranyaria que molts arreu del país segueixin pensat el mateix que pensaven a un minut d’iniciar-se el debat. I és que Romney ha mantingut les formes, ha parlat utilitzant grans expressions amb idees tant poc concretes que difícilment poden desagradar a ningú: ‘Hem de ser econòmicament més forts’, o ‘Hem de liderar millor amb un exèrcit capaç’. No li hem sentit cap crítica fonamental sobre el que ja s’està fent hores d’ara.

Els assistents escoltaven atents a l'inici del 3r debat a Reno, Nevada

Nevada és un estat en que el vot encara no se sap massa bé cap a quina banda es decantarà, tot i que Obama té les de guanyar amb un 73,1% de probabilitats (segons el blog del prestigiósNate Silver al New York Times). Hi ha 6 vots electorals en joc, dels 538 que hi ha a nivell nacional. Poden semblar pocs, però poden ser els suficients per a decantar la balança. De fet, aquesta setmana tots dos candidats visitaran l’estat per tal d’intentar assegurar-se la victòria. A l’oficina de campanya de Reno animaven a tothom a quedar-se una estona després del debat per a fer algunes trucades extra abans d’anar a dormir, però no hi ha hagut manera. Un cop s’han encès les llums, ja amb les safates buides de galetes i crispetes, tothom ha marxat en un marge de cinc minuts. Potser si el debat hagués anat d’una altre manera, més simpatitzants s’haguessin quedat a defensar l’actuació de Romney.

Minnesota, sense necessitat de passar fred

(text publicat el 30/08/2012 a www.lavanguardia.com)

'Skyline' de Minneapolis, principal ciutat de Minnesota

Custer, South Dakota .- Visitar l’estat de Minnesota en ple més d’agost té els seus avantatges, però també alguns inconvenients. Per una banda, per exemple, ara a l’estiu les carreteres són transitables i les tempestes de neu i gel no són un problema a tenir en compte, quelcom que s’agraeix. Però al mateix temps un es perd els paisatges glaçats característics de la zona. Xerrant amb la gent que hi viu tot l’any un pot veure que el fred forma part de la seva vida quotidiana, de la mateixa manera com la pluja forma part de la vida dels londinencs. Amb temperatures que arriben amb força facilitat als 20ºC negatius al centre de ciutats com Minneapolis (el rècord per Minnesota és de 51ºC negatius), no és d’estranyar que parlin amb orgull de les peripècies que passen a l’hivern per arribar a la feina, de com el baf se’ls gela als bigotis, o de com s’estalvien 20 minuts de cotxe al creuar pel mig un llag gelat enlloc de rodejar-lo seguint la carretera.

Wikipedia Facts: MINNESOTA

-Resultats 2008: Obama/Biden: 54,06% – McCain/Palin: 43,82%
-El 12è estat en superfície: 225.181 Km2 (7,01 “Catalunyes”)
-El 21è estat en població: 5.303.925 habitants a 2010 (0,71 “Catalunyes”)
-El 31è estat en densitat de població: 25,21 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Fargo – Juno – Contagion
-Tòpic: La terra dels 10.000 llacs

Més de la meitat de la població de l’estat viu a l’àrea metropolitana al voltant de les conegudes com les ‘ciutats bessones’, Minneapolis i Saint Paul, que des de la seva fundació han rivalitzat l’una amb l’altra. En general Minneapolis és la més gran de les dues, i la més activa cultural i econòmicament. Saint Paul té un caràcter més residencial i tranquil, tot i ser la capital de l’estat. Però a la pràctica, des del punt de vista del visitant, ben bé podrien ser grans barris d’una sola ciutat. El fred de l’hivern de Minnesota fa que la ciutat s’hi hagi d’adaptar, cosa que és ben visible al ‘downtown’ on els principals edificis estan connectats per passadissos elevats i coberts que eviten haver de sortir al carrer. Tampoc és d’estranyar doncs que ben a prop hi hagi un dels centres comercials més grans del país, totalment cobert, i amb un petit parc d’atraccions integrat. Tot plegat proporciona un espai d’oci i consum quan el fred no permet gaudir del exteriors. El dur clima però, no impedeix que Minneapolis sigui actualment considerada la millor ciutat dels EUA per circular en bicicleta, per davant fins i tot de ciutats amb molt millor clima. La bicicleta és el sistema de transport escollit per molts dels seus habitants, i per tot arreu hi ha carrils per a ciclistes (fins i tot disposen d’un sistema de lloguer de bicis semblant al ‘Bicing’ de Barcelona).

Passadissos coberts connectant els principals edificis del centre de Minneapolis, a Minnesota

I de les ‘Twin Cities’, als ‘Twin Ports’. Seguint la ruta en direcció nord s’arriba fins a Duluth, a la costa del llac ‘Superior’, compartint el seu port amb la població de Superior de l’estat de Wisconsin. Tot i que el trànsit de vaixells s’ha d’interrompre a l’hivern a causa del gel, el port mou grans quantitats de carbó i mineral de ferro provinent de les mines situades a la part més nòrdica de l’estat. Als mesos d’estiu també és un important centre turístic, servint de punt de partida per a diferents destinacions al voltant del llac. En el meu cas però, no vaig seguir la costa sinó que em vaig dirigir terra endins conduint durant més de tres hores, fins arribar al mateix naixement del Mississippi. La visita va ser força especial, no només perquè es tracta del sistema fluvial més important d’Amèrica del Nord, sinó perquè el riu ha estat una constant en el meu viatge. En els seus més de 4.000 quilòmetres de recorregut passa o serveix de frontera per a 10 estats americans, començant a Minnesota i desembocant al Golf de Mèxic ben a prop de New Orleans (a Louisiana). Les seves aigües provenen, en el punt d’origen, del llac Itasca, on unes quantes pedres marquen l’inici del riu. A partir d’aquí no deixarà de créixer gràcies als nombrosos afluents, sent navegable en la major part del seu recorregut. Però en els seus primers metres els nens i nenes s’hi banyen passant d’una banda a l’altre, permeten-se el luxe de poder explicar que aquest estiu han creuat a peu el mateix Mississippi. La visita doncs, va ser el meu humil comiat doncs ja no me’l tornaré a trobar en el que em queda de ruta.

Inici del riu Mississippi al llac Itasca, a Minnesota

La resta dels dies a Minnesota van servir per passar per Brainerd, la població d’on és la mítica policia embarassada de la pel·lícula Fargo, i també per tornar a les ‘Twin Cities’ per passar un dia a la ‘Minnesota State Fair’. Aquests tipus de fira, amb molta tradició als estats del ‘mid-west’, és un conglomerat de diferents i nombrosos esdeveniments que es celebren tots junts durant uns deu dies. Des de les clàssiques competicions d’animals de granja, a atraccions de fira, passant per concerts i ‘menjar poc saludable punxat en un pal’. Una experiència absolutament recomanable, una immersió absoluta al caràcter dels estats rurals dels EUA. A partir d’aquí la meva ruta ja va ser amb el següent estat a visitar en ment, South Dakota. I és que encara que el ‘Pipestone National Monument’ està situat tècnicament a l’estat de Minnesota, es podria dir que està molt més vinculat a les terres de Dakota i més concretament a les de la tribu dels Sioux. Excavant sempre amb eines manuals les dures capes de roca, els natius americans aconsegueixen arribar fins a una fina capa de pedra coneguda com ‘pipestone’, a partir de la qual manufacturen les pipes cerimonials.

Natiu americà treballant la roca fins la 'pipestone', al 'Pipestone N.M.' de Minnesota

I mentrestant, ben lluny d’on em trobo, per fi es donava el tret de sortida de la convenció republicana a Tampa, que es va haver d’ajornar un dia a causa de les amenaces de la tempesta Isaac. Un dels primers punts de les jornades van ser les nominacions de Mitt Romney i Paul Ryan com a candidats a la pesidència i la vice-presidència de cara a les eleccions d’aquest novembre, fet que va donar pas als diferents discursos de les principals figures del partit. Les convencions, a banda de per nomenar els candidats, serveixen també per a exposar les principals idees i valors dels partits i per a impulsar la campanya electoral. De fet, és força normal veure algunes variacions en les enquestes d’intenció de vot arrel de tota l’atenció que mitjans nacionals i internacionals li acostumen a atorgar. Per a molts americans que no segueixen la política dia a dia, aquesta serà la primera oportunitat per a conèixer els candidats dels diferents partits. El problema però és que en aquesta ocasió les informacions de campanya han de competir en importància amb les relacionades amb la tempesta Isaac, que amenaça de crear destrosses al seu pas. Els republicans estan intentant aquests dies presentar el seu candidat com a un polític pròxim i capaç de connectar amb l’americà mig, així que haver de compartir el centre mediàtic no és per a ells la millor de les notícies. La convenció es tancarà avui mateix amb el discurs de Mitt Romney, acceptant la nominació, i de la que se n’esperen ben poques sorpreses. La setmana que ve serà el torn dels demòcrates a Charlotte, a North Carolina.

Florida, segona part: Miami Beach, caimans i altres bestioles

(text publicat el 14/02/2012 a www.lavanguardia.com)

Vistes del "downtown" de Miami

Houston, Texas .- Hi ha una anomalia a l’estat de Florida, una zona en la que el continu espai-temps funciona de forma diferent a la resta dels Estats Units. Estic exagerant, sí, però és que el xoc va ser important quan al entrar al supermercat la caixera es va dirigir a mi directament en espanyol mentre jo mirava de reüll una còpia de la revista “¡Hola!” amb Jesulín de Ubrique a la portada. A Miami (o més concretament a Miami Beach) els referents canvien. Cartells i diaris en espanyol, restaurants de menjar cubà, emissores de música llatina, Estrella Damm a les botigues i cervesa Mahou al locals de “montaditos”. Segurament hi va contribuir ser acollit per un català amb un munt d’amics espanyols a la ciutat, però la influència hispana és tant important allà que fins i tot diria que un no necessita l’anglès per moure’s amb normalitat per la ciutat.

M’agradaria poder-vos fer una mica d’enveja i dir que em vaig passar els dies prenent el sol a alguna platja o fent barbacoes en mànigues de camisa, mentre a Catalunya us pelàveu de fred. El cert però és que va estar plovent durant quasi tota la meva estada allà i l’única estona en que la pluja semblava que no era una amenaça, la vaig aprofitar per fer quatre fotos de la ciutat i visitar Little Habana. Com és ben conegut, el sud de Florida és el refugi de milers de cubans exiliats que no combreguen amb les idees de Fidel Castro i molts d’ells es van concentrar en un barri que avui en dia encara conserva detalls força pintorescs. Per descomptat que ara ja no és el que un dia va ser, però trobar-se tot de gent jugant al dominó en una plaça, o una estrella de Julio Iglesias a l’estil del passeig de la fama de Hollywood te’n dóna una idea.

Jugant al dominó a Little Habana

La pluja també pot arribar a ser divertida, si més no entretinguda. El dia en que vaig decidir visitar el parc nacional dels Everglades, al sud de la península, el temps va ser ridículament variable. Per començar feia calor, humitat i una mica de sol; així que sense aire condicionat al cotxe semblava bona idea obrir la capota i deixar circular l’aire amb més llibertat. Però no. El clima subtropical ens va tenir ben ocupats amb ruixats intensos de cinc minuts, seguits d’un sol espaterrant. Literalment era possible veure venir la pluja, cosa que no va anar gens malament per anticipar refugis. En tot cas això no va impedir poder veure l’atracció principal del parc, els caimans. Aquest és un bon moment de l’any per veure’n i, entre ruixat i ruixat, vam poder gaudir -des d’una distància que semblava poc prudencial- d’exemplars realment espectaculars.

"Gators" al Parc Nacional dels Everglades

També és un bon moment per un altre tipus de bestioles ferotges, concretament les polítiques. Si bé Mitt Romney segueix sent per a molts el favorit per a guanyar la nominació, Newt Gingrich insisteix en que no afluixarà fins a la convenció d’Agost mentre Rick Santorum no deixa de sumar suports. Si semblava que Mitt ho tenia tot encaminat, la setmana passada se li van torçar els plans al perdre en tres estats on Santorum va acabar convencent als votants conservadors. Les victòries es poden considerar simbòliques, especialment a Missouri on per problemes amb les dates no hi havia representants en joc, però envien un missatge molt important setmanes abans del “super-dimarts” (en que fins a onze estats celebren les primàries i caucus). La qüestió és si Santorum podrà aguantar la inèrcia ascendent o acabarà caient com ha passat amb els altres candidats que en un moment o altre han despuntat. En tot cas Santorum té al seu favor no canviar d’opinió “segons bufa el vent”, i ser especialment consistent amb els valors conservadors i religiosos. De moment sembla que hi ha campanya per estona, i molts ja esperen els anuncis amb missatges agressius de Mitt Romney contra Rick Santorum seguint l’estil utilitzat a Florida contra Newt. Sincerament, espero que no comencin “Googlejant-ne” el cognom…