Rere les patates d’Idaho, i els debats presidencials

(text publicat el 04/10/2012 a www.lavanguardia.com)

Collint patates a un camp a prop de Bliss, Idaho

Carlton, Washington .- Patates fregides, patates amb ‘bacon’ i formatge, patates amb espècies, ‘tater tots‘, amanida de patates, puré de patates, patates púrpura fregides, patates ‘xip’, i finalment ‘hash browns‘. Per descomptat hi ha moltes més varietats i maneres de preparar patates, quasi innombrables, però una ració al dia mentre circulava per les terres d’Idaho crec que va ser més que suficient. I és que l’estat produeix fins un terç de totes les patates consumides als Estats Units, incloent una bona part de les que es serveixen als omnipresents restaurants de la marca McDonald’s. De fet va ser una companyia local la que al 1953 va patentar les patates congelades per a fregir, possibilitant-ne l’abastiment durant tot l’any i fent créixer la industria a la zona. Tot i això no me’n puc estar de dir un cop més, ‘però no només’. De fet, trobar camps de patates on fer-hi quatre fotografies va ser força més complicat del que en un primer moment preveia.

Wikipedia Facts: IDAHO

-Resultats 2008: Obama/Biden: 36,10% – McCain/Palin: 61,53%
-El 14è estat en superfície: 216.632 Km2 (6,75 “Catalunyes”)
-El 39è estat en població: 1.567.582 habitants a 2010 (0,21 “Catalunyes”)
-El 44è estat en densitat de població: 6,04 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: My Own Private Idaho – Dante’s Peak (filmada a)
-Tòpic: L’estat de les patates

Arribant des del ‘Yellowstone National Park’, necessitava passar uns dies tranquils per tal de recuperar forces. ‘Idaho Falls’, a l’est de l’estat i amb un elevat nombre de població de religió mormona, va ser el lloc escollit. A partir d’aquí la ruta va seguir cap a l’oest, passant per la primera població en ser abastida amb energia nuclear del món i per paisatges que recordenals cràters de la lluna, fins arribar a la zona de muntanya del ‘Sun Valley’. Allí tot sembla girar en torn d’una de les estacions d’esquí i ‘resorts’ de muntanya més antics dels EUA, tot i que quan hi vaig arribar la neu encara no hi havia fet acte de presència. De fet, les pistes tradicionalment no obren fins el dia d’Acció de Gràcies, a finals de novembre, així que la tranquil·litat em va continuar acompanyant un parell de dies més. Només m’hi faltava un petit detall… els camps de patates. En tots els dies que de moment havia passat a Idaho, l’estat que presumeix dels seus tubercles fins i tot a les matricules dels cotxes, només em va semblar veure camions carregats de quelcom que podien ser patates en una ocasió. Calia posar-hi remei.

Estació d'esquí a Sun Valley, a Idaho

La carretera que em va dur fins a Twin Falls, bàsicament, creuava un paisatge desèrtic, però això no em va impedir parar en un parell d’ocasions per preguntar on podia trobar camps de patates. Les indicacions que em van donar van ser correctes però no el moment, doncs en arribar només m’hi vaig trobar un parell d’hispans de braços creuats que m’asseguraven que en dies anteriors havien estat molt enfeinats. No va ser doncs fins arribar a Bliss, una petita població a tocar del riu Snake, que vaig tenir per fi l’ocasió de fer les desitjades fotografies del producte més famós de l’estat sota l’atenta i curiosa mirada dels qui hi treballaven. I suposo que raó no els faltava. En el fons, tot i les energies que hi vaig haver de dedicar, només eren patates. No només deuen estar poc acostumats a gent somrient fent fotos als camps (i més si tenim en compte que qui les estava fotografiant prové de l’altra punta de món).

Mural sobre l'herència basca a Boise, Idaho

Ja amb una “preocupació” menys al cap, la resta de dies a l’estat van ser força entretinguts començant per la visita a la seva capital, Boise. La ciutat compta amb una important població de procedència basca que van arribar a Idaho a principis del segle XX per treballar en la ramaderia i el sector de la fusta. Avui en dia, un parell d’illes de cases al centre de la ciutat en recorden l’herència mitjançant restaurants, un museu i, sobretot, el Centre Basc (el lloc de trobada per a les diades importants i, com no pot ser d’altre manera, per veure els partits de l’Athletic de Bilbao). Però no puc passar per alt la visita a un laberint traçat dins un camp de blat de moro ni, sobretot, el poder assistir a un autèntic ‘rodeo’ envoltat de ‘cowboys’ (aquest cop amb competicions més variades que en el de la visita a Oklahoma, ara fa deu mesos). Unes experiències més que recomanables que ajuden a comprendre l’estil de vida senzill de les zones rurals de l’oest americà. Gairebé tan senzilles com el poder gaudir de les fonts d’aigües termals que abunden a les muntanyes al nord de Boise. La majoria no surten als mapes, però són molts a la zona els que saben com trobar aquests petits racons on prendre un relaxant bany d’aigua calenta enmig del bosc.

Atrapant un vedell al rodeo de Meridian, Idaho

Menys tranquils estan els membres de les campanyes dels dos candidats a les eleccions presidencials de novembre. I és que després d’unes setmanes més que complicades per als republicans, en que els demòcrates ja veien quasi assegurada la seva victòria, el debat celebrat ahir a la ciutat de Denver sembla que pot capgirar una mica les previsions. Centrat sobretot en l’economia i altres qüestions internes del país com el sistema sanitari, el debat va ser clarament dominat per un Mitt Romney molt més enèrgic i apassionat que el seu contrincant. Obama no va saber articular respostes contundents als arguments de Romney, i en alguns moments fins i tot va donar la sensació d’estar cansat o esgotat. Tampoc es van utilitzar, per cap de les dues parts, les consignes de campanya més efectistes (com el famós ‘vídeo del 47%’), quelcom que fa pensar que es guarden les millors cartes per als propers dos debats que encara s’han de celebrar. La victòria de Romney no és inesperada, ja que històricament el candidat que es presenta per primera vegada a la presidència té les de guanyar en el primer debat. El que sorprèn és la contundència i sobretot la baixa forma mostrada pel president. Caldrà veure com afecta tot plegat a les properes enquestes d’opinió, però està clar que el debat d’ahir va ser un toc d’alerta que activa de nou una campanya que semblava resolta.

New York, New York

(text publicat el 27/06/2012 a www.kolhosp.com)

Un cafè i sis donuts petits en una caixa de plàstic. Tot per 2,50$ al ‘deli’ de la cantonada del carrer de Brooklyn on vaig aparcar el cotxe. Sucre i cafeïna per començar un llarg dia en que em plantejava visitar l’illa de Manhattan en tan sols 24 hores. Un pla en el que s’hi barrejava la necessitat d’estalviar temps, les poques ganes de batallar amb l’estrès amb el que es viu a la capital del món, i la possibilitat de demostrar que al 2010 no vaig ser més optimista del que tocava. ‘No, les fotos no les vaig fer en 24h sinó en uns 15 dies’. ‘No, no em vaig passar 24 hores sense dormir per fer les fotos’. Però ara sí. Ara ja puc dir per experiència pròpia que és possible recórrer els principals atractius turístics de New York City en un sol dia i després, si un vol, fer un llibre de fotos titulat ‘NYC: 24h a la ciutat que mai dorm’.

El principal avantatge és el que allà el metro no tanca mai, així que és ell qui realment no dorm i manté la ciutat amb un ull mig obert. Les estacions han quedat antiquades, és brut, i un sovint s’hi perd la primera vegada que l’ha d’agafar. Però funciona. Quin sentit tenen els busos turístics quan el ‘subway’ forma part de les visites turístiques imprescindibles? Discussions airejades, homes i dones de negoci en direcció a l’oficina, guiris, hipsters, estudiants… i la gran majoria amb auriculars passant de tot. A primera hora del matí, direcció a la ‘Grand Central Terminal’, hi ha al vagó un relatiu silenci i no es creuen mirades. Potser hi ajuda la falta de cobertura per a telèfons mòbils, potser és per això que s’hi veuen tants ‘e-books’.

La superfície és encara menys amable. Estar pendent dels colors dels semàfors ajuda però realment no és necessari. Un es pot sumar a la marea de gent que aprofita qualsevol oportunitat per creuar, els cotxes sovint tenen la batalla perduda en els carrers més cèntrics de la ciutat. Constantment cal negociar entre venedors ambulants, trossos de carrer en obres, terrasses de restaurants i sobretot els milers de turistes que cada dia visiten la ciutat. Aquests som els que mirem cap amunt, els locals ja saben com d’alts són els gratacels. El dia va passant entre cantonades vistes en pel·lícules i sèries de televisió. Quan es té gana, es menja. I més econòmic del que un es pot imaginar. Hot dogs a dos dòlars, llaunes de refresc per un, porcions generoses de pizza de formatge per 99 cèntims. Els gourmets s’hauran de gratar una mica més la butxaca.

Però en realitat no tot és asfalt i ciment, a New York també hi ha espai per a la natura. De fet, qui no ha sentit mai a parlar del gran ‘Central Park’? És tant ample com set illes de l’eixample barceloní juntes, i tant llarg com anar de la Plaça Espanya fins a la Plaça de les Glòries. Poca broma. Passejar-hi és perdre’s-hi. Un pot passar a la vora de grans llacs que molts aprofiten com a circuit per a córrer, o per espais oberts on es pren el sol i es juga a ‘baseball’, o per boscos tancats des dels que no es veu ni un sol edifici al voltant, o per racons tranquils on es pot trobar a algun local intentant pescar a la riba d’un estanc com si es trobés a un parc estatal de West Virginia. Als turistes ens encanten les barquetes de lloguer, els museus que hi ha a tocar, i el memorial a John Lennon ubicat a ‘Strawberry Fields’.

Fa calor i un rere l’altre els barris es van succeint a la marató fotogràfica de 24 hores. Cal anar baixant el ritme per zones on val la pena seure a prendre un cafè mentre s’observa el que passa al voltant. O mentre es fulleja un llibre o revista alternativa, de les que costen de trobar a les llibreries tradicionals. O mentre es gaudeix de galeries d’art sorprenent amb, probablement, complicada viabilitat comercial. Les dimensions i densitat de població de la ciutat fan possibles negocis inimaginables, botigues estrambòtiques que proven sort i fins que els estalvis aguanten. Les oportunitats són quasi tant elevades com la mateixa competència, així que no tothom sobreviu en un paisatge comercial que acaba estant en constant evolució. Agafar una mica de perspectiva sempre va bé, i per sort el metro permet escapar amb facilitat de l’illa de Manhattan per poder-la observar dels dels molls de ‘Long Island City’. Segurament un dels millors punts on fer una pausa tot gaudint com es pon el sol darrera els grans gratacels, mentre es pica alguna cosa per sopar.

Ja és fosc. Més enllà de mitja nit són pocs els turistes que s’animen a pujar fins al pis 68 de l”Empire State Building’. A aquestes hores un no s’ha de preocupar per aglomeracions ni cues d’espera i es pot gaudir amb tranquil·litat de les vistes d’un dels observatoris més elevats de la ciutat, abans de tastar alguna de les nombroses ofertes culturals que aquesta ofereix cada cap de setmana. Trio tornar al ‘Arlene’s Grocery’. L’antiga botiga de queviures és ara un dels locals musicals més actius, i on es pot trobar un dels pocs ‘karaokes’ en que els cantants són acompanyats per una banda en directe enlloc de “música enllaunada”. Aquí, en general, la gent es porta la cançó treballada de casa, llegir les lletres en una pantalla fa nosa quan un busca lluir-se. Al carrer ja no hi queda massa vida quan l’últim participant baixa de l’escenari. A ‘Times Square’ les pantalles i els anuncis lluminosos continuen encesos, però només algunes botigues de conveniència i els McDonalds segueixen oberts. La policia, en una petita comissaria amb llums de neó que no desentonen amb l’entorn, tampoc ha marxat. És el moment d’anar baixant fins al ‘Battery Park’, al costat mateix de ‘Wall Street’, per agafar el transbordador de les 5:30h cap a ‘Staten Island’. No per res, sinó perquè no puc pensar en una recompensa millor que, després de tot el l’esforç fet, asseure’s a la popa del vaixell a observar la sortida del sol il·luminant amb els primers rajos del llum del dia la mítica ‘Estàtua de la Llibertat’.