May the fourth be with you

(text publicat el 08/05/2013 a www.kolhosp.com)

Anar dissabte passat fins a Castelldefels no va ser l’esforç més gran que vaig haver de fer (tots sabem que alguns dels que vivim a Barcelona necessitem una gran excusa per agafar un tren, encara que aquest no acabi sortint de la zona 1 de la xarxa integrada dels transports metropolitans de Barcelona) per celebrar el ‘Star Wars Day’ de la forma que creia més encertada. La primera pel·lícula de ‘La Guerra de les Galàxies’ es va estrenar el 25 de maig de 1977, així que són molts els que li dediquen aquest dia de l’any (com a la ciutat de Los Angeles, on es va estrenar, on ho celebren fan des de 2007 per decret del seu ajuntament). Però el mateix dia 25 també es commemora ‘el dia de la tovallola‘ (d’aquest ja us en parlo un altre dia), en honor a Douglas Adamas (qui fou l’autor de ‘La Guia de l’Autoestopista Galàctic’), així que jo prefereixo celebrar el dia d”Star Wars’ el quatre de maig. No sóc l’únic. En anglès ‘quatre de maig’ (‘May the fourth’) sona de forma molt semblant a l’inici d’una de les frases més mítiques de la saga: ‘que la força t’acompanyi’.

Poques pel·lícules han arribat a generar un moviment fan tant gran i tant profund al seu voltant com les de ‘Star Wars’. Ja des d’un primer moment George Lucas (el creador de la saga) va saber treure el màxim partit del contracte per explotar el ‘merchandising’ relatiu als films. De fet es diu que va ser ell qui va crear el propi concepte. Des de ninos dels personatges, fins a petites joguines a les capses de cereals, passant per samarretes i qualsevol objecte imaginable. El que probablement no va endevinar és tot el que els seguidors van ser capaços de generar a partir del que ell havia creat, i més tard també a partir dels retocs que va introduir més tard i que per a molts traeixen els films originals: ‘Han Solo dispara primer!’. La simple introducció d’un tret un segon abans del que tocava va originar un intens debat sobre la redefinició ètica i moral d’un dels personatges principals de la història. Les reflexions conspiranòiques més o menys desenvolupades tampoc es queden curtes. N’hi ha més d’una, la majoria en clau d’humor, però en destacaré la de Kevin Smith al film Clerks: quan al tercer i últim film de la saga (alguns potser opinarien que aquí hauria de dir ‘de la trilogia original’ però com que entenc que de pel·lícules de Star Wars només n’hi ha [i hi haurà, especialment sabent que les noves les farà Disney amb la direcció de JJ.Abrams] tres i un quart [el quart, corresponent al final del episodi III en que es veu l’origen de Darth Vader] no ho dic) els rebels destrueixen la gegantina ‘Estrella de la Mort’ que està en construcció, probablement acaben matant moltes vides innocents dels treballadors autònoms desvinculats de l”Imperi’ que simplement eren allà per guanyar-se un sou, fet que converteix els rebels (teòricament els bons de la pel·lícula) pràcticament en assassins. Tot un gir argumental. El fet que una bona part dels personatges decisius (a un i altre bàndol de ‘La Força’) formin part de la mateixa família també ha creat força suspicàcies, com expliquen en aquest vídeo (en anglès):

Però possiblement l’expressió més brutal de tota aquesta fascinació per l’univers de ‘Star Wars’ no és altre que el projecte ‘Star Wars Uncut‘, que va guanyar un premi Emmy el 2010 i que es pot veure completament gratis a la xarxa. L’any 2009 Casey Pugh va crear una web amb la primera pel·lícula dividida en 473 clips de 15 segons cadascun, en la que s’animava a qui volgués gravar de nou un d’aquests clips de la forma que li semblés més convenient i enviar-li el resultat. Mesos més tard, entre tots, havien creat una nova versió del film. Ara ja s’han completat tots els clips de la segona pel·lícula (que estan editant) i s’espera que en el futur es faci el mateix amb la tercera. Els segments resultants no segueixen una mateixa estètica ni una mateixa tècnica. N’hi ha de fets per animació, altres amb actors, o amb maquetes, o amb ninots de Lego. Tot s’hi val. Els mitjans tampoc són sempre els millors així que sovint els diàlegs no s’acaben d’entendre (i diria que no hi ha subtítols disponibles). Això sí, la música, gràcies a un acord amb ‘Lucas Films’, és la original. Si per un instant heu fet l’intent d’imaginar-vos el resultat comprendreu que no és apte per a qualsevol. Però un dia com aquest és mereix l’important esforç d’aguantar les dues hores del film, ni que sigui en honor a tots aquells que han fet possible una obra d’art d’aquestes dimensions (gràcies a J.A.Santos ja sabem que no totes les obres d’art són fàcils de gaudir). Per sort, els meus amics de Castelldefels van decidir acompanyar-me en l’experiència.

Monotonix, “freak rock” d’Israel

(text publicat el 09/03/2011 a www.kolhosp.com)

El grup israelià Monotonix va actuar el primer dia de Març a la sala BeCool i les expectatives eren altes. “Serà memorable”, “…ja es poden anar preparant els de Catalunya Ràdio”, “Adéu BeCool”. En definitiva, s’esperava una destrossa a la zona alta de Barcelona.

Jo no havia sentit mai a parlar d’aquest conjunt (“mea culpa”) però, tal i com asseguraven blogs i espais especialitzats, semblava que l’espectacle valia la pena. Una senzilla cerca als arxius del YouTube em va acabar d’animar a comprar una entrada convençut de tenir tema per a la primera entrada d’aquest blog.

Per posar-nos en antecedents, Monotonix és un grup de “garage rock” format per tres individus que descontents amb l’escena musical del seu país comencen el 2005 a fer les seves pròpies actuacions a Tel-Aviv. Ja des d’un inici els seus directes destaquen per tocar molt aprop del públic, incendiar els instruments o saltar sobre la gent llençant des de cerveses fins a escopinades. Han editat dos discs “Where Were You When It Happened?” al 2009 i “Not Yet” aquest mateix any. Fins ara les seves actuacions més memorables han estat al “South by Southwest” de Texas (on s’han forjat bona part de la seva fama) mentre que a casa nostra van ser presents en l’última edició del Primavera Sound, prescindint com de costum de l’escenari i “liant-la parda” entre el públic.

A tot això només cal afegir-hi les reduïdes dimensions de la sala BeCool de Barcelona per entendre l’atractiu de la convocatòria.

A les nou del vespre (hora prevista del concert) hi havia davant l’entrada del local una desena de persones i una furgoneta blanca. Les primeres es miraven sense massa sorpresa com els mateixos membres de la banda descarregaven els instruments de la segona. Tal com ja havia passat el dia anterior a Madrid, els Monotonix feien tard.

Un cop dins va tocar esperar. Mentre ells muntaven el senzill equip, els assistents preparàvem les nostres càmeres. N’hi havia de grosses, de petites, de mòbil… Però sobretot moltes càmeres grosses (reflex). L’espectacularitat del grup i els precedents disponibles a la xarxa no només em van atraure a mi, sinó que molts d’altres també hi van veure una bona oportunitat per fer fotos i vídeos impactants.

Tant bon punt el “show” va començar, la banda va desplegar el seu repertori d’esquitxades, empentes i corredisses pels diferents racons de la sala mentre tocaven barrejats amb el públic. Entre les moltes bretolades Ami Shalev -cantant i lider del grup- va entrar darrera d’una de les barres del local, s’hi va pujar i va bramar enfilat sobre la gent. Mentrestant, l’actiu núvol de fotògrafs no els vam deixar d’empaitar amb més o menys discreció.

El cert és que les instantànies són per força espectaculars, però personalment no vaig poder evitar la sensació de ser enmig d’un safari fotogràfic organitzat. Ells van repetir tots els clixés que els caracteritzen i tot plegat només va durar uns 45 minuts sense opció als bisos. No crec que recórrer el món amb un directe tant energètic però amb un públic més pendent de captar una bona foto que de saltar i ballar, sigui el més engrescador. De nou un punt de “mea culpa”. Potser no és tant estrany que recentment el grup hagi anunciat que en acabar la gira actual es retira.

Fonts: dimelorapido.com, YouTube, Last.fm, Wikipedia
Més Fotos: www.flickr.com/imonfort – Vídeo: youtube.com