Viatge als últims anys de l’Alemanya de l’Est

(text publicat el 17/04/2013 a www.kolhosp.com)

Cartell en direcció aTangendorf, Prignitz (Alemanya)

¿I si, i només ‘i si’, el meu viatge a Tangendorf (un poble de menys de 100 habitants a la regió de Prignitz a l’antiga Alemanya de l’Est, també coneguda com a Alemanya Oriental) hagués estat en realitat un autèntic viatge als últims anys de la l’Alemanya de l’Est?

Si ho penso bé crec que, per diversos motius que ara no venen a to de res, no vaig cursar mai cap assignatura d’història durant el meu ensenyament primari o secundari. O com a mínim cap assignatura d’història prou complerta com per a conèixer a fons la realitat dels últims anys de l’Alemanya de l’Est. Per tant tot el que en sé és a través del que he llegit a reportatges, o vist a documentals i pel·lícules, o trobat a webs i blogs. Però tot i saber-ne poc, no sembla ser que fossin uns anys d’especial abundància econòmica ni d’un alt nivell de vida en general, tot i que alguns dels seus habitants de la zona encara ara diuen preferir el model comunista a l’actual. Com millor es defineix aquest sentiment, probablement, sigui amb la recurrent “era una molt bona idea molt mal aplicada”. Una mica com aquella relació de parella que va fracassar però de la qual en conserves una “nostàlgia optimista”, per dir-ho d’alguna manera.

El fet és que després d’haver d’agafar dos trens, el primer dels quals amb origen a la ciutat d’Hamburg, encara hagués d’esperar unes dues hores a la població de Perleberg per agafar un dels dos autobusos (n’hi ha un a primera hora del matí i aquest, a les cinc i cinc de la tarda) en direcció Tangendorf (la meva destinació final) semblava indicar un parell de coses com a mínim: a) Realment em dirigia a un lloc remot, rural i no massa ben comunicat amb els principals nuclis de població del país. b) Algú s’havia esmerçat en connectar-lo, ni que fos de forma precària, amb els principals nuclis de població del país. Aquest ‘algú’ que s’hi havia esmerçat no és cap altre que l’estat alemany resultant de la unió de les dues Alemanyes al 1990, la capitalista i la comunista creades en acabar de la Segona Guerra Mundial. O com alguns comenten, l’estat alemany resultant de l’absorció per part de l’Alemanya capitalista de l’Alemanya sota el règim comunista. I el fet de que fos l’únic passatger del petit bus que aquella tarda feia el servei a Tangendorf no feia més que confirmar els esforços esmerçats, ja que de cap de les maneres els 2,60€ del preu del bitllet cobrien les despeses d’un servei més proper al del taxi que al d’un bus interurbà (més tard vaig saber que l’equivalent al desplaçament en taxi costaria uns 20€).

Autobús camí de Tangendorf, Prignitz (Alemanya)

En arribar a la destinació, encara amb llum de dia, m’hi esperaven un ciutadà americà i un de britànic, com dos supervivents d’una guerra que cap d’ells va batallar. Les salutacions són ràpides ja que fa fred (molt fred) i sense perdre el temps em conviden a entrar a “la cuina”, una edificació de fusta consistent en una sola habitació d’uns 7×7 metres amb taules, cadires, un munt d’obres d’art penjant de les parets (no trigaré massa estona en veure per mi mateix que d’obres d’art n’hi ha per tot arreu a qualsevol indret de la casa, ja que qui m’acull és artista i ha estat gerent de diverses galeries d’art arreu del món), una barra de fusta contraxapada sense laminar com a taulell de cuina, una cuina a gas, un microones torçat amb el plat de vidre desencaixat, alguns mobles de cuina, un congelador, una nevera, un rentaplats espatllat, una llar de foc no reglamentària (es veu que a Alemanya les llars de foc s’han de regularitzar i donar d’alta, i aquesta no ho està), i un munt de làmpades antigues cobrint bona part del sostre d’entre les quals només en funcionen dues (una d’elles amb una bombeta de tant poca intensitat que gairebé no compta). Al cap d’una estona de conversa protocol·lària, que serveix per fer les presentacions de rigor entre desconeguts, seiem i sopem al costat de la llar de foc amb la jaqueta posada, que fa fred (molt de fred).

Taula a “la cuina” de Tangendorf, Prignitz (Alemanya)

I si dic que aquest podria semblar un autèntic viatge als últims anys de l’Alemanya de l’Est (que no ho és), és perquè aquí el temps ben bé no s’ha aturat del tot però tampoc ha arribat a atrapar ni de bon tros al de la resta del país. A més, a banda dels trets tòpicament característics de la vida rural (pocs luxes, entorn de granges i camps recent fertilitzats, activitat social escassa o nul·la…) a tot plegat se li ha d’afegir el particular estil de vida de qui m’acull durant un parell de setmanes com a ‘WorkAwayer’. Per començar no té cotxe ni intenció de tenir-ne, fet que complica força el dia a dia quan vius a un poble mal comunicat i sense cap botiga, bar o gairebé cap altre servei públic tret d’una bústia i la parada d’autobús. Tres cops a la setmana hi para la furgoneta de la fornera (dilluns, dimecres i divendres), dos el carnisser (dimarts i dijous), i de tant en tant un camió de mida mitjana que serveix de banc mòbil per a que els habitants de Tangendorf puguin tenir al dia la seva llibreta d’estalvis. Per a qualsevol altre cosa que un pugui necessitar cal desplaçar-se un mínim de 10 o 12 quilòmetres. És per això també que una de les meves prioritats en arribar va ser muntar una bicicleta a partir de les peces de quatre antigues bicicletes a les que els fallava una part o altre de la bàsica maquinaria que requereix una simple bicicleta. Així com a mínim vaig poder gaudir de certa autonomia per a explorar la zona.

Però no només és particular l’estil de vida de qui m’acollia per la seva falta d’interès en poder disposar d’un mitjà de transport. Per a poder alimentar la llar de foc, qui m’acollia, un bon dia va decidir desmuntar tot un antic galliner del que havia cregut convenient prescindir. A aquesta tasca força transcendent a causa de les baixes temperatures a les nits, hi dedicàvem no pocs esforços al no només haver de desmuntar l’estructura del galliner sinó també haver de tallar la fusta a mides manejables, deixar a banda els trossos massa humits a causa de plugims esporàdics, i transportar els “secs” a “la cuina”. Si un dia haguéssim descuidat aquesta tasca, a partir de les 6 o les 7 del vespre no hagués quedat més remei que refugiar-nos als nostres respectius llits sota unes mantes tan gruixudes que evitaven que passéssim fred al dormir, tot i no disposar de cap tipus de calefacció a l’habitació. I per si tot plegat encara fos poc, encara hi cal afegir que sovint el sopar es basava en el que va sobrar del sopar del dia anterior. Així si un dia havíem preparat sopa de pollastre i verdures, al dia següent només calia afegit-hi més aigua verdures per fer crema de verdures amb miques de pollastre.

Fusta del galliner cremant a “la cuina” de Tangendorf, Prignitz (Alemanya)

Però sens dubte la millor de les lliçons l’he aprés preparant l’hort de la part de darrera de la casa. Tal i com ho veu qui m’acollia “de la manera en que està tot, i especialment la zona euro i Espanya en particular, qualsevol dia d’aquests Barcelona es converteix en una Detroit més (la ciutat de Detroit, a l’estat nord-americà de Michigan, és coneguda pels seus alts nivells de pobresa i desocupació a causa del tancament de moltes de les indústries del sector de l’automòbil que hi havia al seu voltant. Ara, havent perdut més de la meitat de la seva població, molts joves utilitzen els solars desocupats per cultivar petits horts urbans [‘urban farming‘] que els ajuden a ser més autosuficients). Així que després d’aquest viatge, que hagués pogut semblar un viatge als últims anys de l’Alemanya de l’Est però que no ho ha estat perquè entre d’altres coses disposava de connexió a internet (tot i que era una connexió extremadament lenta), ja estic una mica més preparat “per al que pugui venir”. En tot cas espero que algun dia no ens haguem de lamentar tot dient que el nostre sistema polític i econòmic “va ser una bona idea ineptament aplicada” i no haver de posar en pràctica a la meva ciutat res de l’aprés a Tangendorf.

[Totes les fotos del viatge a Tangendorf, Prignitz (Alemanya)]

Minnesota, sense necessitat de passar fred

(text publicat el 30/08/2012 a www.lavanguardia.com)

'Skyline' de Minneapolis, principal ciutat de Minnesota

Custer, South Dakota .- Visitar l’estat de Minnesota en ple més d’agost té els seus avantatges, però també alguns inconvenients. Per una banda, per exemple, ara a l’estiu les carreteres són transitables i les tempestes de neu i gel no són un problema a tenir en compte, quelcom que s’agraeix. Però al mateix temps un es perd els paisatges glaçats característics de la zona. Xerrant amb la gent que hi viu tot l’any un pot veure que el fred forma part de la seva vida quotidiana, de la mateixa manera com la pluja forma part de la vida dels londinencs. Amb temperatures que arriben amb força facilitat als 20ºC negatius al centre de ciutats com Minneapolis (el rècord per Minnesota és de 51ºC negatius), no és d’estranyar que parlin amb orgull de les peripècies que passen a l’hivern per arribar a la feina, de com el baf se’ls gela als bigotis, o de com s’estalvien 20 minuts de cotxe al creuar pel mig un llag gelat enlloc de rodejar-lo seguint la carretera.

Wikipedia Facts: MINNESOTA

-Resultats 2008: Obama/Biden: 54,06% – McCain/Palin: 43,82%
-El 12è estat en superfície: 225.181 Km2 (7,01 “Catalunyes”)
-El 21è estat en població: 5.303.925 habitants a 2010 (0,71 “Catalunyes”)
-El 31è estat en densitat de població: 25,21 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Fargo – Juno – Contagion
-Tòpic: La terra dels 10.000 llacs

Més de la meitat de la població de l’estat viu a l’àrea metropolitana al voltant de les conegudes com les ‘ciutats bessones’, Minneapolis i Saint Paul, que des de la seva fundació han rivalitzat l’una amb l’altra. En general Minneapolis és la més gran de les dues, i la més activa cultural i econòmicament. Saint Paul té un caràcter més residencial i tranquil, tot i ser la capital de l’estat. Però a la pràctica, des del punt de vista del visitant, ben bé podrien ser grans barris d’una sola ciutat. El fred de l’hivern de Minnesota fa que la ciutat s’hi hagi d’adaptar, cosa que és ben visible al ‘downtown’ on els principals edificis estan connectats per passadissos elevats i coberts que eviten haver de sortir al carrer. Tampoc és d’estranyar doncs que ben a prop hi hagi un dels centres comercials més grans del país, totalment cobert, i amb un petit parc d’atraccions integrat. Tot plegat proporciona un espai d’oci i consum quan el fred no permet gaudir del exteriors. El dur clima però, no impedeix que Minneapolis sigui actualment considerada la millor ciutat dels EUA per circular en bicicleta, per davant fins i tot de ciutats amb molt millor clima. La bicicleta és el sistema de transport escollit per molts dels seus habitants, i per tot arreu hi ha carrils per a ciclistes (fins i tot disposen d’un sistema de lloguer de bicis semblant al ‘Bicing’ de Barcelona).

Passadissos coberts connectant els principals edificis del centre de Minneapolis, a Minnesota

I de les ‘Twin Cities’, als ‘Twin Ports’. Seguint la ruta en direcció nord s’arriba fins a Duluth, a la costa del llac ‘Superior’, compartint el seu port amb la població de Superior de l’estat de Wisconsin. Tot i que el trànsit de vaixells s’ha d’interrompre a l’hivern a causa del gel, el port mou grans quantitats de carbó i mineral de ferro provinent de les mines situades a la part més nòrdica de l’estat. Als mesos d’estiu també és un important centre turístic, servint de punt de partida per a diferents destinacions al voltant del llac. En el meu cas però, no vaig seguir la costa sinó que em vaig dirigir terra endins conduint durant més de tres hores, fins arribar al mateix naixement del Mississippi. La visita va ser força especial, no només perquè es tracta del sistema fluvial més important d’Amèrica del Nord, sinó perquè el riu ha estat una constant en el meu viatge. En els seus més de 4.000 quilòmetres de recorregut passa o serveix de frontera per a 10 estats americans, començant a Minnesota i desembocant al Golf de Mèxic ben a prop de New Orleans (a Louisiana). Les seves aigües provenen, en el punt d’origen, del llac Itasca, on unes quantes pedres marquen l’inici del riu. A partir d’aquí no deixarà de créixer gràcies als nombrosos afluents, sent navegable en la major part del seu recorregut. Però en els seus primers metres els nens i nenes s’hi banyen passant d’una banda a l’altre, permeten-se el luxe de poder explicar que aquest estiu han creuat a peu el mateix Mississippi. La visita doncs, va ser el meu humil comiat doncs ja no me’l tornaré a trobar en el que em queda de ruta.

Inici del riu Mississippi al llac Itasca, a Minnesota

La resta dels dies a Minnesota van servir per passar per Brainerd, la població d’on és la mítica policia embarassada de la pel·lícula Fargo, i també per tornar a les ‘Twin Cities’ per passar un dia a la ‘Minnesota State Fair’. Aquests tipus de fira, amb molta tradició als estats del ‘mid-west’, és un conglomerat de diferents i nombrosos esdeveniments que es celebren tots junts durant uns deu dies. Des de les clàssiques competicions d’animals de granja, a atraccions de fira, passant per concerts i ‘menjar poc saludable punxat en un pal’. Una experiència absolutament recomanable, una immersió absoluta al caràcter dels estats rurals dels EUA. A partir d’aquí la meva ruta ja va ser amb el següent estat a visitar en ment, South Dakota. I és que encara que el ‘Pipestone National Monument’ està situat tècnicament a l’estat de Minnesota, es podria dir que està molt més vinculat a les terres de Dakota i més concretament a les de la tribu dels Sioux. Excavant sempre amb eines manuals les dures capes de roca, els natius americans aconsegueixen arribar fins a una fina capa de pedra coneguda com ‘pipestone’, a partir de la qual manufacturen les pipes cerimonials.

Natiu americà treballant la roca fins la 'pipestone', al 'Pipestone N.M.' de Minnesota

I mentrestant, ben lluny d’on em trobo, per fi es donava el tret de sortida de la convenció republicana a Tampa, que es va haver d’ajornar un dia a causa de les amenaces de la tempesta Isaac. Un dels primers punts de les jornades van ser les nominacions de Mitt Romney i Paul Ryan com a candidats a la pesidència i la vice-presidència de cara a les eleccions d’aquest novembre, fet que va donar pas als diferents discursos de les principals figures del partit. Les convencions, a banda de per nomenar els candidats, serveixen també per a exposar les principals idees i valors dels partits i per a impulsar la campanya electoral. De fet, és força normal veure algunes variacions en les enquestes d’intenció de vot arrel de tota l’atenció que mitjans nacionals i internacionals li acostumen a atorgar. Per a molts americans que no segueixen la política dia a dia, aquesta serà la primera oportunitat per a conèixer els candidats dels diferents partits. El problema però és que en aquesta ocasió les informacions de campanya han de competir en importància amb les relacionades amb la tempesta Isaac, que amenaça de crear destrosses al seu pas. Els republicans estan intentant aquests dies presentar el seu candidat com a un polític pròxim i capaç de connectar amb l’americà mig, així que haver de compartir el centre mediàtic no és per a ells la millor de les notícies. La convenció es tancarà avui mateix amb el discurs de Mitt Romney, acceptant la nominació, i de la que se n’esperen ben poques sorpreses. La setmana que ve serà el torn dels demòcrates a Charlotte, a North Carolina.