Minnesota, sense necessitat de passar fred

(text publicat el 30/08/2012 a www.lavanguardia.com)

'Skyline' de Minneapolis, principal ciutat de Minnesota

Custer, South Dakota .- Visitar l’estat de Minnesota en ple més d’agost té els seus avantatges, però també alguns inconvenients. Per una banda, per exemple, ara a l’estiu les carreteres són transitables i les tempestes de neu i gel no són un problema a tenir en compte, quelcom que s’agraeix. Però al mateix temps un es perd els paisatges glaçats característics de la zona. Xerrant amb la gent que hi viu tot l’any un pot veure que el fred forma part de la seva vida quotidiana, de la mateixa manera com la pluja forma part de la vida dels londinencs. Amb temperatures que arriben amb força facilitat als 20ºC negatius al centre de ciutats com Minneapolis (el rècord per Minnesota és de 51ºC negatius), no és d’estranyar que parlin amb orgull de les peripècies que passen a l’hivern per arribar a la feina, de com el baf se’ls gela als bigotis, o de com s’estalvien 20 minuts de cotxe al creuar pel mig un llag gelat enlloc de rodejar-lo seguint la carretera.

Wikipedia Facts: MINNESOTA

-Resultats 2008: Obama/Biden: 54,06% – McCain/Palin: 43,82%
-El 12è estat en superfície: 225.181 Km2 (7,01 “Catalunyes”)
-El 21è estat en població: 5.303.925 habitants a 2010 (0,71 “Catalunyes”)
-El 31è estat en densitat de població: 25,21 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Fargo – Juno – Contagion
-Tòpic: La terra dels 10.000 llacs

Més de la meitat de la població de l’estat viu a l’àrea metropolitana al voltant de les conegudes com les ‘ciutats bessones’, Minneapolis i Saint Paul, que des de la seva fundació han rivalitzat l’una amb l’altra. En general Minneapolis és la més gran de les dues, i la més activa cultural i econòmicament. Saint Paul té un caràcter més residencial i tranquil, tot i ser la capital de l’estat. Però a la pràctica, des del punt de vista del visitant, ben bé podrien ser grans barris d’una sola ciutat. El fred de l’hivern de Minnesota fa que la ciutat s’hi hagi d’adaptar, cosa que és ben visible al ‘downtown’ on els principals edificis estan connectats per passadissos elevats i coberts que eviten haver de sortir al carrer. Tampoc és d’estranyar doncs que ben a prop hi hagi un dels centres comercials més grans del país, totalment cobert, i amb un petit parc d’atraccions integrat. Tot plegat proporciona un espai d’oci i consum quan el fred no permet gaudir del exteriors. El dur clima però, no impedeix que Minneapolis sigui actualment considerada la millor ciutat dels EUA per circular en bicicleta, per davant fins i tot de ciutats amb molt millor clima. La bicicleta és el sistema de transport escollit per molts dels seus habitants, i per tot arreu hi ha carrils per a ciclistes (fins i tot disposen d’un sistema de lloguer de bicis semblant al ‘Bicing’ de Barcelona).

Passadissos coberts connectant els principals edificis del centre de Minneapolis, a Minnesota

I de les ‘Twin Cities’, als ‘Twin Ports’. Seguint la ruta en direcció nord s’arriba fins a Duluth, a la costa del llac ‘Superior’, compartint el seu port amb la població de Superior de l’estat de Wisconsin. Tot i que el trànsit de vaixells s’ha d’interrompre a l’hivern a causa del gel, el port mou grans quantitats de carbó i mineral de ferro provinent de les mines situades a la part més nòrdica de l’estat. Als mesos d’estiu també és un important centre turístic, servint de punt de partida per a diferents destinacions al voltant del llac. En el meu cas però, no vaig seguir la costa sinó que em vaig dirigir terra endins conduint durant més de tres hores, fins arribar al mateix naixement del Mississippi. La visita va ser força especial, no només perquè es tracta del sistema fluvial més important d’Amèrica del Nord, sinó perquè el riu ha estat una constant en el meu viatge. En els seus més de 4.000 quilòmetres de recorregut passa o serveix de frontera per a 10 estats americans, començant a Minnesota i desembocant al Golf de Mèxic ben a prop de New Orleans (a Louisiana). Les seves aigües provenen, en el punt d’origen, del llac Itasca, on unes quantes pedres marquen l’inici del riu. A partir d’aquí no deixarà de créixer gràcies als nombrosos afluents, sent navegable en la major part del seu recorregut. Però en els seus primers metres els nens i nenes s’hi banyen passant d’una banda a l’altre, permeten-se el luxe de poder explicar que aquest estiu han creuat a peu el mateix Mississippi. La visita doncs, va ser el meu humil comiat doncs ja no me’l tornaré a trobar en el que em queda de ruta.

Inici del riu Mississippi al llac Itasca, a Minnesota

La resta dels dies a Minnesota van servir per passar per Brainerd, la població d’on és la mítica policia embarassada de la pel·lícula Fargo, i també per tornar a les ‘Twin Cities’ per passar un dia a la ‘Minnesota State Fair’. Aquests tipus de fira, amb molta tradició als estats del ‘mid-west’, és un conglomerat de diferents i nombrosos esdeveniments que es celebren tots junts durant uns deu dies. Des de les clàssiques competicions d’animals de granja, a atraccions de fira, passant per concerts i ‘menjar poc saludable punxat en un pal’. Una experiència absolutament recomanable, una immersió absoluta al caràcter dels estats rurals dels EUA. A partir d’aquí la meva ruta ja va ser amb el següent estat a visitar en ment, South Dakota. I és que encara que el ‘Pipestone National Monument’ està situat tècnicament a l’estat de Minnesota, es podria dir que està molt més vinculat a les terres de Dakota i més concretament a les de la tribu dels Sioux. Excavant sempre amb eines manuals les dures capes de roca, els natius americans aconsegueixen arribar fins a una fina capa de pedra coneguda com ‘pipestone’, a partir de la qual manufacturen les pipes cerimonials.

Natiu americà treballant la roca fins la 'pipestone', al 'Pipestone N.M.' de Minnesota

I mentrestant, ben lluny d’on em trobo, per fi es donava el tret de sortida de la convenció republicana a Tampa, que es va haver d’ajornar un dia a causa de les amenaces de la tempesta Isaac. Un dels primers punts de les jornades van ser les nominacions de Mitt Romney i Paul Ryan com a candidats a la pesidència i la vice-presidència de cara a les eleccions d’aquest novembre, fet que va donar pas als diferents discursos de les principals figures del partit. Les convencions, a banda de per nomenar els candidats, serveixen també per a exposar les principals idees i valors dels partits i per a impulsar la campanya electoral. De fet, és força normal veure algunes variacions en les enquestes d’intenció de vot arrel de tota l’atenció que mitjans nacionals i internacionals li acostumen a atorgar. Per a molts americans que no segueixen la política dia a dia, aquesta serà la primera oportunitat per a conèixer els candidats dels diferents partits. El problema però és que en aquesta ocasió les informacions de campanya han de competir en importància amb les relacionades amb la tempesta Isaac, que amenaça de crear destrosses al seu pas. Els republicans estan intentant aquests dies presentar el seu candidat com a un polític pròxim i capaç de connectar amb l’americà mig, així que haver de compartir el centre mediàtic no és per a ells la millor de les notícies. La convenció es tancarà avui mateix amb el discurs de Mitt Romney, acceptant la nominació, i de la que se n’esperen ben poques sorpreses. La setmana que ve serà el torn dels demòcrates a Charlotte, a North Carolina.