Tornant a casa després d’un any en ruta

(text publicat el 14/11/2012 a www.lavanguardia.com)

Vistes de Barcelona abans d'aterrar a l'aeroport d'El Prat

Barcelona, Catalunya .- Recórrer els cinquanta estats dels Estats Units d’Amèrica durant un any fins a les eleccions presidencials del país. Fet. I a més a més seguint tant la campanya de primàries republicanes com la posterior campanya presidencial que va portar a Barack Obama a un segon mandat a la Casa Blanca. Ara, un cop arribat a casa, en fer un petit cop d’ull enrere no puc estar més satisfet de l’experiència i de tot el viscut en un any que no per atapeït ha deixat de fer-se’m curt, molt curt. Com s’acostuma a dir, sembla que era ahir quan vaig marxar amb només una petita idea de tot el que m’esperava. Però les més de 35.000 fotografies fetes demostren que l’any ha estat intens. També les quasi 47.000 milles recorregudes amb el meu estimat ‘PT Cruiser’ (més de 75.000 Km), suficients com per donar gairebé dues voltes senceres al planeta Terra. I ja que estem amb les xifres, per aquells a qui agradin aquest tipus de càlculs, per a fer-ho vaig haver de gastar la increïble xifra de més de 8.400 litres de benzina que he pagat a un preu mig de 79 cèntims de dòlar (uns 62 cèntims d’euro).

‘¿Quin és el lloc o l’estat que més t’ha agradat de tots els que has visitat?’. Probablement la pregunta que més vegades m’han fet i per la qual lamento no poder tenir una resposta concreta. El país és suficientment gran i divers com per no poder pensar en una sola destinació. Això sí, en general, poques coses més espectaculars que molts dels parcs nacionals que he visitat, quelcom que crec que s’ha notat en els textos del blog. Per a un aficionat a la fotografia com jo, els paisatges que ofereixen molts d’aquests parcs són tot un perill per a les bateries i memòries de les càmeres digitals. Des del ‘Grand Canyon‘ al ‘Death Valley‘ passant pels parcs d’Alaska o els volcans de Hawaii. Sense oblidar en cap casl’increïble parc de ‘Yellowstone’, en el que quatre nits se’m van fer del tot curtes per visitar totes les seves meravelles. Però igualment recomanables són també les seves ciutats i el que s’hi troba, començant per la que es considera la capital del món, New York City, fins a les grans metròpolis de la costa californiana com Los Angeles o San Francisco. També ciutats més petites i potser de menys renom en les que també he viscut experiències úniques com les de New Orleans, Portland, Minneapolis, Asheville, Des Moines, Denver, o Chicago. I entre mig, les grans distàncies recorregudes per carreteres secundàries creuant prats de blat de moro, ports de muntanya, o solitaris deserts amb les millors postes de sol que un es pot imaginar.

Però tota aquesta aventura no hagués estat possible sense els centenars de persones que de forma desinteressada m’han donat un cop de ma. Sí centenars, a les que estic sincerament agraït. Des dels que en un inici van creure en el projecte fent-lo possible amb el seu suport, fins a tots aquells que, estat rere estat, han obert les portes de casa seva per acollir-me durant uns dies. El permanent contacte amb gent que resideix habitualment als llocs on visitava sens dubte ha estat una de les millors maneres de viatjar i treure’n el màxim profit del poc temps del que disposava per a visitar cada indret. L’intercanvi cultural que sovint es produïa m’ha possibilitat conèixer més de prop els costums i maneres de fer del país. Seria totalment injust doncs dir que ha estat un viatge en solitari. Si bé gairebé totes les milles les vaig conduir ‘sense copilot’, a la gran majoria de parades hi havia algú que m’esperava per intercanviar ‘cheeseburgers‘ per llesques de pa amb tomàquet i truita de patates. Tanco així un projecte, un viatge, un blog. Estic segur de que en un futur en vindran d’altres, que la qüestió és no parar.

Retrobant la neu al Grand Canyon i les terres Navajo

(text publicat el 05/03/2012 a www.lavanguardia.com)

Conduint cap a terres navajo

Phoenix, Arizona .- Per explicar la història d’Arizona, quasi es podria copiar la de l’estat de New Mexico suprimint la part de la bomba atòmica. Tots dos estaven habitats originalment per natius americans, van ser incorporats a l’imperi espanyol per colonitzadors provinents del sud, van passar després sota el control de Mèxic, i finalment van entrar a formar part dels Estats Units d’Amèrica al 1912 (enguany fa cent anys). No es pot dir el mateix però de la densitat de població. Tot i tenir una superfície similar, Arizona no només triplica el nombre d’habitants de New Mexico sinó que a més s’hi poden sumar els quasi cinc milions de turistes que cada any venen a visitar el “Grand Canyon National Park”, un dels més visitats del món.

Wikipedia Facts: ARIZONA

-Resultats 2008: Obama/Biden: 45,12% – McCain/Palin: 53,64%
-El 6è estat en superfície: 295.254 Km2 (9,19 “Catalunyes”)
-El 16è estat en població: 6.392.017 habitants a 2010 (0,85 “Catalunyes”)
-El 35è estat en densitat de població: 21,54 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Raising Arizona (Arizona Baby)
-Tòpics: L’estat Apache – L’estat del “Grand Canyon”

Són moltes les tribus de natius americans que en un moment o altre han poblat aquestes terres, cosa que és ben visible i present ja sigui en forma de jaciment arqueològic o reserves índies (on tenen permís per instal·lar els seus nombrosos casinos). De fet, es calcula que fins a una quarta part del territori està protegit i regulat per alguna de les tribus, d’entre les quals destaquen les Navajo, Hopi i Apatxe. Després de fer una breu visita al “Petrified Forest NP”, vaig traçar la meva ruta cap al “Grand Canyon” tot creuant territori Hopi fins a terres navajo.Carreteres solitàries, nuclis de població poc definits, emissores de ràdio en idioma navajo (tot i programar música country), i parades d’artesania a cada cantonada. Petits detalls com el gran nombre de cartells amb l’advertència “si beus no condueixis”, la falta generalitzada d’indústria, o els anuncis en contra de l’abús d’infants; reflecteixen amb tota probabilitat l’amarga realitat d’una població històricament tractada sense respecte ni justícia. Allí vaig decidir provar per primera vegada la tenda de campanya, on no em va quedar més remei que acceptar amb esportivitat que els elements es conjuressin en forma de nevada nocturna. A la meva imaginació li va semblar que havia estat un bon càstig simbòlic al “pell blanca” que havia gosat fer nit en ple “Navajo National Monument”.

El "Grand Canyon" i un dels seus miradors (al marge superior dret).

La bona notícia és que la neu, al marge de provocar més d’una patinada important a la carretera, va deixar emblanquinat tot el nord de l’estat canviant completament el paisatge respecte del dia anterior. Les nevades són relativament habituals a la zona durant aquesta època de l’any, però em vaig sentir afortunat de poder gaudir del Gran Canyó del Coloradoamb un aspecte ben diferent al que estem acostumats a veure. Però no només a mi em va enxampar per sorpresa. Les patinades de la carretera es repetien també als camins glaçats que van cap als nombrosos miradors des dels quals es pot contemplar la immensitat dels penya-segats creats per l’erosió del riu Colorado durant milions d’anys. A diferència d’altres Parcs Nacionals aquí s’hi barregen excursionistes i naturistes, amb el típic turista de touroperador que no sap ben bé on para. La proximitat amb la ciutat de Las Vegas fa que sigui una excursió assequible, i són molts els autocars que cada dia hi porten autèntics “guiris”. Conscients que per alguns és més una atracció que un entorn natural, tot el parc està ben adaptat amb generoses instal·lacions i serveis que inclouen restaurants, allotjament, botigues de souvenirs i autobusos gratuïts (que estalvien caminades i transit de vehicles privats).

I mentre uns fèiem fotos al paisatge nevat, altres acudien a votar a les primàries d’Arizona i Michigan. Totes dues les va acabar guanyant el candidat Mitt Romney, tot i que amb un resultat força ajustat al seu estat natal de Michigan. De mica en mica es van definint els candidats amb més possibilitats i segons un recompte de Real Clear Politics -no tothom s’atreveix a donar xifres, ja que els processos són complicats-, Romney comptaria ara amb 173 delegats, Santorum amb 74, Ron Paul amb 37 i Newt amb 33. Per acabar guanyant la nominació a la convenció d’agost a Tampa calen 1144 vots de delegats, una bona part dels quals es decidiran la propera setmana en el famós superdimarts. En un mateix dia deu estats diferents celebren els seus caucus i primàries sumant un total de 410 delegats en joc. Si bé no són totalment decisius, tants delegats poden acabar definint un clar favorit de cara a la resta de comicis i deixar fora de la cursa algun dels actuals candidats. La cita és tant important que ja fa dies que tots els mitjans en parlen, tot i que els caucus de l’estat de Washington eren uns dies abans (on, de nou, Mitt Romney es va endur la victòria).

Diferents cactus al Saguaro National Parc a Tucson

Els meus dies de ruta per Arizona els he acabat visitant-ne el sud, amb un clima molt més moderat (a l’hivern) i on el paisatge està dominat pels típics cactus de les pel·lícules del Far West. Després de passar un pèl de fred amb la neu, han estat uns dies tranquils a Tucson (ciutat de militars i estudiants) que m’han servit per aclimatar-me i preparar-me pel meu proper destí… les illes de Hawaiï!