Tag: Hall of Fame

(text publicat el 07/05/2012 a www.lavanguardia.com)

Louisville, Kentucky .- “Així que el proper estat on vas és Indiana… és ple de cadenes de ‘Fast Food’ i poca cosa més!”. Els comentaris de la gent d’altres estats sempre és inspirador i, de vegades, fins i tot l’encerten. Potser suggestionat per aquestes paraules és cert que en vaig veure un munt, però probablement no més que en altres llocs. A més, vaig tenir ocasió de visitar llocs prou mítics com l’Indianapolis Speedway o l’estadi on enguany es va celebrar la Super Bowl. Què caram! Si fins i tot tenen un parc nacional, cosa que no tots poden dir.

Wikipedia Facts: INDIANA

-Resultats 2008: Obama/Biden: 49,95% – McCain/Palin: 48,91%
-El 38è estat en superfície: 94.321 Km2 (2,94 “Catalunyes”)
-El 15è estat en població: 6.483.802 habitants a 2010 (0,86 “Catalunyes”)
-El 16è estat en densitat de població: 69,79 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: American Teen / In and Out
-Tòpic: On es creuen les carreteres d’Amèrica

Indianapolis és -aquest cop sí- la ciutat més poblada i alhora la capital de l’estat. Mirant el mapa de la zona és fàcil d’entendre el sobrenom “d’encreuament de carreteres” ja que moltes semblen creuar-la, però no és aquest el principal motiu pel qual el nom de la ciutat està tan lligat al món del motor. Al suburbi de ‘Speedway’ hi ha el famós circuit de carreres, considerat el primer d’aquestes característiques als EUA, inaugurat al 1909 i amb capacitat per a més de 400.000 espectadors (el més gran del món). És ben coneguda la iarda de totxana (91,44cm) que marca el punt d’inici i final de les carreres, herència del circuit original fet quan l’asfalt no era una solució habitual. En tot cas la cultura del motor s’hi respira a cada cantonada i és especialment recomanable la visita (per només cinc dòlars) al museu i “Hall of Fame”,on hi ha exposats un bon nombre de cotxes guanyadors de les ’500 milles d’Indianapolis’ de totes les èpoques.

El parc al qual feia referència està situat al nord, a la vora del llac Michigan, i va ser declarat parc nacional al 1966 per tal de preservar les particulars dunes de sorra que formen el paisatge. De fet, la presència d’indústries de grans dimensions -com acereries i ports de càrrega- és ben visible i ajuden a entendre la necessitat de preservar el patrimoni natural. La proximitat amb la ciutat de Chicago tampoc hi ajuda (a una hora de distància per carretera) i les autopistes i línies de ferrocarril que rodegen el parc tenen un alt volum de trànsit. Però només cal prendre carreteres secundàries en direcció sud per tornar a estar rodejat de camps i boscos en màxima esplendor gràcies a la primavera. Les recents pluges a la zona han afavorit el ràpid creixement d’herbes, i les talladores de gespa semblaven presents en cada jardí al creuar les poblacions. Crec que en vaig comptar fins a vuit pel camí que em va dur fins als afores de la població de Columbus, on vaig passar l’última nit en una casa rodejada de camps (i bestioles de tota mena) abans de passar a l’estat de Kentucky.

Important setmana a la campanya electoral, o no tant. Tot i que possiblement passarà desapercebut per a molts, aquest cap de setmana un esdeveniment ha acabat amb la nominació d’un candidat a la presidència dels Estats Units. Evidentment no es tracta ni d’Obama ni de Romney sinó del representant del Partit Llibertari, que s’ha decidit a la convenció del partit a Nevada. El vencedor de la convenció -amb un 70% dels vots- ha estatGary Johnson, ex-governador de New Mexico. Sí, als EUA no només hi ha dos partits tot i que ho pugui semblar. El particular sistema que dóna tots els vots electorals d’un estat només al guanyador fa pràcticament impossible la victòria dels candidats d’altres partits, però no per això deixen d’existir. Actualment el més important dels coneguts com a ‘tercers partits’ és el Llibertari (del qual Ron Paul en va ser candidat en el passat) i, si aconsegueixen prou suports, el seu candidat podria estar present en els debats presidencials que es celebraran durant el mes d’octubre. Si ho aconsegueixen (les barreres d’accés són força altes), podran tenir veu en els debats i una oportunitat d’or per fer arribar les seves idees a la població estatunidenca i amb una mica de sort a la resta del món. Tot això, sabent que les possibilitats reals d’arribar a ocupar la Casa Blanca tendeixen al zero.