Postporno, i altres coses difícils d’explicar

(text publicat el 06/07/2011 a www.kolhosp.com)

Postporno - imonfort.com
Dos assistents a la “boda ecosex” al pati del CCCB

Pornografia: f Representació, de qualsevol tipus, amb la finalitat d’excitar sexualment, feta, generalment, amb afany de lucre. (diccionari.cat)

“De qualsevol tipus”. Sent així, com pot ser què el 99% de les produccions de la indústria pornogràfica es dediqui a repetir clixés mitjançant espectaculars dones que son utilitzades com a objectes sexuals per mascles físicament super-dotats? No és difícil imaginar que davant d’aquest panorama hi hagi qui no es senti representat amb aquests estereotips, i és precisament d’aquí d’on neix bona part del que es coneix com a “Postporno”.

A Barcelona ja fa força temps que diferents col·lectius es plantegen les alternatives al porno convencional, i aquests dies estan més ocupats que mai. Les celebracions van començar la setmana passada, amb una gran “boda ecosex” que la ex-actriu porno Annie Sprinkle i la seva parella artístico-sentimental Elisabeth Stephens van protagonitzar al pati del CCCB. Buscant una relació recíproca i més sostenible amb el planeta, la sexecologia proposa la Terra com a amant fugint del concepte tradicional de mare cuidadora. En aquest cas, el leitmotiv de la cerimònia -última d’una sèrie de set en relació amb els chakras hindús- va ser el color platejat per tal d’escenificar el casament amb les roques. Així tothom qui hi va intervenir duia quelcom platejat, ja fos a la roba o pintant-se directament el cos.

Postporno - imonfort.com
Annie Sprinkle i  Elisabeth Stephens durant la boda

Aprofitant la presència a la ciutat de les dues artistes, s’han programat també diverses actuacions al Mercat de les Flors i a l’Antic Teatre, així com tallers d’ecosexualitat al centre Hangar i fins i tot una prometedora “Festa Ecosex” (+info). I com a cloenda de tot plegat res millor que la quarta edició de la “Mostra Marrana” organitzada, entre d’altres, per la activista Diana J. Torres. Del 15 al 17 de Juliol es podrà veure al centre Hangar al Poble Nou un extens programa de produccions postporno de tot tipus que, en molts casos, inclouen xerrades i presentacions dels mateixos autors i autores. Una proposta més que interessant, però que no queda exclosa de certa dificultat per als no iniciats en la matèria.

Però què és exactament el postporno? Doncs si voleu que us ho expliqui jo ho teniu clar. El més segur és que qualsevol intent per part meva de definir-lo doni lloc a un munt d’inexactituds i equivocacions, ja que sembla ser d’aquelles coses amb les que és més fàcil saber “què no és” que no pas trobar-ne una bona definició. Així que per evitar problemes i per acabar citaré a María Llopis, una de les figures més visibles del moviment, en una entrevista a Devora Ran: “La mejor definición que he encontrado es la que hizo Tim Sttütgen en el sofá de mi terraza el mes pasado: mientras que la pornografía convencional genera un tipo de placer o de gozo conocido, el postporno crea una ruptura, rompe esa estructura convencional y nos obliga a reconstruir nuestro deseo bajo nuevas estructuras”. Quedeu avisats.

La bicicleta és cultura (o la cultura de la bicicleta)

(text publicat el 24/12/2010 a http://www.avivaveu.com/)

01Brendt.jpg

Mira que n’hi ha situacions estranyes en que la inspiració pot fer acte de presència, però cap com la que va viure fa uns deu anys el creador del Bicycle Film Festival a qui va arribar en forma d’un gran autobús mentre pedalejava pels carrers de Nova York. En un vist i no vist Brendt Barbur es va trobar sota les seves rodes i, després d’una important visita a l’hospital, va decidir dedicar els diners de la indemnització a organitzar el primer festival de cinema dedicat a la bicicleta. Considerada per alguns com “la millor màquina de la història”, la bicicleta és el principal mitjà de transport a moltes zones del planeta, no contamina, no fa soroll, és divertida i serveix per a fer exercici. A tot això només cal afegir-hi un toc de cultura urbana (a l’estil dels skaters) i una mica de creativitat perquè sorgeixin autèntiques obres d’art en forma de films, així com originals activitats paral•leles que Simón Bericua ha programat per a la primera edició barcelonina celebrada del 9 al 12 de desembre.

A la concorreguda sala de projeccions del centre Hangar del Poblenou es van programar fins a sis passis diferents carregats de propostes en forma d’obres de videoart, curtmetratges i peces documentals. Entre elles destaquen “Empire” de Chris Thormann, “The Birth of Big Air” (produïda per Spike Jonze i Johnny Knoxville) o l’espectacular “Line of Sight” de Lucas Brunelle, qui filma magistralment les carreres urbanes de bicicleta que clandestinament s’organitzen arreu del món gràcies al seu casc amb dues càmeres de vídeo.

02alleycat.jpg

Però Barcelona no podia ser menys, així que la nostra ciutat també va tenir la seva dosi de clandestinitat amb la cursa que es va organitzar dissabte a la tarda pels seus carrers. Estava previst que la quarantena de participants donessin tres voltes al circuit sense senyalitzar (sortida des del port passant pel Paral•lel fins a plaça Espanya), però finalment es van haver de conformar amb algunes menys. Com era de preveure tantes bicis no passen fàcilment desapercebudes i la Guàrdia Urbana de Barcelona va acabar decidint posar fi a la cursa aturant a bona part dels corredors, entre els quals hi havia els qui anaven en primera posició. Més tard es decidiria posar a la venda el premi (un quadre de bici fet a mà) per poder pagar totes les multes.

03Goldsprint.jpg
Pau Esculies –www.pauesculies.es


Curses a banda, el festival també va comptar amb competicions de “Bike Polo” i de “Goldsprints”. La primera, com es pot endevinar pel seu nom, és la versió sobre rodes del tradicional joc de polo però amb força més patacades i molt menys glamour; i sembla que podria tenir el seu origen a l’Índia en un intent de les tropes britàniques de recrear el joc original. La segona, molt menys accidentada, acostuma a celebrar-se en bars o pubs (en aquest cas la sala “Mundaka”) on dos contrincants sobre bicicletes estàtiques s’esforcen per obtenir els millors resultats buscant la classificació a la gran final.

Si per qualsevol motiu us vau perdre la cita només cal que doneu un cop d’ull al meravellós clip “Ski Boys”, fet per Benny Zengo i rodat en Super 8, per entendre’n l’esperit. Pura celebració de la bicicleta i tot el que representa:

Quant dieu que queda per l’edició de l’any que ve? Tant? En fi…