Tornant a casa després d’un any en ruta

(text publicat el 14/11/2012 a www.lavanguardia.com)

Vistes de Barcelona abans d'aterrar a l'aeroport d'El Prat

Barcelona, Catalunya .- Recórrer els cinquanta estats dels Estats Units d’Amèrica durant un any fins a les eleccions presidencials del país. Fet. I a més a més seguint tant la campanya de primàries republicanes com la posterior campanya presidencial que va portar a Barack Obama a un segon mandat a la Casa Blanca. Ara, un cop arribat a casa, en fer un petit cop d’ull enrere no puc estar més satisfet de l’experiència i de tot el viscut en un any que no per atapeït ha deixat de fer-se’m curt, molt curt. Com s’acostuma a dir, sembla que era ahir quan vaig marxar amb només una petita idea de tot el que m’esperava. Però les més de 35.000 fotografies fetes demostren que l’any ha estat intens. També les quasi 47.000 milles recorregudes amb el meu estimat ‘PT Cruiser’ (més de 75.000 Km), suficients com per donar gairebé dues voltes senceres al planeta Terra. I ja que estem amb les xifres, per aquells a qui agradin aquest tipus de càlculs, per a fer-ho vaig haver de gastar la increïble xifra de més de 8.400 litres de benzina que he pagat a un preu mig de 79 cèntims de dòlar (uns 62 cèntims d’euro).

‘¿Quin és el lloc o l’estat que més t’ha agradat de tots els que has visitat?’. Probablement la pregunta que més vegades m’han fet i per la qual lamento no poder tenir una resposta concreta. El país és suficientment gran i divers com per no poder pensar en una sola destinació. Això sí, en general, poques coses més espectaculars que molts dels parcs nacionals que he visitat, quelcom que crec que s’ha notat en els textos del blog. Per a un aficionat a la fotografia com jo, els paisatges que ofereixen molts d’aquests parcs són tot un perill per a les bateries i memòries de les càmeres digitals. Des del ‘Grand Canyon‘ al ‘Death Valley‘ passant pels parcs d’Alaska o els volcans de Hawaii. Sense oblidar en cap casl’increïble parc de ‘Yellowstone’, en el que quatre nits se’m van fer del tot curtes per visitar totes les seves meravelles. Però igualment recomanables són també les seves ciutats i el que s’hi troba, començant per la que es considera la capital del món, New York City, fins a les grans metròpolis de la costa californiana com Los Angeles o San Francisco. També ciutats més petites i potser de menys renom en les que també he viscut experiències úniques com les de New Orleans, Portland, Minneapolis, Asheville, Des Moines, Denver, o Chicago. I entre mig, les grans distàncies recorregudes per carreteres secundàries creuant prats de blat de moro, ports de muntanya, o solitaris deserts amb les millors postes de sol que un es pot imaginar.

Però tota aquesta aventura no hagués estat possible sense els centenars de persones que de forma desinteressada m’han donat un cop de ma. Sí centenars, a les que estic sincerament agraït. Des dels que en un inici van creure en el projecte fent-lo possible amb el seu suport, fins a tots aquells que, estat rere estat, han obert les portes de casa seva per acollir-me durant uns dies. El permanent contacte amb gent que resideix habitualment als llocs on visitava sens dubte ha estat una de les millors maneres de viatjar i treure’n el màxim profit del poc temps del que disposava per a visitar cada indret. L’intercanvi cultural que sovint es produïa m’ha possibilitat conèixer més de prop els costums i maneres de fer del país. Seria totalment injust doncs dir que ha estat un viatge en solitari. Si bé gairebé totes les milles les vaig conduir ‘sense copilot’, a la gran majoria de parades hi havia algú que m’esperava per intercanviar ‘cheeseburgers‘ per llesques de pa amb tomàquet i truita de patates. Tanco així un projecte, un viatge, un blog. Estic segur de que en un futur en vindran d’altres, que la qüestió és no parar.

Una petita visita a la gran i salvatge Alaska

(text publicat el 16/08/2012 a www.lavanguardia.com)

El 'Mount McKinley', la muntanya més alta d'Alaska i tot nord-amèrica

Milwaukee, Wisconsin .- Alaska és gran, molt gran. I si tenim en compte que aproximadament la meitat de la seva població viu concentrada al voltant de la principal ciutat, Anchorage, Alaska també és deshabitada, molt deshabitada. Intentaré, amb quatre idees, que us feu una idea de lo inabastable que pot arribar a ser: L’estat d’Alaska és més gran que els tres següents estats més grans combinats (Texas, California i Montana), però només amb un 1,1 per cent de la seva població. És tan gran que té més línia de costa que la resta dels 49 estats junts. És tant extensa que aproximadament el 70 per cent de les comunitats de l’estat no estan comunicades per carretera, incloent la seva capital, Juno, en la que els representants polítics d’altres parts de l’estat hi han d’arribar en avioneta. Hi ha sis grans zones dins l’estat, però no hi ha fronteres que les defineixin ja que serviria de ben poc. Alaska té volcans actius, boscos, tundres, glaceres, illes, més de tres milions de llacs, i la muntanya més alta de nord-amèrica. I per si tot això encara fos poc, a més a més, no va ser conquerida sinó comprada. Concretament als russos, al 1867, per 7,2 milions de dòlars (equivalents a uns 120 milions actuals).

Wikipedia Facts: ALASKA

-Resultats 2008: Obama/Biden: 37,89% – McCain/Palin: 59,42%
-El 1r estat en superfície: 1.717.854 Km2 (53,49 “Catalunyes)
-El 47è estat en població: 710.231 habitants a 2010 (0,09 “Catalunyes”)
-El 50è estat en densitat de població: 0,4 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Into the Wild- The Grey - Grizzly Man
-Tòpics: La terra del sol de mitjanit – L’última frontera

En general, a Alaska no s’hi arriba en cotxe a no ser que es tingui algun motiu de pes per creuar Canadà conduint durant més de 2.800 km (aproximadament la distància entre Barcelona i Stockolm, la capital de Suècia). En general, venint de la resta dels EUA, s’arriba a Alaska en avió i normalment al aeroport internacional d’Anchorage (com va ser el meu cas). Potser és per això que la ciutat és plena d’hotels de diferents cadenes i pàrquings públics de pagament. De fet, en arribar, us puc assegurar que vaig tenir una petita decepció de la mateixa manera com em va passar amb Honolulu, a Hawaii. Però tenia tantes ganes de visitar l’estat que, tot i el cansament acumulat del viatge i els canvis horaris, vaig sortir a fer un volt seguint les recomanacions de la recepcionista de l’hotel on m’allotjava. De seguida vaig entendre les dificultats que va tenir per suggerir-me un lloc on anar a passejar i fer ‘quatre fotos’ de la posta de sol. I és que com diuen amb força ironia els que coneixen l’estat, “Anchorage està a només 30 minuts en cotxe d’Alaska”.

Inici del recorregut en bus pel 'Denali National Park', a Alaska

Així que el dia següent vaig haver de conduir aquests trenta minuts en direcció nord, i unes quantes hores més també. Després d’unes 5 hores al cotxe de lloguer, amb parada inclosa a Wasilla per intentar veure la casa de Sarah Palin, finalment vaig arribar als afores del Parc Nacional de Denali. Allí, un complex hoteler i turístic de mida considerable dóna servei als més de 400.000 visitants que cada any rep el tercer parc nacional en superfície dels EUA (els quatre més grans estan a Alaska). El parc és ben famós per dos principals atractius; la facilitat amb la que es pot veure vida salvatge i per incloure la muntanya més alta dels EUA. Amb 6.194 metres d’alçària el ‘Mount McKinley’, que en realitat és el que dóna nom al parc ja que els natius l’anomenen ‘Denali’, domina tot el parc i es pot veure amb facilitat des de força distància (sempre i quan la meteorologia ho permeti, cosa que no passa sovint). El respecte que es té al parc per la vida salvatge és admirable. En tot moment s’intenta evitar la interacció d’aquesta amb els humans, que són uns veritables visitants. De fet, tot i que és possible fer-hi excursions a peu o en bicicleta, no s’hi permet l’entrada amb cotxes particulars sinó que cal contractar els serveis d’uns busos que fan de llançadora entre diferents punts claus del parc recorrent les més de 85 milles de carretera sense asfaltar. Durant el trajecte sovint hi ha ocasió per parar a observar la fauna del parc, sempre sense baixar del bus i intentant mantenir un volum baix per no destorbar-la. En el meu cas vam estar de sort ja que, a més a més del bon temps, vam poder també gaudir de llops, cabres, caribús, esquirols, conills, àligues… iquatre exemplars dels mítics óssos ‘Grizzlies’ d’Alaska.

Turistes orgullosos de les captures del dia a Homer, Alaska

I més carretera. Per ser exactes nou hores de cotxe amb petites parades incloses, per a arribar a la costa sud del estat. Tot i que m’hagués encantat poder visitar els fiords i les glaceres del Parc Nacional de Kenai, prop de la població de Seward, finalment em vaig decantar per visitar una de les àrees més importants per a la pesca del estat (un altre dels grans atractius d’Alaska). El petit poble de Homer és el principal port per a la pesca del ‘halibut’ que atrau cada any milers de visitants ansiosos per atrapar algun dels exemplars del peix, semblant al llenguado, que pot arribar a pesar fins a 200 kg o més. Però jo, això de la pesca ja fa anys que ho vaig deixar enrere així que, en principi, em conformava simplement en veure l’activitat de l’atrafegat port des de terra ferma i descansar una mica de tanta carretera. La casualitat va voler que la persona que em va allotjar treballés en una de les moltes companyies d”Aero Taxi’ que operen des de Homer per donar servei a les àrees on no arriben carreteres i, sobretot, la casualitat va voler que hi hagués una plaça lliure per a mi en un d’aquests viatges. Com comprendreu, un oferiment difícil de rebutjar. Va ser només poc més d’una hora de vol en total, però suficients per a comprendre la immensitat d’aquest estat veient des de l’aire les glaceres, llacs remots i, fins i tot, un ós negre que semblava un petit punt entre la massa verda. Senzillament espectacular i recomanable a tothom qui visiti la zona.

Glacera vista des de l'aire, a Alaska

I mentre jo recorria les llargues distàncies d’Alaska per carreteres sense cobertura de mòbil, el futur candidat republicà a la Casa Blanca anunciava la seva elecció per a candidat a la vice-presidència republicana. Després de mesos d’especulació l’escollit ha estat un dels qui menys apareixia a les llistes dels experts, el congressista per l’estat de Wisconsin Paul Ryan. Finalment Mitt Romney ens ha sorprès a tots triant un polític de pes, sense experiència en el sector privat, i amb unes idees tant conservadores que fins i tot agraden als membres del ‘Tea Party’. El principal actiu de Ryan és haver estat capaç d’idear un pla per a reduir l’immens deute sobirà que tenen els EUA. Una feina força lloable si tenim en compte que retallar mai és popular i aquí pujar impostos és gairebé equivalent a perdre les eleccions. Bàsicament el pla de Paul Ryan retalla en tot excepte en despesa militar, empetitint el govern a la mínima expressió possible. De fet retalla tant que fins i tot inclou abaixar els impostos per als més rics, cosa que significaria que ciutadans com el mateix Romney passessin a pagar menys del 1 per cent d’impostos sobre la renda. Com era d’esperar, els seguidors del partit republicà no poden estar més satisfets amb l’elecció però sembla ser que no són els únics, doncs els demòcrates ara tenen més arguments que mai per atacar als rivals i les seves idees d’extrema dreta. Caldrà veure en les properes enquestes la influència que l’elecció de Ryan ha tingut en la previsió de vot per saber si ha estat encertada o no.

Família d'óssos capturant salmons al 'Russian River' d'Alaska

A tot això, en el meu últim dia a Alaska i ja de tornada cap a l’aeroport, vaig voler parar a les cataractes del ‘Russian River’. Uns habitants de l’estat em van comentar, mentre visitàvem el Parc Nacional de Denali, que hi ha una part del riu en que els salmons es concentren en el seu viatge curs amunt i on se’ls pot veure saltant els ràpids. El més important però, és que també em van comentar que els óssos ho saben i sovint fan acte de presència per atrapar-ne uns quants i acumular reserves per a hibernar. Una ocasió com aquesta no me la podia perdre de cap manera, tot i que la presència dels plantígrads no estava en cap cas assegurada. De fet, després de caminar uns 45 minuts a pas lleuger, quan vaig arribar al lloc els salmons saltaven tranquils sense perill de ser atrapats per cap ós. Havia arribat tard ja que, segons em van confirmar, els óssos hi havien estat feia una hora o dues i per tant trigarien a tornar. Però com en tantes ocasions en aquest viatge, la sort va estar del meu costat. Potser els óssos aquell dia tenien més gana de l’habitual, potser havien calculat malament el temps que feia que havien estat per allà. Sigui com sigui, mentre feia fotos dels salmons arran d’aigua una femella amb dos cadells apareixien d’entre la vegetació a l’altre banda del riu. Em vaig quedar glaçat, especialment recordant totes les mesures preventives que ens van explicar al parc nacional. Però per sort els óssos només mostraven interès pels pobres salmons que anaven atrapant i engolint. Tots els que érem allà vam callar davant l’espectacle salvatge i tendre alhora, quan la mare capturava salmons per als més petits que semblaven mostrar poca traça. Amb un ull al rellotge vaig enfilar el camí de tornada per arribar a temps a l’aeroport segur, d’haver tingut el millor final possible per al meu recorregut a la gran Alaska.

La terra promesa de Hawaii

(text publicat el 14/03/2012 a www.kolhosp.com)

Segur que una setmana no és suficient per conèixer bé un lloc, segur que el mal temps hi ha ajudat (i a més em van faltar illes per visitar). Però una setmana és el temps que deu tenir la majoria de gent que passa per Hawaii i la verdor dels boscos em fa pensar que el sol tampoc hi brilla cada dia. Les illes són una promesa constant que només de vegades es compleix. Com el surf. Per a practicar-lo com cal hi ha d’haver grans onades en la direcció correcte i amb una forma determinada. No totes valen. Al llard d’un matí en remull, si les condicions són bones, s’acostumen a “agafar” menys d’una dotzena d’onades en total. Hawaii té algunes de les millors costes de tot el món per a practicar aquest esport i cada any s’hi veuen onades espectaculars de les que fan guanyar premis de fotografia. Però no sempre. Per això cada matí a l’hostal de surfistes de la costa nord de l’illa d’Oahu, a prop d’on hi ha les famoses platges de “Sunset” i “Pipeline”, se li pregunta al primer que torna per l’estat del mar amb certa insistència. La resposta que més vaig sentir s’acostava a un “sí però no”.

Com les platges. Els prospectes de l’avió prometen racons extraordinaris amb sorra blanca i aigües tranquil·les, on remullar-se i bussejar al costat de tortugues marines. Ho vaig trobar, no menteixen, però difícilment tot en un mateix lloc. Si l’indret està a raser de vent i fortes onades, probablement estigui infestat d’hotels a primera línia de costa. On les roques oferien capbussades entre corals i peixos tropicals, les corrents marines no permetien un moment de descans. A les costes solitàries entre penya-segats l’accés pot ser difícil i no s’hi aconsella el bany, que les onades son fortes i el fons és de roques afilades. Ah! I alerta si, a causa de les pluges, el mar té un color marró. En aquest cas el bany també està desaconsellat, doncs l’aigua conté un alt nivell de bacteris i la falta de visibilitat facilita l’atac de taurons. Genial. Sobretot perquè als prospectes, de taurons, ni un.

O com els volcans. Un exercici: introduïu al Google “Volcans Hawaii”. Ja ho heu fet? Doncs de lava incandescent, explosions, i vessaments de roca fosa al mar més aviat pocs. Com a molt columnes de fum sulfurós i esquerdes per on s’escapa vapor. Sí, el vapor de l’aigua de pluja. No em mal-interpreteu, va ser una de les visites més interessants i de les que més vaig gaudir. Però haver d’esperar fins al vespre per poder veure, a una distància d’unes deu milles, uns punts vermells que de no ser per la falta de constància haguessin pogut ser llums d’una casa en mig de la muntanya; tampoc és exactament el tipus d’experiència volcànica que un s’espera. I el millor és que potser demà mateix hi ha una nova erupció i els visitants del parc nacional poden estar a tocar de la roca fosa. De fet és gairebé segur que en un futur no molt llunyà la terra es tornarà a tenyir de vermell lava, creant nous paisatges de roca negre. De nou, no s’enganya a ningú en aquesta espècie de pla de màrqueting perfecte que manté en meravelloses condicions la maquinaria turística de l’estat de Hawaii.

Un “aloha” passat per aigua

(text publicat el 15/03/2012 a www.lavanguardia.com)

Surfista a la platja de "Sunset"

Death Valley, California .- Aloha! Quina ironia més fina la del conductor del bus que em va dur des de la terminal on va aterrar l’avió fins l’edifici principal de l’aeroport de Honolulu. “Que tingueu bon temps! Tot i que no sé perquè ho dic… que aquí sempre tenim bon temps!”. Per un moment me’l vaig creure i tot. Potser sóc jo, però set dies seguits de pluja no són el que jo acostumo a anomenar bon temps. No és que fos constant i fes impossible totes les visites, però ha estat suficient com per ajudar a trencar quasi tots els tòpics sobre les illes de Hawaii. Començant pel primer, ja que a l’arribada no hi ha cap noia amb biquini que et posi un collar de flors. Anem bé.

Wikipedia Facts: HAWAII

-Resultats 2008: Obama/Biden: 72,40% – McCain/Palin: 26,78%
-El 43è estat en superfície: 28.311 Km2 (0,88 “Catalunyes”)
-El 40è estat en població: 1.360.301 habitants a 2010 (0,18 “Catalunyes”)
-El 13è estat en densitat de població: 72,83 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Tora! Tora! Tora!
-Tòpic: El paradís del Pacific – L’estat més jove

Els primers dies els vaig passar a la costa nord de l’illa d’Oahu, lluny del sud on hi ha la gran ciutat de Honolulu (capital de l’estat amb una àrea metropolitana d’un milió d’habitants i ciutat de naixement de Barack Obama) i també la turística i plena d’hotels Waikiki (heu jugat mai al joc de taula “Hotel”?). La visió de tants edificis en un indret famós per les seves platges solitàries, em va esgarrifar tant que vaig allunyar-me’n tant com vaig poder. Vaig encertar-ho. Al nord hi vaig trobar el paradís dels surfistes, ja que allà és on les onades arriben amb més força i en la direcció adequada per a l’esport. De fet, milers de practicants arriben aquí cada any per poder “surfejar” a les famoses platges de “Sunset” i “Pipeline”. Però jo no en sé de fer surf així que, plovent com plovia, em vaig sentir “més perdut que els personatges de”… Sí, acudit fàcil per dir que a la North Shore és també on es van gravar moltes de les escenes de la popular sèrie “Lost”. La platja on es va estavellar l’avió, el poblat de “The Others”, o la platja on van muntar el campament els supervivents de l’accident són accessibles i ben fàcils de trobar. Visites recomanades no només per als fans de la sèrie, ja que també són alguns dels indrets més tranquils, icònics, i fotogènics que he trobat.

La platja de "l'accident" a la sèrie "Lost".

A poc a poc em vaig anar adaptant a les condicions meteorològiques i, tot i que les temptacions d’entrar a una sala de cine van ser importants, vaig acabar unint-me a l’enemic entenent que si la qüestió era mullar-se res com capbussar-se al Pacífic. De fet fins i tot em vaig comprar unes ulleres de bussejar per uns deu dòlars. Una més que rendible inversió que em va permetre descobrir corals i peixos tropicals espectaculars a tocar de la costa oest de l’illa i que més endavant m’evitaria “xocar” amb una tortuga marina a la “Big Island”, el destí següent.

L’illa dels volcans, “Hawaii”, és la que dóna nom també a tot l’estat. El motiu de la duplicitat del nom es remunta als temps de “Kamehameha el Gran” (res a veure amb “Bola de Drac”), qui va unir sota el seu control totes les illes de l’arxipèlag al 1795. El territori resultant el va anomenar com a “El Regne de Hawai’i”, en honor a la seva illa natal. Així que per evitar confusions, avui en dia tothom l’anomena amb el gens irònic nom de “L’Illa Gran”, perquè no només ho és sinó que a més segueix creixent gràcies a l’activitat volcànica. De fet és l’única de les illes que conté volcans en actiu i, tot i que ara mateix les erupcions no són massa espectaculars, amb una mica d’esforç és possible veure la lava incandescent del volcà Kīlauea. Però no només. Molt menys massificada que l’illa d’Oahu, també ofereix indrets idíl·lics on contemplar la posta de sol, o platges de brillant sorra negre on prendre el sol. Ah! I a més es pot arribar en cotxe fins al cim més alt del món, el del volcà  Manua Kea, que supera al de l’Everest sempre que es mesuri des de la seva base al fons marí.

Volcà actiu a la "Big Island"

Mentrestant, a la campanya de primàries republicanes, la batalla per a la candidatura segueix en marxa després d’un superdimarts poc decisiu. De fet, només una setmana després de que Mitt Romney guanyés la majoria de delegats en joc a la destacada cita, Rick Santorum ja s’ha anotat tres noves victòries als estats de Kansas, Alabama i Mississippi. Queda ara més clar que mai que la cursa és cosa d’ells dos ja que Newt Gingrich, tot i que es resisteix a abandonar, hagués hagut d’aconseguir millors resultats als estats del sud per tenir opcions per al que queda de campanya (i Ron Paul ja fa temps que va quedar descartat a causa de les seves particulars idees). Les properes cites, com les de Missouri o Illinois aquesta setmana i la que ve, seran les encarregades de determinar si la cursa continua (en cas de victòria de Santorum) o si s’acosta al final (en cas de victòria de Romney). Per a mi el que continua és la ruta per terres californianes, deixant enrere surfistes i volcans amb la sensació que un dia hi tornaré a passar. No per les platges ni els “resorts” turístics, tampoc pel clima. Sinó perquè, si és prou grossa i s’ho val, sé que em costarà resistir la temptació de viure en persona la propera erupció volcànica. Mahalo i aloha!

Superdimarts, o no tant

(text publicat el 07/03/2012 a www.lavanguardia.com)

El "lounge" del hostal a la North Shore de Oahu

Oahu’s North Shore, Hawaii .- Estem igual que estàvem, o gairabé. Es pot dir que el superdimarts de les primàries republicanes l’ha guanyat Mitt Romney (tal com explica Marc Bassets a La Vanguardia), però en general hi ha hagut poques sorpreses tot i les grans expectatives posades en aquesta cita tant important. Cada candidat ha acabat guanyant allà on ja havien pronosticat les enquestes prèvies que guanyaria i l’únic cas que no es veia clar, a Ohio, finalment ha estat ell qui s’ha endut la victòria (amb una diferència de l’1% de vots respecte de Rick Santorum). En tot cas, tot i que actualment Romney lidera clarament la cursa, encara és massa aviat per descartar per complert a la resta de candidats. Tots ells estan prou lluny de la xifra total necessària per assegurar-se la nominació i Romney no sembla acabar de convèncer alguns votants republicans. A més, enguany cal afegir-hi l’entrada en joc dels “Super PACs” mitjançant el quals els candidats poden rebre donacions econòmiques il·limitades per a la seva campanya. Tots ells en tenen, i sembla que han pogut sumar prou recursos com per aguantar fins al final de la cursa.

Finalment seguir els resultats del superdimarts des de la North Shore a l’illa d’Oahu ha acabat tenint els seus avantatges i inconvenients. Tot i estar plovent de forma intermitent des de les deu del matí, he complert les previsions de començar a escriure aquestes línies amb el banyador posat. La temperatura és prou bona i l’aigua no està gens freda, així que posats a remullar-nos res millor que fer-ho capbussant-se a les aigües del Pacífic. Les primeres votacions han acabat a la una del migdia (hora de Hawaii) i així, al contrari de molts dels qui ho segueixen des del continent aquí encara tenia tota la tarda per endavant. La CNN anava donant els resultats de les enquestes a peu d’urna mentre dinava al “lounge” del hostal on he fet nit però calia anar en compte, perquè si algú obria la porta del magatzem es perdia el senyal “del cable”. Per sort internet ha estat funcionat molt millor del que ho va fer ahir en mig d’una bona tempesta. De mica en mica han anat arribant al “lounge” la resta d’hostes surfistes buscant un lloc on descansar i on connectar-se amb els seus portàtils, mòbils o “tablets”. Hi ha hagut de tot, des dels que estan més o menys al dia de la campanya i cridaven un “Go Ron Paul!” cada cop que el candidat apareixia a la televisió fins als que ens preguntaven si era avui que es votava el president dels EUA. Però no, no és avui.

Tot i l’enrenou avui només s’ha votat a 10 dels 50 estats, el candidat republicà que haurà de combatre Obama de cara a les eleccions de novembre (qui ja va dir que opta a la reelecció). El sistema estableix que cada estat, en funció de la mida i la població, envia un determinat nombre de delegats a la convenció final republicana que es celebra al més d’agost (enguany a Tampa, Florida). Un cop allà cadascun d’aquests delegats donarà el seu vot a un dels candidats que hagin aguantat fins al final l’esgotadora cursa de les primàries, un vot condicionat als resultats i normes de les primàries o caucus del seu estat. En alguns casos el candidat guanyador s’endú tots els vots dels delegats de l’estat, en altres es reparteixen de forma proporcional als resultats i en altres les normes són tant complicades que només els més experts s’atreveixen a projectar el repartiment de delegats. És per això que és fàcil veure resultats lleugerament diferents segons el mitjà que es consulta. I quants delegats s’acabaran decidint avui? Doncs segons la CNN una mica més de 419, és a dir un 36% dels 1144 que calen per guanyar a la convenció final.

A partir d’ara les votacions continuaran a la resta d’estats durant les properes setmanes i mesos fins a completar els 50 que formen la unió. Així, per exemple, fins a finals de març hi ha programats un gran nombre de caucus, on el candidat Ron Paul acostuma a aconseguir bons resultats gràcies a l’entusiasme dels seus seguidors i les particularitats del procés. Al llarg de les properes setmanes també es celebren les primàries als estats d’Alabama i Mississippi, on es creu que Newt Gingrich pot fer-se amb la victòria. Està per veure doncs com es defensen els principals candidats, Mitt Romney i Rick Santorum, en un procés que com més llarg més important és comptar amb  recursos econòmics sufucients (tant per a les despeses de campanya com per als cars minuts publicitaris dels estats amb més població).

Jo acabo el text assegut a la part del darrera d’un cotxe després de seguir el final del superdimarts exclusivament per Twitter. Què voleu que us digui? No ha estat culpa meva. Qui m’acull avui ha insistit que havia de deixar de banda la CNN per unes hores i gaudir de l’oportunitat de compartir una barbacoa en un hangar privat a l’aeroport de Honolulu. Tenia tota la raó del món. A vegades cal saber trobar l’equilibri apropiat per a cada cosa i aquí, els que fan surf, d’això en saben força.