Viatge als últims anys de l’Alemanya de l’Est

(text publicat el 17/04/2013 a www.kolhosp.com)

Cartell en direcció aTangendorf, Prignitz (Alemanya)

¿I si, i només ‘i si’, el meu viatge a Tangendorf (un poble de menys de 100 habitants a la regió de Prignitz a l’antiga Alemanya de l’Est, també coneguda com a Alemanya Oriental) hagués estat en realitat un autèntic viatge als últims anys de la l’Alemanya de l’Est?

Si ho penso bé crec que, per diversos motius que ara no venen a to de res, no vaig cursar mai cap assignatura d’història durant el meu ensenyament primari o secundari. O com a mínim cap assignatura d’història prou complerta com per a conèixer a fons la realitat dels últims anys de l’Alemanya de l’Est. Per tant tot el que en sé és a través del que he llegit a reportatges, o vist a documentals i pel·lícules, o trobat a webs i blogs. Però tot i saber-ne poc, no sembla ser que fossin uns anys d’especial abundància econòmica ni d’un alt nivell de vida en general, tot i que alguns dels seus habitants de la zona encara ara diuen preferir el model comunista a l’actual. Com millor es defineix aquest sentiment, probablement, sigui amb la recurrent “era una molt bona idea molt mal aplicada”. Una mica com aquella relació de parella que va fracassar però de la qual en conserves una “nostàlgia optimista”, per dir-ho d’alguna manera.

El fet és que després d’haver d’agafar dos trens, el primer dels quals amb origen a la ciutat d’Hamburg, encara hagués d’esperar unes dues hores a la població de Perleberg per agafar un dels dos autobusos (n’hi ha un a primera hora del matí i aquest, a les cinc i cinc de la tarda) en direcció Tangendorf (la meva destinació final) semblava indicar un parell de coses com a mínim: a) Realment em dirigia a un lloc remot, rural i no massa ben comunicat amb els principals nuclis de població del país. b) Algú s’havia esmerçat en connectar-lo, ni que fos de forma precària, amb els principals nuclis de població del país. Aquest ‘algú’ que s’hi havia esmerçat no és cap altre que l’estat alemany resultant de la unió de les dues Alemanyes al 1990, la capitalista i la comunista creades en acabar de la Segona Guerra Mundial. O com alguns comenten, l’estat alemany resultant de l’absorció per part de l’Alemanya capitalista de l’Alemanya sota el règim comunista. I el fet de que fos l’únic passatger del petit bus que aquella tarda feia el servei a Tangendorf no feia més que confirmar els esforços esmerçats, ja que de cap de les maneres els 2,60€ del preu del bitllet cobrien les despeses d’un servei més proper al del taxi que al d’un bus interurbà (més tard vaig saber que l’equivalent al desplaçament en taxi costaria uns 20€).

Autobús camí de Tangendorf, Prignitz (Alemanya)

En arribar a la destinació, encara amb llum de dia, m’hi esperaven un ciutadà americà i un de britànic, com dos supervivents d’una guerra que cap d’ells va batallar. Les salutacions són ràpides ja que fa fred (molt fred) i sense perdre el temps em conviden a entrar a “la cuina”, una edificació de fusta consistent en una sola habitació d’uns 7×7 metres amb taules, cadires, un munt d’obres d’art penjant de les parets (no trigaré massa estona en veure per mi mateix que d’obres d’art n’hi ha per tot arreu a qualsevol indret de la casa, ja que qui m’acull és artista i ha estat gerent de diverses galeries d’art arreu del món), una barra de fusta contraxapada sense laminar com a taulell de cuina, una cuina a gas, un microones torçat amb el plat de vidre desencaixat, alguns mobles de cuina, un congelador, una nevera, un rentaplats espatllat, una llar de foc no reglamentària (es veu que a Alemanya les llars de foc s’han de regularitzar i donar d’alta, i aquesta no ho està), i un munt de làmpades antigues cobrint bona part del sostre d’entre les quals només en funcionen dues (una d’elles amb una bombeta de tant poca intensitat que gairebé no compta). Al cap d’una estona de conversa protocol·lària, que serveix per fer les presentacions de rigor entre desconeguts, seiem i sopem al costat de la llar de foc amb la jaqueta posada, que fa fred (molt de fred).

Taula a “la cuina” de Tangendorf, Prignitz (Alemanya)

I si dic que aquest podria semblar un autèntic viatge als últims anys de l’Alemanya de l’Est (que no ho és), és perquè aquí el temps ben bé no s’ha aturat del tot però tampoc ha arribat a atrapar ni de bon tros al de la resta del país. A més, a banda dels trets tòpicament característics de la vida rural (pocs luxes, entorn de granges i camps recent fertilitzats, activitat social escassa o nul·la…) a tot plegat se li ha d’afegir el particular estil de vida de qui m’acull durant un parell de setmanes com a ‘WorkAwayer’. Per començar no té cotxe ni intenció de tenir-ne, fet que complica força el dia a dia quan vius a un poble mal comunicat i sense cap botiga, bar o gairebé cap altre servei públic tret d’una bústia i la parada d’autobús. Tres cops a la setmana hi para la furgoneta de la fornera (dilluns, dimecres i divendres), dos el carnisser (dimarts i dijous), i de tant en tant un camió de mida mitjana que serveix de banc mòbil per a que els habitants de Tangendorf puguin tenir al dia la seva llibreta d’estalvis. Per a qualsevol altre cosa que un pugui necessitar cal desplaçar-se un mínim de 10 o 12 quilòmetres. És per això també que una de les meves prioritats en arribar va ser muntar una bicicleta a partir de les peces de quatre antigues bicicletes a les que els fallava una part o altre de la bàsica maquinaria que requereix una simple bicicleta. Així com a mínim vaig poder gaudir de certa autonomia per a explorar la zona.

Però no només és particular l’estil de vida de qui m’acollia per la seva falta d’interès en poder disposar d’un mitjà de transport. Per a poder alimentar la llar de foc, qui m’acollia, un bon dia va decidir desmuntar tot un antic galliner del que havia cregut convenient prescindir. A aquesta tasca força transcendent a causa de les baixes temperatures a les nits, hi dedicàvem no pocs esforços al no només haver de desmuntar l’estructura del galliner sinó també haver de tallar la fusta a mides manejables, deixar a banda els trossos massa humits a causa de plugims esporàdics, i transportar els “secs” a “la cuina”. Si un dia haguéssim descuidat aquesta tasca, a partir de les 6 o les 7 del vespre no hagués quedat més remei que refugiar-nos als nostres respectius llits sota unes mantes tan gruixudes que evitaven que passéssim fred al dormir, tot i no disposar de cap tipus de calefacció a l’habitació. I per si tot plegat encara fos poc, encara hi cal afegir que sovint el sopar es basava en el que va sobrar del sopar del dia anterior. Així si un dia havíem preparat sopa de pollastre i verdures, al dia següent només calia afegit-hi més aigua verdures per fer crema de verdures amb miques de pollastre.

Fusta del galliner cremant a “la cuina” de Tangendorf, Prignitz (Alemanya)

Però sens dubte la millor de les lliçons l’he aprés preparant l’hort de la part de darrera de la casa. Tal i com ho veu qui m’acollia “de la manera en que està tot, i especialment la zona euro i Espanya en particular, qualsevol dia d’aquests Barcelona es converteix en una Detroit més (la ciutat de Detroit, a l’estat nord-americà de Michigan, és coneguda pels seus alts nivells de pobresa i desocupació a causa del tancament de moltes de les indústries del sector de l’automòbil que hi havia al seu voltant. Ara, havent perdut més de la meitat de la seva població, molts joves utilitzen els solars desocupats per cultivar petits horts urbans [‘urban farming‘] que els ajuden a ser més autosuficients). Així que després d’aquest viatge, que hagués pogut semblar un viatge als últims anys de l’Alemanya de l’Est però que no ho ha estat perquè entre d’altres coses disposava de connexió a internet (tot i que era una connexió extremadament lenta), ja estic una mica més preparat “per al que pugui venir”. En tot cas espero que algun dia no ens haguem de lamentar tot dient que el nostre sistema polític i econòmic “va ser una bona idea ineptament aplicada” i no haver de posar en pràctica a la meva ciutat res de l’aprés a Tangendorf.

[Totes les fotos del viatge a Tangendorf, Prignitz (Alemanya)]

Celebrant la independència dels EUA, per les verdes terres de Vermont

(text publicat el 09/07/2012 a www.lavanguardia.com)

Desfilada del '4th of July' a Montpelier, Vermont

Bar Harbour, Maine .- Vermont és un estat peculiar. De fet es diu que, junt amb Texas, és dels pocs on hi ha qui pensa que no haurien de formar part dels EUA, ja que a tots dos estats hi ha petites minories que en reclamen la independència. És clar que a Vermont per motius ben diferents, i quasi oposats, als de Texas. Aquí tot és d’un verd generalitzat, especialment a l’estiu quan la neu no cobreix la meitat del territori. De fet, com New Hampshire, també té grans estacions d’esquí d’entre les que destaca la de ‘Killington‘ per ser la més gran de la banda est del país. Però en general Vermont és més conegut per les seves pastures, espais naturals, i una particular consciència ecològica que el distingeix de la resta. Possiblement l’estat menys indicat on passar el ’4th of July’ o ‘Dia de la Indepenència dels EUA’, o no.

Wikipedia Facts: VERMONT

-Resultats 2008: Obama/Biden: 67,76% – McCain/Palin: 30,59%
-El 45è estat en superfície: 24.923 Km2 (0,78 “Catalunyes”)
-El 49è estat en població: 625.741 habitants a 2010 (0,08 “Catalunyes”)
-El 30è estat en densitat de població: 25,90 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Dead Poets Society – Super Troopers
-Tòpic: L’estat de la muntanya verda

Passant per algunes de les àrees d’esquí (ara de vacances) vaig arribar el 3 de juliol a la població de Monpelier, capital de Vermont, a punt per a celebrar amb un dia d’antelació l”Independence Day‘. Sembla ser que per tal d’assegurar-se un bon dia de festa a l’endemà, a la capital d’estat més petita dels EUA ho celebren el dia anterior al que realment toca. En tot cas no va faltar de res: Cursa popular, desfilada de carrosses i comparses de tota mena, jocs infantils, casetes de menjar… i focs artificials en fer-se fosc! Això sí, es va trobar a faltar una mica de gràcia i coordinació per tal de crear un espectacle pirotècnic més enllà de simplement llançar coets un rere l’altre. Què hi farem. A l’endemà al matí la ciutat dormia plàcidament, i no va ser fins passat el migdia que alguns s’acostaven al cinema per fer un tast de les pel·lícules d’estiu. Més tard arribaria el moment per a un altre dels tòpics del dia de la independència. A molts jardins, les famílies es reunien amb amics i veïns al voltant de barbacoes carregades de ‘hot-dogs’, hamburgueses i pollastre. La millor manera d’acabar el dia de no ser pel sempre canviant temps de New England, que ens va forçar a buscar refugi per seguir petant la xerrada.

Barbacoa carregada de carn a Montpelier, Vermont

Possiblement la marca comercial més coneguda de Vermont, és la de la companyia de gelats ‘Ben & Jerry’s’. Prop de Burlington, la ciutat més poblada de l’estat i on van començar a fer i vendre els gelats, hi ha la fàbrica on milers de persones s’acosten cada any a fer-hi una visita. No és que tingui especial intenció de fer publicitat de la marca, però és que exemplifica molt bé l’esperit general de l’estat: Utilitzen llet natural de vaques locals (Vermont és un dels estats amb més vaques de llet per habitant) que no han estat sotmeses a tractaments hormonals ni de cap mena, paguen be als treballadors i els donen generoses vacances, inverteixen en la comunitat… i fan un gelat que et deixa amb ganes de repetir. De fet a Burlington vaig tenir l’ocasió d’aprendre de ben aprop el funcionament de l’agricultura sostinguda per la comunitat. Una pràctica sostenible i saludable força estesa arreu -també al nostre país-, però amb especial incidència a New England i els estats amb més sensibilitat ecològica. Com és natural però, i de la mateixa manera com passa amb el gelat, el millor va ser poder fer-ne un tast després al cuinar i menjar les verdures recent collides.

Hort suportat per la comunitat a Burlington, Vermont

Pel que fa a la campanya electoral americana, segueixen els estira i arronses entre demòcrates i republicans, mentre la diferència entre els donatius captats per uns i altres segueix augmentant (sempre a favor de la campanya de Romney). Aquesta setmana també s’han conegut noves dades sobre l’atur als EUA que, si bé han sumat nous llocs de treball, són molt menys dels que possiblement Obama necessitaria per a mostrar-los amb cert orgull així que els republicans ja han començat a treure’n profit. Potser per això el president ha iniciat una petita gira en bus per estats dels considerats claus per a guanyar el mes de novembre, en un intent de contrarestar el que es preveu que sigui una enorme campanya mediàtica dels republicans en aquests estats. Ah! I sembla que es comencen a entreveure alguns noms per a la candidatura a la vice-presidència republicana. Sense que hi hagi res de confirmat, alguns rumors parlen de Rob Portman (Senador per a l’estat d’Ohio) com el millor situat en aquests moments. Veurem doncs què passa. Jo mentrestant intentaré gaudir de l’estat de Maine, situat al extrem més oriental dels EUA i per tant punt de partida del que serà l’últim ‘coast to coast’ del meu viatge.