Baseball, l’experiència americana

(text publicat el 1/07/2012 a www.kolhosp.com)

Vistes de l’estadi dels ‘Boston Red Sox’, el ‘Fenaway Park’

‘Cuida el teu llenguatge’, ‘beu amb responsabilitat, ‘seu al teu seient’… A ‘Fenaway Park’repassaven les normes bàsiques de comportament abans del partit i a aquelles hores jo ja n’estava trencant una. La entrada de 20 dòlars que acabava de comprar -la més econòmica de totes- no em permetia seure a cap localitat de l’estadi dels ‘Boston Red Sox’, però això no li semblava importar a ningú més enllà de l’home de la megafonia. El baseball és en general un esport tranquil, lent. Ningú t’esbronca si t’has d’aixecar. Ells ho fan constantment per anar a buscar cerveses fresques i ‘hot dogs’, per molt que un exèrcit de venedors ambulants els ho posi fàcil per estar-se quiets. Deu ser que costa mantenir la concentració en el joc, o potser que el saltar-se alguna de les normes els fa haver de visitar el lavabo en més d’una ocasió en les tres hores que acostuma a durar cada partit. En tot cas em queda clar que el baseball, en general, és per a la majoria més un passatemps que no pas un esport, encara que els qui estan al camp siguin autèntics atletes capaços de llançar boles a 150 Km/h. Els amics hi van a petar la xerrada birra en mà, els jubilats a vegades tenen descompte per les entrades, les famílies hi porten les criatures que corren darrera les pilotes perdudes. Això sí, després d’haver assistit a alguns partits estic convençut que l’experiència autèntica es viu als estadis petits, sobretot si el joc es pot gaudir estirat a la zona de gespa amb la cistella del pícnic al costat.

El joc és una successió d’intents de colpejar una pilota de la mida d’un puny, mitjançant un bat de fusta, tant lluny com sigui possible; i córrer al voltant del camp abans l’equip contrari, pilota en ma, no t’elimini del joc arribant a alguna de les tres bases abans que tu. Més o menys. Creuant Alabama ja em van deixar ben clar que és sobretot un esport intel·lectual, una batalla psicològica entre el ‘pitcher’ -qui llança la bola- i el batedor -qui la rep-. S’ha d’anar en compte davant qui dius que el ‘baseball’ et sembla avorrit i poc interessant, et poden titllar d’ignorant i segurament amb raó. De maneres de llançar les boles n’hi ha moltes, i cal estudiar i conèixer a fons els punts febles de qui l’ha de colpejar per triar la més efectiva. Un dels llançaments més complicats d’efectuar és el conegut com a ‘Knuckleball’, en que la bola pràcticament no gira. El llançador intenta evitar qualsevol rotació cosa que la fa altament inestable provocant trajectòries imprevisibles. Tota una delícia científica digne d’estudis i llegendes, que converteix en ídols als qui n’aconsegueixen dominar la tècnica. Es pot arribar a dir doncs, que per als més entesos, que el batedor no encerti a colpejar la bola també pot ser una bona notícia.

Al primer partit al que vaig assistir, a Nebraska, vaig endur-me un petit souvenir inesperat. Cap al final del partit el batedor dels ‘Albuquerque Isotopes’ va aconseguir colpejar d’esquitllada la bola amb la part superior del bat, cosa que la va llançar en direcció oposada al camp just al costat d’on jo estava ajupit intentant fer una foto del cop. Estava bruta, i no només per haver caigut en les restes d’un ‘hot dog’ sense acabar. No molta gent sap que les pilotes, abans de ser jugades, passen per un procés d’empastifament. El fang amb que són fregades evita que la superfície de cuir de la bola resulti lliscant al ‘pitcher’. Gràcies a aquest fang, que sempre prové de la riba del riu ‘Delaware’ al seu pas per ‘New Jersey’, els llançaments són més ràpids i amb millors efectes. Tota una tradició que es manté invariable des dels anys 1930, uns cent anys després de que Abner Doubleday inventés el joc a la petita població de Cooperstown de l’estat de New York. Sí, inventat i principalment jugat als EUA. I és que tal i com vaig sentir dir durant un partit al passejar per les grades ‘el baseball és Amèrica’. Però els qui ho deien no només havien estat menjant ‘fast food’ tota la tarda asseguts al sol, sinó que al seu voltant hi havia les restes d’uns quants gots de cervesa buits. Tampoc els feu massa cas.

Celebrant la independència dels EUA, per les verdes terres de Vermont

(text publicat el 09/07/2012 a www.lavanguardia.com)

Desfilada del '4th of July' a Montpelier, Vermont

Bar Harbour, Maine .- Vermont és un estat peculiar. De fet es diu que, junt amb Texas, és dels pocs on hi ha qui pensa que no haurien de formar part dels EUA, ja que a tots dos estats hi ha petites minories que en reclamen la independència. És clar que a Vermont per motius ben diferents, i quasi oposats, als de Texas. Aquí tot és d’un verd generalitzat, especialment a l’estiu quan la neu no cobreix la meitat del territori. De fet, com New Hampshire, també té grans estacions d’esquí d’entre les que destaca la de ‘Killington‘ per ser la més gran de la banda est del país. Però en general Vermont és més conegut per les seves pastures, espais naturals, i una particular consciència ecològica que el distingeix de la resta. Possiblement l’estat menys indicat on passar el ’4th of July’ o ‘Dia de la Indepenència dels EUA’, o no.

Wikipedia Facts: VERMONT

-Resultats 2008: Obama/Biden: 67,76% – McCain/Palin: 30,59%
-El 45è estat en superfície: 24.923 Km2 (0,78 “Catalunyes”)
-El 49è estat en població: 625.741 habitants a 2010 (0,08 “Catalunyes”)
-El 30è estat en densitat de població: 25,90 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Dead Poets Society – Super Troopers
-Tòpic: L’estat de la muntanya verda

Passant per algunes de les àrees d’esquí (ara de vacances) vaig arribar el 3 de juliol a la població de Monpelier, capital de Vermont, a punt per a celebrar amb un dia d’antelació l”Independence Day‘. Sembla ser que per tal d’assegurar-se un bon dia de festa a l’endemà, a la capital d’estat més petita dels EUA ho celebren el dia anterior al que realment toca. En tot cas no va faltar de res: Cursa popular, desfilada de carrosses i comparses de tota mena, jocs infantils, casetes de menjar… i focs artificials en fer-se fosc! Això sí, es va trobar a faltar una mica de gràcia i coordinació per tal de crear un espectacle pirotècnic més enllà de simplement llançar coets un rere l’altre. Què hi farem. A l’endemà al matí la ciutat dormia plàcidament, i no va ser fins passat el migdia que alguns s’acostaven al cinema per fer un tast de les pel·lícules d’estiu. Més tard arribaria el moment per a un altre dels tòpics del dia de la independència. A molts jardins, les famílies es reunien amb amics i veïns al voltant de barbacoes carregades de ‘hot-dogs’, hamburgueses i pollastre. La millor manera d’acabar el dia de no ser pel sempre canviant temps de New England, que ens va forçar a buscar refugi per seguir petant la xerrada.

Barbacoa carregada de carn a Montpelier, Vermont

Possiblement la marca comercial més coneguda de Vermont, és la de la companyia de gelats ‘Ben & Jerry’s’. Prop de Burlington, la ciutat més poblada de l’estat i on van començar a fer i vendre els gelats, hi ha la fàbrica on milers de persones s’acosten cada any a fer-hi una visita. No és que tingui especial intenció de fer publicitat de la marca, però és que exemplifica molt bé l’esperit general de l’estat: Utilitzen llet natural de vaques locals (Vermont és un dels estats amb més vaques de llet per habitant) que no han estat sotmeses a tractaments hormonals ni de cap mena, paguen be als treballadors i els donen generoses vacances, inverteixen en la comunitat… i fan un gelat que et deixa amb ganes de repetir. De fet a Burlington vaig tenir l’ocasió d’aprendre de ben aprop el funcionament de l’agricultura sostinguda per la comunitat. Una pràctica sostenible i saludable força estesa arreu -també al nostre país-, però amb especial incidència a New England i els estats amb més sensibilitat ecològica. Com és natural però, i de la mateixa manera com passa amb el gelat, el millor va ser poder fer-ne un tast després al cuinar i menjar les verdures recent collides.

Hort suportat per la comunitat a Burlington, Vermont

Pel que fa a la campanya electoral americana, segueixen els estira i arronses entre demòcrates i republicans, mentre la diferència entre els donatius captats per uns i altres segueix augmentant (sempre a favor de la campanya de Romney). Aquesta setmana també s’han conegut noves dades sobre l’atur als EUA que, si bé han sumat nous llocs de treball, són molt menys dels que possiblement Obama necessitaria per a mostrar-los amb cert orgull així que els republicans ja han començat a treure’n profit. Potser per això el president ha iniciat una petita gira en bus per estats dels considerats claus per a guanyar el mes de novembre, en un intent de contrarestar el que es preveu que sigui una enorme campanya mediàtica dels republicans en aquests estats. Ah! I sembla que es comencen a entreveure alguns noms per a la candidatura a la vice-presidència republicana. Sense que hi hagi res de confirmat, alguns rumors parlen de Rob Portman (Senador per a l’estat d’Ohio) com el millor situat en aquests moments. Veurem doncs què passa. Jo mentrestant intentaré gaudir de l’estat de Maine, situat al extrem més oriental dels EUA i per tant punt de partida del que serà l’últim ‘coast to coast’ del meu viatge.

New York, New York

(text publicat el 27/06/2012 a www.kolhosp.com)

Un cafè i sis donuts petits en una caixa de plàstic. Tot per 2,50$ al ‘deli’ de la cantonada del carrer de Brooklyn on vaig aparcar el cotxe. Sucre i cafeïna per començar un llarg dia en que em plantejava visitar l’illa de Manhattan en tan sols 24 hores. Un pla en el que s’hi barrejava la necessitat d’estalviar temps, les poques ganes de batallar amb l’estrès amb el que es viu a la capital del món, i la possibilitat de demostrar que al 2010 no vaig ser més optimista del que tocava. ‘No, les fotos no les vaig fer en 24h sinó en uns 15 dies’. ‘No, no em vaig passar 24 hores sense dormir per fer les fotos’. Però ara sí. Ara ja puc dir per experiència pròpia que és possible recórrer els principals atractius turístics de New York City en un sol dia i després, si un vol, fer un llibre de fotos titulat ‘NYC: 24h a la ciutat que mai dorm’.

El principal avantatge és el que allà el metro no tanca mai, així que és ell qui realment no dorm i manté la ciutat amb un ull mig obert. Les estacions han quedat antiquades, és brut, i un sovint s’hi perd la primera vegada que l’ha d’agafar. Però funciona. Quin sentit tenen els busos turístics quan el ‘subway’ forma part de les visites turístiques imprescindibles? Discussions airejades, homes i dones de negoci en direcció a l’oficina, guiris, hipsters, estudiants… i la gran majoria amb auriculars passant de tot. A primera hora del matí, direcció a la ‘Grand Central Terminal’, hi ha al vagó un relatiu silenci i no es creuen mirades. Potser hi ajuda la falta de cobertura per a telèfons mòbils, potser és per això que s’hi veuen tants ‘e-books’.

La superfície és encara menys amable. Estar pendent dels colors dels semàfors ajuda però realment no és necessari. Un es pot sumar a la marea de gent que aprofita qualsevol oportunitat per creuar, els cotxes sovint tenen la batalla perduda en els carrers més cèntrics de la ciutat. Constantment cal negociar entre venedors ambulants, trossos de carrer en obres, terrasses de restaurants i sobretot els milers de turistes que cada dia visiten la ciutat. Aquests som els que mirem cap amunt, els locals ja saben com d’alts són els gratacels. El dia va passant entre cantonades vistes en pel·lícules i sèries de televisió. Quan es té gana, es menja. I més econòmic del que un es pot imaginar. Hot dogs a dos dòlars, llaunes de refresc per un, porcions generoses de pizza de formatge per 99 cèntims. Els gourmets s’hauran de gratar una mica més la butxaca.

Però en realitat no tot és asfalt i ciment, a New York també hi ha espai per a la natura. De fet, qui no ha sentit mai a parlar del gran ‘Central Park’? És tant ample com set illes de l’eixample barceloní juntes, i tant llarg com anar de la Plaça Espanya fins a la Plaça de les Glòries. Poca broma. Passejar-hi és perdre’s-hi. Un pot passar a la vora de grans llacs que molts aprofiten com a circuit per a córrer, o per espais oberts on es pren el sol i es juga a ‘baseball’, o per boscos tancats des dels que no es veu ni un sol edifici al voltant, o per racons tranquils on es pot trobar a algun local intentant pescar a la riba d’un estanc com si es trobés a un parc estatal de West Virginia. Als turistes ens encanten les barquetes de lloguer, els museus que hi ha a tocar, i el memorial a John Lennon ubicat a ‘Strawberry Fields’.

Fa calor i un rere l’altre els barris es van succeint a la marató fotogràfica de 24 hores. Cal anar baixant el ritme per zones on val la pena seure a prendre un cafè mentre s’observa el que passa al voltant. O mentre es fulleja un llibre o revista alternativa, de les que costen de trobar a les llibreries tradicionals. O mentre es gaudeix de galeries d’art sorprenent amb, probablement, complicada viabilitat comercial. Les dimensions i densitat de població de la ciutat fan possibles negocis inimaginables, botigues estrambòtiques que proven sort i fins que els estalvis aguanten. Les oportunitats són quasi tant elevades com la mateixa competència, així que no tothom sobreviu en un paisatge comercial que acaba estant en constant evolució. Agafar una mica de perspectiva sempre va bé, i per sort el metro permet escapar amb facilitat de l’illa de Manhattan per poder-la observar dels dels molls de ‘Long Island City’. Segurament un dels millors punts on fer una pausa tot gaudint com es pon el sol darrera els grans gratacels, mentre es pica alguna cosa per sopar.

Ja és fosc. Més enllà de mitja nit són pocs els turistes que s’animen a pujar fins al pis 68 de l”Empire State Building’. A aquestes hores un no s’ha de preocupar per aglomeracions ni cues d’espera i es pot gaudir amb tranquil·litat de les vistes d’un dels observatoris més elevats de la ciutat, abans de tastar alguna de les nombroses ofertes culturals que aquesta ofereix cada cap de setmana. Trio tornar al ‘Arlene’s Grocery’. L’antiga botiga de queviures és ara un dels locals musicals més actius, i on es pot trobar un dels pocs ‘karaokes’ en que els cantants són acompanyats per una banda en directe enlloc de “música enllaunada”. Aquí, en general, la gent es porta la cançó treballada de casa, llegir les lletres en una pantalla fa nosa quan un busca lluir-se. Al carrer ja no hi queda massa vida quan l’últim participant baixa de l’escenari. A ‘Times Square’ les pantalles i els anuncis lluminosos continuen encesos, però només algunes botigues de conveniència i els McDonalds segueixen oberts. La policia, en una petita comissaria amb llums de neó que no desentonen amb l’entorn, tampoc ha marxat. És el moment d’anar baixant fins al ‘Battery Park’, al costat mateix de ‘Wall Street’, per agafar el transbordador de les 5:30h cap a ‘Staten Island’. No per res, sinó perquè no puc pensar en una recompensa millor que, després de tot el l’esforç fet, asseure’s a la popa del vaixell a observar la sortida del sol il·luminant amb els primers rajos del llum del dia la mítica ‘Estàtua de la Llibertat’.