Història i indústria, al pas per Pennsylvania

(text publicat el 26/07/2012 a www.lavanguardia.com)

Skyline' de Philadelphia, la principal ciutat de Pennsylvania

Cincinnati, Ohio .- Renoi com va costar deixar enrere tots els estats de New England per encetar la ruta final cap a la costa oest. Creuar en cotxe l’àrea metropolitana de New York City així com circular pels estats més densament poblats mai és fàcil. Després de tot un dia a la carretera per fi vaig aconseguir arribar a l’estat de Pennsylvania, testimoni de luxe d’esdeveniments que van marcar la història dels EUA així com seu de grans indústries de sectors tant diferents com l’acer o la xocolata. Això però, no impedeix que també s’hi trobi una de les concentracions Amish més grans dels EUA, descendents directes dels primers colonitzadors de Pennsylvania (els Dutch) que rebutgen les comoditats modernes a favor d’una vida tradicional i senzilla.

Wikipedia Facts: PENNSYLVANIA

-Resultats 2008: Obama/Biden: 54,65% – McCain/Palin: 44,30%
-El 33è estat en superfície: 119.283 Km2 (3,71 “Catalunyes”)
-El 6è estat en població: 12.702.379 habitants a 2010 (1,69 “Catalunyes”)
-El 11è estat en densitat de població: 109,60 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Rocky – Groundhog Day – The Office
-Tòpic: L’estat de la independència

El 'Liberty Hall' al centre de Philadelphia, a Pennsylvania

Philadelphia, la ciutat més poblada de Pennsylvania, em va rebre amb temperatures de més de 100 graus Fahrenheit (38ºC) i moltes de les seves fonts públiques convertides, per necessitat, en piscines improvisades. Un inconvenient que em va fer prendre amb calma la visita als principals atractius de la ciutat començant per les escales del museu d’art de Philadelphia, sens dubte unes de les més famoses del món. Qui no recorda a Sylvester Stallone, interpretant el boxejador Rocky Balboa, pujant les escales amb l’skyline de la ciutat de fons? Tant és així que als peus de les escales hi ha instal·lada una estàtua que recorda al protagonista de la pel·lícula, i no són pocs els qui, tot i la calor, s’animen a pujar-les per recrear l’escena. Però res atrau els turistes a Philadelphia com l”Independence Hall‘ i la ‘Liberty Bell‘, autèntics símbols nacionals per ser testimonis directes de les reunions en les que es van elaborar documents de la transcendència de la Declaració d’Independència o la Constitució Americana. Tot un parc, conservat pel Servei de Parcs Nacionals, que gira entorn dels fets històrics i que atrau cada any al voltant de quatre milions de visitants. Hi ha qui dirà però, que no es pot marxar de la ciutat sense haver tastat els seus famosos ‘Philly Cheesesteak’. Els entrepans, a base de tires de carn i formatge fos, es poden trobar a qualsevol racó de la ciutat, però els més famosos els serveixen dos restaurants en eterna rivalitat situats l’un davant de l’altre. Teòricament el món es divideix entre els qui prefereixen els del ‘Geno’s” i els qui prefereixen els del ‘Pat’s’, però en realitat la gent de la ciutat et dirà que cap dels dos tenen els millors ‘Cheesesteak’ de Philadelphia. Quedeu avisats.

Camp de batalla prop de Gettysburg, a Pennsylvania

Pennsylvania és un estat força gran i amb moltes coses a visitar, així que ja d’entrada vaig tenir clar que no hi hauria temps per tot. Van quedar fora de la ruta indrets que molts podreu recordar per pel·lícules i sèries com el poble de Punxsutawney (on cada dos de febrer es celebra el dia de la marmota, en que la famosa marmota Phil ajuda a predir si el que queda d’hivern serà llarg o curt), o Scranton (conegut per la sèrie ‘The Office’ i on, per la visita que hi vaig fer al 2010, us puc assegurar que no hi massa res a fer). Els que no van quedar fora de la ruta van ser la zona del poble de Lancaster i la seva població Amish o la visita a Hershey, una població que rep el nom gràcies a la fàbrica de xocolata -encara en funcionament- que s’hi va establir al 1894. Tampoc vaig voler esquivar el camp on es va dur a terme la que es considera la major de la guerra civil americana, i un dels punts d’inflexió per a la victòria final del nord. A tocar del poble de Gettysburg, les tropes unionistes del nord es van enfrontar durant tres dies el juliol de 1863 fent recular finalment les dels estats confederats del sud. Avui en dia, els prats són ben plens de monuments que recorden els diferents batallons i enfrontaments als nombrosos visitants que hi acudeixen, no sense certa solemnitat, cada any.

L’última parada a l’estat va ser la seva segona ciutat més poblada, Pittsburgh, situada a l’extrem més occidental de Pennsylvania i on sembla que tothom viu per a donar suport als equips locals. Sembla quasi impossible passejar pels seus carrers sense creuar-te algú amb una gorra, samarreta o suadora d’algun dels equips de la ciutat (que sempre vesteixen amb alguna combinació de groc i negre). Potser entre tots ells el més conegut és el de futbol americà, els ‘Pittsburgh Steelers’, sent l’equip que més ‘Super Bowls’ ha guanyat al llarg de la història amb sis victòries (només una més que l’immediat perseguidor, els ‘Dallas Cawboys’). L’equip pren el seu nom de la indústria de l’acer, que en el seu dia va ser el principal motor econòmic de la ciutat convertint-la en la capital de l’acer dels EUA. Però avui en dia bona part de l’acer s’importa de països com la Xina, així que són poques les fàbriques que encara hi operen (tot i quedar-ne el record ben viu).

Vistes de Pittsburgh des del 'Mount Washington', a Pennsylvania

Aquests dies, la campanya electoral torna a posar-se en marxa després d’una breu parada en mostra de dol per les víctimes de la greu matança, la matinada de divendres passat, en uns cinemes de l’estat de Colorado. De fet Mitt Romney tot just acaba d’iniciar un viatge que el portarà a reunir-se amb els primers ministres d’Israel, Polònia i Gran Bretanya. El seu equip espera amb aquest tour europeu poder donar una imatge més presidencial del candidat, tal i com va fer Barack Obama al 2008. Però segurament també, amb l’assistència de Romney a la inauguració dels Jocs Olímpics de Londres, es vol reforçar la seva imatge com a gestor d’èxit i salvador dels Jocs Olímpics d’Hivern de Salt Lake City al 2002. Mentrestant però, tot i la introducció d’un parell de vídeos en clau positiva a la campanya, la gent d’Obama no sembla tenir intenció de parar els atacs contra el possible passat i present especulatiu del candidat republicà. De fet, només cal veure el vídeo de campanya fet per un grup partidari al presidenten el que, en un to més propi d’un programa d’humor, s’utilitzen imatges reals de la cerimònia d’inauguració dels jocs de Salt Lake City per atacar a Mitt Romney. I és que l’evolució de les formes en que l’electorat obté la informació de campanya, està fent que cada cop aquests vídeos, fàcils de compartit a la xarxa, estiguin guanyant força protagonisme respecte a anteriors eleccions. De fet, segons un estudi fet per Google, el 80% dels votants disposen de connexió a internet, un de cada tres no ha mirat la televisió durant l’última setmana, i, en general, es passen més temps llegint continguts als dispositius mòbils (‘smartphones’ i ‘tablets’) del que passen llegint diaris i revistes. Dades que de ben segur no han passat desapercebudes als responsables de campanya dels dos candidats.

Celebrant la independència dels EUA, per les verdes terres de Vermont

(text publicat el 09/07/2012 a www.lavanguardia.com)

Desfilada del '4th of July' a Montpelier, Vermont

Bar Harbour, Maine .- Vermont és un estat peculiar. De fet es diu que, junt amb Texas, és dels pocs on hi ha qui pensa que no haurien de formar part dels EUA, ja que a tots dos estats hi ha petites minories que en reclamen la independència. És clar que a Vermont per motius ben diferents, i quasi oposats, als de Texas. Aquí tot és d’un verd generalitzat, especialment a l’estiu quan la neu no cobreix la meitat del territori. De fet, com New Hampshire, també té grans estacions d’esquí d’entre les que destaca la de ‘Killington‘ per ser la més gran de la banda est del país. Però en general Vermont és més conegut per les seves pastures, espais naturals, i una particular consciència ecològica que el distingeix de la resta. Possiblement l’estat menys indicat on passar el ’4th of July’ o ‘Dia de la Indepenència dels EUA’, o no.

Wikipedia Facts: VERMONT

-Resultats 2008: Obama/Biden: 67,76% – McCain/Palin: 30,59%
-El 45è estat en superfície: 24.923 Km2 (0,78 “Catalunyes”)
-El 49è estat en població: 625.741 habitants a 2010 (0,08 “Catalunyes”)
-El 30è estat en densitat de població: 25,90 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Dead Poets Society – Super Troopers
-Tòpic: L’estat de la muntanya verda

Passant per algunes de les àrees d’esquí (ara de vacances) vaig arribar el 3 de juliol a la població de Monpelier, capital de Vermont, a punt per a celebrar amb un dia d’antelació l”Independence Day‘. Sembla ser que per tal d’assegurar-se un bon dia de festa a l’endemà, a la capital d’estat més petita dels EUA ho celebren el dia anterior al que realment toca. En tot cas no va faltar de res: Cursa popular, desfilada de carrosses i comparses de tota mena, jocs infantils, casetes de menjar… i focs artificials en fer-se fosc! Això sí, es va trobar a faltar una mica de gràcia i coordinació per tal de crear un espectacle pirotècnic més enllà de simplement llançar coets un rere l’altre. Què hi farem. A l’endemà al matí la ciutat dormia plàcidament, i no va ser fins passat el migdia que alguns s’acostaven al cinema per fer un tast de les pel·lícules d’estiu. Més tard arribaria el moment per a un altre dels tòpics del dia de la independència. A molts jardins, les famílies es reunien amb amics i veïns al voltant de barbacoes carregades de ‘hot-dogs’, hamburgueses i pollastre. La millor manera d’acabar el dia de no ser pel sempre canviant temps de New England, que ens va forçar a buscar refugi per seguir petant la xerrada.

Barbacoa carregada de carn a Montpelier, Vermont

Possiblement la marca comercial més coneguda de Vermont, és la de la companyia de gelats ‘Ben & Jerry’s’. Prop de Burlington, la ciutat més poblada de l’estat i on van començar a fer i vendre els gelats, hi ha la fàbrica on milers de persones s’acosten cada any a fer-hi una visita. No és que tingui especial intenció de fer publicitat de la marca, però és que exemplifica molt bé l’esperit general de l’estat: Utilitzen llet natural de vaques locals (Vermont és un dels estats amb més vaques de llet per habitant) que no han estat sotmeses a tractaments hormonals ni de cap mena, paguen be als treballadors i els donen generoses vacances, inverteixen en la comunitat… i fan un gelat que et deixa amb ganes de repetir. De fet a Burlington vaig tenir l’ocasió d’aprendre de ben aprop el funcionament de l’agricultura sostinguda per la comunitat. Una pràctica sostenible i saludable força estesa arreu -també al nostre país-, però amb especial incidència a New England i els estats amb més sensibilitat ecològica. Com és natural però, i de la mateixa manera com passa amb el gelat, el millor va ser poder fer-ne un tast després al cuinar i menjar les verdures recent collides.

Hort suportat per la comunitat a Burlington, Vermont

Pel que fa a la campanya electoral americana, segueixen els estira i arronses entre demòcrates i republicans, mentre la diferència entre els donatius captats per uns i altres segueix augmentant (sempre a favor de la campanya de Romney). Aquesta setmana també s’han conegut noves dades sobre l’atur als EUA que, si bé han sumat nous llocs de treball, són molt menys dels que possiblement Obama necessitaria per a mostrar-los amb cert orgull així que els republicans ja han començat a treure’n profit. Potser per això el president ha iniciat una petita gira en bus per estats dels considerats claus per a guanyar el mes de novembre, en un intent de contrarestar el que es preveu que sigui una enorme campanya mediàtica dels republicans en aquests estats. Ah! I sembla que es comencen a entreveure alguns noms per a la candidatura a la vice-presidència republicana. Sense que hi hagi res de confirmat, alguns rumors parlen de Rob Portman (Senador per a l’estat d’Ohio) com el millor situat en aquests moments. Veurem doncs què passa. Jo mentrestant intentaré gaudir de l’estat de Maine, situat al extrem més oriental dels EUA i per tant punt de partida del que serà l’últim ‘coast to coast’ del meu viatge.

Washington, District of Columbia. El quasi estat que allotja la capital

(text publicat el 01/06/2012 a www.lavanguardia.com)

La Casa Blanca a Washington D.C.

Baltimore, Maryland .- La relativament curta història dels Estats Units d’Amèrica fa possible situacions com la del Districte de Columbia, difícilment imaginables en altres contextos. Al 1790 tal i com preveia la Constitució, el Congrés dels EUA va aprovar la creació d’un districte federal que allotgés la futura capital de la nació, reservant en un inici terres de l’estat de Virginia i del de Maryland. En aquestes terres s’hi crearia una nova ciutat (Washington D.C.) per tal de donar cabuda, principalment, a la Casa Blanca (residència i lloc de treball del President), el Congrés (cambra amb representants de cada estat en funció de la població) i el Senat (cambra amb dos representants per a cada estat sigui quina sigui la seva població). La nova ciutat també acolliria a molts dels funcionaris i treballadors que li donen servei, fet que la faria créixer fins absorbir antigues poblacions de la zona (com l’actual barri de Georgetown). Per tal de mantenir la independència i neutralitat de les decisions que s’hi prenen, els ciutadans de Washington no tenen representació a cap cambra (amb l’excepció d’un delegat sense dret a vot al Congrés). Tant és així que en un inici la gent de la capital tampoc podia votar en les eleccions presidencials, fet que no es va resoldre fins al 1961 mitjançant una esmena a la Constitució.

Wikipedia Facts: District of Columbia

-Resultats 2008: Obama/Biden: 92,46% – McCain/Palin: 6,53%
-Superfície del districte: 177 Km2 ( 0,01 “Catalunyes”)
-Població del districte: 617,996 habitants estimats a 2011 ( 0,08 “Catalunyes”)
-Densitat de població del districte: 3,886 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: All the President’s Men – The Exorcist
-Tòpic: Pagar impostos sense tenir representació

El Capitoli de Washington D.C. al capvespre.

Per visitar Washington D.C. cal preparar-se a consciència. Per començar les distàncies acostumen a ser sempre més grans de les que un s’imagina observant el mapa (i el transport públic, tot i que existent, no sempre ajuda). La zona del “Mall” és on es concentren els principals atractius turístics de la ciutat, en un espai d’unes dues milles de llargada (més de 3Km) delimitat pel Capitoli al est, el monument a Abraham Lincoln a l’oest i la Casa Blanca al nord. Però a les llargues distàncies s’hi ha de sumar també la climatologia, que pot ser força extrema tant per baixes temperatures a l’hivern com per la calor i xafogor de l’estiu. Des del meu punt de vista, dins el Mall, són especialment recomanables les visites al “National Archive”(on conserven els documents originals de la Constitució, la Carta dels Drets, i la Declaració d’Independència), el museu Smithsonian d’història americana, i els memorials als presidents Lincoln i Franklin D. Roosevelt. Però evidentment, no només. L’avantatge però, és que la gran majoria de museus, edificis i memorials son de visita gratuïta. Això sí, per a la Casa Blanca, segurament us haureu d’anar fent a la idea de veure-la només des de fora, doncs tot i que les visites teòricament són possibles (segons la informació disponible a la seva web) l’ambaixada espanyola a Washington ja fa temps que va deixar de tramitar-ne les sol·licituds.

Milers de tombes al cementiri d'Arlington (a Virginia).

El meu pas per la capital, que va començar amb l’agradable trobada amb en Marc Bassets i Gustau Alegret, també va incloure una breu visita al Pentàgon, un “tour” per l’edifici del Capitolii una visita guiada pels estudis de la ‘National Public Radio’. Però coincidint com vaig coincidir amb el cap de setmana del ‘Memorial Day’, en que es recorden tots els militars caiguts en combat en les diferents guerres dels EUA, no podia faltar una visita al impressionant cementiri d’Arlington. Allí milers de tombes donen una idea de la importància i la magnitud que té la maquinaria militar en aquest país. Durant aquests dies la ciutat es transforma acollint concerts,desfilades, i cerimònies que recorden les víctimes de les guerres i serveixen per donar suport als seus familiars i amics. Tot plegat en un to entre festiu i cerimoniós, en uns dies en que sembla que es consolida la idea de que la campanya ha canviat lleugerament d’escenari. Les enquestes segueixen indicant un empat tècnic entre els dos candidats (guanyant les recents primàries de Texas, Romney ja s’ha assegurat definitivament la nominació pel partit republicà), després d’estar donant un lleuger avantatge a Obama durant tot el procés de primàries republicanes. En tot cas, i des del meu punt de vista de cinèfil, aquest pot ser el senyal d’alerta que l’equip de campanya demòcrata necessitava per activar de nou les seves bases (en alguns casos força desmotivades per totes les promeses que el president no ha pogut complir en el seu primer mandat). Veurem doncs, com es gestiona la nova situació per part dels dos grans partits.

Participació i rigor al 10A de Barcelona

(text publicat el 13/04/2011 a www.kolhosp.com)

Barcelona Decideix

Poques cites barcelonines tenen la capacitat de mobilitzar tanta gent com ho va fer diumenge passat la consulta popular per la independència organitzada per “Barcelona Decideix”. Prenent el relleu a la iniciativa engegada al Juny de 2009 a Arenys de Munt, el procés arribava a la capital catalana amb importants reserves sobre la resposta ciutadana després de l’experiència viscuda en més de 500 municipis del territori.

Però ja a primera hora es podia veure que que el dia pintava bé. Des de les nou del matí unes 480 urnes en 347 col·legis electorals s’establien per diferents espais de la ciutat, superant en alguns districtes el nombre de punts disponibles a les passades eleccions al parlament. Amb senzillesa però amb rigorositat. Tan sols una taula sota una carpa, alguns cartells, un ordinador portàtil (proporcionat pels mateixos voluntaris), i una urna que a més d’un li semblava que costaria d’omplir tot i que el cens superava el milió de possibles votants.

Barcelona Decideix

A mig matí el temps acompanyava i amb els primers canvis de portàtils (no a tot arreu es disposava d’endoll i les bateries tenen un limit), també arribaven les primers cues als punts més cèntrics i concorreguts de la ciutat. Tant, que fins i tot a llocs com el Palau Robert (Pg de Gràcia amb Diagonal) es va decidir afegir una segona urna veient el ritme de la primera: “Va, que arribarem als 600 votants!”. I hi van arribar. Concretament a les 19:45h un jove amb bicicleta i barret blanc dipositava el vot número 600 enmig dels aplaudiments dels voluntaris responsables de les meses.

L’alegria era justificada, doncs més enllà del sentit del vot i el resultat final, l’autèntic objectiu era assolir un bon nivell de participació donat el sentit purament democràtic de la consulta. Fins i tot es va comptar amb la presència d’una quarantena d’observadors internacionals convidats, que van vetllar en tot moment per la imparcialitat i el bon funcionament de les votacions.

Barcelona Decideix

Així un cop tancades les meses a les vuit del vespre, el llarg procés de recompte va seguir el mateix rigor que havia tingut la jornada i amb poques sorpreses quan les piles de vots del “Sí” superaven de molt les del “No”. De fet no va ser fins prop de les onze del vespre que a la seu de l’UGT, al capdavall de Les Rambles, compareixien amb tan sols el 50% escrutat els principals responsables i organitzadors de la consulta per donar les bones xifres de participació.

Barcelona Decideix

I en saber-se els resultats, crits a favor de la independència generalitzats i una curiosa interpretació que Alfred Bosch (cara pública de Barcelona Decideix) feia de l’abstenció entenent-la com una delegació del vot als qui sí havien anat a votar. Per descomptat cadascú és lliure de fer i dir el que cregui, però em van semblar unes manifestacions poc apropiades tenint en compte els esforços que s’havien fet per mantenir en tot moment la inparcialitat de la consulta. Potser les úniques notes negatives per part d’una organització que ha estat capaç de superar totes les pors i dur a terme quelcom que semblava del tot impossible de fer realitat fa només uns mesos enrere. A tots ells, als voluntaris i als qui van anar a votar, gràcies i moltes felicitats.

Resultats de la consulta sobre la independència del 10 d’Abril de 2011 a Barcelona:
Electors: 1.143.000  – Participació: 21,37 % – Vots vàlids: 257.645

Dels quals: A favor: 89,7% – En contra: 8,8% – Blanc: 1,5 %


Més dades: http://ca.wikipedia.org/Consultes - Més fotos: http://flickr.com/imonfort