Punxat en un pal, arrebossat, i fregit

(text publicat el 29/08/2012 a www.kolhosp.com)

State Fair

Si mai vols veure un nord-americà desencaixar la mandíbula, simplement demana-li que intenti definir amb una sola frase què és per a ell la ‘fira estatal’ de la zona on viu. Segurament no podrà, és quasi impossible. Amb la poc lloable intenció de poder lliurar-me de l’esforç d’haver de resumir per a mi mateix el concepte, he descobert una divertida manera de fer-los cavil·lar de valent. La resposta més habitual acaba sent una llista dels elements que un pot trobar a les ‘State Fair’, i la millor de totes les que m’han donat -no sense abans passar pel tràmit de ‘la llista’- ho defineix com ‘el lloc on els (nord-)americans és reuneixen’. Prou bona, però massa genèrica. El problema és que les fires estatals, actualment, no són mai una sola cosa. Probablement en un inici eren simplement un lloc de trobada de grangers i pastors, on cadascú mostrava els seus millors productes en una senzilla competició que atorgava prestigi (i una petita suma de diners) als guanyadors. Ja se sap… el porc més gran, la fruita més gustosa, el cavall més elegant, o la carabassa digne de ser convertida en la ‘carrossa de la ventafocs’. A partir d’aquí però, les fires han anat incorporant amb el pas dels anys més i més activitats, fins a convertir-se en autèntics monstres capaços d’acollir més de 230.000 persones en un sol dia (rècord establert al 2012 a la fira estatal de Minnesota, un estat amb menys població que Catalunya).

Així doncs, què hi ha a la fira? Doncs molts animals de granja, exposicions d’art, mostres de talent, concerts, atraccions de fira, mostres de productes locals, estands promocionals, activitats per a nens i nenes, mostres de fruites i verdures, competicions gastronòmiques, escultures de mantega, shows de tota mena, competicions gimnàstiques, rodeos, ‘destruction derbys’, actes polítics, mostres gratuïtes de nous productes, exposicions d’associacions locals… i molt menjar poc saludable punxat en un pal. Com per exemple les barres de xocolata i caramel arrebossades i fregides. O directament una barra de mantega arrebossada i fregida. O bacon sucat en xocolata. O un cubell de patates fregides. O un cubell de galetes de xocolata. O una bola de gelat flotant en Coca-Cola. O gelat de bacon. O els increïblement pràctics ‘walking tacos’: una bossa de ‘Doritos’ esmicolats amb tots els ingredients que acostuma a tenir un taco, i una convenient cullera de plàstic per menjar-ho mentre un es baralla per avançar entre la multitud.

State Fair

Però per entendre aquesta bogeria cal, sobretot, entendre les particularitats de les zones on es celebren. Les fires estatals més grans sovint tenen lloc a les zones rurals amb grans extensions dedicades a la agricultura i la ramaderia, tot i que per qüestions de logística els terrenys de la fira sempre es troben a les grans ciutats. Però això implica per a molts haver de recórrer grans distàncies en cotxe i, possiblement, perdre algun dia de feina. Aquí als EUA, de mitjana, els treballadors tenen només una o dues setmanes de vacances pagades, xifra que és encara més reduïda per a grangers i ramaders (tal i com passa arreu del planeta). Així que el que per a nosaltres possiblement serien una dotzena o més d’esdeveniments repartits durant tot l’any, ells necessiten concentrar-ho tot en els deu dies que acostuma a durar una d’aquestes fires. Sens dubte, cal aprofitat per a tastar tot el que es pugui.

I com no podia ser d’altre manera la falta de fre i moderació significa diners, molts diners. Buscant l’oficina de premsa a l’edifici de l’organització de la fira d’Iowa, vaig poder veure la sala on processaven, contaven, i classificaven feixos de bitllets. N’hi havia a carretades. No vaig tenir ocasió de preguntar res, no tinc ni idea d’on venien aquells bitllets ni la quantitat total. Tampoc en conec el destinatari ni el temps necessari per a recaptar aquelles quantitats. El fet és que per entrar a la fira has de pagar, per tenir un estand has de pagar, per posar una atracció de fira has de pagar, i fins i tot per a participar a alguns concursos també has de pagar. Així que suposo que per a uns quants la pregunta inicial no és tant complicada de contestar: les ‘state fairs’ són rectangulars, de color verd i tenen la cara d’algun president dels EUA estampada.

Ponts, granges, blat de moro i… art?

(text publicat el 23/04/2012 a www.lavanguardia.com)

Un dels sis ponts coberts al Madison County

Chicago, Illinois .- Lliçó apresa: no sempre refiar-se dels tòpics. A principis de gener Iowa va donar el tret de sortida de la campanya de primàries republicanes amb la celebració dels caucus, fet que li va proporcionar una gran presència i notorietat als mitjans de comunicació durant moltes setmanes. Fins i tot jo li vaig dedicar un “post” intentant explicar què caram és un caucus. Però si hem de fer cas als nombrosos reportatges especials i cobertures dels diferents canals de televisió que es van fer per a l’ocasió, l’estat no és res més que un munt de camps de blat l’un darrere l’altre. I potser gairebé ho és però, com acostuma a passar en aquest viatge, no només.

Wikipedia Facts: IOWA

-Resultats 2008: Obama/Biden: 53,93% – McCain/Palin: 44,39%
-El 26è estat en superfície: 145.743 Km2 (4,54 “Catalunyes”)
-El 30è estat en població: 3.046.355 habitants a 2010 (0,41 “Catalunyes”)
-El 35è estat en densitat de població: 20,7 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Children of the Corn – The Bridges of Madison County
-Tòpic: L’estat dels ciclons – L’estat del blat

L’entrada a l’estat no va poder ser més “de pel·lícula”. El petit i tranquil poble de Winterset (ben a prop de Des Moines) podria ser un d’entre molts si no fos perquè és la capital del comptat que en el seu dia va decidir cobrir els ponts, i perquè al 1907 hi va néixer ni més ni menys que el mateix John Wayne. Segons expliquen, per tal de protegir de la intempèrie les cares peces de fusta que formen el terra del pont, es va decidir cobrir un total de 19 ponts (dels quals ara només en queden sis). No són ni de bon tros els únics ponts d’aquestes característiques als EUA -també l’estat de Pennsylvania té més de 200 ponts coberts-, però sí que són els que van inspirar la història que va portar a Clint Eastwood a immortalitzar-los en la famosa pel·lícula The Bridges of Madison County. I si a tot això hi sumem la possibilitat de visitar la casa on va néixer el mític actor de “westerns”, entendreu que la visita era obligada.

Obra de Jaume Plensa al jardí d'esculptures a Des Moines

La sorpresa però va arribar a la ciutat de Des Moines (llegir amb accent francès). Jo m’esperava una capital modesta a l’estil d’altres estats de característiques similars però resulta que, a banda de tenir blat de moro, Iowa també és un important referent pel que fa a companyies d’assegurances sent-ne Des Moines el principal centre d’operacions. Carrers amples, edificis alts i col·leccions d’art a l’abast de tothom. Potser fruit dels diners que aporten les companyies d’assegurances, Des Moines compta amb un interessant centre d’art amb obres de gran prestigi amb noms tan coneguts per nosaltres com Picasso o Miró. Però el museu (d’entrada gratuïta) no és l’única opció per als amants de l’art. Al centre de la ciutat s’hi pot trobar també un agradable parc destinat a escultures on passejar entre 24 obres valorades en més de 40 milions de dòlars.

Mentrestant sembla que l’encara candidat Mitt Romney hagi passat a ser per a gairebé tothom, el nominat i guanyador definitiu del procés de primàries. Però la continuïtat en la cursa dels altres candidats i el fet que matemàticament encara no se’l pot declarar vencedor, impedeixen hores d’ara que l’equip de campanya de Mitt uneixi forces amb l’equip general del partit republicà. Aquest fet podria estar donant un cert avantatge a la campanya d’Obama, ja que li permet centrar-se en un contrincant definit sense una campanya encara del tot ben organitzada. Per això molts esperen una victòria contundent de Romney en les cinc primàries programades per aquest dimarts, per tal de forçar a la resta de candidats a suspendre les seves campanyes.

Com no podia ser d’una altre manera, el últims dies de ruta per les terres d’Iowa els vaig destinar a explorar la seva part més rural. Potser massa rural i tot. A només mitja hora cap al sud d’Iowa City -antiga capital de l’estat i ara centre universitari- hi ha una zona amb gran presència de granges habitades per famílies “amish”, conegudes per seguir vivint gairebé com en el segle XVII. Cases en les que no hi ha signes evidents d’electricitat, carruatges tirats per cavalls, i vestimentes clàssiques en entorns que es valen la foto. Finalment, em trobava rodejat pels famosos camps de blat o, més ben dit, del que en queda d’ells ja que ara mateix no són més que camps segats a punt de ser llaurats de nou. Com en d’altres ocasions, uns dies tranquils per agafar forces abans del proper repte: l’estat d’Illinois començant directament per la gran ciutat de Chicago.

El Rei, musica country i alguns processos difícils d’explicar

(text publicat el 09/01/2012 a www.lavanguardia.com)

"Street car" a Memphis

Asheville, North Carolina .- Encara que geogràficament Tennessee es troba al mig del país, això de viatjar pels estats considerats del sud està sent tota una experiència. Passar el cap d’any a Memphis va ser la benvinguda ideal a l’estat que va fer gran la música country i, posteriorment, a Elvis Presley. Segurament les dates hi han ajudat, però la sensació de festa continuada ha estat present en les diferents ciutats que he visitat. Tant al “Beale Street” de Memphis com al “Broadway” de Nashville, cada nit es poden trobar múltiples actuacions en viu que intenten reviure un passat musical que probablement ja no tornarà a ser el què un dia va ser.

Wikipedia Facts: TENNESSEE

-Resultats 2008: Obama/Biden: 41,83% – McCain/Palin: 56,90%
-El 36è estat en superfície: 109.247 Km2 (3,4 “Catalunyes”)
-El 17è estat en població: 6.346.105 habitants a 2010 (0,85 “Catalunyes”)
-El 19è estat en densitat de població: 53,29 hab/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: 21 Grams / The Green Mille (filmades a)
-Tòpic: L’estat de la música Country

La primera parada, especialment venint de Tupelo (Mississippi), havia de ser Memphis. Un jove Elvis hi va aterrar amb la seva família al 1948 i és aquí on va començar la seva carrera musical que el va portar a ser “el Rei”. Per als més fans hi ha un munt de possibilitats per recordar-lo. Des de fer un tour per Graceland (la seva mansió), al museu del “Rock and Soul” o la visita aSun Studio (on va ser “descobert i va gravar els seus discs). El problema és que tot i que m’encanta Elvis, sempre m’acaba resultant un pèl embafador després d’unes quantes cançons. Calia doncs continuar la ruta cap a la capital de la música a partir de la qual Elvis va crear els seu particular estil, i la que més sovint m’acompanya a la carretera. I es que va ser a Nashville, -concretament al 1925 al Grand Ole Opry– on es va iniciar la transformació de la música Country cap el que és avui en dia. El que en aquells temps no eren més que cançons populars cantades als bars i places dels pobles va acabar sent, gràcies a les estacions de ràdio establertes a Nashville, un fenomen de masses al país i arreu del món.

"Country Music Hall of Fame" a Nashville

I mentrestant, la tan anticipada cursa cap al nomenament del partit republicà per fi ha començat. El caucus d’Iowa ja ha quedat enrere amb un resultat que atorgarà 13 delegats per Romney i 12 per Santorum, dels 2.380 que hi ha en joc de cara a la convenció republicana d’Agost. Però això no para i aquesta setmana és el torn de New Hampshire, un estat al nord-est del país on s’esperen resultats força diferents als d’Iowa. Si bé fins ara les qüestions religioses i purament conservadores han tingut un paper determinant, a New Hampshire caldrà buscar altres recursos degut al caràcter més moderat de la població. S’esperen doncs bons resultats per a Mitt Romney i potser també per a Jon Huntsman, que va saltar-se el primer caucus per tal de centrar-se en aquest estat. El dubte és què passarà Rick Santorum, que va sorprendre amb molt bons resultats però que no ha comptat amb suficient suport ni temps per “treballar-se” el terreny tal i com va fer a Iowa. Ah! I cal tenir molt present també que el sistema canvia doncs a New Hampshire no es celebren caucus sinó primàries semi-obertes, en les que poden participar tant els que han declarat ser votants republicans com els que s’han registrat com a independents.

Dubtes? A veure si aconsegueixo esvair-ne alguns. Els caucus consisteixen en reunions veïnals on s’escolten les propostes de les diferents candidatures (mitjançant representants dels candidats)  i cadascú vota després la opció que més li ha agradat. A les primàries, en canvi, simplement es vota el candidat escollit sense haver d’escoltar postures ni reunir-se amb els veïns. Però això no és tot, doncs a les primàries no sempre pot votar la mateixa gent a cada estat on es celebren. Per a votar als EUA cal estar prèviament registrat com a votant i, en el tràmit, es pregunta al ciutadà si vol constar com a votant republicà, demòcrata o independent. Mitjançant això, els partits de cada estat defineixen qui pot participar en el procés d’elecció del candidat segons la seva “afiliació”.

Per mi la setmana ha estat llarga i atapeïda, i la ruta sempre m’obliga a continuar sense massa temps a descansar. Però per sort he pogut passar el cap de setmana sense presses camuflat entre estudiants de la universitat de Tennessee a Knoxville, la ciutat on va créixer Quentin Tarantino. Bon ambient, xerrar de tot i de res, cerveses (sempre!) i escoltar música country al porxo de la casa. El millor que podia fer per agafar forces abans de canviar d’estat, tot creuant les “Smoky Mountains” fins a North Carolina.

Caucus? Quin caucus?

(text publicat el 04/01/2012 a www.lavanguardia.com)

 

Dickson, Tennessee .- Són més de la una de la matinada i encara no hi ha un resultat del tot clar del caucus celebrat ahir a Iowa. L’inici de les primàries m’ha enxampat a Tennessee i, ja que no ho he pogut viure “in situ”, m’he procurat una senzilla i tranquil·la habitació de motel per observar i aprendre del procés. Tot el que se sap a hores d’ara és que hi ha un empat tècnic amb només vuit vots de diferència a favor de Mitt Romney -declarat vencedor- respecte Rick Santorum. Els segueix Ron Paul en tercera posició i la resta ja queda a força distància. Si en voleu saber més, sempre podeu donar un cop d’ull a la crònica a La Vanguardia firmada per Marc Bassets.

Però ara potser us esteu preguntant què caram és això del caucus i les primàries. Jo no us en podré donar una resposta concreta i precisa, ja que són les primeres eleccions nord-americanes que visc amb certa intensitat i em falta experiència per entendre exactament com funciona aquest sistema tant complicat. Però en tot cas sí que cal tenir clar que és el procediment mitjançant el qual els diferents candidats que volen optar a la presidència del país competeixen per ser el nominat per cadascun dels partits polítics. És un procés que està molt ben reglamentat i que es segueix amb molta intensitat per part dels mitjans de comunicació. Com que Obama (del partit demòcrata) ja ha anunciat que es presenta a la reelecció només el partit republicà necessita triar el seu líder, ja que tot i que hi ha més partits a l’hora de la veritat només acaben comptant aquests dos.

Així, cadascun dels estats lliures associats, el Districte de Columbia, i els 50 estats que formen els Estats Units d’Amèrica, hauran de passar per aquest procés (alguns l’anomenen primàries i altres caucus). El calendari sempre és una part essencial de tot plegat, ja que cada estat acabarà aportant un determinat nombre de “delegats” als diferents candidats (compten com a vots) que progressivament s’aniran sumant en un recompte únic que determinarà el guanyador. Però la data més important acostuma a ser l’anomenat superdimarts, en què es celebren 13 primàries i caucus en un sol dia. D’aquesta manera, a mesura que és va avançant es va veient quines són les preferències dels votants i no es gens estrany que els candidats abandonin la carrera quan es veuen sense possibilitats de sortir-ne victoriosos.

És important entendre que aquesta és una carrera de fons, que costa molts diners i que els candidats porten preparant-la des de fa molt de temps. Per posar un exemple, Santorum ha obtingut uns excel·lents resultats a Iowa en bona part gràcies a haver-se recorregut cadascun dels 99 “countys” -o províncies- que el formen. En canvi, no ha pogut dedicar tants esforços a New Hampshire, el següent estat a celebrar primàries, en què els resultats no tenen perquè ser els mateixos. A més, cal tenir en compte que a causa dels bons resultats a Iowa ara ell està al punt de mira de tots els mitjans de comunicació, cosa que en molts altres casos ha estat més un problema que no pas una ajuda. Com veieu, això no ha fet més que començar. Quedeu avisats!

Arkansas: Natura, supermercats i… Bill Clinton!

(text publicat el 12/12/2011 a www.lavanguardia.com)

Dallas, Texas .- “I què fa algú de Barcelona per Arkansas?” Crec que m’han fet aquesta pregunta cadascun dels dies que he passat a l’estat que va veure créixer Bill Clinton. De fet si us demano  per un tret característic que distingeixi aquest estat, segurament us costarà trobar una resposta. Considerat un estat del sud, aquí la vida tampoc és atrafegada i la pesca i la caça segueixen sent activitats d’oci molt generalitzades gràcies als enormes espais naturals. Fins i tot sovint he tingut la sensació que la gent es sorprèn al veure un turista europeu per les seves carreteres. Però es que els referents més populars del estat són un ex-president demòcrata (en un estat clarament republicà), i l’origen de la cadena de supermercats més important del país. D’entrada pot semblar un lloc poc interessant, però també té els seus avantatges: per menys de cent mil dòlars us podeu comprar a la mateixa capital del estat casa i terreny per a tota la família (i els cotxes).

Wikipedia Facts: ARKANSAS

-Resultats 2008: Obama/Biden: 38,86% – McCain/Palin: 58,72%
-El 29è estat en superfície: 137.733 Km2 (4,29 “Catalunyes”)
-El 32è estat en població: 2.915.918 habitants a 2010 (0,39 “Catalunyes”)
-El 34è estat en densitat de població: 18,34 hab. per Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: True Grit
-Tòpic: L’estat de les oportunitats – L’estat natural

Pocs establiments tenen tant poder com Walmart. Des de la capacitat de fer embogir a mig país amb les rebaixes fins als blogs i cançons que els seus “fans” li dediquen, passant per ser la principal font privada de llocs treball en el món. I tot a partir d’una primera botiga oberta al 1962 a Rogers, sota la senzilla idea -que segueix funcionant avui- de que com més grans es fessin millors preus podrien aconseguir dels seus proveïdors. El lema “Walmart: Estalvia diners, viu millor” no podria sonar millor, però no per això deixa de tenir una cara força menys amable. Sovint la cadena es veu involucrada en polèmiques especialment relacionades amb els llocs de treball que generen (i destrueixen). Sous baixos, condicions estranyes que impedeixen gaudir plenament dels drets laborals als treballadors, i un efecte extremadament negatiu en el comerç local de la població on s’instal·len en son les principals. Un model que no ha funcionat a Europa (tot i que ho van provar), entre d’altres coses, per les nombroses regulacions de les que aconsegueixen escapar-se als EUA.

Línia de caixes al Walmart nº001 a Rogers

De fet, especialment des del punt de vista dels membres del partit republicà, poques coses millors per a un negoci que la falta de regulació. Els diferents candidats a la presidència intenten aquests dies destacar d’entre la resta amb propostes que persegueixen fer el govern tant petit com els sigui possible. Busquen ser vistos com”l’autèntic conservador”. Menys normes, més llibertat i oportunitats. Menys taxes, més diners a les butxaques privades. Però ara mateix la campanya sembla centrar-se en només dos candidats, Newt Greenwich i Mitt Romney, així que és moment de llançar acusacions creuades a les línies de flotació del principal adversari. Al primer li agrada recordar a la gent que el segon va implementar un sistema de seguretat social semblant al d’Obama a l’estat on va exercir de governador (és a dir, més regulacions). En canvi al segon li agrada recordar que, a diferència del primer, ell és un home de negocis que sap amb precisió què necessiten les empreses per crear més llocs de treball (sí, ho heu encertat, menys regulacions). Les primàries d’Iowa s’acosten i els debats i compareixences es multipliquen. Com segueixin per aquest camí, poc els quedarà per governar si arriben a ser president i han de complir les seves promeses.