Minnesota, sense necessitat de passar fred

(text publicat el 30/08/2012 a www.lavanguardia.com)

'Skyline' de Minneapolis, principal ciutat de Minnesota

Custer, South Dakota .- Visitar l’estat de Minnesota en ple més d’agost té els seus avantatges, però també alguns inconvenients. Per una banda, per exemple, ara a l’estiu les carreteres són transitables i les tempestes de neu i gel no són un problema a tenir en compte, quelcom que s’agraeix. Però al mateix temps un es perd els paisatges glaçats característics de la zona. Xerrant amb la gent que hi viu tot l’any un pot veure que el fred forma part de la seva vida quotidiana, de la mateixa manera com la pluja forma part de la vida dels londinencs. Amb temperatures que arriben amb força facilitat als 20ºC negatius al centre de ciutats com Minneapolis (el rècord per Minnesota és de 51ºC negatius), no és d’estranyar que parlin amb orgull de les peripècies que passen a l’hivern per arribar a la feina, de com el baf se’ls gela als bigotis, o de com s’estalvien 20 minuts de cotxe al creuar pel mig un llag gelat enlloc de rodejar-lo seguint la carretera.

Wikipedia Facts: MINNESOTA

-Resultats 2008: Obama/Biden: 54,06% – McCain/Palin: 43,82%
-El 12è estat en superfície: 225.181 Km2 (7,01 “Catalunyes”)
-El 21è estat en població: 5.303.925 habitants a 2010 (0,71 “Catalunyes”)
-El 31è estat en densitat de població: 25,21 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Fargo – Juno – Contagion
-Tòpic: La terra dels 10.000 llacs

Més de la meitat de la població de l’estat viu a l’àrea metropolitana al voltant de les conegudes com les ‘ciutats bessones’, Minneapolis i Saint Paul, que des de la seva fundació han rivalitzat l’una amb l’altra. En general Minneapolis és la més gran de les dues, i la més activa cultural i econòmicament. Saint Paul té un caràcter més residencial i tranquil, tot i ser la capital de l’estat. Però a la pràctica, des del punt de vista del visitant, ben bé podrien ser grans barris d’una sola ciutat. El fred de l’hivern de Minnesota fa que la ciutat s’hi hagi d’adaptar, cosa que és ben visible al ‘downtown’ on els principals edificis estan connectats per passadissos elevats i coberts que eviten haver de sortir al carrer. Tampoc és d’estranyar doncs que ben a prop hi hagi un dels centres comercials més grans del país, totalment cobert, i amb un petit parc d’atraccions integrat. Tot plegat proporciona un espai d’oci i consum quan el fred no permet gaudir del exteriors. El dur clima però, no impedeix que Minneapolis sigui actualment considerada la millor ciutat dels EUA per circular en bicicleta, per davant fins i tot de ciutats amb molt millor clima. La bicicleta és el sistema de transport escollit per molts dels seus habitants, i per tot arreu hi ha carrils per a ciclistes (fins i tot disposen d’un sistema de lloguer de bicis semblant al ‘Bicing’ de Barcelona).

Passadissos coberts connectant els principals edificis del centre de Minneapolis, a Minnesota

I de les ‘Twin Cities’, als ‘Twin Ports’. Seguint la ruta en direcció nord s’arriba fins a Duluth, a la costa del llac ‘Superior’, compartint el seu port amb la població de Superior de l’estat de Wisconsin. Tot i que el trànsit de vaixells s’ha d’interrompre a l’hivern a causa del gel, el port mou grans quantitats de carbó i mineral de ferro provinent de les mines situades a la part més nòrdica de l’estat. Als mesos d’estiu també és un important centre turístic, servint de punt de partida per a diferents destinacions al voltant del llac. En el meu cas però, no vaig seguir la costa sinó que em vaig dirigir terra endins conduint durant més de tres hores, fins arribar al mateix naixement del Mississippi. La visita va ser força especial, no només perquè es tracta del sistema fluvial més important d’Amèrica del Nord, sinó perquè el riu ha estat una constant en el meu viatge. En els seus més de 4.000 quilòmetres de recorregut passa o serveix de frontera per a 10 estats americans, començant a Minnesota i desembocant al Golf de Mèxic ben a prop de New Orleans (a Louisiana). Les seves aigües provenen, en el punt d’origen, del llac Itasca, on unes quantes pedres marquen l’inici del riu. A partir d’aquí no deixarà de créixer gràcies als nombrosos afluents, sent navegable en la major part del seu recorregut. Però en els seus primers metres els nens i nenes s’hi banyen passant d’una banda a l’altre, permeten-se el luxe de poder explicar que aquest estiu han creuat a peu el mateix Mississippi. La visita doncs, va ser el meu humil comiat doncs ja no me’l tornaré a trobar en el que em queda de ruta.

Inici del riu Mississippi al llac Itasca, a Minnesota

La resta dels dies a Minnesota van servir per passar per Brainerd, la població d’on és la mítica policia embarassada de la pel·lícula Fargo, i també per tornar a les ‘Twin Cities’ per passar un dia a la ‘Minnesota State Fair’. Aquests tipus de fira, amb molta tradició als estats del ‘mid-west’, és un conglomerat de diferents i nombrosos esdeveniments que es celebren tots junts durant uns deu dies. Des de les clàssiques competicions d’animals de granja, a atraccions de fira, passant per concerts i ‘menjar poc saludable punxat en un pal’. Una experiència absolutament recomanable, una immersió absoluta al caràcter dels estats rurals dels EUA. A partir d’aquí la meva ruta ja va ser amb el següent estat a visitar en ment, South Dakota. I és que encara que el ‘Pipestone National Monument’ està situat tècnicament a l’estat de Minnesota, es podria dir que està molt més vinculat a les terres de Dakota i més concretament a les de la tribu dels Sioux. Excavant sempre amb eines manuals les dures capes de roca, els natius americans aconsegueixen arribar fins a una fina capa de pedra coneguda com ‘pipestone’, a partir de la qual manufacturen les pipes cerimonials.

Natiu americà treballant la roca fins la 'pipestone', al 'Pipestone N.M.' de Minnesota

I mentrestant, ben lluny d’on em trobo, per fi es donava el tret de sortida de la convenció republicana a Tampa, que es va haver d’ajornar un dia a causa de les amenaces de la tempesta Isaac. Un dels primers punts de les jornades van ser les nominacions de Mitt Romney i Paul Ryan com a candidats a la pesidència i la vice-presidència de cara a les eleccions d’aquest novembre, fet que va donar pas als diferents discursos de les principals figures del partit. Les convencions, a banda de per nomenar els candidats, serveixen també per a exposar les principals idees i valors dels partits i per a impulsar la campanya electoral. De fet, és força normal veure algunes variacions en les enquestes d’intenció de vot arrel de tota l’atenció que mitjans nacionals i internacionals li acostumen a atorgar. Per a molts americans que no segueixen la política dia a dia, aquesta serà la primera oportunitat per a conèixer els candidats dels diferents partits. El problema però és que en aquesta ocasió les informacions de campanya han de competir en importància amb les relacionades amb la tempesta Isaac, que amenaça de crear destrosses al seu pas. Els republicans estan intentant aquests dies presentar el seu candidat com a un polític pròxim i capaç de connectar amb l’americà mig, així que haver de compartir el centre mediàtic no és per a ells la millor de les notícies. La convenció es tancarà avui mateix amb el discurs de Mitt Romney, acceptant la nominació, i de la que se n’esperen ben poques sorpreses. La setmana que ve serà el torn dels demòcrates a Charlotte, a North Carolina.

Gratacels, avions i altres formes ‘d’enlairar-se’ a l’estat d’Ohio

(text publicat el 03/08/2012 a www.lavanguardia.com)

La ciutat de Cincinnati, vista des de l'estat de Kentucky

Detroit, Michigan .- Si sou dels que seguiu les campanyes electorals dels EUA, el nom d’Ohio de ben segur us resultarà familiar. No falla, cada any és dels estats que més s’anomenen i on els candidats dipositen bona part dels seus esforços. Tant és així, que aquesta mateixa setmana el president Obama hi ha fet la seva novena vista de campanya en el que va d’any. El motiu? És un ‘swing state’. És a dir, un dels estats en que el vot no està clarament decantat per a cap dels dos partits majoritaris (i per tant de vital importància en el recompte final). La seva diversitat econòmica segur que n’és un factor decisiu, ja que si bé compta amb grans àrees destinades a l’agricultura, també són importants sectors com l’aeronàutic, l’industrial, el militar o el turístic. Diferents sectors econòmics que s’han deixat notar en el paisatge mentre en recorria les seves carreteres.

 Wikipedia Facts: OHIO

-Resultats 2008: Obama/Biden: 51,50% – McCain/Palin: 46,91%
-El 34è estat en superfície: 44.825 Km2 (1,40 “Catalunyes”)
-El 7è estat en població: 11.536.504 habitants a 2010 (1,54 “Catalunyes”)
-El 9è estat en densitat de població: 98,9 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: A Nightmare on Elm Street – Super 8 – Traffic
-Tòpic: El lloc de naixement de l’aviació

Després de creuar bona part de l’estat fent només una breu parada al ‘Serpent Mound’ d’Ohio (un monument en forma de serp amb més de mil anys d’antiguitat del qual no se’n saben massa detalls històrics), vaig arribar a Cincinnati. A la riba nord del riu Ohio m’hi esperava una ciutat de mida mitjana amb una població aproximada de 300.000 habitants, però amb un important ‘downtown’ ben carregat de gratacels i grans edificis. I és que fins a nou companyies d’entre les 500 més importants dels EUA tenen la seva seu a Cincinnati, superant en percentatge per habitants a grans centres econòmics com Boston, New York, Chicago o Los Angles. Tot i això però, no hi falten espais on deixar-se endur pels petits plaers de la vida tot tastant excel·lents ‘cheeseburgers’, en locals que es mereixen una foto o dues. O petites botigues independents on remenar entre piles de caixes de revistes i discos antics, o on trobar tot el necessari per a iniciar el teu propi hort urbà. O fins i tot on provar un gelat d’autor fet amb crispetes dolces! Sens dubte, una més que interessant -i atractiva- combinació d’indústria i activitat urbana.

El bombarder que va posar fi a la 'WWII' al museu de les Forces Aèries a Dayton, Ohio

Seguint la ruta cap al nord calia fer parada a Dayton, la població on els germans Wright van obrir la botiga de bicicletes que més tard els serviria com a base per a iniciar els experiments que els van portar a crear el primer avió de la història al 1903. Tot i que van anar fins a l’estat de North Carolina per a fer el primer test amb èxit, de seguida van tornar a Ohio per a perfeccionar els prototips fins a crear la seva pròpia companya d’avions. Al voltant del camp de proves, avui en dia s’hi troba una gran base de les forces aèries nord-americanes amb les que els germans van col·laborar per fer els primers avions de guerra. I justament formant part d’aquest complex, un no es pot deixar perdre l’oportunitat de visitar l’immens museu de l’exèrcit de l’aire i la seva col·lecció d’avions militars de totes les èpoques. Jo només hi vaig poder destinar unes tres hores, que van ser del tot insuficients per veure-ho tot. Així doncs em vaig haver de centrar en els inicis de l’aviació i la primera guerra mundial, fins arribar al bombarder B-29 que al 9 d’agost de 1945 posava fi a la segona guerra mundial llençant la bomba atòmica sobre Nagasaki. Tot un tour carregat d’història, amb els models originals que van participar en les diferents batalles.

La zona de la ciutat de Toledo, va ser la última parada del recorregut per Ohio. Aquí és on ara hauria de comentar que la zona és ben coneguda per la seva artesania del vidre, o que el museu d’art de Toledo conté una important col·lecció d’obres de tot el món que mereixen una vista. També podria parlar de la turística costa d’Ohio al llac Erie, i els milers de visitants que cada any venen a passar-hi uns dies de vacances. Però no ens enganyem. El què em va portar a aquesta zona no són ni les obres d’art ni les platges, sinó el que es considera ‘el millor parc d’atraccions del món’: el parc de ‘Cedar Point’. De fet, ha guanyat el premi al millor parc durant els últims 14 anys. Tot plegat, està situat en una petita península en la que ja no hi cap ni una sola muntanya russa més. Tant és així que per tal de fer espai a la propera ‘mega-coaster’ que s’estrenarà l’any que ve, n’han de desmuntar una de les més antigues. Llei de vida. I és que el parc viu gràcies a construir muntanyes russes capaces de trencar tots els rècords en el moment de ser estrenades, probablement el tipus de parc que tots els que hem jugat a simuladors com el ‘Roller Coaster Tycoon‘ sempre hem intentat dissenyar. Això si, si teniu intenció de visitar-lo, aneu ben carregats de paciència doncs les cues arriben fàcilment a les dues hores a les atraccions estrella i l’ombra no sempre està garantida.

Costa d'Ohio al llac Erie

I pel que fa a la cursa cap a la Casa Blanca, mentre Obama feia campanya a Ohio, Mitt Romney tornava del seu viatge internacional en que no tot li ha sortit tal i com estava previst. Si bé l’objectiu de captar nous fons per a la seva campanya sembla que s’ha assolit sense problemes, el de reforçar la seva imatge com a lider capaç de manejar relacions internacionals no tant. Durant la visita a Londres no va saber trobar el to per parlar dels Jocs Olímpics i va ofendre mig país suggerint que no estaven del tot preparats. A Israel no només va confondre la capital del país amb Jerusalem, sinó que va relacionar la cultura àrab amb les dificultats econòmiques per les que passa Palestina. I a Polònia, un membre del seu equip es va dirigir amb paraules poc apropiades a la premsa quan aquesta intentava fer preguntes des de la distància al futur candidat. Si a tot això hi afegim que les últimes enquestes estan donant bons marges per a Obama a estats claus com Pennsylvania, Florida i Ohio; entendrem que definitivament aquesta no ha estat, ni de bon tros, la millor setmana per a la campanya dels republicans.

Dunes, ‘speedways’, i talladores de gespa

(text publicat el 07/05/2012 a www.lavanguardia.com)

'International Motor Speedway" a Indianapolis, Indiana

Louisville, Kentucky .- “Així que el proper estat on vas és Indiana… és ple de cadenes de ‘Fast Food’ i poca cosa més!”. Els comentaris de la gent d’altres estats sempre és inspirador i, de vegades, fins i tot l’encerten. Potser suggestionat per aquestes paraules és cert que en vaig veure un munt, però probablement no més que en altres llocs. A més, vaig tenir ocasió de visitar llocs prou mítics com l’Indianapolis Speedway o l’estadi on enguany es va celebrar la Super Bowl. Què caram! Si fins i tot tenen un parc nacional, cosa que no tots poden dir.

Wikipedia Facts: INDIANA

-Resultats 2008: Obama/Biden: 49,95% – McCain/Palin: 48,91%
-El 38è estat en superfície: 94.321 Km2 (2,94 “Catalunyes”)
-El 15è estat en població: 6.483.802 habitants a 2010 (0,86 “Catalunyes”)
-El 16è estat en densitat de població: 69,79 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: American Teen / In and Out
-Tòpic: On es creuen les carreteres d’Amèrica

Indianapolis és -aquest cop sí- la ciutat més poblada i alhora la capital de l’estat. Mirant el mapa de la zona és fàcil d’entendre el sobrenom “d’encreuament de carreteres” ja que moltes semblen creuar-la, però no és aquest el principal motiu pel qual el nom de la ciutat està tan lligat al món del motor. Al suburbi de ‘Speedway’ hi ha el famós circuit de carreres, considerat el primer d’aquestes característiques als EUA, inaugurat al 1909 i amb capacitat per a més de 400.000 espectadors (el més gran del món). És ben coneguda la iarda de totxana (91,44cm) que marca el punt d’inici i final de les carreres, herència del circuit original fet quan l’asfalt no era una solució habitual. En tot cas la cultura del motor s’hi respira a cada cantonada i és especialment recomanable la visita (per només cinc dòlars) al museu i “Hall of Fame”,on hi ha exposats un bon nombre de cotxes guanyadors de les ’500 milles d’Indianapolis’ de totes les èpoques.

'Indiana Dunes National Lakeshore' a la vora del llac Michigan, Indiana

El parc al qual feia referència està situat al nord, a la vora del llac Michigan, i va ser declarat parc nacional al 1966 per tal de preservar les particulars dunes de sorra que formen el paisatge. De fet, la presència d’indústries de grans dimensions -com acereries i ports de càrrega- és ben visible i ajuden a entendre la necessitat de preservar el patrimoni natural. La proximitat amb la ciutat de Chicago tampoc hi ajuda (a una hora de distància per carretera) i les autopistes i línies de ferrocarril que rodegen el parc tenen un alt volum de trànsit. Però només cal prendre carreteres secundàries en direcció sud per tornar a estar rodejat de camps i boscos en màxima esplendor gràcies a la primavera. Les recents pluges a la zona han afavorit el ràpid creixement d’herbes, i les talladores de gespa semblaven presents en cada jardí al creuar les poblacions. Crec que en vaig comptar fins a vuit pel camí que em va dur fins als afores de la població de Columbus, on vaig passar l’última nit en una casa rodejada de camps (i bestioles de tota mena) abans de passar a l’estat de Kentucky.

Important setmana a la campanya electoral, o no tant. Tot i que possiblement passarà desapercebut per a molts, aquest cap de setmana un esdeveniment ha acabat amb la nominació d’un candidat a la presidència dels Estats Units. Evidentment no es tracta ni d’Obama ni de Romney sinó del representant del Partit Llibertari, que s’ha decidit a la convenció del partit a Nevada. El vencedor de la convenció -amb un 70% dels vots- ha estatGary Johnson, ex-governador de New Mexico. Sí, als EUA no només hi ha dos partits tot i que ho pugui semblar. El particular sistema que dóna tots els vots electorals d’un estat només al guanyador fa pràcticament impossible la victòria dels candidats d’altres partits, però no per això deixen d’existir. Actualment el més important dels coneguts com a ‘tercers partits’ és el Llibertari (del qual Ron Paul en va ser candidat en el passat) i, si aconsegueixen prou suports, el seu candidat podria estar present en els debats presidencials que es celebraran durant el mes d’octubre. Si ho aconsegueixen (les barreres d’accés són força altes), podran tenir veu en els debats i una oportunitat d’or per fer arribar les seves idees a la població estatunidenca i amb una mica de sort a la resta del món. Tot això, sabent que les possibilitats reals d’arribar a ocupar la Casa Blanca tendeixen al zero.