Minnesota, sense necessitat de passar fred

(text publicat el 30/08/2012 a www.lavanguardia.com)

'Skyline' de Minneapolis, principal ciutat de Minnesota

Custer, South Dakota .- Visitar l’estat de Minnesota en ple més d’agost té els seus avantatges, però també alguns inconvenients. Per una banda, per exemple, ara a l’estiu les carreteres són transitables i les tempestes de neu i gel no són un problema a tenir en compte, quelcom que s’agraeix. Però al mateix temps un es perd els paisatges glaçats característics de la zona. Xerrant amb la gent que hi viu tot l’any un pot veure que el fred forma part de la seva vida quotidiana, de la mateixa manera com la pluja forma part de la vida dels londinencs. Amb temperatures que arriben amb força facilitat als 20ºC negatius al centre de ciutats com Minneapolis (el rècord per Minnesota és de 51ºC negatius), no és d’estranyar que parlin amb orgull de les peripècies que passen a l’hivern per arribar a la feina, de com el baf se’ls gela als bigotis, o de com s’estalvien 20 minuts de cotxe al creuar pel mig un llag gelat enlloc de rodejar-lo seguint la carretera.

Wikipedia Facts: MINNESOTA

-Resultats 2008: Obama/Biden: 54,06% – McCain/Palin: 43,82%
-El 12è estat en superfície: 225.181 Km2 (7,01 “Catalunyes”)
-El 21è estat en població: 5.303.925 habitants a 2010 (0,71 “Catalunyes”)
-El 31è estat en densitat de població: 25,21 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Fargo – Juno – Contagion
-Tòpic: La terra dels 10.000 llacs

Més de la meitat de la població de l’estat viu a l’àrea metropolitana al voltant de les conegudes com les ‘ciutats bessones’, Minneapolis i Saint Paul, que des de la seva fundació han rivalitzat l’una amb l’altra. En general Minneapolis és la més gran de les dues, i la més activa cultural i econòmicament. Saint Paul té un caràcter més residencial i tranquil, tot i ser la capital de l’estat. Però a la pràctica, des del punt de vista del visitant, ben bé podrien ser grans barris d’una sola ciutat. El fred de l’hivern de Minnesota fa que la ciutat s’hi hagi d’adaptar, cosa que és ben visible al ‘downtown’ on els principals edificis estan connectats per passadissos elevats i coberts que eviten haver de sortir al carrer. Tampoc és d’estranyar doncs que ben a prop hi hagi un dels centres comercials més grans del país, totalment cobert, i amb un petit parc d’atraccions integrat. Tot plegat proporciona un espai d’oci i consum quan el fred no permet gaudir del exteriors. El dur clima però, no impedeix que Minneapolis sigui actualment considerada la millor ciutat dels EUA per circular en bicicleta, per davant fins i tot de ciutats amb molt millor clima. La bicicleta és el sistema de transport escollit per molts dels seus habitants, i per tot arreu hi ha carrils per a ciclistes (fins i tot disposen d’un sistema de lloguer de bicis semblant al ‘Bicing’ de Barcelona).

Passadissos coberts connectant els principals edificis del centre de Minneapolis, a Minnesota

I de les ‘Twin Cities’, als ‘Twin Ports’. Seguint la ruta en direcció nord s’arriba fins a Duluth, a la costa del llac ‘Superior’, compartint el seu port amb la població de Superior de l’estat de Wisconsin. Tot i que el trànsit de vaixells s’ha d’interrompre a l’hivern a causa del gel, el port mou grans quantitats de carbó i mineral de ferro provinent de les mines situades a la part més nòrdica de l’estat. Als mesos d’estiu també és un important centre turístic, servint de punt de partida per a diferents destinacions al voltant del llac. En el meu cas però, no vaig seguir la costa sinó que em vaig dirigir terra endins conduint durant més de tres hores, fins arribar al mateix naixement del Mississippi. La visita va ser força especial, no només perquè es tracta del sistema fluvial més important d’Amèrica del Nord, sinó perquè el riu ha estat una constant en el meu viatge. En els seus més de 4.000 quilòmetres de recorregut passa o serveix de frontera per a 10 estats americans, començant a Minnesota i desembocant al Golf de Mèxic ben a prop de New Orleans (a Louisiana). Les seves aigües provenen, en el punt d’origen, del llac Itasca, on unes quantes pedres marquen l’inici del riu. A partir d’aquí no deixarà de créixer gràcies als nombrosos afluents, sent navegable en la major part del seu recorregut. Però en els seus primers metres els nens i nenes s’hi banyen passant d’una banda a l’altre, permeten-se el luxe de poder explicar que aquest estiu han creuat a peu el mateix Mississippi. La visita doncs, va ser el meu humil comiat doncs ja no me’l tornaré a trobar en el que em queda de ruta.

Inici del riu Mississippi al llac Itasca, a Minnesota

La resta dels dies a Minnesota van servir per passar per Brainerd, la població d’on és la mítica policia embarassada de la pel·lícula Fargo, i també per tornar a les ‘Twin Cities’ per passar un dia a la ‘Minnesota State Fair’. Aquests tipus de fira, amb molta tradició als estats del ‘mid-west’, és un conglomerat de diferents i nombrosos esdeveniments que es celebren tots junts durant uns deu dies. Des de les clàssiques competicions d’animals de granja, a atraccions de fira, passant per concerts i ‘menjar poc saludable punxat en un pal’. Una experiència absolutament recomanable, una immersió absoluta al caràcter dels estats rurals dels EUA. A partir d’aquí la meva ruta ja va ser amb el següent estat a visitar en ment, South Dakota. I és que encara que el ‘Pipestone National Monument’ està situat tècnicament a l’estat de Minnesota, es podria dir que està molt més vinculat a les terres de Dakota i més concretament a les de la tribu dels Sioux. Excavant sempre amb eines manuals les dures capes de roca, els natius americans aconsegueixen arribar fins a una fina capa de pedra coneguda com ‘pipestone’, a partir de la qual manufacturen les pipes cerimonials.

Natiu americà treballant la roca fins la 'pipestone', al 'Pipestone N.M.' de Minnesota

I mentrestant, ben lluny d’on em trobo, per fi es donava el tret de sortida de la convenció republicana a Tampa, que es va haver d’ajornar un dia a causa de les amenaces de la tempesta Isaac. Un dels primers punts de les jornades van ser les nominacions de Mitt Romney i Paul Ryan com a candidats a la pesidència i la vice-presidència de cara a les eleccions d’aquest novembre, fet que va donar pas als diferents discursos de les principals figures del partit. Les convencions, a banda de per nomenar els candidats, serveixen també per a exposar les principals idees i valors dels partits i per a impulsar la campanya electoral. De fet, és força normal veure algunes variacions en les enquestes d’intenció de vot arrel de tota l’atenció que mitjans nacionals i internacionals li acostumen a atorgar. Per a molts americans que no segueixen la política dia a dia, aquesta serà la primera oportunitat per a conèixer els candidats dels diferents partits. El problema però és que en aquesta ocasió les informacions de campanya han de competir en importància amb les relacionades amb la tempesta Isaac, que amenaça de crear destrosses al seu pas. Els republicans estan intentant aquests dies presentar el seu candidat com a un polític pròxim i capaç de connectar amb l’americà mig, així que haver de compartir el centre mediàtic no és per a ells la millor de les notícies. La convenció es tancarà avui mateix amb el discurs de Mitt Romney, acceptant la nominació, i de la que se n’esperen ben poques sorpreses. La setmana que ve serà el torn dels demòcrates a Charlotte, a North Carolina.

Washington, District of Columbia. El quasi estat que allotja la capital

(text publicat el 01/06/2012 a www.lavanguardia.com)

La Casa Blanca a Washington D.C.

Baltimore, Maryland .- La relativament curta història dels Estats Units d’Amèrica fa possible situacions com la del Districte de Columbia, difícilment imaginables en altres contextos. Al 1790 tal i com preveia la Constitució, el Congrés dels EUA va aprovar la creació d’un districte federal que allotgés la futura capital de la nació, reservant en un inici terres de l’estat de Virginia i del de Maryland. En aquestes terres s’hi crearia una nova ciutat (Washington D.C.) per tal de donar cabuda, principalment, a la Casa Blanca (residència i lloc de treball del President), el Congrés (cambra amb representants de cada estat en funció de la població) i el Senat (cambra amb dos representants per a cada estat sigui quina sigui la seva població). La nova ciutat també acolliria a molts dels funcionaris i treballadors que li donen servei, fet que la faria créixer fins absorbir antigues poblacions de la zona (com l’actual barri de Georgetown). Per tal de mantenir la independència i neutralitat de les decisions que s’hi prenen, els ciutadans de Washington no tenen representació a cap cambra (amb l’excepció d’un delegat sense dret a vot al Congrés). Tant és així que en un inici la gent de la capital tampoc podia votar en les eleccions presidencials, fet que no es va resoldre fins al 1961 mitjançant una esmena a la Constitució.

Wikipedia Facts: District of Columbia

-Resultats 2008: Obama/Biden: 92,46% – McCain/Palin: 6,53%
-Superfície del districte: 177 Km2 ( 0,01 “Catalunyes”)
-Població del districte: 617,996 habitants estimats a 2011 ( 0,08 “Catalunyes”)
-Densitat de població del districte: 3,886 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: All the President’s Men – The Exorcist
-Tòpic: Pagar impostos sense tenir representació

El Capitoli de Washington D.C. al capvespre.

Per visitar Washington D.C. cal preparar-se a consciència. Per començar les distàncies acostumen a ser sempre més grans de les que un s’imagina observant el mapa (i el transport públic, tot i que existent, no sempre ajuda). La zona del “Mall” és on es concentren els principals atractius turístics de la ciutat, en un espai d’unes dues milles de llargada (més de 3Km) delimitat pel Capitoli al est, el monument a Abraham Lincoln a l’oest i la Casa Blanca al nord. Però a les llargues distàncies s’hi ha de sumar també la climatologia, que pot ser força extrema tant per baixes temperatures a l’hivern com per la calor i xafogor de l’estiu. Des del meu punt de vista, dins el Mall, són especialment recomanables les visites al “National Archive”(on conserven els documents originals de la Constitució, la Carta dels Drets, i la Declaració d’Independència), el museu Smithsonian d’història americana, i els memorials als presidents Lincoln i Franklin D. Roosevelt. Però evidentment, no només. L’avantatge però, és que la gran majoria de museus, edificis i memorials son de visita gratuïta. Això sí, per a la Casa Blanca, segurament us haureu d’anar fent a la idea de veure-la només des de fora, doncs tot i que les visites teòricament són possibles (segons la informació disponible a la seva web) l’ambaixada espanyola a Washington ja fa temps que va deixar de tramitar-ne les sol·licituds.

Milers de tombes al cementiri d'Arlington (a Virginia).

El meu pas per la capital, que va començar amb l’agradable trobada amb en Marc Bassets i Gustau Alegret, també va incloure una breu visita al Pentàgon, un “tour” per l’edifici del Capitolii una visita guiada pels estudis de la ‘National Public Radio’. Però coincidint com vaig coincidir amb el cap de setmana del ‘Memorial Day’, en que es recorden tots els militars caiguts en combat en les diferents guerres dels EUA, no podia faltar una visita al impressionant cementiri d’Arlington. Allí milers de tombes donen una idea de la importància i la magnitud que té la maquinaria militar en aquest país. Durant aquests dies la ciutat es transforma acollint concerts,desfilades, i cerimònies que recorden les víctimes de les guerres i serveixen per donar suport als seus familiars i amics. Tot plegat en un to entre festiu i cerimoniós, en uns dies en que sembla que es consolida la idea de que la campanya ha canviat lleugerament d’escenari. Les enquestes segueixen indicant un empat tècnic entre els dos candidats (guanyant les recents primàries de Texas, Romney ja s’ha assegurat definitivament la nominació pel partit republicà), després d’estar donant un lleuger avantatge a Obama durant tot el procés de primàries republicanes. En tot cas, i des del meu punt de vista de cinèfil, aquest pot ser el senyal d’alerta que l’equip de campanya demòcrata necessitava per activar de nou les seves bases (en alguns casos força desmotivades per totes les promeses que el president no ha pogut complir en el seu primer mandat). Veurem doncs, com es gestiona la nova situació per part dels dos grans partits.