New York, New York

(text publicat el 27/06/2012 a www.kolhosp.com)

Un cafè i sis donuts petits en una caixa de plàstic. Tot per 2,50$ al ‘deli’ de la cantonada del carrer de Brooklyn on vaig aparcar el cotxe. Sucre i cafeïna per començar un llarg dia en que em plantejava visitar l’illa de Manhattan en tan sols 24 hores. Un pla en el que s’hi barrejava la necessitat d’estalviar temps, les poques ganes de batallar amb l’estrès amb el que es viu a la capital del món, i la possibilitat de demostrar que al 2010 no vaig ser més optimista del que tocava. ‘No, les fotos no les vaig fer en 24h sinó en uns 15 dies’. ‘No, no em vaig passar 24 hores sense dormir per fer les fotos’. Però ara sí. Ara ja puc dir per experiència pròpia que és possible recórrer els principals atractius turístics de New York City en un sol dia i després, si un vol, fer un llibre de fotos titulat ‘NYC: 24h a la ciutat que mai dorm’.

El principal avantatge és el que allà el metro no tanca mai, així que és ell qui realment no dorm i manté la ciutat amb un ull mig obert. Les estacions han quedat antiquades, és brut, i un sovint s’hi perd la primera vegada que l’ha d’agafar. Però funciona. Quin sentit tenen els busos turístics quan el ‘subway’ forma part de les visites turístiques imprescindibles? Discussions airejades, homes i dones de negoci en direcció a l’oficina, guiris, hipsters, estudiants… i la gran majoria amb auriculars passant de tot. A primera hora del matí, direcció a la ‘Grand Central Terminal’, hi ha al vagó un relatiu silenci i no es creuen mirades. Potser hi ajuda la falta de cobertura per a telèfons mòbils, potser és per això que s’hi veuen tants ‘e-books’.

La superfície és encara menys amable. Estar pendent dels colors dels semàfors ajuda però realment no és necessari. Un es pot sumar a la marea de gent que aprofita qualsevol oportunitat per creuar, els cotxes sovint tenen la batalla perduda en els carrers més cèntrics de la ciutat. Constantment cal negociar entre venedors ambulants, trossos de carrer en obres, terrasses de restaurants i sobretot els milers de turistes que cada dia visiten la ciutat. Aquests som els que mirem cap amunt, els locals ja saben com d’alts són els gratacels. El dia va passant entre cantonades vistes en pel·lícules i sèries de televisió. Quan es té gana, es menja. I més econòmic del que un es pot imaginar. Hot dogs a dos dòlars, llaunes de refresc per un, porcions generoses de pizza de formatge per 99 cèntims. Els gourmets s’hauran de gratar una mica més la butxaca.

Però en realitat no tot és asfalt i ciment, a New York també hi ha espai per a la natura. De fet, qui no ha sentit mai a parlar del gran ‘Central Park’? És tant ample com set illes de l’eixample barceloní juntes, i tant llarg com anar de la Plaça Espanya fins a la Plaça de les Glòries. Poca broma. Passejar-hi és perdre’s-hi. Un pot passar a la vora de grans llacs que molts aprofiten com a circuit per a córrer, o per espais oberts on es pren el sol i es juga a ‘baseball’, o per boscos tancats des dels que no es veu ni un sol edifici al voltant, o per racons tranquils on es pot trobar a algun local intentant pescar a la riba d’un estanc com si es trobés a un parc estatal de West Virginia. Als turistes ens encanten les barquetes de lloguer, els museus que hi ha a tocar, i el memorial a John Lennon ubicat a ‘Strawberry Fields’.

Fa calor i un rere l’altre els barris es van succeint a la marató fotogràfica de 24 hores. Cal anar baixant el ritme per zones on val la pena seure a prendre un cafè mentre s’observa el que passa al voltant. O mentre es fulleja un llibre o revista alternativa, de les que costen de trobar a les llibreries tradicionals. O mentre es gaudeix de galeries d’art sorprenent amb, probablement, complicada viabilitat comercial. Les dimensions i densitat de població de la ciutat fan possibles negocis inimaginables, botigues estrambòtiques que proven sort i fins que els estalvis aguanten. Les oportunitats són quasi tant elevades com la mateixa competència, així que no tothom sobreviu en un paisatge comercial que acaba estant en constant evolució. Agafar una mica de perspectiva sempre va bé, i per sort el metro permet escapar amb facilitat de l’illa de Manhattan per poder-la observar dels dels molls de ‘Long Island City’. Segurament un dels millors punts on fer una pausa tot gaudint com es pon el sol darrera els grans gratacels, mentre es pica alguna cosa per sopar.

Ja és fosc. Més enllà de mitja nit són pocs els turistes que s’animen a pujar fins al pis 68 de l”Empire State Building’. A aquestes hores un no s’ha de preocupar per aglomeracions ni cues d’espera i es pot gaudir amb tranquil·litat de les vistes d’un dels observatoris més elevats de la ciutat, abans de tastar alguna de les nombroses ofertes culturals que aquesta ofereix cada cap de setmana. Trio tornar al ‘Arlene’s Grocery’. L’antiga botiga de queviures és ara un dels locals musicals més actius, i on es pot trobar un dels pocs ‘karaokes’ en que els cantants són acompanyats per una banda en directe enlloc de “música enllaunada”. Aquí, en general, la gent es porta la cançó treballada de casa, llegir les lletres en una pantalla fa nosa quan un busca lluir-se. Al carrer ja no hi queda massa vida quan l’últim participant baixa de l’escenari. A ‘Times Square’ les pantalles i els anuncis lluminosos continuen encesos, però només algunes botigues de conveniència i els McDonalds segueixen oberts. La policia, en una petita comissaria amb llums de neó que no desentonen amb l’entorn, tampoc ha marxat. És el moment d’anar baixant fins al ‘Battery Park’, al costat mateix de ‘Wall Street’, per agafar el transbordador de les 5:30h cap a ‘Staten Island’. No per res, sinó perquè no puc pensar en una recompensa millor que, després de tot el l’esforç fet, asseure’s a la popa del vaixell a observar la sortida del sol il·luminant amb els primers rajos del llum del dia la mítica ‘Estàtua de la Llibertat’.

Nits en blanc, “guiris” i història al New York State

(text publicat el 25/06/2012 a www.lavanguardia.com)

Perfil de Manhattan vist des de Long Island City, New York

Westminister, Massachusetts .- Normalment reservo el primer paràgraf del ‘post’ per a un breu resum del que ha estat el meu pas per l’estat de torn. Normalment trobo un fil conductor que agrupa amb un parell d’idees el que m’han semblat ser els seus trets principals. Però què passa si a l’estat de New York m’hi he trobat una mica de tot? Boscos, grans atraccions turístiques, petites ciutats, enormes ciutats, baseball, hippies, hipsters, zones empobrides, bojos del motor… Bé, potser podem dir que de la mateixa manera com tot és possible a la magnífica ciutat de New York, l’estat tampoc es queda curt. De fet, segurament no podia ser d’altra manera en un estat no precisament petit, amb un elevat nombre d’habitants i que allotja la ciutat que és considerada per molts com la capital del món.

Wikipedia Facts: NEW YORK
-Resultats 2008: Obama/Biden: 62,91% – McCain/Palin: 36,04%
-El 27è estat en superfície: 141.300 Km2 (4,4 “Catalunyes”)
-El 3er estat en població: 19.378.102 habitants a 2010 (2,58 “Catalunyes”)
-El 7è estat en densitat de població: 157,81 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Taxi Driver – Ghostbusters – Superman II (escena)
(…i bàsicament qualsevol del Woody Allen dels 70 i 80 triada a l’atzar)
-Tòpic: L’estat dels imperis (econòmics) – La jungla de ciment

La primera parada no podia ser una altra que New York City, especialment arribant des de New Jersey. Després de patir durant una bona estona el terrorífic trànsit de la ciutat vaig poder aparcar el PT Cruiser a Brooklyn, un dels barris culturalment més actius i on encara s’hi poden trobar places de pàrquing gratuïtes (a diferència de l’illa de Manhattan). Per visitar la ciutat com cal un ha d’invertir-hi temps, però per desgràcia a mi no és que me’n sobri massa. Així que, aprofitant que l’any 2010 ja vaig tenir l’oportunitat de passar-hi força dies, en aquesta ocasió vaig aventurar-me a visitar la ciutat que mai dorm durant 24 hores seguides per comprovar si realment dorm o no. Ho vaig aconseguir? Doncs sí i no. Si bé és cert que vaig poder visitar els principals atractius turístics de la ciutat en una marató que va incloure fins a 16 viatges en metro, també ho és que no hi va haver temps per a gaudir de la majoria d’ells. Aquesta és una ciutat en la que sovint val la pena parar a prendre un cafè a una terrassa i senzillament observar, o invertir unes hores en visitar algun dels nombrosos museus, o deixar-se perdre per Central Park, o assistir a algun dels musicals més espectaculars del món a Broadway, o creuar a peu el pont de Brooklyn, o anar de compres a… Suposo que ja us en feu una idea.

Carretera de Woodstock a Bethel, on es va celebrar el festival de Woodstock

Relativament recuperat de l’esforç després d’una “migdiada llarga”, em vaig dirigir cap a un dels indrets més emblemàtics de l’estat de New York. El petit poble de Woodstock -ben conegut per tothom, tot i que no sempre se sap ubicar al mapa- encara conserva certa atmosfera del què un dia va ser un important centre ‘hippie’, arran de la instal·lació d’artistes i músics de diferents disciplines ja al inicis del segle XX. Però, contràriament al que pot semblar, no va ser aquí on va tenir lloc el mític festival que va dur el nom de la població. Davant l’oposició dels veïns el festival es va haver de dur a terme a unes 60 milles (100Km) en direcció sud-oest, a les terres d’una granja que s’han convertit en centre de pelegrinatge de nostàlgics i mitòmans. Allà, a Bethel, encara avui en dia s’hi segueixen organitzant concerts, en unes instal·lacions en les que també es pot visitar un museu i un senzill monument que recorda el lloc exacte del festival.

Turistes observant les cataractes del Niagara (vistes des del Canadà)

Seguint fins a l’extrem oest de l’estat, i passant per poblacions que no semblen estar passant pel seu millor moment, s’arriba a la ciutat de Buffalo (origen de les ‘aletes de pollastre’) i a una de les principals atraccions turístiques de la costa est. Fent de frontera entre els EUA i el Canadà, les cataractes del riu Niagara ofereixen un espectacle per a la vista que meravella entre 20 i 30 milions de visitants cada any. Tal i com acostuma a passar en aquests casos, tanta indústria turística acaba complicant el poder gaudir de l’experiència. Dificultats per aparcar, grans hotels i casinos que “es colen” en cada fotografia, assetjament d’ofertes i souvenirs, preus elevats, i haver d’esquivar famílies estressades que no semblen saber massa bé on estan. Tot i això, amb la dosi adequada de paciència i ‘zen’, la visita resulta més que recomanable.

Curses d'acceleració al circuit de Lebanon Valley Auto Racing, New York

I mentre a la campanya electoral es segueixen succeint les reaccions a la decisió del President Obama de no deportar els joves immigrants que reuneixen certes condicions (fet que centra l’atenció de la candidatura a la vice-presidència republicana cap al senador Marco Rubio), jo em dedicava a gaudir d’activitats purament americanes. Al poble de Cooperstown hi ha els terrenys (avui en dia l’estadi de Doubleday), on suposadament es va inventar al 1839 el joc del Baseball. El poble és ple de petits establiments dedicats a l’esport on s’hi pot trobar absolutament de tot: des d’equipacions esportives a tot tipus de souvenirs, passant per cromos de col·leccionista i boles firmades per jugadors famosos. La sort va voler que al camp on es va crear, s’hi estigues jugant un partit de categories inferiors que havia estat ajornat dies abans a causa de la pluja. Una petita sorpresa que em va permetre descansar una bona estona a l’ombra d’unes grades carregades d’història. Abans de seguir direcció est però, i com a punt i final del meu pas per New York, no em vaig voler perdre l’oportunitat d’assistir a unes sessions classificatòries de ‘Drag Racing’ (o curses d’acceleració). Al modest circuit del “Lebanon Valley Auto Racing” s’hi reunien aquest cap de setmana centenars d’aficionats del motor per tal de posar a prova les seves espectaculars màquines (hi havia més participants que espectadors), capaces d’arribar a les 250 milles per hora (quasi 300Km/h) en una distància d’un quart de milla (un 400 metres). Com comprendreu, la paraula espectacular es queda curta. De fet el proper estat, Massachusetts, ho tindrà ben difícil per superar tot el viscut en poc més d’una setmana a l’estat de New York.

Barcelona “Guiriland”

(text publicat el 27/07/2011 a www.kolhosp.com)

Barcelona Guiriland - Isma Monfort

Passejar per la ciutat en els mesos d’estiu pot ser un exercici curiós. En poca estona es pot passar de la tranquil·litat més absoluta dels barris poc turístics on tothom és de vacances, a la bogeria del centre amb centenars de milers de persones de tot el món buscant el millor lloc per fer-se fotos amb una obra deGaudí de fons. La situació és especialment dolorosa a “Les Rambles”, un carrer que ja fa temps que ha deixat de ser dels barcelonins i on els “guiris” de tota mena es barregen al pujar i baixar. Uns busquen on és Canaletes o el mercat de la Boqueria, d’altres potser només perdre’s pels carrers del Gòtic i el Raval. Els pitjors però, són els que tot just tenen unes hores per tastar quatre tapes a preu de caviar -sovint regades amb sangria aigualida- abans de tornar al creuer de luxe que els ha deixat al port.

“Cada any hi ha més turistes!” Doncs sí. Encara que sembli un tòpic, si es compleixen les previsions de Turisme de Barcelona enguany vindran a visitar-nos més turistes que mai. Segons l’agència, durant el 2011 es poden arribar a superar els 15 milions de pernoctacions en hotels de la ciutat de Barcelona a un preu mig de 104€ per habitació. Números que espanten i que són un rècord absolut, especialment si tenim en compte que això només son xifres del sector hoteler. Us imagineu el que això representa a nivell econòmic? No és d’estranyar que més del 95% de la població enquestada per la mateixa agència vegi el turisme com a quelcom clarament beneficiós per a la ciutat.

Barcelona Guiriland - Isma Monfort

Però el cert és que a vegades un té l’estranya sensació d’estar dins un parc temàtic. A determinades zones només hi trobes “guiris” i més “guiris” fent fotos a estàtues humanes de qualsevol mena i tastant menjar de baixa qualitat. O gravant en vídeo improvitzats shows de “break dance” (dels de passar la gorra) mentre esperen que s’encenguin les fonts de Montjuïc com qui espera els focs artificials al acabar el dia a Disneyland. I talment com en els parcs d’atraccions, que es preparin a gastar! Només les quatre principals visites sobre Gaudí (Pedrera, Casa Batlló,Sagrada Família i Casa Museu Gaudí) representen més de 50€ en entrades.

Sigui com sigui s’ha d’admetre que Barcelona està més de moda que mai i al viatjar podem veure l’enveja al rostre dels altres quan diem que vivim on vivim (més o menys el que ens passa a nosaltres quan algú ens diu que viu a Manhattan o a Tokio). Però una bona part dels que ens visiten ho fan sense saber massa res de la nostre cultura i fins i tot s’enduen una agradable sorpresa quan s’assabenten que tenim una llengua pròpia diferent a la castellana. És precisament aquí on sens dubte tenim una bona oportunitat per seguir fent feina.

Així doncs, és bo el turisme per la ciutat o ens està fent mal? Com en tantes coses a la vida, i aplicant els principis del “Ying” i el “Yang”, probablement siguin totes dues coses alhora.

Fonts: Nota de premsa “Barcelona Turisme” (.pdf)
+Fotos: Àlbum Google Plus