(text publicat el 13/07/2012 a www.lavanguardia.com)
Providence, Rhode Island .- A mesura que avança l’estiu, cada dia estic més convençut d’haver encertat al decidir passar els mesos més calorosos al nord dels EUA. Per descomptat no serà al mateix quan vagi cap a l’interior, però haver de necessitar una mica de manta per passar la nit mentre mig paÃs depèn d’aires condicionats per sobreviure és tot un luxe. A Maine he centrat la ruta en la costa, amb una breu parada a l’interior que les distà ncies són prou elevades. L’estat és ben famós tant per les zones naturals i per les abundants ‘blueberries’ (de les que n’és el principal estat exportador), però sobretot per les seves llagostes que es poden trobar a quasi qualsevol local i restaurant de Maine.
Wikipedia Facts:Â MAINE
-Resultats 2008: Obama/Biden: 57,71% – McCain/Palin: 40,38%
-El 39è estat en superfÃcie: 91.646 Km2 (2,85 “Catalunyesâ€)
-El 41è estat en població: 1.328.361 habitants a 2010 (0,18 “Catalunyesâ€)
-El 40è estat en densitat de població: 16,64 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lÃcula: The Iron Giant – Casper – Dark Shadows
-Tòpic: La terra de les vacances – L’estat dels pins
Des de feia força temps que no em sentia en mig del no res, però a Maine un s’hi pot sentir. Amb una economia una mica més debilitada que la dels seus companys de la zona de New England, l’estat compta amb grans à rees poc poblades en les que costa d’entendre el sobrenom que té com a ‘destà de vacances’. No és fins que un es va apropant a les zones costaneres que es comença a notar un cert volum d’infraestructura hotelera i, sobretot, d’espais pensats per a gaudir de la natura. Circulant per les carreteres, camà de lâ€Acadia National Park’, és fà cil creuar-se amb cotxes carregats de caiacs i canoes, aixà com amb petits negocis de venda de llenya per a fer focs de camp. Un cop allà és complicat resistir-se a treure la cà mera fotogrà fica per a retratar els paisatges de roques, mar i muntanyes que formen el litoral; i que conviuen amb la gran indústria pesquera de la llagosta. Per tot arreu es veuen petites boies surant a les blaves aigües. Sota de cada una d’elles, s’hi troba una o và ries trampes per atrapar els preuats crustacis que tanta vida donen a pescadors i restauradors locals.
Seguint la costa cap al sud s’arriba a la principal ciutat de l’estat, Portland, amb una població que no arriba als setanta mil habitants. Aquà el turisme també és força nombrós, en part grà cies a un port ben equipat on arriben embarcacions amb visitants d’altres poblacions costaneres. AquÃ, com no podia ser d’altre manera, la llagosta també n’és la protagonista i la zona del port és plena de locals que en serveixen i botigues amb records de tota mena. Jo no podia marxar de Maine sense tastar el crustaci, aixà que finalment em vaig decidir per un petit negoci de venta de marisc (ja sigui cru o cuinat). L’ambient familiar i la transparència en que tot estava cuinat no només em van convèncer, sinó que em van fer gaudir encara més del deliciós plat servit, en aquesta ocasió, en una bossa de paper.
A tot això la campanya electoral segueix el seu curs amb un Obama preocupat per la gran diferència entre les donacions econòmiques rebudes per uns i pels altres, i amb un Romney que no és capaç de generar entusiasme entre les minories del paÃs. De fet el candidat republicà recentment va haver d’aguantar una esbroncada considerable, en afirmar que revocaria la proposta de reforma sanità ria d’Obama (recordem, inspirada en la que ell mateix va establir a Massachusetts) davant d’una audiència de raça negre a la convenció de la NAACP. I és que Romney en particular, i el partit republicà en general, tenen un suport molt minoritari entre la població afroamericana. Com sempre, haurem de veure com evoluciona tot plegat mentre les enquestes segueixen mostrant un suport a nivell nacional força igualat entre els dos candidats, però amb una aritmètica electoral que manté a Obama com a clar favorit de cara a novembre.
