Tag: McDonalds

(text publicat el 27/06/2012 a www.kolhosp.com)

Un cafè i sis donuts petits en una caixa de plàstic. Tot per 2,50$ al ‘deli’ de la cantonada del carrer de Brooklyn on vaig aparcar el cotxe. Sucre i cafeïna per començar un llarg dia en que em plantejava visitar l’illa de Manhattan en tan sols 24 hores. Un pla en el que s’hi barrejava la necessitat d’estalviar temps, les poques ganes de batallar amb l’estrès amb el que es viu a la capital del món, i la possibilitat de demostrar que al 2010 no vaig ser més optimista del que tocava. ‘No, les fotos no les vaig fer en 24h sinó en uns 15 dies’. ‘No, no em vaig passar 24 hores sense dormir per fer les fotos’. Però ara sí. Ara ja puc dir per experiència pròpia que és possible recórrer els principals atractius turístics de New York City en un sol dia i després, si un vol, fer un llibre de fotos titulat ‘NYC: 24h a la ciutat que mai dorm’.

El principal avantatge és el que allà el metro no tanca mai, així que és ell qui realment no dorm i manté la ciutat amb un ull mig obert. Les estacions han quedat antiquades, és brut, i un sovint s’hi perd la primera vegada que l’ha d’agafar. Però funciona. Quin sentit tenen els busos turístics quan el ‘subway’ forma part de les visites turístiques imprescindibles? Discussions airejades, homes i dones de negoci en direcció a l’oficina, guiris, hipsters, estudiants… i la gran majoria amb auriculars passant de tot. A primera hora del matí, direcció a la ‘Grand Central Terminal’, hi ha al vagó un relatiu silenci i no es creuen mirades. Potser hi ajuda la falta de cobertura per a telèfons mòbils, potser és per això que s’hi veuen tants ‘e-books’.

La superfície és encara menys amable. Estar pendent dels colors dels semàfors ajuda però realment no és necessari. Un es pot sumar a la marea de gent que aprofita qualsevol oportunitat per creuar, els cotxes sovint tenen la batalla perduda en els carrers més cèntrics de la ciutat. Constantment cal negociar entre venedors ambulants, trossos de carrer en obres, terrasses de restaurants i sobretot els milers de turistes que cada dia visiten la ciutat. Aquests som els que mirem cap amunt, els locals ja saben com d’alts són els gratacels. El dia va passant entre cantonades vistes en pel·lícules i sèries de televisió. Quan es té gana, es menja. I més econòmic del que un es pot imaginar. Hot dogs a dos dòlars, llaunes de refresc per un, porcions generoses de pizza de formatge per 99 cèntims. Els gourmets s’hauran de gratar una mica més la butxaca.

Però en realitat no tot és asfalt i ciment, a New York també hi ha espai per a la natura. De fet, qui no ha sentit mai a parlar del gran ‘Central Park’? És tant ample com set illes de l’eixample barceloní juntes, i tant llarg com anar de la Plaça Espanya fins a la Plaça de les Glòries. Poca broma. Passejar-hi és perdre’s-hi. Un pot passar a la vora de grans llacs que molts aprofiten com a circuit per a córrer, o per espais oberts on es pren el sol i es juga a ‘baseball’, o per boscos tancats des dels que no es veu ni un sol edifici al voltant, o per racons tranquils on es pot trobar a algun local intentant pescar a la riba d’un estanc com si es trobés a un parc estatal de West Virginia. Als turistes ens encanten les barquetes de lloguer, els museus que hi ha a tocar, i el memorial a John Lennon ubicat a ‘Strawberry Fields’.

Fa calor i un rere l’altre els barris es van succeint a la marató fotogràfica de 24 hores. Cal anar baixant el ritme per zones on val la pena seure a prendre un cafè mentre s’observa el que passa al voltant. O mentre es fulleja un llibre o revista alternativa, de les que costen de trobar a les llibreries tradicionals. O mentre es gaudeix de galeries d’art sorprenent amb, probablement, complicada viabilitat comercial. Les dimensions i densitat de població de la ciutat fan possibles negocis inimaginables, botigues estrambòtiques que proven sort i fins que els estalvis aguanten. Les oportunitats són quasi tant elevades com la mateixa competència, així que no tothom sobreviu en un paisatge comercial que acaba estant en constant evolució. Agafar una mica de perspectiva sempre va bé, i per sort el metro permet escapar amb facilitat de l’illa de Manhattan per poder-la observar dels dels molls de ‘Long Island City’. Segurament un dels millors punts on fer una pausa tot gaudint com es pon el sol darrera els grans gratacels, mentre es pica alguna cosa per sopar.

Ja és fosc. Més enllà de mitja nit són pocs els turistes que s’animen a pujar fins al pis 68 de l”Empire State Building’. A aquestes hores un no s’ha de preocupar per aglomeracions ni cues d’espera i es pot gaudir amb tranquil·litat de les vistes d’un dels observatoris més elevats de la ciutat, abans de tastar alguna de les nombroses ofertes culturals que aquesta ofereix cada cap de setmana. Trio tornar al ‘Arlene’s Grocery’. L’antiga botiga de queviures és ara un dels locals musicals més actius, i on es pot trobar un dels pocs ‘karaokes’ en que els cantants són acompanyats per una banda en directe enlloc de “música enllaunada”. Aquí, en general, la gent es porta la cançó treballada de casa, llegir les lletres en una pantalla fa nosa quan un busca lluir-se. Al carrer ja no hi queda massa vida quan l’últim participant baixa de l’escenari. A ‘Times Square’ les pantalles i els anuncis lluminosos continuen encesos, però només algunes botigues de conveniència i els McDonalds segueixen oberts. La policia, en una petita comissaria amb llums de neó que no desentonen amb l’entorn, tampoc ha marxat. És el moment d’anar baixant fins al ‘Battery Park’, al costat mateix de ‘Wall Street’, per agafar el transbordador de les 5:30h cap a ‘Staten Island’. No per res, sinó perquè no puc pensar en una recompensa millor que, després de tot el l’esforç fet, asseure’s a la popa del vaixell a observar la sortida del sol il·luminant amb els primers rajos del llum del dia la mítica ‘Estàtua de la Llibertat’.