Tornant a casa després d’un any en ruta

(text publicat el 14/11/2012 a www.lavanguardia.com)

Vistes de Barcelona abans d'aterrar a l'aeroport d'El Prat

Barcelona, Catalunya .- Recórrer els cinquanta estats dels Estats Units d’Amèrica durant un any fins a les eleccions presidencials del país. Fet. I a més a més seguint tant la campanya de primàries republicanes com la posterior campanya presidencial que va portar a Barack Obama a un segon mandat a la Casa Blanca. Ara, un cop arribat a casa, en fer un petit cop d’ull enrere no puc estar més satisfet de l’experiència i de tot el viscut en un any que no per atapeït ha deixat de fer-se’m curt, molt curt. Com s’acostuma a dir, sembla que era ahir quan vaig marxar amb només una petita idea de tot el que m’esperava. Però les més de 35.000 fotografies fetes demostren que l’any ha estat intens. També les quasi 47.000 milles recorregudes amb el meu estimat ‘PT Cruiser’ (més de 75.000 Km), suficients com per donar gairebé dues voltes senceres al planeta Terra. I ja que estem amb les xifres, per aquells a qui agradin aquest tipus de càlculs, per a fer-ho vaig haver de gastar la increïble xifra de més de 8.400 litres de benzina que he pagat a un preu mig de 79 cèntims de dòlar (uns 62 cèntims d’euro).

‘¿Quin és el lloc o l’estat que més t’ha agradat de tots els que has visitat?’. Probablement la pregunta que més vegades m’han fet i per la qual lamento no poder tenir una resposta concreta. El país és suficientment gran i divers com per no poder pensar en una sola destinació. Això sí, en general, poques coses més espectaculars que molts dels parcs nacionals que he visitat, quelcom que crec que s’ha notat en els textos del blog. Per a un aficionat a la fotografia com jo, els paisatges que ofereixen molts d’aquests parcs són tot un perill per a les bateries i memòries de les càmeres digitals. Des del ‘Grand Canyon‘ al ‘Death Valley‘ passant pels parcs d’Alaska o els volcans de Hawaii. Sense oblidar en cap casl’increïble parc de ‘Yellowstone’, en el que quatre nits se’m van fer del tot curtes per visitar totes les seves meravelles. Però igualment recomanables són també les seves ciutats i el que s’hi troba, començant per la que es considera la capital del món, New York City, fins a les grans metròpolis de la costa californiana com Los Angeles o San Francisco. També ciutats més petites i potser de menys renom en les que també he viscut experiències úniques com les de New Orleans, Portland, Minneapolis, Asheville, Des Moines, Denver, o Chicago. I entre mig, les grans distàncies recorregudes per carreteres secundàries creuant prats de blat de moro, ports de muntanya, o solitaris deserts amb les millors postes de sol que un es pot imaginar.

Però tota aquesta aventura no hagués estat possible sense els centenars de persones que de forma desinteressada m’han donat un cop de ma. Sí centenars, a les que estic sincerament agraït. Des dels que en un inici van creure en el projecte fent-lo possible amb el seu suport, fins a tots aquells que, estat rere estat, han obert les portes de casa seva per acollir-me durant uns dies. El permanent contacte amb gent que resideix habitualment als llocs on visitava sens dubte ha estat una de les millors maneres de viatjar i treure’n el màxim profit del poc temps del que disposava per a visitar cada indret. L’intercanvi cultural que sovint es produïa m’ha possibilitat conèixer més de prop els costums i maneres de fer del país. Seria totalment injust doncs dir que ha estat un viatge en solitari. Si bé gairebé totes les milles les vaig conduir ‘sense copilot’, a la gran majoria de parades hi havia algú que m’esperava per intercanviar ‘cheeseburgers‘ per llesques de pa amb tomàquet i truita de patates. Tanco així un projecte, un viatge, un blog. Estic segur de que en un futur en vindran d’altres, que la qüestió és no parar.

Dunes, ‘speedways’, i talladores de gespa

(text publicat el 07/05/2012 a www.lavanguardia.com)

'International Motor Speedway" a Indianapolis, Indiana

Louisville, Kentucky .- “Així que el proper estat on vas és Indiana… és ple de cadenes de ‘Fast Food’ i poca cosa més!”. Els comentaris de la gent d’altres estats sempre és inspirador i, de vegades, fins i tot l’encerten. Potser suggestionat per aquestes paraules és cert que en vaig veure un munt, però probablement no més que en altres llocs. A més, vaig tenir ocasió de visitar llocs prou mítics com l’Indianapolis Speedway o l’estadi on enguany es va celebrar la Super Bowl. Què caram! Si fins i tot tenen un parc nacional, cosa que no tots poden dir.

Wikipedia Facts: INDIANA

-Resultats 2008: Obama/Biden: 49,95% – McCain/Palin: 48,91%
-El 38è estat en superfície: 94.321 Km2 (2,94 “Catalunyes”)
-El 15è estat en població: 6.483.802 habitants a 2010 (0,86 “Catalunyes”)
-El 16è estat en densitat de població: 69,79 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: American Teen / In and Out
-Tòpic: On es creuen les carreteres d’Amèrica

Indianapolis és -aquest cop sí- la ciutat més poblada i alhora la capital de l’estat. Mirant el mapa de la zona és fàcil d’entendre el sobrenom “d’encreuament de carreteres” ja que moltes semblen creuar-la, però no és aquest el principal motiu pel qual el nom de la ciutat està tan lligat al món del motor. Al suburbi de ‘Speedway’ hi ha el famós circuit de carreres, considerat el primer d’aquestes característiques als EUA, inaugurat al 1909 i amb capacitat per a més de 400.000 espectadors (el més gran del món). És ben coneguda la iarda de totxana (91,44cm) que marca el punt d’inici i final de les carreres, herència del circuit original fet quan l’asfalt no era una solució habitual. En tot cas la cultura del motor s’hi respira a cada cantonada i és especialment recomanable la visita (per només cinc dòlars) al museu i “Hall of Fame”,on hi ha exposats un bon nombre de cotxes guanyadors de les ’500 milles d’Indianapolis’ de totes les èpoques.

'Indiana Dunes National Lakeshore' a la vora del llac Michigan, Indiana

El parc al qual feia referència està situat al nord, a la vora del llac Michigan, i va ser declarat parc nacional al 1966 per tal de preservar les particulars dunes de sorra que formen el paisatge. De fet, la presència d’indústries de grans dimensions -com acereries i ports de càrrega- és ben visible i ajuden a entendre la necessitat de preservar el patrimoni natural. La proximitat amb la ciutat de Chicago tampoc hi ajuda (a una hora de distància per carretera) i les autopistes i línies de ferrocarril que rodegen el parc tenen un alt volum de trànsit. Però només cal prendre carreteres secundàries en direcció sud per tornar a estar rodejat de camps i boscos en màxima esplendor gràcies a la primavera. Les recents pluges a la zona han afavorit el ràpid creixement d’herbes, i les talladores de gespa semblaven presents en cada jardí al creuar les poblacions. Crec que en vaig comptar fins a vuit pel camí que em va dur fins als afores de la població de Columbus, on vaig passar l’última nit en una casa rodejada de camps (i bestioles de tota mena) abans de passar a l’estat de Kentucky.

Important setmana a la campanya electoral, o no tant. Tot i que possiblement passarà desapercebut per a molts, aquest cap de setmana un esdeveniment ha acabat amb la nominació d’un candidat a la presidència dels Estats Units. Evidentment no es tracta ni d’Obama ni de Romney sinó del representant del Partit Llibertari, que s’ha decidit a la convenció del partit a Nevada. El vencedor de la convenció -amb un 70% dels vots- ha estatGary Johnson, ex-governador de New Mexico. Sí, als EUA no només hi ha dos partits tot i que ho pugui semblar. El particular sistema que dóna tots els vots electorals d’un estat només al guanyador fa pràcticament impossible la victòria dels candidats d’altres partits, però no per això deixen d’existir. Actualment el més important dels coneguts com a ‘tercers partits’ és el Llibertari (del qual Ron Paul en va ser candidat en el passat) i, si aconsegueixen prou suports, el seu candidat podria estar present en els debats presidencials que es celebraran durant el mes d’octubre. Si ho aconsegueixen (les barreres d’accés són força altes), podran tenir veu en els debats i una oportunitat d’or per fer arribar les seves idees a la població estatunidenca i amb una mica de sort a la resta del món. Tot això, sabent que les possibilitats reals d’arribar a ocupar la Casa Blanca tendeixen al zero.