No premis aquest botó!

(text publicat el 04/04/2012 a www.kolhosp.com)

Las Vegas és la capital mundial del joc, dels senyals de neó, dels grans espectacles. A Las Vegas tot és estridència, soroll, llums, colors. La gran ciutat és al sud de l’estat de Nevada, als EUA, i no existiria de no ser per la ingent quantitat de turistes que la visiten cada any atrets com mosques. Però només cal conduir uns quants quilòmetres al nord per veure com seria la zona sense els casinos i hotels, un gran desert creuat per carreteres solitàries que connecten antics nuclis miners ara semi abandonats. És el lloc ideal, en mig del no res, per establir una gran zona militar on fer-hi tot tipus d’operacions i tests sense que a ningú importi quin tipus d’explosiu estàs utilitzant, encara que sigui nuclear.

El paisatge i l’ambient general donen de si. Quan et lleves a mitjanit per buidar la bufeta en un motel al marge de la zona restringida i dels llençols salten espurnes, no penses en descàrregues electrostàtiques de la manta. La mítica Àrea 51 és massa a prop com per no atorgar-li alguna responsabilitat per les llumetes paranormals, tot i que estar mig adormit segur que ajuda. La gent també té quelcom d’especial. Molts viuen de les teories de la conspiració que atrauen turistes curiosos al poble. Sembla que els vulguin seguir el joc per no decebre, però amb aquella actitud de fira de barri que no enganya a ningú quan t’asseguren que l’escopeta està ben calibrada. Ells tampoc saben res del què passa allà dins tot i fer-se els experts per intentar ajudar.

Hi ha històries a gust de tothom. Sens dubte la més popular és la que parla dels aliens de Roswell, ja que suposadament els van dur aquí per a la seva examinació i estudi. Les gasolineres van plenes de “souvenirs” (el negoci no dóna tant com per una botiga especialitzada) i és fàcil trobar alguna “Alien Burger” per fer un mos. La carn és de vedella, ja se sap, però s’entén l’equivocació quan a la carta també hi ha “Spanish Omelet” (truita espanyola) preparada amb salsa de tomàquet picant en lloc de patates. I així una mica amb tot, però és que aquí la cosa va de no saber. L’Àrea 51 és tant secreta que ni surt als mapes ni als documents oficials, potser ni tan sols està allà. No hi ha senyals que t’indiquin on és i quan arribes a la suposada porta d’accés tampoc hi ha ningú per preguntar-li. Això sí, de càmeres no en falten i de cartells avisant de la prohibició d’entrar i fer fotos tampoc. Fer fotos a què? Al desert?

I és clar, tot plegat acaba produint l’efecte contrari. És secreta, no es poden fer fotos, et poden disparar a matar si hi entres, no existeix oficialment, ningú sap què hi passa… Ho poden fer més atractiu? La zona ha acabat sent un gran botó vermell amb un cartell de prohibició, la caixa de galetes dalt de tot de la prestatgeria a la que la criatura no arriba. Tant misteri acaba fent que sigui el centre de moltes mirades, però ara quasi prefereixo que l’exèrcit americà no reveli mai el que realment hi ha. Segurament la realitat no mereix totes les milles que he hagut de fer per apropar-m’hi.

Caucus? Quin caucus?

(text publicat el 04/01/2012 a www.lavanguardia.com)

 

Dickson, Tennessee .- Són més de la una de la matinada i encara no hi ha un resultat del tot clar del caucus celebrat ahir a Iowa. L’inici de les primàries m’ha enxampat a Tennessee i, ja que no ho he pogut viure “in situ”, m’he procurat una senzilla i tranquil·la habitació de motel per observar i aprendre del procés. Tot el que se sap a hores d’ara és que hi ha un empat tècnic amb només vuit vots de diferència a favor de Mitt Romney -declarat vencedor- respecte Rick Santorum. Els segueix Ron Paul en tercera posició i la resta ja queda a força distància. Si en voleu saber més, sempre podeu donar un cop d’ull a la crònica a La Vanguardia firmada per Marc Bassets.

Però ara potser us esteu preguntant què caram és això del caucus i les primàries. Jo no us en podré donar una resposta concreta i precisa, ja que són les primeres eleccions nord-americanes que visc amb certa intensitat i em falta experiència per entendre exactament com funciona aquest sistema tant complicat. Però en tot cas sí que cal tenir clar que és el procediment mitjançant el qual els diferents candidats que volen optar a la presidència del país competeixen per ser el nominat per cadascun dels partits polítics. És un procés que està molt ben reglamentat i que es segueix amb molta intensitat per part dels mitjans de comunicació. Com que Obama (del partit demòcrata) ja ha anunciat que es presenta a la reelecció només el partit republicà necessita triar el seu líder, ja que tot i que hi ha més partits a l’hora de la veritat només acaben comptant aquests dos.

Així, cadascun dels estats lliures associats, el Districte de Columbia, i els 50 estats que formen els Estats Units d’Amèrica, hauran de passar per aquest procés (alguns l’anomenen primàries i altres caucus). El calendari sempre és una part essencial de tot plegat, ja que cada estat acabarà aportant un determinat nombre de “delegats” als diferents candidats (compten com a vots) que progressivament s’aniran sumant en un recompte únic que determinarà el guanyador. Però la data més important acostuma a ser l’anomenat superdimarts, en què es celebren 13 primàries i caucus en un sol dia. D’aquesta manera, a mesura que és va avançant es va veient quines són les preferències dels votants i no es gens estrany que els candidats abandonin la carrera quan es veuen sense possibilitats de sortir-ne victoriosos.

És important entendre que aquesta és una carrera de fons, que costa molts diners i que els candidats porten preparant-la des de fa molt de temps. Per posar un exemple, Santorum ha obtingut uns excel·lents resultats a Iowa en bona part gràcies a haver-se recorregut cadascun dels 99 “countys” -o províncies- que el formen. En canvi, no ha pogut dedicar tants esforços a New Hampshire, el següent estat a celebrar primàries, en què els resultats no tenen perquè ser els mateixos. A més, cal tenir en compte que a causa dels bons resultats a Iowa ara ell està al punt de mira de tots els mitjans de comunicació, cosa que en molts altres casos ha estat més un problema que no pas una ajuda. Com veieu, això no ha fet més que començar. Quedeu avisats!