Viure a un museu i inaugurar-lo

(text publicat el 29/05/2013 a www.kolhosp.com)

Treballs d’última hora per posar a punt el museu
Treballs d’última hora per posar a punt el museu

Quan vaig arribar a la República Txeca el que avui és el museu de les titelles d’animació de la població de Tábor no era més que un munt de caixes i trastos escampats per totes les seves futures sales. Era un dimarts al migdia i m’obria la porta en Peter, un dels col·laboradors habituals de la companyia d’animació de Katariina Lillqvist, directora de films d’animació, finlandesa i principal impulsora del museu. Un altre dels seus col·laboradors, també finlandès, m’estava esperant a la estació de tren, però no ens vam trobar. Veient la situació i sabent que inauguraven el mateix divendres, de seguida vaig preguntar per com els podia ajudar. Encara ara ningú m’ha donat una resposta clara. Al museu, que alhora és la residència dels seus treballadors i col·laboradors, no hi va haver ningú més fins a la nit, quan la mateixa Katriina arribava procedent de Praga. Després de les presentacions vam anar a fer una cervesa a un pub del poble. Més tard m’instal·lava a un llit provinent d’un antic hospital mental a un racó del taller del museu. Dormiria rodejat d’eines, pots de pintures, caixes, titelles, instruments, i un koala de peluix un pèl maltractat per la vida. L’endemà al matí, i com per art de màgia, apareixerien tota la resta de col·laboradors i voluntaris amb els que hauríem de posar-ho tot a punt per a poder obrir el museu divendres a les dues de la tarda en presència de les autoritats locals. Jo ho veia molt complicat però, ‘spoiler alert’, ho vam aconseguir.

La meva habitació al taller del museu de Tábor
La meva habitació al taller del museu de Tábor

Les hores passaven i no es veia cap tipus d’organització per enlloc. Tampoc el museu semblava presentar massa progressos. Això sí, aquí ningú parava d’anar amunt i avall amb pinta d’ocupat. És en aquestes ocasions quan em ve a la ment la cèlebre ‘Don’t Panic’ (he de reconèixer certa propensió a tenir-ho tot planificat i sota cert control) i tota la poca teoria Zen que conec al complert. Vaig decidir centrar-me en acabar alguns detalls de la pàgina web del museu (la meva principal col·laboració a la causa). També vaig anar oferint ajuda a alguns dels col·laboradors txecs, que sempre em donaven una petita tasca que em mantenia ocupat entre deu i vint minuts. El més divertit va arribar al vespre quan tots érem al menjador de la casa. No parlo ni una paraula de finlandès, però ‘katastrofi’ s’entén a la perfecció. Resulta que un diari local havia publicat que la inauguració era dijous enlloc de divendres. Tothom a córrer. La situació va esdevenir una mica de pel·lícula de les acabades en “…como puedas”, tothom seguia tan desorganitzat com sempre. A mitjanit van decidir anar a dormir. M’agradaria pensar que algú deuria veure que fregar un terra mentre la gent anava amunt i avall amb trastos no servia de res. La ‘katastrofi’ finalment es va quedar gairebé en un no res. Es va dir que l’endemà al matí ens llevaríem aviat i que a dos quarts de nou ja seriem tots de nou “fent feina”, però els primers en aparèixer van ser els txecs al voltant de les nou del matí. Als finlandesos els vaig veure més tard, al seu ritme i sense barrejar-se massa.

Més Zen. Fins al punt que em van proposar anar a fer un vol al bosc a passejar els gossos de la casa i m’hi vaig apuntar. Era la persona més nova del lloc i em costava esforços saber en què caram podia ajudar. Així que… un bosc preciós i els gossos campant lliurement. En tornar algú havia començat a omplir de titelles unes vitrines i tot començava a agafar una mica més d’aspecte de museu. Vaig passar la resta del dia ajudant de nou en petites tasques com fixar els decorats que estaven desmuntats per peces o retirant caixes buides mentre, de tant en tant, algun lector de la premsa local apareixia demanant per una visita guiada.

La inauguració del museu de titelles a Tábor
La inauguració del museu de titelles a Tábor

Divendres a falta de quatre minuts de les dues de la tarda (vaig mirar el rellotge), na Veronika (col·laboradora txeca) i un servidor col·locàvem a la façana de l’edifici el cartell del museu. Al carrer hi havia gent esperant i algun membre de la premsa que va poder fer la foto que definia el que havia viscut els últims dies: a última hora i a corre-cuita. Li vaig dir“aquesta és la foto”, i em va fer cas. Si mai veniu a Tábor fixeu-vos que el cartell en realitat és una porta d’armari penjada en horitzontal. Ni tan sols està envernissat, ja veurem quants hiverns txecs aguanta. Això sí, la inauguració va anar de guió. Copes de vi i pica-pica per a tothom, i fins i tot amb presència de representants de l’ambaixada finlandesa a la República Txeca. Semblava que tot havia funcionat com un rellotge, era moment de gaudir. Tant, que quan van marxar els visitants, els qui quedaven al museu van ocupar-ne alguns espais per celebrar la seva particular festa. D’alcohol no en faltava (havien portat uns 60 litres de vi pel pica-pica dels que en van sobrar bastants) i de seguida vaig començar a veure tabac i algunes bosses de marihuana. Tot al mateix espai on hores abans els nens i nenes havien estat gaudint de les titelles. Potser és l’edat però em va semblar excessiu, en el fons no deixàvem d’estar a un museu recent inaugurat que al dia següent havia d’obrir de nou les portes i cobrar entrada (uns vuit euros al canvi).

Flexibilitat i capacitat d’adaptació al que un es troba. Sense haver-m’ho proposat, a aquest pas, n’acabaré sent tot un mestre.

Col·leccionar imatges, en temps de YouTube

(text publicat el 06/03/2013 a www.kolhosp.com)

Caseta de fusta de l’exposició ‘Low Cost’, a l’Antic Convent dels Àngels

A Barcelona, en ple estiu de 2009, vaig trobar refugi de la calor entrant a una exposició gratuïta a l’Antic Convent dels Àngels (a tocar del MACBA i el CCCB). Dins no hi havia ningú, tampoc massa informació. Només mitja dotzena de casetes de fusta que convidaven al visitant a entrar al món de cadascun dels artistes que les havien dissenyat per dins. Hi havia una mica de tot, en una fins i tot podies participar en un sorteig a celebrar l’últim dia de l’exposició.

Una de les casetes de fusta em va entretenir més que la resta. Estava decorada amb petits objectes de tota mena que semblaven extrets de joguines comprades a botigues de tot a cent. També hi havia pintures sobre fusta de la mida d’una postal amb representacions de cases i habitatges, fetes per un artista sense sostre que vivia als carrers de Barcelona (crec). Però sobretot hi havia un petit espai on poder ‘seure’ i veure un ‘loop’ amb vídeos tallats i editats obtinguts de ves a saber on. Me’l vaig empassar sencer i encara hi vaig tornar un altre dia a repetir l’experiència. El responsable del vídeo era Félix Pérez-Hita, un realitzador audiovisual responsable de programes de televisió que molt probablement ben poca gent ha vist. Encuriosit vaig enviar-li alguns correus electrònics per saber si tenia més material a YouTube o algun lloc similar. Em va marcar descobrir el concepte de ‘Desire Path‘, referent als camins que les persones fem en creuar parcs i jardins per on no estava previst, per tal d’estalviar-nos els metres extra que suposaria anar pel camí que l’arquitecte va dissenyar. El fet que existeixin prova que l’arquitecte va fer malament la seva feina. Ara, quan en veig, sovint els camino.

‘Hilomental’ de Félix Pérez-Hita a l’Antic Teatre

Però no ens desviem del tema, i és que Félix Pérez-Hita torna a l’escena barcelonina amb les sessions ‘Hilomental‘ a l’Antic Teatre del centre de Barcelona. Aquestes no són més que successions de vídeos un rere l’altre, en torn a una temàtica. El tema d’aquest dilluns: ‘el ritual’. En Félix i un col·laborador convidat per a l’ocasió, posen vídeos de la seva col·lecció particular a una pantalla gegant en una espècie d’encadenament que no sabem fins a quin punt està improvisat. Representa que un vídeo porta a l’altre. Vam començar amb un ritual d’una tribu africana en que les noies es maquillaven per tal d’atreure possibles parelles, per passar a l’estrany i sobre-actuat tancament de la frontera entre el Pakistan i l’Índia. I així. Durant la sessió també conviden a la gent del públic a aportar les seves propostes per tal de fer més rica l’experiència.

Val els sis euros que costa l’entrada, l’estona que passem a base de vídeos que segurament trobarem de franc al YouTube? Doncs depèn. A la societat de la informació, en la que tenim abundància plena de materials de tot tipus gràcies a la xarxa de xarxes, potser el valor no es troba en la quantitat o la disponibilitat, sinó en la selecció. Obriu el YouTube, què mireu? Què poseu al buscador? En aquest servei per a emmagatzemar i veure vídeos s’hi puja cada segon l’equivalent a més d’una hora de vídeo. Impossible assimilar tot el que hi ha. I no és l’únic servei que hi ha d’aquest tipus. Fent una especulació a base de pensaments precipitats en sortir de l’Antic Teatre, potser aquest és el món que ens espera. Potser ja no pagarem més per als continguts, distribuïts cada vegada amb més facilitat gratuïtament a la xarxa. Potser en un futur no tant llunyà el negoci estarà en fer pagar per una bona selecció d’aquest contingut.

Pocs turistes i massa pous de petroli al pas per North Dakota

(text publicat el 13/09/2012 a www.lavanguardia.com)

Posta de sol a Bismarck, capital de Noth Dakota

Choteau, Montana .- Sí, North Dakota té un paisatge i història força similar al del seu germà del sud, però ben poca cosa més en comú. De fet només cal fixar-nos en una dada per entendre’n algunes de les principals diferències: mentre l’estat de South Dakota és conegut per les seves peculiars i icòniques atraccions turístiques, el de North Dakota és considerat l’estat turísticament menys visitat dels 50 que formen la unió. Només un parc nacional tocant la banda oest, quasi amb la frontera amb Montana, atrau un nombre relativament important de visites. Tot i això cada any son més els que s’animen a anar-hi a viure, i en algunes poblacions els preus de les cases són exageradament alts si es comparen amb localitzacions similars. El motiu? North Dakota és actualment, amb un 3,7%, l’estat amb un nivell més baix d’aturats de tot el país. I és que tot i que l’agricultura segueix sent la principal font d’ingressos, les explotacions petrolieres a la part nord-oest del territori estan experimentant un gran creixement que requereix d’un elevat nombre de treballadors qualificats. Tot plegat fa que l’estat no només sigui sobradament auto-suficient pel que fa a recursos energètics, sinó que a més sigui un dels pocs de la unió que pot presumir de tenir superàvit en els seus comptes.

Wikipedia Facts: NORTH DAKOTA

-Resultats 2008: Obama/Biden: 44,62% – McCain/Palin: 53,25%
-El 19è estat en superfície: 183.272 Km2 (5,71 “Catalunyes”)
-El 48è estat en població: 672.591 habitants a 2010 (0,09 “Catalunyes”)
-El 47è estat en densitat de població: 3,58 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Jesus Camp – Fargo (només els primers minuts)
-Tòpic: L’estat Sioux – L’estat dels ‘Peace Gardens’

Carrer principal de Fargo, North Dakota

Una de les destinacions que tenia més clara al planificar la ruta era la ciutat de Fargo, a la banda més oriental de l’estat just a la frontera amb Minnesota. Però venint de les ‘Black Hills’ primer calia fer parada a Bismarck, la capital de North Dakota i seu d’un interessant museu que intenta fer amb les seves exposicions un recorregut per tota la història de l’estat. Des de restes de dinosaures de fa milions d’anys fins a les tècniques modernes d’agricultura, passant per les diferents tribus de natius americans que habitaven la zona i el seu estil de vida (junt amb una breu explicació dels diferents conflictes i batalles amb ‘l’home blanc’). Una bona introducció a l’estat abans de continuar la ruta. La ciutat de Fargo, en canvi, té ben poc a oferir al viatger més enllà d’un ambient tranquil on passar uns dies i la possibilitat de fer-se una fotografia al costat de l’estelladora de fusta que es va utilitzar a la pel·lícula dels germans Coen que du el nom de la ciutat. Quelcom que no deixa de tenir el seu punt d’absurd si tenim en compte que només una breu escena a l’inici del film està localitzada a Fargo (tota la resta passa a l’estat veí de Minnesota), en un bar que ni tan sols existeix a la ciutat. Suposo però que l’escassetat d’atractius turístics fa que qualsevol reclam sigui vàlid, fins i tot encara que només estigui relacionat amb l’estat d’esquitllada i sigui tant poc significant com una senzilla màquina que serveix per triturar fusta.

Visitar els ‘Peace Gardens’ semblava, en un inici, una aposta segura… si fins i tot els destaquen a les matricules dels cotxes és que deu valdre la pena, no? Doncs no tant. Tot i que he de reconèixer la interessant particularitat geogràfica dels anomenats ‘jardins de la pau’, un cop feta la visita no estic del tot segur de si totes les milles recorregudes van acabar valent la pena. Establerts als inicis dels anys 1930 just a la frontera entre els EUA i el Canada, volen ser una celebració de la bona relació entre els dos països mitjançant un parc on poder trobar-se i dur a terme certs esdeveniments sense necessitat de creuar les fronteres. I és que els jardins es troben tècnicament, tot i que la frontera és quasi sempre present, en terres internacionals. Això sí, arrel dels atacs del onze de setembre a New York City, ara cal presentar documentació a l’hora de sortir-ne cap a qualsevol dels dos països.

Un dels molts pous de petroli a prop de Williston, North Dakota

Passant pel que es considera el centre geogràfic d’Amèrica del Nord (incloent Mexico i Canada), va arribar el moment d’entrar de ple en territori d’explotacions petroleres. Ja me n’havien parlat en el meu pas per Fargo i sobretot a Bismarck, on vaig poder conversar amb algú que treballa amb les companyies que n’exploten els recursos, però en cap cas em podia imaginar ‘la magnitud de la tragèdia’. Al circular per estats com Oklahoma o Texas ja havia vist força pous de petroli escampats pel paisatge en convivència amb tranquils camps de pastures, però aquí la millor manera de descriure la sensació que vaig tenir en veure-ho és ‘una autèntica febre de l’or (negre)’. Tot sembla estar en obres, hi ha un intens trànsit de camions i vehicles comercials que obliga a ampliar les autopistes, per tot arreu es veuen pous de petroli inoves prospeccions, els ramats han desaparegut del paisatge i al seu lloc hi ha grans residències temporals per als milers de treballadors necessaris per a fer funcionar la maquinària. La combinació de les noves tècniques (inclosa la polèmica tècnica del ‘fraking’, que requereix grans quantitats de productes químics per alliberar els recursos de les roques) junt amb els preus elevats del petroli, en fan rendible l’extracció a aquesta zona. Per sort la meva estada allà va ser força breu i de seguida vaig poder continuar la ruta cap al sud, on el gran ‘Theodore Roosevelt National Park’ protegeix, com en tantes altres ocasions, el característic paisatge del oest americà i la seva fauna. L’entrada del parc està situada a la minúscula població de Medora, conservada tal i com era ara fa més de cent anys quan un empresari la va comprar sencera per tal de convertir-la en un centre turístic al ‘Far West’. El seu principal reclam és un gran musical que barreja música country popular amb petites pinzellades de la història del poble, junt amb moments per al patriotisme i l’exaltació del president Theodore Roosevelt. El 26è president no només va viure aquí una bona temporada sinó que fins i tot en una ocasió va arribar a dir, tal i com els agrada recordar als de la zona, que ‘no hagués estat mai president de no ser pels seus dies a North Dakota’.

Moment final del particular musical de Medora, a North Dakota

Un cop finalitzada també la convenció dels demòcrates (realitzada la primera setmana de setembre a Charlotte, North Carolina) sembla que el més beneficiat a les enquestes d’opinió ha estat l’equip d’Obama, sobretot gràcies a una convenció sense grans sorpreses però amb enèrgics i emotius parlaments de la primera dama i Bill Clinton. L’ex-president va posar dades concretes sobre la taula, parlant sobre les diferències entre els plans econòmics i les mesures que els dos partits volen posar en pràctica si guanyen les eleccions de novembre. En canvi, el discurs d’Obama va ser molt més genèric però amb la clara intenció d’intentar reactivar l’esperit que al 2008 el va dur a la Casa Blanca, i que enguany sembla molt més diluït. En tot cas, coincidència o no, després de tres mesos consecutius en que l’equip de Mitt Romney havia estat recaptant més donacions que el d’Obama, les últimes dades mostren un lleuger avantatge per als demòcrates. La propera gran cita en la campanya però, seran sens dubte els debats presidencials en que els candidats s’hauran d’enfrontar cara a cara, i per al quals sembla que Mitt Romney s’està preparant a consciència. El primer d’ells no es celebrarà fins el 3 d’octubre a la ciutat de Denver, a Colorado, així que mentrestant es preveu que els actes de campanya i les recaptacions de donatius continuïn sense massa sorpreses o grans canvis en la intenció de vot.