Les dues meitats de l’estat de Washington

(text publicat el 12/10/2012 a www.lavanguardia.com)

'Skyline' de Seattle amb la famosa 'Space Needle', a l'estat de Washington

Astoria, Oregon .- A grans trets, com de costum, l’estat de Washington és fàcilment divisible en dues grans zones geogràfiques ben diferenciades entre si separades de nord a sud pel ‘Cascade Range’ (traduït literalment com ‘la serralada de les cascades’). La banda est és molt més àrida, amb menys població, una economia basada en l’agricultura i una majoria de vot republicà. La banda oest, la que toca amb l’Oceà Pacífic, és en canvi famosa per l’abundant pluja que la rega i per la gran àrea metropolitana de la ciutat de Seattle (per si sola ja acull més del 60% de la població de l’estat) on hi tenen la seva seu grans companyies líders en el seu sector arreu del món. A la costa però, en general, el vot se l’endú el partit demòcrata. En tot cas, un estat on la natura acostuma a ser espectacular i del que ben poca gent en parla malament, fent molts dels seus habitants força orgullosos. Ah! I a més és l’únic que deu el seu nom a un antic president, concretament a George Washington (el primer president de la nació i heroi de la Guerra de la Independència).

Wikipedia Facts: WASHINGTON

-Resultats 2008: Obama/Biden: 57,65% – McCain/Palin: 40,48%
-El 18è estat en superfície: 184.827 Km2 (5,76 “Catalunyes”)
-El 13è estat en població: 6.724.540 habitants a 2010 (0,90 “Catalunyes”)
-El 25è estat en densitat de població: 34,20 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Dante’s Peak – Free Willy – Twilight – First Blood (filmada al Canadà)
-Tòpic: L’estat de les pomes – L’estat ‘evergreen’ (‘sempre verd’)

Camps d'arbres fruiters a prop de Wenatchee, a l'oest de Washington

La ruta triada va fer que, en creuar la frontera, passés de l’estat de les patates a l’estat de les pomes. De fet Wenatchee, la primera població on vaig parar, s’autodefineix a si mateixa com ‘la capital mundial de les pomes’. Miris on miris hi ha camps d’arbres ben carregats de pomes i peres; a no ser que ja n’hagin recollit els fruits, que n’és la temporada. Tal i com acostuma a passar arreu (a casa podem posar l’exemple de Lleida), la necessitat de mà d’obra per a la col·lecta de fruita atrau a una gran quantitat d’immigració que busca una oportunitat de treball. A Wenatchee però, l’efecte és tant exagerat que la població d’origen llatí arriba a superar en nombre a l’anglosaxona. Un cop visitats els camps de pomes, passat per alguns pobles d’estètica ‘bavaresa’, i fotografiat grans llacs que deixaven entreveure l’espectacularitat del paisatge que m’esperava; la ruta va continuar cap al nord per tal de creuar les muntanyes per un dels millors punts possibles. La carretera que va de les poblacions de Winthrop a Newhalemcreua de ple el parc nacional de ‘North Cascades’. Gairebé sense adonar-te’n, entre parada i parada a miradors amb vistes espectaculars, canvies de la banda est a la oest de l’estat. I quina diferència!

Com era d’esperar el primer que destaca, especialment després d’haver estat circulant per estats més aviat despoblats, és la gran densitat de carreteres, industries, àrees comercials, i gent en general. La seva màxima expressió és, per descomptat, la ciutat de Seattle, de la que se’n poden destacar un munt de característiques. En el passat va ser el port de sortida cap a la regió d’Alaska per als qui hi anaven a la recerca d’or, avui la seu de grans companyes comMicrosoft, Starbucks o Amazon.com (a banda d’haver vist néixer l’aeronàutica Boeing, amb seu ara a Chicago). Però per a molts Seattle sempre serà coneguda, a banda de pel seu edifici més emblemàtic en forma d’”agulla espacial”, per la seva influència en la història de la música moderna. No només és on va néixer el mític Jimi Hendrix sinó que també és l’origen del ‘grunge’, l’estil que tant van popularitzar a inicis dels anys 1990 el grup ‘Nirvana’ amb el seu ja històric disc ‘Nevermind’.

Posta del sol al 'Olympic National Park' de Washington

La resta de dies els vaig passar seguint gaudint de l’espectacular natura que es troba a l’estat.Un ferry em va dur des de ben a prop de Seattle fins a la ‘Olympic Peninsula’, bàsicament dominada pel ‘Olympic National Park’. Bona part del parc però és àrea protegida per a la vida salvatge, així que no hi ha carreteres que en facilitin l’accés. En aquesta ocasió per tant, em vaig haver de conformar en una breu visita a un dels seus cims sense ocasió d’endinsar-m’hi. Quelcom de similar m’esperava al gran cràter del volcà de ‘St. Helens’, al sud de l’estat. L’última gran erupció, que va causar 57 víctimes mortals i incalculables destrosses materials, va tenir lloc tot just fa 32 anys però és que en fa tan sols quatre que en va tenir de noves de menor importància. Com és d’entendre, el centre de visitants està situat a una distància més que prudencial. Ah! I a tot això sense rastre de la suposadament típica pluja de la costa nord-est. El màxim que vaig arribar a veure, en termes d’humitat meteorològica, van ser un parell de matins emboirats. Coses que passen.

Cràter del 'Mount St. Helens' al sud de l'estat de Washington

I parlant de coses que passen… Tot just ha tingut lloc aquesta matinada (hora catalana), a l’estat de Kentucky, l’únic debat entre els candidats a la vicepresidència de la Casa Blanca: Paul Ryan i Joe Biden. Un debat que arriba després d’una setmana de mals resultats per a la campanya d’Obama a gairebé totes les enquestes, a causa de la modesta actuació del president al primer debat davant Romney, atorgant-li més importància de la que normalment reben aquests debats. El resultat? Depèn a qui preguntis. Per una banda Biden ha estat tot el que no va ser el president: ràpid en les respostes, concret en el contingut i enèrgic en les interpel·lacions. Per l’altre també és cert que ha estat força ‘sobre-actuat’ en més d’una ocasió fins arribar a faltar a la correcció interrompent al seu contrincant. Paul Ryan, en canvi, ha desenvolupat el seu discurs amb molta més calma, emfatitzant les qualitats del candidat Romney, però sense destacar especialment davant l’agressivitat de Biden. L’autèntica guanyadora ha estat per a molts la moderadora, Martha Raddatz, qui ha sabut conduir la conversa per temes de transcendència que han obligat als candidats a posicionar-se en qüestions clau. De nou, caldrà esperar a noves enquestes per veure qui realment ha sortit més beneficiat d’aquest debat, però tot sembla indicar que Biden ha sabut parar el cop de l’anterior enfrontament, deixant el camí de nou obert de cara als dos debats presidencials de les properes setmanes.

Pocs turistes i massa pous de petroli al pas per North Dakota

(text publicat el 13/09/2012 a www.lavanguardia.com)

Posta de sol a Bismarck, capital de Noth Dakota

Choteau, Montana .- Sí, North Dakota té un paisatge i història força similar al del seu germà del sud, però ben poca cosa més en comú. De fet només cal fixar-nos en una dada per entendre’n algunes de les principals diferències: mentre l’estat de South Dakota és conegut per les seves peculiars i icòniques atraccions turístiques, el de North Dakota és considerat l’estat turísticament menys visitat dels 50 que formen la unió. Només un parc nacional tocant la banda oest, quasi amb la frontera amb Montana, atrau un nombre relativament important de visites. Tot i això cada any son més els que s’animen a anar-hi a viure, i en algunes poblacions els preus de les cases són exageradament alts si es comparen amb localitzacions similars. El motiu? North Dakota és actualment, amb un 3,7%, l’estat amb un nivell més baix d’aturats de tot el país. I és que tot i que l’agricultura segueix sent la principal font d’ingressos, les explotacions petrolieres a la part nord-oest del territori estan experimentant un gran creixement que requereix d’un elevat nombre de treballadors qualificats. Tot plegat fa que l’estat no només sigui sobradament auto-suficient pel que fa a recursos energètics, sinó que a més sigui un dels pocs de la unió que pot presumir de tenir superàvit en els seus comptes.

Wikipedia Facts: NORTH DAKOTA

-Resultats 2008: Obama/Biden: 44,62% – McCain/Palin: 53,25%
-El 19è estat en superfície: 183.272 Km2 (5,71 “Catalunyes”)
-El 48è estat en població: 672.591 habitants a 2010 (0,09 “Catalunyes”)
-El 47è estat en densitat de població: 3,58 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Jesus Camp – Fargo (només els primers minuts)
-Tòpic: L’estat Sioux – L’estat dels ‘Peace Gardens’

Carrer principal de Fargo, North Dakota

Una de les destinacions que tenia més clara al planificar la ruta era la ciutat de Fargo, a la banda més oriental de l’estat just a la frontera amb Minnesota. Però venint de les ‘Black Hills’ primer calia fer parada a Bismarck, la capital de North Dakota i seu d’un interessant museu que intenta fer amb les seves exposicions un recorregut per tota la història de l’estat. Des de restes de dinosaures de fa milions d’anys fins a les tècniques modernes d’agricultura, passant per les diferents tribus de natius americans que habitaven la zona i el seu estil de vida (junt amb una breu explicació dels diferents conflictes i batalles amb ‘l’home blanc’). Una bona introducció a l’estat abans de continuar la ruta. La ciutat de Fargo, en canvi, té ben poc a oferir al viatger més enllà d’un ambient tranquil on passar uns dies i la possibilitat de fer-se una fotografia al costat de l’estelladora de fusta que es va utilitzar a la pel·lícula dels germans Coen que du el nom de la ciutat. Quelcom que no deixa de tenir el seu punt d’absurd si tenim en compte que només una breu escena a l’inici del film està localitzada a Fargo (tota la resta passa a l’estat veí de Minnesota), en un bar que ni tan sols existeix a la ciutat. Suposo però que l’escassetat d’atractius turístics fa que qualsevol reclam sigui vàlid, fins i tot encara que només estigui relacionat amb l’estat d’esquitllada i sigui tant poc significant com una senzilla màquina que serveix per triturar fusta.

Visitar els ‘Peace Gardens’ semblava, en un inici, una aposta segura… si fins i tot els destaquen a les matricules dels cotxes és que deu valdre la pena, no? Doncs no tant. Tot i que he de reconèixer la interessant particularitat geogràfica dels anomenats ‘jardins de la pau’, un cop feta la visita no estic del tot segur de si totes les milles recorregudes van acabar valent la pena. Establerts als inicis dels anys 1930 just a la frontera entre els EUA i el Canada, volen ser una celebració de la bona relació entre els dos països mitjançant un parc on poder trobar-se i dur a terme certs esdeveniments sense necessitat de creuar les fronteres. I és que els jardins es troben tècnicament, tot i que la frontera és quasi sempre present, en terres internacionals. Això sí, arrel dels atacs del onze de setembre a New York City, ara cal presentar documentació a l’hora de sortir-ne cap a qualsevol dels dos països.

Un dels molts pous de petroli a prop de Williston, North Dakota

Passant pel que es considera el centre geogràfic d’Amèrica del Nord (incloent Mexico i Canada), va arribar el moment d’entrar de ple en territori d’explotacions petroleres. Ja me n’havien parlat en el meu pas per Fargo i sobretot a Bismarck, on vaig poder conversar amb algú que treballa amb les companyies que n’exploten els recursos, però en cap cas em podia imaginar ‘la magnitud de la tragèdia’. Al circular per estats com Oklahoma o Texas ja havia vist força pous de petroli escampats pel paisatge en convivència amb tranquils camps de pastures, però aquí la millor manera de descriure la sensació que vaig tenir en veure-ho és ‘una autèntica febre de l’or (negre)’. Tot sembla estar en obres, hi ha un intens trànsit de camions i vehicles comercials que obliga a ampliar les autopistes, per tot arreu es veuen pous de petroli inoves prospeccions, els ramats han desaparegut del paisatge i al seu lloc hi ha grans residències temporals per als milers de treballadors necessaris per a fer funcionar la maquinària. La combinació de les noves tècniques (inclosa la polèmica tècnica del ‘fraking’, que requereix grans quantitats de productes químics per alliberar els recursos de les roques) junt amb els preus elevats del petroli, en fan rendible l’extracció a aquesta zona. Per sort la meva estada allà va ser força breu i de seguida vaig poder continuar la ruta cap al sud, on el gran ‘Theodore Roosevelt National Park’ protegeix, com en tantes altres ocasions, el característic paisatge del oest americà i la seva fauna. L’entrada del parc està situada a la minúscula població de Medora, conservada tal i com era ara fa més de cent anys quan un empresari la va comprar sencera per tal de convertir-la en un centre turístic al ‘Far West’. El seu principal reclam és un gran musical que barreja música country popular amb petites pinzellades de la història del poble, junt amb moments per al patriotisme i l’exaltació del president Theodore Roosevelt. El 26è president no només va viure aquí una bona temporada sinó que fins i tot en una ocasió va arribar a dir, tal i com els agrada recordar als de la zona, que ‘no hagués estat mai president de no ser pels seus dies a North Dakota’.

Moment final del particular musical de Medora, a North Dakota

Un cop finalitzada també la convenció dels demòcrates (realitzada la primera setmana de setembre a Charlotte, North Carolina) sembla que el més beneficiat a les enquestes d’opinió ha estat l’equip d’Obama, sobretot gràcies a una convenció sense grans sorpreses però amb enèrgics i emotius parlaments de la primera dama i Bill Clinton. L’ex-president va posar dades concretes sobre la taula, parlant sobre les diferències entre els plans econòmics i les mesures que els dos partits volen posar en pràctica si guanyen les eleccions de novembre. En canvi, el discurs d’Obama va ser molt més genèric però amb la clara intenció d’intentar reactivar l’esperit que al 2008 el va dur a la Casa Blanca, i que enguany sembla molt més diluït. En tot cas, coincidència o no, després de tres mesos consecutius en que l’equip de Mitt Romney havia estat recaptant més donacions que el d’Obama, les últimes dades mostren un lleuger avantatge per als demòcrates. La propera gran cita en la campanya però, seran sens dubte els debats presidencials en que els candidats s’hauran d’enfrontar cara a cara, i per al quals sembla que Mitt Romney s’està preparant a consciència. El primer d’ells no es celebrarà fins el 3 d’octubre a la ciutat de Denver, a Colorado, així que mentrestant es preveu que els actes de campanya i les recaptacions de donatius continuïn sense massa sorpreses o grans canvis en la intenció de vot.

Don’t dream it, Be it.

(text publicat el 15/06/2011 a www.kolhosp.com)

RHPS - imonfort.com

Rocky Horror Picture Show, el musical de ciència ficció que va fracassar escandalosament en la seva estrena però que 35 anys després es segueix projectant com a estrany film de culte omplint petites sales de cinema d’arreu del món. La barreja no garantia cap èxit: Una parella recent promesa, alienígenes transvestits i Rock & Roll.

Tampoc hi va ajudar el baix pressupost i les dures condicions del rodatge sota la pluja en un vell castell en ruïnes al oest de Londres (actualment un hotel). Però tot va canviar quan al cap dels anys els cinemes van començar a programar la pel·lícula a mitjanit, com a fi de programa. Els espectadors li van perdre el respecte i poc a poc va començar un ritual de crits i insults que van acabar convertint la projecció en un espectacle que encara perdura a dia d’avui. Tant és així que només als Estats Units ara ja ha recaudat més de cent milions de dòlars i a la ciutat de Nova York s’hi fan fins a dos passis per setmana.

RockyHorrorPictureShow - imonfort.com

Barcelona no podia ser menys, i la gent del club de fans no oficial organitza des de 2007 els únics passis regulars de “The Rocky Horror Picture Show” que es fan actualment a l’estat . Primer va ser als cinema Casablanca Gràcia (tancat i reobert com a Cinemes Girona), després als Casablanca Kaplan (també tancats) i ara a la sala Music Hall (recent renovada al capdavall de la Rambla Catalunya). El passat dissabte s’estrenaven a la nova ubicació i l’èxit va ser rotund, havent de penjar el cartell d’entrades esgotades.

A la cua per entrar s’hi barrejaven els fans més experimentats -alguns amb desenes de visionats- amb els “verges”, que hi assistien per primera vegada un pèl espantats del que els esperava dins. Afortunats ells, que es desvirgaran i podran deixar-se endur per primer cop per les excitants melodies del doctor Frank-N-Furter. Com en tantes coses a la vida, el més provable és que no triguin massa a repetir.