(text publicat el 22/02/2012 a www.kolhosp.com)
El meu pas pel desert del sud-oest de Texas prometia, dues de les poques persones que hi viuen havien acceptat la meva sol·licitud de passar la nit a casa seva. La destinació eraTerlingua, just als afores del “Big Bend National Parkâ€, on m’ensumava que no m’hi esperava el tÃpic entorn turÃstic que acostuma a envoltar aquests espais protegits. El “Big Bend†està massa lluny de tot i gens al pas de res, de fet el poble amb condicions més proper està a unes 80 milles de distà ncia. De Barcelona a Figueres de desert, només amb una dotzena de trà ilers i rulots escampades que deuen servir de casa als cowboys quan cuiden dels seus ranxos. A tocar de la frontera amb Mèxic, Terlingua és un refugi natural per a qui vol escapar de la civilització.
“No facis plansâ€, em deia un jove canadenc. Després de viatjar fent autoestop per arreu dels Estats Units, va decidir quedar-se aquà de forma indefinida. Ja fa temps que li ha caducat el visat però no l’importa, mentre no surti del desert ningú no li demanarà i sempre pot donar un cop de mà a l’única botiga de queviures a canvi d’alguns dòlars en negre. Me’l vaig trobar dins el parc, on hi havia entrat per veure els efectes de la pluja de la nit anterior sobre les plantes. Es veu que estan una mica més verdes. Vesteix tot de negre i porta penjant del cinturó una tassa bruta de cafè que utilitza allà on el conviden. -Ets naturista? -No. -Estudies el desert? -No, és que m’agrada el desert. Aquesta va ser la seva explicació i suposo que l’excusa per quedar-se a viure a l’únic lloc on, segons les seves paraules, la gent no era completament imbècil.
Terlingua no té forma de poble. Uns quants negocis a peu de carretera i la resta tot ben escampat, que de terreny no en falta. Els seus orÃgens es remunten a la dècada dels 80 del segle XIX, quan s’hi va descobrir mercuri i fins a dos mil miners van poblar la zona. Avui només hi viuen unes 300 persones. Algunes treballen, altres no tant; però totes tenen la seva història. Una cantant de “gospel agnòsticâ€Â cansada de fer gires i voltar pel món, un doctor que treballa durant 15 dies seguits a un zona remota d’Alaska i ve quan pot, un pare de dos fills mexicans que els volia portar a una escola dels EUA i es va quedar atrapat quan la furgoneta va fer pana sense diners per arreglar-la. El lloc de trobada és la porxada, al “Ghost Townâ€, on hi ha una botiga per als pocs turistes i un bar-restaurant amb escenari. Ningú et diu res si portes la teva cervesa de casa i, mentre es pon el sol, s’hi pot conversar sobre polÃtica americana amb un agradable sentit comú que més sovint del que m’agradaria he trobat a faltar.
Ja és fosc. Si la primera nit la vaig passar veient els llamps des de la finestra d’una caravana, la segona em toca passar-la a les runes del que un dia deuria ser la casa d’un miner. No hi ha llum, no hi ha aigua corrent, el lavabo és tan gran com el desert, i les parets no arriben al sostre metà l·lic que hi han instal·lat els qui m’acullen. Això sÃ, el lloguer “només†costa 30 dòlars al mes. A mi em toca dormir a l’entrada amb tot de trastos, ja que ells ocupen l’única habitació. -Tens tenda de campanya? Potser la podries plantar al terra de “la cuinaâ€â€¦ Però vaig preferir dormir al cotxe, ben protegit de la pluja i sense complicacions. Al matà següent, mentre preparaven una mica de cafè i amb la roba clarament mullada em van preguntar pels plans del dia. -He de rentar roba, que només em queda una muda neta. -Doncs mira, ja és més del que tenim nosaltres.
