In the desert you can remember your name

(text publicat el 22/02/2012 a www.kolhosp.com)

De camí a Terlingua, Texas

El meu pas pel desert del sud-oest de Texas prometia, dues de les poques persones que hi viuen havien acceptat la meva sol·licitud de passar la nit a casa seva. La destinació eraTerlingua, just als afores del “Big Bend National Park”, on m’ensumava que no m’hi esperava el típic entorn turístic que acostuma a envoltar aquests espais protegits. El “Big Bend” està massa lluny de tot i gens al pas de res, de fet el poble amb condicions més proper està a unes 80 milles de distància. De Barcelona a Figueres de desert, només amb una dotzena de tràilers i rulots escampades que deuen servir de casa als cowboys quan cuiden dels seus ranxos. A tocar de la frontera amb Mèxic, Terlingua és un refugi natural per a qui vol escapar de la civilització.

“No facis plans”, em deia un jove canadenc. Després de viatjar fent autoestop per arreu dels Estats Units, va decidir quedar-se aquí de forma indefinida. Ja fa temps que li ha caducat el visat però no l’importa, mentre no surti del desert ningú no li demanarà i sempre pot donar un cop de mà a l’única botiga de queviures a canvi d’alguns dòlars en negre. Me’l vaig trobar dins el parc, on hi havia entrat per veure els efectes de la pluja de la nit anterior sobre les plantes. Es veu que estan una mica més verdes. Vesteix tot de negre i porta penjant del cinturó una tassa bruta de cafè que utilitza allà on el conviden. -Ets naturista? -No. -Estudies el desert? -No, és que m’agrada el desert. Aquesta va ser la seva explicació i suposo que l’excusa per quedar-se a viure a l’únic lloc on, segons les seves paraules, la gent no era completament imbècil.

Terlingua no té forma de poble. Uns quants negocis a peu de carretera i la resta tot ben escampat, que de terreny no en falta. Els seus orígens es remunten a la dècada dels 80 del segle XIX, quan s’hi va descobrir mercuri i fins a dos mil miners van poblar la zona. Avui només hi viuen unes 300 persones. Algunes treballen, altres no tant; però totes tenen la seva història. Una cantant de “gospel agnòstic” cansada de fer gires i voltar pel món, un doctor que treballa durant 15 dies seguits a un zona remota d’Alaska i ve quan pot, un pare de dos fills mexicans que els volia portar a una escola dels EUA i es va quedar atrapat quan la furgoneta va fer pana sense diners per arreglar-la. El lloc de trobada és la porxada, al “Ghost Town”, on hi ha una botiga per als pocs turistes i un bar-restaurant amb escenari. Ningú et diu res si portes la teva cervesa de casa i, mentre es pon el sol, s’hi pot conversar sobre política americana amb un agradable sentit comú que més sovint del que m’agradaria he trobat a faltar.

Imatge d’arxiu de Terlingua, Texas. Any aproximat 1936 (Grant, George A.)

Ja és fosc. Si la primera nit la vaig passar veient els llamps des de la finestra d’una caravana, la segona em toca passar-la a les runes del que un dia deuria ser la casa d’un miner. No hi ha llum, no hi ha aigua corrent, el lavabo és tan gran com el desert, i les parets no arriben al sostre metàl·lic que hi han instal·lat els qui m’acullen. Això sí, el lloguer “només” costa 30 dòlars al mes. A mi em toca dormir a l’entrada amb tot de trastos, ja que ells ocupen l’única habitació. -Tens tenda de campanya? Potser la podries plantar al terra de “la cuina”… Però vaig preferir dormir al cotxe, ben protegit de la pluja i sense complicacions. Al matí següent, mentre preparaven una mica de cafè i amb la roba clarament mullada em van preguntar pels plans del dia. -He de rentar roba, que només em queda una muda neta. -Doncs mira, ja és més del que tenim nosaltres.

Dels Apalatxes fins l’Atlàntic, de la pluja a un sol radiant

(text publicat el 16/01/2012 a www.lavanguardia.com)

Wilmington,  North Carolina .- Ja he tocat les aigües de l’Atlàntic, una primera petita fita després de més de dos mesos dibuixant una ruta prou curiosa per alguns dels estats del sud. Però abans d’arribar a la costa m’havia d’acomiadar com cal dels Apalatxes fent una curta visita, amb permís de la pluja, al Blue Ridge Parkway.
La carretera, d’espectaculars paisatges i més de 750Km, connecta el “Great Smoky Mountains N.P.” amb el “Shenandoah N.P.” (a l’estat de Virgínia). L’hivern no és el millor moment per a visitar-la doncs alguns dels trams estan tancats, però quan fa més bon temps son molts els que s’escapen a fer unes vacances recorrent els seus revolts i potser fent nit en alguna de les zones d’acampada. Tant, que es considera l’espai més visitat entre els mantinguts pel Servei de Parcs Nacionals.

Wikipedia Facts: NORTH CAROLINA

-Resultats 2008: Obama/Biden: 49,70% – McCain/Palin: 49,38%
-El 28è estat en superfície: 139.581 Km2 (4,35 “Catalunyes”)
-El 10è estat en població: 9.535.483 habitants a 2010 (1,27 “Catalunyes”)
-El 15è estat en densitat de població: 63,80 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Last of the Mohicans (filmada a)
-Tòpic: Destí de vacances – L’estat del primer vol

La sort no em va acompanyar a Winston-Salem, i això que per fi va deixar de ploure. Després de la guerra civil americana molts camps d’aquesta zona es van destinar al cultiu de la planta del tabac i, en conseqüència, van sorgir fins a 16 diferents companyies tabaqueres d’entre les que destaca R. J. Reynolds (propietària de Winston, Camel i un munt més). Però la indústria està més que tocada per les polítiques de prevenció al tabaquisme i la mala imatge en general del sector així que, desprès d’anys amb milers de visites escolars i turístiques, els “tours” a les factories es van cancel·lar definitivament al 1998. A l’entrada de la fàbrica una més que amable recepcionista em va deixar força clar -entre calada i calada al seu Pall Mall- que a diferència de les destil·leries de begudes alcohòliques, aquí les visites no son gens benvingudes.

I a tot això les primàries com van? Doncs els pronòstics es van complir per a Mitt Romney, que va guanyar la cita de New Hampshire amb una destacada distància del segon candidat que no va ser ni Santorum ni Huntsman sinó Ron Paul. Ni el bon resultat del primer a Iowa ni els esforços concentrats al territori del segon van servir per treure uns bons resultats en un estat que tradicionalment vota als candidats més moderats, en part per tractar-se de primàries semi-obertes. Ara totes les cadenes de notícies 24h ja miren amb impaciència cap a South Carolina, on el proper dissabte es celebren les que es consideren les primeres primàries dels estats del sud. Aquí el sistema torna a variar. Si als caucus només els votants registrats com a republicans poden prendre part i a New Hapshire ho van poder fer també els registrats com a independents, en les properes tothom hi pot participar sempre i quan ho sol·licités abans del 21 de desembre de 2011. Caldrà veure com afecta aquest detall als diferents candidats, en un estat en que el guanyador per part del partit republicà sempre s’ha acabat enduent la nominació final a la convenció d’Agost. Ja ho diuen, amb cert orgull, els membres del partit de l’estat… “South Carolina escull guanyadors!”.

Memorial als germans Wright, a Kill Devil Hills

Però, seguint la mateixa estratègia de Tennessee, abans d’abordar un nou estat cal passar uns dies de relax entre estudiants. En aquesta ocasió a la costa de North Carolina, amb una breu visita al memorial dedicat als germans Wright a Kill Devil Hills. Els dos pioners de l’aviació van triar aquest terreny pla i arenós per a intentar amb èxit el primer vol a motor controlat de la història. El bon clima (a l’estiu) i les platges de sorra blanca atrauen també cada any un munt de turistes (que sens dubte contribueixen molt notablement a l’economia de la zona), així que em considero més que afortunat de visitar-ho en temporada baixa. Una bona ajuda per a “la calma” abans de “la tempesta” que m’espera, doncs el meu proper destí i les properes primàries coincidiran per primera vegada en el temps i en l’espai.

Fast Food Nature

(text publicat el 11/01/2012 a www.kolhosp.com)

Great Smoky Mountains National Park

L’U.S. National Parks Service és el “fast food” de la natura però en plan “deluxe”. No un McDonalds o Kentucky Fried Chicken sinó mes aviat un In-N-Out o millor, però “fast food”. Quan un hi para ja sap el què l’espera. Les marques serveixen per això i als EUA hi ha cadenes i franquícies bàsicament de tot el que un es pot imaginar. Tant si el producte és bo com si no, la qualitat és la mateixa a tots els establiments sota una mateixa marca. Vull dir que, si un para a dinar a un restaurant local sense marca, amb només un cartell que diu “Country Cafe”, mai se sap si en sortirà amb un somriure o amb un mal de panxa. Però si el restaurant és d’una cadena concreta i el producte que elabora la marca és una porqueria, es pot dir que la porqueria està garantida. En els National Parks dels EUA, el què està garantit és un cabreig important si et deixes la càmera de fotos a casa.

Davis Bayou (Mississippi) dins Gulf Islands National Seashore

N’hi ha de tota mena. Alguns son gegantins, i altres tan esquifits com un edifici i el terreny que l’envolta. La qüestió és que encara no m’he trobat un sol cas en que la visita a un espai amb el segell del NPS no hagi valgut la pena. Ah! I a sobre en molts casos son gratuïts. Però són “fast food”. Em nego a pensar que la única natura exuberant de la nació està protegida i sota control, hi ha d’haver espais extraordinaris fora dels dominis del departament d’interior! Però no surten als mapes ni a les guies, i per tant més difícils de trobar. I si surten als mapes… caca. Sense protecció, el sector privat s’hi instal·la per tot arreu embrutant la foto. I si no, prova d’agilitat mental: en menys de tres segons senyala a la imatge de Google on comença l’àrea protegida del “Great Smoky Mountains National Park” a Tennessee:

Bingo! Així que viatjant a una setmana per estat no em puc queixar. Si trobo en el mapa una àrea de color verd amb les sagrades paraules “National Park” m’hi llenço de cap sense dubtar-ho, tot i sabent que la visita tindrà poc de salvatge. És natura, però sota control (espero). Els camins estan marcats, sempre hi ha mapes gratis al centre de visitants i els “rangers” son sincerament amables (crec). A vegades pot semblar un parc de la Disney. I no se com s’ho fan, però els “aligators” acostumen a estar a una distància prudencial fora del teu abast (espero). Potser són ells els qui, sabent que tenim prohibit sortir del camí senyalitzat, trien allunyar-se de nosaltres. Potser som nosaltres els qui estem sota control. ¿Va dubtar Theodore Rooseveltquan va pressionar fins convertir Yellowstone en el primer parc nacional?