Motors, càmera, Michigan… i acció!

(text publicat el 08/08/2012 a www.lavanguardia.com)

'Skyline' de la ciutat de Detroit, principal ciutat de Michigan

Avió camí d’Anchorage, Alaska.- Tant lluny que semblava quan iniciava la ruta, i quasi sense adonar-me’n ja ha arribat el moment del ‘compte enrere final’. Sí, l’estat del motor, el dels grans llacs, el de les fàbriques de cotxes al voltant de l’empobrida Detroit, inicia el compte enrere dels deu últims estats a visitar del total de cinquanta (a sumar-hi Washington D.C.). La visita a l’estat de Michigan ha estat ben variada. Cadascuna de les tres regions visitades ha estat ben diferent de les altres, tot i compartir totes elles la constant presència de grans llacs que ben bé es podrien confondre amb mars d’aigua salada. Tant, que els llacs fins i tot arriben a dividir l’estat en dues grans penínsules.

Wikipedia Facts: MICHIGAN

-Resultats 2008: Obama/Biden: 57,43% – McCain/Palin: 40,96%
-El 11è estat en superfície: 250.493 Km2 (7,8 “Catalunyes”)
-El 8è estat en població: 9.883.640 habitants a 2010 (1,32 “Catalunyes”)
-El 19è estat en densitat de població: 39,46 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Robocob – American Pie – Gran Torino
-Tòpic: L’Estat dels grans llacs – La (ex)fàbrica de cotxes d’Amèrica

Edifici abandonat a un dels barris de Detroit, a Michigan

De la ciutat de Detroit n’havia sentit a parlar, i molt. Sembla que és un d’aquells llocs per als quals tothom en té una opinió, encara que no hi hagi estat mai. Alguns dels pitjors tòpics es van confirmar només arribar-hi: Barris pràcticament buits, cases en runes, pobresa generalitzada… i és que si, en general, les ciutats d’arreu del món tendeixen a augmentar el nombre d’habitants, Detroit ja fa anys que no para de perdre’n. Tot i ser encara la ciutat més poblada de Michigan, dels quasi dos milions d’habitants que va arribar a tenir als anys cinquanta ara només en queden uns 700.000. El motiu? La progressiva desaparició de llocs de treball, principalment del sector del motor, a causa de la deslocalització de les indústries cap a països amb mà d’obra més econòmica. La densitat de població a la ciutat que un dia va ser líder mundial en la fabricació de cotxes és tant baixa, que hi ha illes de cases en que només queda un sol edifici habitat (amb tots els problemes de planificació urbanística que això comporta). A l’altra cara de la moneda però, hi ha el munt de joves d’arreu dels EUA que cada any decideixen instal·lar-se a la ciutat del motor. Atrets principalment pels baixos preus dels habitatges, són molts els que proven sort en projectes artístics i urbanístics alternatius difícils de fer realitat a altres grans ciutats del territori. Per tot arreu es veuen petits horts urbans, i no és gens difícil trobar-se amb petites o grans obres d’art urbanes que sovint conviden a la reflexió. Dues realitats a vegades confrontades, la dels antics habitants i la dels nouvinguts, obligades a conviure per construir el futur d’una ciutat necessitada de noves idees per sobreviure.

Dunes de sorra al 'Pictured Rocks National Lakeshore', a la 'Upper Peninsula' de Michigan

L’àrea d’influència de Detroit i la desaparició dels llocs de treball s’estén cap al nord fins a Flint, on la situació és similar. Però en el camí cap a la península superior de Michigan (la ‘Upper Peninsula’), les grans zones urbanes donen pas de mica en mica a paisatges més naturals. Com a part del ‘somni americà’ de la famosa classe mitja que la indústria del motor va ajudar a crear, a les vores dels llacs hi ha un continu de cases unifamiliars amb jardí i embarcador particular. Això sí, a gaudir només els mesos de primavera i estiu, que a l’hivern el fred és prou important a la zona. Seguint cap al nord, un estol de motels i hotels de tota mena dóna pas al tercer pont en total suspensió més llarg del món. El ‘Mackinac Bridge’ és l’encarregat, des de 1957, de connectar les dues penínsules que formen l’estat. A l’altra banda del pont la natura espera als qui tenen ganes de gaudir-la en els diferents parcs estatals i nacionals on, de nou, mai falta l’accés a l’aigua. En el meu cas però, la manca de temps va fer que m’hagés de conformar amb la visita al parc nacional de ‘Pictured Rocks’. Allí, grans dunes naturals de sorra van permetre en el seu dia a la indústria de la fusta salvar el desnivell entre els boscos i l’aigua del ‘Superior Lake’, on l’esperaven el vaixells per transportar-la. Avui en dia però, és una tranquil·la destinació familiar que permet tant passar unes hores de platja comcontemplar els grans penya-segats erosionats pel pas del temps deixant a la vista les diferents capes de sediments que els formen.

A la tornada a la península inferior, aquest cop per la seva costa est, m’hi esperava la tranquil·la Traverse City en una de les seves setmanes més ocupades de l’any. Envoltada de granges amb camps de blat de moro i arbres fruiters (sobretot cirerers i presseguers), la població acollia aquells dies la vuitena edició de seu popular festival de cinema, fundat ni més ni menys que pel cineasta de Michigan Michael Moore. Per a mi, com aficionat al gènere, va ser una magnifica forma de tancar el meu pas per l’estat amb amb el visionat d’un documental que precisament parlava sobre el present de la ciutat de Detroit.

Carrer principal de Traverse City a punt per al seu festival de cinema, a Michigan

I no cal deixar el món del cinema per parlar de les últimes novetats de la campanya electoral americana. I és que aquesta passada setmana dos importants figures de la indústria cinematogràfica, en principi gens relacionades entre si, han donat el seu suport a qui serà el candidat republicà a la Casa Blanca. Per una banda l’actor i director Clint Eastwood, qui protagonitzava a la última ‘Super Bowl’ un anunci que semblava afavorir a Obama, anunciava que donarà el seu vot a Mitt Romney per tal de ‘donar al país una empenta’. Tota una ajuda que de ben segur, l’equip republicà intentarà aprofitar al màxim gràcies al gran prestigi i respecte del que gaudeix Easwood. En canvi, l’altra mostra de suport segurament intentaran que passi un pèl més desapercebuda, doncs arriba de la estrella del cinema pornogràfic Jenna Jameson qui afirma que ‘quan un és ric vol un republicà a la Casa Blanca’. En tot cas, suports a banda, tothom segueix pendent de l’elecció per part de Romney del candidat republicà a la vice-presidència, que enguany s’anunciarà a través d’una aplicació mòbil dedicada a tal efecte. A mi però, si es compleixen el terminis més optimistes, probablement m’enxamparà sense cobertura tot visitant els parcs nacionals d’Alaska, l’estat número nou de meu particular compte enrere.

Els núvols de New Hampshire

(text publicat el 04/07/2012 a www.lavanguardia.com)

Tipic paisatge de New Hampshire

Barre, Vermont .- Sincerament, ja trobava a faltar els paisatges de muntanya i natura que de forma majoritària formen el paisatge dels EUA. Les grans ciutats i àrees densament poblades són sempre interessants, però alhora incòmodes de visitar. O com a mínim més incòmodes que passar per petits pobles connectats per carreteres secundàries per les que no es pot anar a més de 55 milles per hora. El meu pas per l’estat de New Hampshire ha estat una bona transició, venint de la ciutat de Boston, cap a la natura i el ‘country side’ sense oblidar algunes ciutats de mida mitjana. Una baixada de ritme general que començava a caldre.

Wikipedia facts: NEW HAMPSHIRE
-Resultats 2008: Obama/Biden: 54,13% – McCain/Palin: 44,52%
-El 46è estat en superfície: 24.217 Km2 (0,75 “Catalunyes”)
-El 42è estat en població: 1.316.470 habitants a 2010 (0,18 “Catalunyes”)
-El 20è estat en densitat de població: 53,68 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Live Free or Die – Jumanji
-Tòpic: La mare dels rius – L’estat de granit

Aquí, sovint se sent algú citant una frase atribuïda a Mark Twain: ‘Si no t’agrada el temps que fa a New England, espera uns minuts’. I realment, per la meva experiència, no pot ser més encertada. Un es pot llevar amb clarianes, passar per tempestes conduint a la carretera i arribar amb un sol espaterrant a Portsmouth (una de les poques poblacions costaneres de New England). Tot en un marge aproximat d’una hora. La visita però no va durar massa estona doncs calia arribar a temps per a la primera bicicletada popular de Manchester, la ciutat més gran de l’estat. En un país en que gairebé tothom va en cotxe per a fer fins i tot les distàncies més petites, que algú s’animi a organitzar passejos en bicicleta sempre és engrescador. I més encara, si el punt final del recorregut és la terrassa d’un bar on petar la xerrada tot recuperant forces.

Locals gaudint dels llacs de New Hampshire

Però New Hampshire és ben conegut per les seves zones de muntanya i natura. De fet, aquí s’hi troben algunes de les estacions d’esquí més grans de tot New England. Ara de neu ja no n’hi ha, així que el turisme canvia d’activitats i es centre en les possibilitats d’esbarjo que donen els nombrosos llacs i rius que s’hi troben. Des de la pesca, als passejos en barca o les motos aquàtiques… i el ‘tubing’. O el que és el mateix: baixar el curs d’un riu amb tot d’amics asseguts a uns pneumàtics inflables amb, normalment, alguns ‘packs’ de cerveses que es mantenen fresques gràcies a la temperatura de l’aigua. Jo però em vaig conformar amb la que possiblement sigui la major atracció turística de la zona, el ‘Mount Washington’. La muntanya és, amb els seus 1.917 metres d’alçaria, el cim més alt de New England i per pujar-hi un pot escollir entre fer-ho en tren, en cotxe o a peu. Això sí, la carretera que puja fins a l’observatori (on al 1934 s’hi va registrar el récord de velocitat de vent, a 372km/h) és de propietat privada així que cal anar preparat per a pagar peatge.

Cotxe pujant la carretera del 'Mount Washington', a New Hampshire

Aquests dies, com no pot ser d’altre manera, encara cuegen les reaccions polítiques a la decisió del Tribunal Constitucional d’avalar la proposta d’Obama per a reformar la sanitat americana. El més paradoxal però, és veure com els republicans intenten posicionar-se radicalment en contra d’una proposta que, bàsicament, és una copia del sistema que va implantar Mitt Romeny a Massachusetts quan n’era governador. I a tot això algunes enquestes segueixen mostrant els dos candidats frec a frec de cara a les eleccions de novembre, així com una important divisió del país sobre la proposta sobre el sistema de salut. De moment però, sembla que la campanya s’agafarà uns dies de vacances en motiu de la celebració del dia de la independència.

West Virginia i la seva naturalesa salvatge

(text publicat el 20/05/2012 a www.lavanguardia.com)

Capioli a Charleston, capital de West Virginia

Lynchburg, Virginia .- He de reconèixer que vaig arribar a l’estat de West Virginia una mica espantat. La seva particular geografia -quasi amagada darrera la formació muntanyosa dels Apalatxes- en conjunt amb una economia de tradició minera i poblacions que difícilment passen dels 50 mil habitants, li donen fama de “salvatge”. I, evidentment, el terme no només es refereix als abundants i generosos espais naturals. Però, tal com acostuma a passar, en realitat no n’hi ha per tant. De fet, el tòpic també diu que tothom qui marxa de l’estat a la recerca de feina (prou escassa a West Virginia), hi acaba tornant quan arriba el moment de la jubilació. L’espectacularitat de la natura en conjunt amb uns preus força assequibles la fan un magnífic lloc on retirar-se a gaudir dels capvespres des de la porxada de casa.

Wikipedia Facts: WEST VIRGINIA

-Resultats 2008: Obama/Biden: 42,60% – McCain/Palin: 55,72%
-El 41è estat en superfície: 62.755 Km2 (1,95 “Catalunyes”)
-El 37è estat en població: 1.859.815 habitants a 2010 (0,25 “Catalunyes”)
-El 27è estat en densitat de població: 29 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Pocahontas
-Tòpic: L’estat de les muntanyes – Salvatge i bonic

La primera parada, arribant per l’oest des de l’estat de Kentucky, va ser Charleston. Allí un capitoli folrat de paper d’or deixa ben clar que un es troba a la capital de l’estat -alhora que a la població amb més habitants-. A les seves rodalies és fàcil veure grans explotacions mineres dedicades a l’extracció de carbó, el principal recurs industrial de l’estat i responsable de gairebé tota la producció energètica de la zona. Però cal anar amb compte, perquè sembla ser que més sovint del que un desitjaria la matèria primera no és tractada com caldria. No és massa bon senyal que arqueòlegs dedicats a estudiar els jaciments històrics que, de tant en tant, es troben a les mines, et recomanin no beure aigua de l’aixeta.

'New River Gorge Bridge' a West Virginia, el tercer pont d'arc simple més gran del món

Com comprendreu, calia anar a buscar la natura per a la qual l’estat és conegut. Direcció sud, i passant pel tercer pont d’arc simple més gran del món, es troben alguns petits però sempre interessants parcs estatals. Amb menor protecció que els parcs nacionals, serveixen d’espai d’esbarjo per a aficionats a les activitats a l’aire lliure com la pesca o les excursions en canoa. De fet, la gran majoria acostumen a tenir un modest terreny d’acampada a bon preu on poder-hi passar uns dies. Seguint els Apalatxes cap al nord, la visita al parc de les “Blackwater Falls”és més que recomanable: grans cascades naturals, vistes espectaculars, bones instal·lacions (amb senyal WiFi), esquí de muntanya a l’hivern i excursions refrescants a l’estiu.

Mentrestant, a la campanya presidencial cap a la Casa Blanca es segueix debatent sobre els efectes de la declaració d’Obama a favor dels matrimonis homosexuals. De moment sembla que les enquestes no acaben de mostrar cap canvi dràstic i segueix havent-hi opinions de tota mena. Tot depèn del canal de ràdio que un sintonitza entre parc i parc. Qui sí ha fet un anunci a destacar és Ron Paul, que deixarà de fer campanya activa als estats que encara han de celebrar les primàries (sembla ser que per falta de recursos econòmics). Però contràriament al que alguns mitjans han difós, Paul no ha abandonat la cursa a la nominació republicana sinó que segueix a la recerca de delegats que li proporcionin un paper destacat a la convenció d’agost a Tampa.

'Blackwater Falls' a West Virginia

Si l’inici de la ruta per l’estat va ser per zones mineres i industrials i va seguir per espais naturals, el final va estar reservat a la història amb una breu visita al que queda dempeus de Harpers Ferry. La població, situada a l’extrem nord-est de l’estat, va ser un punt estratègic clau durant la guerra civil americana així com per a l’expansió cap a l’oest del ferrocarril. West Virginia es va separar de Virginia arran del conflicte armat, afegint-se als unionistes del nord, quedant Harpers Ferry al límit entre els dos bàndols. Tant és així que va canviar de mans fins a vuit vegades. Per a mi, creuar la línia una sola vegada serà suficient per passar a visitar l’estat de Virginia abans d’arribar a la capital de la nació.

Fast Food Nature

(text publicat el 11/01/2012 a www.kolhosp.com)

Great Smoky Mountains National Park

L’U.S. National Parks Service és el “fast food” de la natura però en plan “deluxe”. No un McDonalds o Kentucky Fried Chicken sinó mes aviat un In-N-Out o millor, però “fast food”. Quan un hi para ja sap el què l’espera. Les marques serveixen per això i als EUA hi ha cadenes i franquícies bàsicament de tot el que un es pot imaginar. Tant si el producte és bo com si no, la qualitat és la mateixa a tots els establiments sota una mateixa marca. Vull dir que, si un para a dinar a un restaurant local sense marca, amb només un cartell que diu “Country Cafe”, mai se sap si en sortirà amb un somriure o amb un mal de panxa. Però si el restaurant és d’una cadena concreta i el producte que elabora la marca és una porqueria, es pot dir que la porqueria està garantida. En els National Parks dels EUA, el què està garantit és un cabreig important si et deixes la càmera de fotos a casa.

Davis Bayou (Mississippi) dins Gulf Islands National Seashore

N’hi ha de tota mena. Alguns son gegantins, i altres tan esquifits com un edifici i el terreny que l’envolta. La qüestió és que encara no m’he trobat un sol cas en que la visita a un espai amb el segell del NPS no hagi valgut la pena. Ah! I a sobre en molts casos son gratuïts. Però són “fast food”. Em nego a pensar que la única natura exuberant de la nació està protegida i sota control, hi ha d’haver espais extraordinaris fora dels dominis del departament d’interior! Però no surten als mapes ni a les guies, i per tant més difícils de trobar. I si surten als mapes… caca. Sense protecció, el sector privat s’hi instal·la per tot arreu embrutant la foto. I si no, prova d’agilitat mental: en menys de tres segons senyala a la imatge de Google on comença l’àrea protegida del “Great Smoky Mountains National Park” a Tennessee:

Bingo! Així que viatjant a una setmana per estat no em puc queixar. Si trobo en el mapa una àrea de color verd amb les sagrades paraules “National Park” m’hi llenço de cap sense dubtar-ho, tot i sabent que la visita tindrà poc de salvatge. És natura, però sota control (espero). Els camins estan marcats, sempre hi ha mapes gratis al centre de visitants i els “rangers” son sincerament amables (crec). A vegades pot semblar un parc de la Disney. I no se com s’ho fan, però els “aligators” acostumen a estar a una distància prudencial fora del teu abast (espero). Potser són ells els qui, sabent que tenim prohibit sortir del camí senyalitzat, trien allunyar-se de nosaltres. Potser som nosaltres els qui estem sota control. ¿Va dubtar Theodore Rooseveltquan va pressionar fins convertir Yellowstone en el primer parc nacional?