Rere les patates d’Idaho, i els debats presidencials

(text publicat el 04/10/2012 a www.lavanguardia.com)

Collint patates a un camp a prop de Bliss, Idaho

Carlton, Washington .- Patates fregides, patates amb ‘bacon’ i formatge, patates amb espècies, ‘tater tots‘, amanida de patates, puré de patates, patates púrpura fregides, patates ‘xip’, i finalment ‘hash browns‘. Per descomptat hi ha moltes més varietats i maneres de preparar patates, quasi innombrables, però una ració al dia mentre circulava per les terres d’Idaho crec que va ser més que suficient. I és que l’estat produeix fins un terç de totes les patates consumides als Estats Units, incloent una bona part de les que es serveixen als omnipresents restaurants de la marca McDonald’s. De fet va ser una companyia local la que al 1953 va patentar les patates congelades per a fregir, possibilitant-ne l’abastiment durant tot l’any i fent créixer la industria a la zona. Tot i això no me’n puc estar de dir un cop més, ‘però no només’. De fet, trobar camps de patates on fer-hi quatre fotografies va ser força més complicat del que en un primer moment preveia.

Wikipedia Facts: IDAHO

-Resultats 2008: Obama/Biden: 36,10% – McCain/Palin: 61,53%
-El 14è estat en superfície: 216.632 Km2 (6,75 “Catalunyes”)
-El 39è estat en població: 1.567.582 habitants a 2010 (0,21 “Catalunyes”)
-El 44è estat en densitat de població: 6,04 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: My Own Private Idaho – Dante’s Peak (filmada a)
-Tòpic: L’estat de les patates

Arribant des del ‘Yellowstone National Park’, necessitava passar uns dies tranquils per tal de recuperar forces. ‘Idaho Falls’, a l’est de l’estat i amb un elevat nombre de població de religió mormona, va ser el lloc escollit. A partir d’aquí la ruta va seguir cap a l’oest, passant per la primera població en ser abastida amb energia nuclear del món i per paisatges que recordenals cràters de la lluna, fins arribar a la zona de muntanya del ‘Sun Valley’. Allí tot sembla girar en torn d’una de les estacions d’esquí i ‘resorts’ de muntanya més antics dels EUA, tot i que quan hi vaig arribar la neu encara no hi havia fet acte de presència. De fet, les pistes tradicionalment no obren fins el dia d’Acció de Gràcies, a finals de novembre, així que la tranquil·litat em va continuar acompanyant un parell de dies més. Només m’hi faltava un petit detall… els camps de patates. En tots els dies que de moment havia passat a Idaho, l’estat que presumeix dels seus tubercles fins i tot a les matricules dels cotxes, només em va semblar veure camions carregats de quelcom que podien ser patates en una ocasió. Calia posar-hi remei.

Estació d'esquí a Sun Valley, a Idaho

La carretera que em va dur fins a Twin Falls, bàsicament, creuava un paisatge desèrtic, però això no em va impedir parar en un parell d’ocasions per preguntar on podia trobar camps de patates. Les indicacions que em van donar van ser correctes però no el moment, doncs en arribar només m’hi vaig trobar un parell d’hispans de braços creuats que m’asseguraven que en dies anteriors havien estat molt enfeinats. No va ser doncs fins arribar a Bliss, una petita població a tocar del riu Snake, que vaig tenir per fi l’ocasió de fer les desitjades fotografies del producte més famós de l’estat sota l’atenta i curiosa mirada dels qui hi treballaven. I suposo que raó no els faltava. En el fons, tot i les energies que hi vaig haver de dedicar, només eren patates. No només deuen estar poc acostumats a gent somrient fent fotos als camps (i més si tenim en compte que qui les estava fotografiant prové de l’altra punta de món).

Mural sobre l'herència basca a Boise, Idaho

Ja amb una “preocupació” menys al cap, la resta de dies a l’estat van ser força entretinguts començant per la visita a la seva capital, Boise. La ciutat compta amb una important població de procedència basca que van arribar a Idaho a principis del segle XX per treballar en la ramaderia i el sector de la fusta. Avui en dia, un parell d’illes de cases al centre de la ciutat en recorden l’herència mitjançant restaurants, un museu i, sobretot, el Centre Basc (el lloc de trobada per a les diades importants i, com no pot ser d’altre manera, per veure els partits de l’Athletic de Bilbao). Però no puc passar per alt la visita a un laberint traçat dins un camp de blat de moro ni, sobretot, el poder assistir a un autèntic ‘rodeo’ envoltat de ‘cowboys’ (aquest cop amb competicions més variades que en el de la visita a Oklahoma, ara fa deu mesos). Unes experiències més que recomanables que ajuden a comprendre l’estil de vida senzill de les zones rurals de l’oest americà. Gairebé tan senzilles com el poder gaudir de les fonts d’aigües termals que abunden a les muntanyes al nord de Boise. La majoria no surten als mapes, però són molts a la zona els que saben com trobar aquests petits racons on prendre un relaxant bany d’aigua calenta enmig del bosc.

Atrapant un vedell al rodeo de Meridian, Idaho

Menys tranquils estan els membres de les campanyes dels dos candidats a les eleccions presidencials de novembre. I és que després d’unes setmanes més que complicades per als republicans, en que els demòcrates ja veien quasi assegurada la seva victòria, el debat celebrat ahir a la ciutat de Denver sembla que pot capgirar una mica les previsions. Centrat sobretot en l’economia i altres qüestions internes del país com el sistema sanitari, el debat va ser clarament dominat per un Mitt Romney molt més enèrgic i apassionat que el seu contrincant. Obama no va saber articular respostes contundents als arguments de Romney, i en alguns moments fins i tot va donar la sensació d’estar cansat o esgotat. Tampoc es van utilitzar, per cap de les dues parts, les consignes de campanya més efectistes (com el famós ‘vídeo del 47%’), quelcom que fa pensar que es guarden les millors cartes per als propers dos debats que encara s’han de celebrar. La victòria de Romney no és inesperada, ja que històricament el candidat que es presenta per primera vegada a la presidència té les de guanyar en el primer debat. El que sorprèn és la contundència i sobretot la baixa forma mostrada pel president. Caldrà veure com afecta tot plegat a les properes enquestes d’opinió, però està clar que el debat d’ahir va ser un toc d’alerta que activa de nou una campanya que semblava resolta.

Minnesota, sense necessitat de passar fred

(text publicat el 30/08/2012 a www.lavanguardia.com)

'Skyline' de Minneapolis, principal ciutat de Minnesota

Custer, South Dakota .- Visitar l’estat de Minnesota en ple més d’agost té els seus avantatges, però també alguns inconvenients. Per una banda, per exemple, ara a l’estiu les carreteres són transitables i les tempestes de neu i gel no són un problema a tenir en compte, quelcom que s’agraeix. Però al mateix temps un es perd els paisatges glaçats característics de la zona. Xerrant amb la gent que hi viu tot l’any un pot veure que el fred forma part de la seva vida quotidiana, de la mateixa manera com la pluja forma part de la vida dels londinencs. Amb temperatures que arriben amb força facilitat als 20ºC negatius al centre de ciutats com Minneapolis (el rècord per Minnesota és de 51ºC negatius), no és d’estranyar que parlin amb orgull de les peripècies que passen a l’hivern per arribar a la feina, de com el baf se’ls gela als bigotis, o de com s’estalvien 20 minuts de cotxe al creuar pel mig un llag gelat enlloc de rodejar-lo seguint la carretera.

Wikipedia Facts: MINNESOTA

-Resultats 2008: Obama/Biden: 54,06% – McCain/Palin: 43,82%
-El 12è estat en superfície: 225.181 Km2 (7,01 “Catalunyes”)
-El 21è estat en població: 5.303.925 habitants a 2010 (0,71 “Catalunyes”)
-El 31è estat en densitat de població: 25,21 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Fargo – Juno – Contagion
-Tòpic: La terra dels 10.000 llacs

Més de la meitat de la població de l’estat viu a l’àrea metropolitana al voltant de les conegudes com les ‘ciutats bessones’, Minneapolis i Saint Paul, que des de la seva fundació han rivalitzat l’una amb l’altra. En general Minneapolis és la més gran de les dues, i la més activa cultural i econòmicament. Saint Paul té un caràcter més residencial i tranquil, tot i ser la capital de l’estat. Però a la pràctica, des del punt de vista del visitant, ben bé podrien ser grans barris d’una sola ciutat. El fred de l’hivern de Minnesota fa que la ciutat s’hi hagi d’adaptar, cosa que és ben visible al ‘downtown’ on els principals edificis estan connectats per passadissos elevats i coberts que eviten haver de sortir al carrer. Tampoc és d’estranyar doncs que ben a prop hi hagi un dels centres comercials més grans del país, totalment cobert, i amb un petit parc d’atraccions integrat. Tot plegat proporciona un espai d’oci i consum quan el fred no permet gaudir del exteriors. El dur clima però, no impedeix que Minneapolis sigui actualment considerada la millor ciutat dels EUA per circular en bicicleta, per davant fins i tot de ciutats amb molt millor clima. La bicicleta és el sistema de transport escollit per molts dels seus habitants, i per tot arreu hi ha carrils per a ciclistes (fins i tot disposen d’un sistema de lloguer de bicis semblant al ‘Bicing’ de Barcelona).

Passadissos coberts connectant els principals edificis del centre de Minneapolis, a Minnesota

I de les ‘Twin Cities’, als ‘Twin Ports’. Seguint la ruta en direcció nord s’arriba fins a Duluth, a la costa del llac ‘Superior’, compartint el seu port amb la població de Superior de l’estat de Wisconsin. Tot i que el trànsit de vaixells s’ha d’interrompre a l’hivern a causa del gel, el port mou grans quantitats de carbó i mineral de ferro provinent de les mines situades a la part més nòrdica de l’estat. Als mesos d’estiu també és un important centre turístic, servint de punt de partida per a diferents destinacions al voltant del llac. En el meu cas però, no vaig seguir la costa sinó que em vaig dirigir terra endins conduint durant més de tres hores, fins arribar al mateix naixement del Mississippi. La visita va ser força especial, no només perquè es tracta del sistema fluvial més important d’Amèrica del Nord, sinó perquè el riu ha estat una constant en el meu viatge. En els seus més de 4.000 quilòmetres de recorregut passa o serveix de frontera per a 10 estats americans, començant a Minnesota i desembocant al Golf de Mèxic ben a prop de New Orleans (a Louisiana). Les seves aigües provenen, en el punt d’origen, del llac Itasca, on unes quantes pedres marquen l’inici del riu. A partir d’aquí no deixarà de créixer gràcies als nombrosos afluents, sent navegable en la major part del seu recorregut. Però en els seus primers metres els nens i nenes s’hi banyen passant d’una banda a l’altre, permeten-se el luxe de poder explicar que aquest estiu han creuat a peu el mateix Mississippi. La visita doncs, va ser el meu humil comiat doncs ja no me’l tornaré a trobar en el que em queda de ruta.

Inici del riu Mississippi al llac Itasca, a Minnesota

La resta dels dies a Minnesota van servir per passar per Brainerd, la població d’on és la mítica policia embarassada de la pel·lícula Fargo, i també per tornar a les ‘Twin Cities’ per passar un dia a la ‘Minnesota State Fair’. Aquests tipus de fira, amb molta tradició als estats del ‘mid-west’, és un conglomerat de diferents i nombrosos esdeveniments que es celebren tots junts durant uns deu dies. Des de les clàssiques competicions d’animals de granja, a atraccions de fira, passant per concerts i ‘menjar poc saludable punxat en un pal’. Una experiència absolutament recomanable, una immersió absoluta al caràcter dels estats rurals dels EUA. A partir d’aquí la meva ruta ja va ser amb el següent estat a visitar en ment, South Dakota. I és que encara que el ‘Pipestone National Monument’ està situat tècnicament a l’estat de Minnesota, es podria dir que està molt més vinculat a les terres de Dakota i més concretament a les de la tribu dels Sioux. Excavant sempre amb eines manuals les dures capes de roca, els natius americans aconsegueixen arribar fins a una fina capa de pedra coneguda com ‘pipestone’, a partir de la qual manufacturen les pipes cerimonials.

Natiu americà treballant la roca fins la 'pipestone', al 'Pipestone N.M.' de Minnesota

I mentrestant, ben lluny d’on em trobo, per fi es donava el tret de sortida de la convenció republicana a Tampa, que es va haver d’ajornar un dia a causa de les amenaces de la tempesta Isaac. Un dels primers punts de les jornades van ser les nominacions de Mitt Romney i Paul Ryan com a candidats a la pesidència i la vice-presidència de cara a les eleccions d’aquest novembre, fet que va donar pas als diferents discursos de les principals figures del partit. Les convencions, a banda de per nomenar els candidats, serveixen també per a exposar les principals idees i valors dels partits i per a impulsar la campanya electoral. De fet, és força normal veure algunes variacions en les enquestes d’intenció de vot arrel de tota l’atenció que mitjans nacionals i internacionals li acostumen a atorgar. Per a molts americans que no segueixen la política dia a dia, aquesta serà la primera oportunitat per a conèixer els candidats dels diferents partits. El problema però és que en aquesta ocasió les informacions de campanya han de competir en importància amb les relacionades amb la tempesta Isaac, que amenaça de crear destrosses al seu pas. Els republicans estan intentant aquests dies presentar el seu candidat com a un polític pròxim i capaç de connectar amb l’americà mig, així que haver de compartir el centre mediàtic no és per a ells la millor de les notícies. La convenció es tancarà avui mateix amb el discurs de Mitt Romney, acceptant la nominació, i de la que se n’esperen ben poques sorpreses. La setmana que ve serà el torn dels demòcrates a Charlotte, a North Carolina.

“Dreamin’” el somni californià

(text publicat el 23/03/2012 a www.lavanguardia.com)

"Sunset" a Los Angeles

Los Angeles, California .- Quan viatjant pels Estats Units em pregunten com és la meva terra (normalment amb unes llesques de pa amb tomàquet presents a taula), acostumo a utilitzar un paral·lelisme  que en aquesta ocasió bé em pot servir en sentit invers: “Doncs Catalunya… és com la California d’Espanya”. Totes les comparacions tenen els seus punts febles però, entre d’altres coses, en tots dos casos es tracta de territoris a la costa, famosos per les seves platges i bon temps, amb neu i pistes d’esquí a poques hores dels grans nuclis urbans, culturalment rics, econòmicament desenvolupats i… amb molt de turisme. Fins i tot es podria arribar a dir que California és també bilingüe ja que, a causa de la forta immigració, a algunes zones l’idioma espanyol cada cop està més present en convivència amb l’anglès.

Wikipedia Facts: CALIFORNIA

-Resultats 2008: Obama/Biden: 61,01% – McCain/Palin: 36,95%
-El 3r estat en superfície:  423.970 Km2 (13,20 “Catalunyes”)
-El 1r estat en població: 37.253.956 habitants a 2010 (4,97 “Catalunyes”)
-L’11è estat en densitat de població: 90,49 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Beverly Hills Cop / Dirty Harry / I centenars més…
-Tòpic: L’estat daurat – On neixen les estrelles – “La Catalunya dels EUA”

Conduint cap al "Death Valley", el lloc més sec i caluròs dels EUA

Ni fet a mida. Després d’una setmana de pluja (quasi) constant a Hawaii el punt de partida de la ruta californiana no podia ser altre que el lloc més calorós i sec dels EUA. La part més profunda del desert del parc nacional del “Death Valley” és a 282 peus (86 metres) per sota del nivell del mar, cosa que afavoreix que a l’estiu s’arribi fàcilment als 50ºC a l’ombra. Segurament per això la majoria de visitants hi arriben a l’hivern, on hi troben temperatures més agradables i cels espectaculars a la posta i sortida del sol gràcies a la falta d’humitat i contaminació. I del punt més calorós a tocar neu al Yosemite National Park, on hi ha la cascada més alta dels EUA. En tan sols unes hores de carretera, sense sortir de California, el paisatge canvia de la nit al dia en un paratge natural amb grans boscos de sequoies, rius generosos, i abundant fauna salvatge. Un dels principals atractius són els óssos, complicats de veure ja de per si i gairebé impossible als mesos de fred en que estan hibernant. Tot i això d’haver-n’hi n’hi ha. Només cal veure les importants mesures de seguretat que es prenen per evitar incidents, per entendre que les visites dels plantígrads a la vall són força habituals. Yosemite però, també és un paradís pels escaladors ja que la paret quasi vertical de granit del “Half Dome” (retallada pel pas d’una glacera) és ideal per practicar aquest esport.

"Skyline" de San Francisco

Tot i l’espectacularitat del seus parcs nacionals, segurament són les famoses i turístiques ciutats les que donen més fama a l’estat. Si bé San Francisco, a la banda nord, és ben coneguda pels seus carrers costeruts i les empreses tecnològiques que s’han establert al seu voltant, Los Angeles és la gran metròpoli on es generen la majoria de produccions cinematogràfiques comercials que es poden trobar a les sales de cinema. Totes dues tenen els seus importants atractius turístics i cada any milers de visitants arriben de tot el món per fer-se fotos amb tramvies i ponts vermells, o estrelles de famosos i el cartell de Hollywood de fons (per destacar-ne només alguns). Més enllà d’això però, crec que és la manera de plantejar els negocis el que més m’inspira i atrau d’aquestes grans ciutats. Aquí el dinamisme és la virtut principal i la constant innovació la manera de sobreviure, quelcom que d’una manera o altra totes dues ciutats em transmeten. Segurament no és ni millor ni pitjor, senzillament un sistema diferent de funcionar. El tòpic diu que aquí només una de cada deu noves idees acabarà triomfant, i que aquesta acabarà pagant per les pèrdues de les altres nou. Potser sembla massa arriscat, i segurament ho és per a molts, però si hi sumem tot l’aprenentatge dels fracassos els avantatges són evidents. Sigui com sigui sempre és un plaer passejar pels seus carrers plens de botigues i restaurants de tota mena, on la mentalitat oberta acostuma a ser la tònica general i les idees semblen fluir amb més facilitat.

En canvi, la innovació no seria el tret principal dels candidats republicans en campanya per obtenir la nominació. De fet es podria ben bé dir que estem com estàvem fa una setmana. Mitt Romney sembla més inevitable que mai (segueix guanyant primàries i ara mateix duplica en delegats el seu immediat perseguidor), però cap dels seus contrincants sembla estar disposat a llençar la tovallola. La font virtualment inesgotable de recursos que enguany estan proporcionant els “SuperPACs” (organitzacions que donen suport als candidats, finançades amb donacions), està fent que la campanya s’allargui de forma exagerada. A aquestes alçades, de no ser per aquestes fonts de recursos econòmics, segurament candidats com Newt Gingrich o Ron Paul ja faria setmanes que haurien abandonat la cursa electoral per falta de suport. De fet ja es comencen a sentir veus crítiques al respecte dins del mateix partit, ja que aquesta llarga batalla sembla que no estaria beneficiant especialment les opcions republicanes de cara a guanyar els comicis finals de novembre. Són molts els que hi veuen una manca d’unitat i lideratge, i les crítiques entre candidats en desgasten molt la imatge. En tot cas caldrà carregar-se de paciència i esperar primària rere primària per veure les reaccions dels guanyadors i perdedors, per saber si la cursa republicana va arribant o no al seu final.

Retrobant la neu al Grand Canyon i les terres Navajo

(text publicat el 05/03/2012 a www.lavanguardia.com)

Conduint cap a terres navajo

Phoenix, Arizona .- Per explicar la història d’Arizona, quasi es podria copiar la de l’estat de New Mexico suprimint la part de la bomba atòmica. Tots dos estaven habitats originalment per natius americans, van ser incorporats a l’imperi espanyol per colonitzadors provinents del sud, van passar després sota el control de Mèxic, i finalment van entrar a formar part dels Estats Units d’Amèrica al 1912 (enguany fa cent anys). No es pot dir el mateix però de la densitat de població. Tot i tenir una superfície similar, Arizona no només triplica el nombre d’habitants de New Mexico sinó que a més s’hi poden sumar els quasi cinc milions de turistes que cada any venen a visitar el “Grand Canyon National Park”, un dels més visitats del món.

Wikipedia Facts: ARIZONA

-Resultats 2008: Obama/Biden: 45,12% – McCain/Palin: 53,64%
-El 6è estat en superfície: 295.254 Km2 (9,19 “Catalunyes”)
-El 16è estat en població: 6.392.017 habitants a 2010 (0,85 “Catalunyes”)
-El 35è estat en densitat de població: 21,54 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Raising Arizona (Arizona Baby)
-Tòpics: L’estat Apache – L’estat del “Grand Canyon”

Són moltes les tribus de natius americans que en un moment o altre han poblat aquestes terres, cosa que és ben visible i present ja sigui en forma de jaciment arqueològic o reserves índies (on tenen permís per instal·lar els seus nombrosos casinos). De fet, es calcula que fins a una quarta part del territori està protegit i regulat per alguna de les tribus, d’entre les quals destaquen les Navajo, Hopi i Apatxe. Després de fer una breu visita al “Petrified Forest NP”, vaig traçar la meva ruta cap al “Grand Canyon” tot creuant territori Hopi fins a terres navajo.Carreteres solitàries, nuclis de població poc definits, emissores de ràdio en idioma navajo (tot i programar música country), i parades d’artesania a cada cantonada. Petits detalls com el gran nombre de cartells amb l’advertència “si beus no condueixis”, la falta generalitzada d’indústria, o els anuncis en contra de l’abús d’infants; reflecteixen amb tota probabilitat l’amarga realitat d’una població històricament tractada sense respecte ni justícia. Allí vaig decidir provar per primera vegada la tenda de campanya, on no em va quedar més remei que acceptar amb esportivitat que els elements es conjuressin en forma de nevada nocturna. A la meva imaginació li va semblar que havia estat un bon càstig simbòlic al “pell blanca” que havia gosat fer nit en ple “Navajo National Monument”.

El "Grand Canyon" i un dels seus miradors (al marge superior dret).

La bona notícia és que la neu, al marge de provocar més d’una patinada important a la carretera, va deixar emblanquinat tot el nord de l’estat canviant completament el paisatge respecte del dia anterior. Les nevades són relativament habituals a la zona durant aquesta època de l’any, però em vaig sentir afortunat de poder gaudir del Gran Canyó del Coloradoamb un aspecte ben diferent al que estem acostumats a veure. Però no només a mi em va enxampar per sorpresa. Les patinades de la carretera es repetien també als camins glaçats que van cap als nombrosos miradors des dels quals es pot contemplar la immensitat dels penya-segats creats per l’erosió del riu Colorado durant milions d’anys. A diferència d’altres Parcs Nacionals aquí s’hi barregen excursionistes i naturistes, amb el típic turista de touroperador que no sap ben bé on para. La proximitat amb la ciutat de Las Vegas fa que sigui una excursió assequible, i són molts els autocars que cada dia hi porten autèntics “guiris”. Conscients que per alguns és més una atracció que un entorn natural, tot el parc està ben adaptat amb generoses instal·lacions i serveis que inclouen restaurants, allotjament, botigues de souvenirs i autobusos gratuïts (que estalvien caminades i transit de vehicles privats).

I mentre uns fèiem fotos al paisatge nevat, altres acudien a votar a les primàries d’Arizona i Michigan. Totes dues les va acabar guanyant el candidat Mitt Romney, tot i que amb un resultat força ajustat al seu estat natal de Michigan. De mica en mica es van definint els candidats amb més possibilitats i segons un recompte de Real Clear Politics -no tothom s’atreveix a donar xifres, ja que els processos són complicats-, Romney comptaria ara amb 173 delegats, Santorum amb 74, Ron Paul amb 37 i Newt amb 33. Per acabar guanyant la nominació a la convenció d’agost a Tampa calen 1144 vots de delegats, una bona part dels quals es decidiran la propera setmana en el famós superdimarts. En un mateix dia deu estats diferents celebren els seus caucus i primàries sumant un total de 410 delegats en joc. Si bé no són totalment decisius, tants delegats poden acabar definint un clar favorit de cara a la resta de comicis i deixar fora de la cursa algun dels actuals candidats. La cita és tant important que ja fa dies que tots els mitjans en parlen, tot i que els caucus de l’estat de Washington eren uns dies abans (on, de nou, Mitt Romney es va endur la victòria).

Diferents cactus al Saguaro National Parc a Tucson

Els meus dies de ruta per Arizona els he acabat visitant-ne el sud, amb un clima molt més moderat (a l’hivern) i on el paisatge està dominat pels típics cactus de les pel·lícules del Far West. Després de passar un pèl de fred amb la neu, han estat uns dies tranquils a Tucson (ciutat de militars i estudiants) que m’han servit per aclimatar-me i preparar-me pel meu proper destí… les illes de Hawaiï!