La campanya electoral a l’estat dels mormons, Utah

(text publicat el 02/11/2012 a www.lavanguardia.com)

Campus universitari de la 'BYU' a Provo, Utah

Provo, Utah .- Estic passant les últimes setmanes fins el dia de les eleccions presidencials dels EUA a l’estat de Utah. Aquest no és ni de bon tros un dels estats en els que el vot encara està per decidir, tal i com passa en els coneguts com a ‘swing states’. De fet és un dels estats més clarament conservador i on, en conseqüència, el partit republicà rep un percentatge més elevat de vots. Bona part dels motius per als quals això passa venen donats per la religió majoritària de l’estat, la dels seguidors de l”Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies’(més coneguts com a ‘mormons’). L’església mormona influencia en gran mesura la vida diària dels seus membres i, en general, els missatges oficials dels seus líders tendeixen a ser d’orientació conservadora (emfatitza el model tradicional de família, està en contra del matrimoni entre membres del mateix sexe, no és favorable a les polítiques que permeten l’accés a l’avortament). Aquest any però, hi ha un detall que pot fer que l’estat encara sigui més vermell (el color del partit republicà) que mai i és que, per primera vegada a la història, un candidat a la presidència és alhora membre de l’església mormona. Així que no, no hi haurà cap sorpresa, Mitt Romney guanyarà aquí a Utah, segur.

Fer cap acte de campanya aquí pot semblar força inútil, especialment a la ciutat de Provo on el percentatge de membres de l’església mormona possiblement sigui el més alt del món. Però en canvi, els membres dels dos partits estan ben actius aquests dies sumant esforços per treballar en favor del seu bàndol. Com? Senzill, ignorant l’estat en que viuen i dedicant tot el seu temps a fer campanya als estats veïns on la majoria de vot encara no està decidida. Així, per estrany que sembli, els republicans de Utah es centren en l’estat de Nevada mentre els demòcrates ho fan en l’estat de Colorado. Aaron McMurray és un dels voluntaris que aquests dies està dedicant el seu temps lliure a la campanya presidencial. Aaron és un jove estudiant de música a la mormona ‘Brigham Young University’, és mormó, i està encantat amb la idea de que un membre de l’església hagi pogut arribar a la lluita final per la presidència del país. Però en Aaron, dimarts que ve, no votarà a Mitt Romney sinó a Barack Obama. Des de fa força setmanes, cada dimecres al vespre, en Aaron organitza a casa seva una trobada per realitzar trucades de campanya a Colorado, per tal d’intentar sumar el màxim nombre de vots per al partit demòcrata. Sí, tot i que estan clarament en minoria, els mormons demòcrates existeixen.

Aaron a la porta de casa seva a Provo, Utah

L”Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies’ no es posiciona oficialment a favor de cap dels dos principals partits, així que en principi no hi ha cap contradicció en formar part del partit demòcrata. Aaron em recalca que no sempre els missatges oficials han estat tant conservadors com ara i que, a més, en alguns temes clau el partit republicà pren postures més extremes que la pròpia església. Tot i estar també en contra de l’avortament o el matrimoni gai, tal i com marca la seva religió, no creu que el govern hagi de prohibir expressament aquestes pràctiques. M’ho compara amb la llei seca, tot i que l’alcohol estava prohibit la gent trobava la manera d’aconseguir-ne generant en ocasions conseqüències pitjors de les que la pròpia beguda ocasionava. Alhora però, reconeix força pressions i falta de comprensió dels seus companys que li critiquen la falta de suport al partit conservador.

El debat polític d'estudiants a la BYU de Provo, Utah

Com a part del programa polític de la universitat, aquest dijous s’ha celebrat al campus de la ‘BYU’ un debat d’estudiants enfrontant demòcrates i republicans en 4 temes diferents: Ideologia, immigració, ‘Obamacare’ i política exterior (el tema que ha hagut de defensar en Aaron). El format donava dos minuts inicials a cada parlamentari per donar pas a una conversa amb preguntes dels assistents conduïdes per una moderadora i acabar amb dos minuts més per a cada participant. Talment com en els debats presidencials. Les respostes en ocasions fins i tot semblaven calcades a les dels candidats a la presidència. Però justament al contrari del que va passar en el primer debat en el que Obama, potser per excés de confiança, va fer una pobre actuació; en aquesta ocasió han estat els estudiants republicans els que no semblaven prou preparats per contestar amb contundència. Segurament ser una minoria sota pressió ha esperonat als qui defensaven avui les polítiques d’Obama, aportant dades concretes i arguments molt més treballats que els seus contrincants. Això sí, sense oblidar mai la seva fe cristiana i mormona comuna entre els assistents, tal i com ha quedat palès amb pregària que ha iniciat el debat.

Barack Obama a Las Vegas, la política feta espectacle

(text publicat el 26/10/2012 a www.lavanguardia.com)

Barack Obama a l'inici del seu discurs a Las Vegas, Nevada

Kanab, Utah .- En el precís instant en que arribava de nou a Las Vegas, després de conduir més de 7 hores des de Reno per les solitàries carreteres de l’estat de Nevada, el candidat Mitt Romney començava el seu acte polític a la ciutat del joc. Impossible arribar-hi a temps, sobretot si tenim en compte que necessitava passar per una de les oficines de la campanya d’Obama, a recollir el tiquet que m’asseguraria l’accés al míting que el president protagonitzaria a la ciutat el dia següent. I és que no hi ha res com viure en un dels anomenats ‘swing states’ (estats en que el guanyador de les eleccions es pot decantar cap a qualsevol dels dos partits) per tenir múltiples opcions de veure en persona els candidats.

En el sistema electoral dels EUA, en 48 dels 50 estats, el candidat que guanya la majoria de vots s’emporta tots els vots electorals que li pertoquen a aquell estat en concret. Per això una victòria, encara que sigui per la mínima, és tant important. Així doncs, totes dues campanyes s’estan centrant ara quasi en exclusiva als vuit dels 50 estats en que la victòria encara està en joc, fent viatges frenètics que els porten a passar per fins a quatre estats diferents en un sol dia. Sens dubte el més crucial de tots els ‘swing states’ és Ohio, amb 18 dels 270 vots necessaris en joc; però molts experts diuen que el segon és justament el de Nevada tot i només comptar amb 6 dels vots electorals. En conseqüència, els habitants d’aquests ‘swing states’ viuen aquestes últimes setmanes abans de les eleccions sota una gran pressió, amb constants anuncis electorals a les cadenes de ràdio i televisió. També amb les visites dels candidats.

Voluntària a la cua per entrar al míting d'Obama a Las Vegas, a Nevada

Em preguntava però, quin impacte real tenien aquests mítings de campanya. I és que en fan tants que per força han de repetir constantment el mateix discurs, o gairebé. Aquest va ser el pla d’Obama, que començava dimecres al matí: inici a Iowa, parada a Colorado, al vespre a California per participar a un show de TV, al final del dia a Nevada, dormir a l’avió presidencial camí de Florida, parada a Virginia, parada a Ohio, i punt final dijous al vespre a Chicago (Illinois) per votar de forma anticipada. Com és d’esperar, la premsa generalista no cobreix en destacat tots els actes i només en fa referència en cas de passar-hi quelcom de significatiu. Així doncs, de què serveixen tantes parades? Doncs d’entrada segur que serveixen per aparèixer als mitjans locals, però alguna cosa més hi havia d’haver per justificar l’esforç que representen, no?

A l’arribar al lloc del míting, la cua per entrar donava la volta a la immensa illa formada per les instal·lacions del centre comunitari triat per a l’esdeveniment. 13.000 persones disposaven dels tiquets necessaris per entrar, la gran majoria membres de la comunitat afroamericana, i tots seguidors incondicionals d’Obama. Serveis secrets, controls d’accés, detectors de metalls, escorcolls de seguretat. De mica en mica tots van anar entrar fins a omplir de gom a gom els espais designats per al públic. Un podi al bell mig, i un escenari a un lateral. També grades per a la premsa amb les millors vistes de tot plegat, on vaig tenir la sort de poder estar.

Katy Perry vestida de papereta electoral abans del discurs d'Obama a Las Vegas, Nevada

Tot just després de l’himne americà i d’uns primers parlaments, va arribar el moment per a la primera estrella de la nit. La famosa cantant Katy Perry havia vingut expressament des de Los Angeles a donar suport al president amb una actuació en que va lluir un vestit fet a mida per l’ocasió. Disfressada de papereta electoral amb l’opció d’Obama marcada, Katy va demanar repetidament el vot pel president animant a tothom a votar anticipadament. Però en el fons el missatge important era un altre, que els que estaven allà ja tenien més que decidit el seu vot. Com en tots els altres parlaments anteriors i posteriors a l’actuació, el missatge clau de la nit demanava a tots els que eren allà un esforç addicional. No els demanaven el vot, en realitat els demanaven que sortissin al carrer a fer campanya per portar a tanta gent a les urnes com fos possible. Es tractava ‘d’activar (encara més) a les bases’.

El president s'acomiada dels seus seguidors al final del discurs a Las Vegas, Nevada

Tal i com marquen els cànons, l’estrella principal no va aparèixer fins al final. El president Barack Obama sortia de darrera una gran bandera americana enmig de la cridòria generalitzada i el ja tradicional ‘four more years’ (quatre anys més) que acostuma a acompanyar els presidents que es presenten a un segon mandat. El discurs, el del moment i amb ‘teleprompter‘. Cap sorpresa, cap sortida de guió durant els 20 minuts de parlament, només una veu lleugerament afònica deixava entreveure l’esgotador ritme de la campanya. Els qui segueixen habitualment el president ja ni l’escoltaven mentre comentaven l’actuació de Katy Perry enfundada en el seu estret vestit: ‘Això és Amèrica, un acte polític així no el veus enlloc més del món’.

Romney no marca diferències en el tercer i últim debat presidencial

(text publicat el 23/10/2012 a www.lavanguardia.com)

Galetes i beguda per als simpatitzants de Romney a Reno, Nevada

Reno, Nevada .- A només dues setmanes pel dia de les eleccions als EUA, ahir dilluns es va celebrar a l’estat de Florida l’últim dels tres debats que han enfrontat cara a cara el president Barack Obama i el governador Mitt Romney. El tema? Política exterior, quelcom que no acaba d’interessar a molts dels votants indecisos d’estats no definits com el de Nevada. Tal i com em comenta el director de l’oficina republicana del comptat de Washoe a la ciutat de Reno, on he vist el debat acompanyat d’una quarantena de simpatitzants del partit, el que més preocupa a la majoria d’aquest votants són les propostes per a millorar la situació econòmica i retallar les xifres d’atur. Els dos candidats ho saben perfectament, segurament per això s’han passat bona part del 3r debat buscant qualsevol excusa per canviar de tema i parlar de política interna enlloc de contestar directament les preguntes del moderador.

En general no ha estat un debat especialment interessant ni animat. Mentre Obama s’ha dedicat a defensar les polítiques dutes a terme durant el seu mandat, amb el principal actiu de la mort d’Osama bin Laden, Romney no ha sabut contestar-li amb propostes alternatives. De fet, la majoria de les seves propostes han consistit en recalcar que ell ‘faria el mateix que ja s’està fent, però millor’. Pocs s’atreviran a dir que Romney ha guanyat el debat d’avui, però veient la reacció dels qui ocupaven les cadires plegables de l’oficina de Reno no m’estranyaria que molts arreu del país segueixin pensat el mateix que pensaven a un minut d’iniciar-se el debat. I és que Romney ha mantingut les formes, ha parlat utilitzant grans expressions amb idees tant poc concretes que difícilment poden desagradar a ningú: ‘Hem de ser econòmicament més forts’, o ‘Hem de liderar millor amb un exèrcit capaç’. No li hem sentit cap crítica fonamental sobre el que ja s’està fent hores d’ara.

Els assistents escoltaven atents a l'inici del 3r debat a Reno, Nevada

Nevada és un estat en que el vot encara no se sap massa bé cap a quina banda es decantarà, tot i que Obama té les de guanyar amb un 73,1% de probabilitats (segons el blog del prestigiósNate Silver al New York Times). Hi ha 6 vots electorals en joc, dels 538 que hi ha a nivell nacional. Poden semblar pocs, però poden ser els suficients per a decantar la balança. De fet, aquesta setmana tots dos candidats visitaran l’estat per tal d’intentar assegurar-se la victòria. A l’oficina de campanya de Reno animaven a tothom a quedar-se una estona després del debat per a fer algunes trucades extra abans d’anar a dormir, però no hi ha hagut manera. Un cop s’han encès les llums, ja amb les safates buides de galetes i crispetes, tothom ha marxat en un marge de cinc minuts. Potser si el debat hagués anat d’una altre manera, més simpatitzants s’haguessin quedat a defensar l’actuació de Romney.

No premis aquest botó!

(text publicat el 04/04/2012 a www.kolhosp.com)

Las Vegas és la capital mundial del joc, dels senyals de neó, dels grans espectacles. A Las Vegas tot és estridència, soroll, llums, colors. La gran ciutat és al sud de l’estat de Nevada, als EUA, i no existiria de no ser per la ingent quantitat de turistes que la visiten cada any atrets com mosques. Però només cal conduir uns quants quilòmetres al nord per veure com seria la zona sense els casinos i hotels, un gran desert creuat per carreteres solitàries que connecten antics nuclis miners ara semi abandonats. És el lloc ideal, en mig del no res, per establir una gran zona militar on fer-hi tot tipus d’operacions i tests sense que a ningú importi quin tipus d’explosiu estàs utilitzant, encara que sigui nuclear.

El paisatge i l’ambient general donen de si. Quan et lleves a mitjanit per buidar la bufeta en un motel al marge de la zona restringida i dels llençols salten espurnes, no penses en descàrregues electrostàtiques de la manta. La mítica Àrea 51 és massa a prop com per no atorgar-li alguna responsabilitat per les llumetes paranormals, tot i que estar mig adormit segur que ajuda. La gent també té quelcom d’especial. Molts viuen de les teories de la conspiració que atrauen turistes curiosos al poble. Sembla que els vulguin seguir el joc per no decebre, però amb aquella actitud de fira de barri que no enganya a ningú quan t’asseguren que l’escopeta està ben calibrada. Ells tampoc saben res del què passa allà dins tot i fer-se els experts per intentar ajudar.

Hi ha històries a gust de tothom. Sens dubte la més popular és la que parla dels aliens de Roswell, ja que suposadament els van dur aquí per a la seva examinació i estudi. Les gasolineres van plenes de “souvenirs” (el negoci no dóna tant com per una botiga especialitzada) i és fàcil trobar alguna “Alien Burger” per fer un mos. La carn és de vedella, ja se sap, però s’entén l’equivocació quan a la carta també hi ha “Spanish Omelet” (truita espanyola) preparada amb salsa de tomàquet picant en lloc de patates. I així una mica amb tot, però és que aquí la cosa va de no saber. L’Àrea 51 és tant secreta que ni surt als mapes ni als documents oficials, potser ni tan sols està allà. No hi ha senyals que t’indiquin on és i quan arribes a la suposada porta d’accés tampoc hi ha ningú per preguntar-li. Això sí, de càmeres no en falten i de cartells avisant de la prohibició d’entrar i fer fotos tampoc. Fer fotos a què? Al desert?

I és clar, tot plegat acaba produint l’efecte contrari. És secreta, no es poden fer fotos, et poden disparar a matar si hi entres, no existeix oficialment, ningú sap què hi passa… Ho poden fer més atractiu? La zona ha acabat sent un gran botó vermell amb un cartell de prohibició, la caixa de galetes dalt de tot de la prestatgeria a la que la criatura no arriba. Tant misteri acaba fent que sigui el centre de moltes mirades, però ara quasi prefereixo que l’exèrcit americà no reveli mai el que realment hi ha. Segurament la realitat no mereix totes les milles que he hagut de fer per apropar-m’hi.

Casinos, aliens (de nou), i carreteres solitàries

(text publicat el 02/04/2012 a www.lavanguardia.com)

Hotel "New York New York" de Las Vegas

Baker, Nevada .- He de reconèixer que a aquest estat “li tenia ganes”. No és que als altres no, tot el contrari, però és que són moltes les històries, mites, teories de la conspiració i imatges de pel·lícula que tenen com a protagonista alguna part de l’estat de Nevada. Sense anar més lluny no em vaig poder estar de planificar la meva ruta per anar a Las Vegas sortint des de Los Angeles, tot “recreant” amb el descapotable el viatge del Dr. Hunter S. Thompson al seu llibre “Fear and Loathing in Las Vegas”. Unes 270 milles, la major part de les quals travessant paisatges desèrtics, fins a arribar a la capital del món del joc. Una ciutat que atrau cada any amb els seus llums de neó, a milers de turistes d’arreu del món disposats a perdre alguns dòlars a les màquines escurabutxaques.

Wikipedia Facts: NEVADA

-Resultats 2008: Obama/Biden: 55,15% – McCain/Palin: 42,65%
-El 7è estat en superfície: 286.367 Km2 (8,92 “Catalunyes”)
-El 35è estat en població: 2.700.551 habitants a 2010 (0,36 “Catalunyes”)
-El 42è estat en densitat de població: 9,02 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Fear and Loathing in Las Vegas  - Ocean’s Eleven – Paul
-Tòpic: L’estat de plata – L’estat del joc

A diferència de la resta d’estats, on el joc està molt més restringit, a Nevada és relativament senzill obtenir una llicència per obrir un establiment de joc. N’hi ha a tot arreu i de tota mena. Des dels grans casinos, fins a petits locals al marge de la carretera o la instal·lació de màquines escurabutxaques a supermercats, gasolineres i restaurants. Sembla que qualsevol lloc és bo per a posar-ne una, i que la seva quotidianitat evidencia que no tots estan pensats només per a turistes. Però a Las Vegas sí. La seva ubicació és l’únic sentit que té aquesta ciutat, a distàncies relativament còmodes de la superpoblada zona sud de California i del turístic Grand Canyon National Park d’Arizona. Per la resta tot són problemes. Els grans casinos i la ciutat que els envolta (Las Vegas té més de mig milió de residents) requereixen una quantitat exagerada de recursos per mantenir en marxa la maquinària turística de llums, pantalles, aires condicionats funcionant quasi tot l’any, grans espectacles, bufets lliures a baix preu i atraccions de fira de tota mena. I tot això en mig del desert, a l’estat més sec dels EUA, i només a unes 100 milles al sud del punt on es va provar la bomba nuclear als anys 50 i 60.

Bar extraterrestre a Rachel, prop de l'"Area 51"

És precisament entre els camps de tests nuclears i bases aèries on es troba la famosa “Area 51”, un “petit” quadrat situat dins d’una gran àrea militar restringida en ple desert (a la meitat sud de l’estat).  Les teories de la conspiració asseguren que és el lloc on l’exèrcit va transportar al 1947, les restes de l’incident de Roswell (New Mexico) que suposadament incloïa material alienígena. Però això no és tot, el seu ultra-secretisme ha inspirat teories de tota mena que parlen del desenvolupament d’equipament per controlar la meteorologia, de màquines del temps, de tecnologia per a la tele-transportació o, fins i tot, de trobades i intercanvis amb espècies d’altres planetes. Per descomptat, sent com sóc, no em podia perdre tot aquest folklore fent una ruta al voltant de l’àrea restringida fins arribar a la porta que suposadament dóna accés a la mai reconeguda de forma oficial ”Area 51”. No, no la vaig creuar. Sembla ser que només el fet d’entrar a la zona militar és motiu suficient per a l’exportació del país (i la prohibició de tornar-hi). Ah! I a més tenen autorització per disparar a matar si ho creuen necessari. Com comprendreu, amb UNA foto en vaig tenir més que prou.

La resta de la ruta ha estat a la part nord de l’estat a prop de la ciutat de Reno, la població que va ser el principal centre del joc de l’estat abans que als anys 50 Las Vegas es fes suficientment gran com per treure-li el privilegi. A la meitat nord encara són ben presents les restes de la important indústria minera, principal font de riquesa de l’estat durant moltes dècades, que va atraure gent de tot el país per provar sort buscant or i plata. Així, en un ambient tranquil entre mines i pobles de pel·lícula de l’oest, vaig poder entrar de nou en contacte amb la societat just a temps per veure com les principals figures del partit republicà donaven suport al candidat Mitt Romney. Sembla que, veient que enguany les primàries no acaben de servir per decidir de forma ràpida un guanyador, des de dins del partit s’intenta acabar amb la desgastadora cursa per la via dels recolzaments, situant a Romney com el candidat “oficial” del partit. Veurem doncs si els votants accepten el missatge atorgant-li la victòria a les primàries del proper dimarts al District of Columbia, a Maryland i a Wisconsin.

La ruta 50: "La carreterra més solitària d'Amèrica"

Però les distancies no perdonen i avui ha tocat creuar tot l’estat, conduint més de 380 milles per la solitària “Rute 50” fins arribar a Baker, als peus del “Great Basin National Park”. Una breu visita al parc i les seves coves serviran, doncs, per tancar el meu recorregut per Nevada abans de creuar la frontera cap a l’estat de Utah, on tornaré després de cinc mesos de ruta per saludar alguns amics camí del proper objectiu…. Wyoming!