Tag: New England

Història i indústria, al pas per Pennsylvania

(text publicat el 26/07/2012 a www.lavanguardia.com)

Skyline' de Philadelphia, la principal ciutat de Pennsylvania

Cincinnati, Ohio .- Renoi com va costar deixar enrere tots els estats de New England per encetar la ruta final cap a la costa oest. Creuar en cotxe l’àrea metropolitana de New York City així com circular pels estats més densament poblats mai és fàcil. Després de tot un dia a la carretera per fi vaig aconseguir arribar a l’estat de Pennsylvania, testimoni de luxe d’esdeveniments que van marcar la història dels EUA així com seu de grans indústries de sectors tant diferents com l’acer o la xocolata. Això però, no impedeix que també s’hi trobi una de les concentracions Amish més grans dels EUA, descendents directes dels primers colonitzadors de Pennsylvania (els Dutch) que rebutgen les comoditats modernes a favor d’una vida tradicional i senzilla.

Wikipedia Facts: PENNSYLVANIA

-Resultats 2008: Obama/Biden: 54,65% – McCain/Palin: 44,30%
-El 33è estat en superfície: 119.283 Km2 (3,71 “Catalunyes”)
-El 6è estat en població: 12.702.379 habitants a 2010 (1,69 “Catalunyes”)
-El 11è estat en densitat de població: 109,60 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Rocky – Groundhog Day – The Office
-Tòpic: L’estat de la independència

El 'Liberty Hall' al centre de Philadelphia, a Pennsylvania

Philadelphia, la ciutat més poblada de Pennsylvania, em va rebre amb temperatures de més de 100 graus Fahrenheit (38ºC) i moltes de les seves fonts públiques convertides, per necessitat, en piscines improvisades. Un inconvenient que em va fer prendre amb calma la visita als principals atractius de la ciutat començant per les escales del museu d’art de Philadelphia, sens dubte unes de les més famoses del món. Qui no recorda a Sylvester Stallone, interpretant el boxejador Rocky Balboa, pujant les escales amb l’skyline de la ciutat de fons? Tant és així que als peus de les escales hi ha instal·lada una estàtua que recorda al protagonista de la pel·lícula, i no són pocs els qui, tot i la calor, s’animen a pujar-les per recrear l’escena. Però res atrau els turistes a Philadelphia com l”Independence Hall‘ i la ‘Liberty Bell‘, autèntics símbols nacionals per ser testimonis directes de les reunions en les que es van elaborar documents de la transcendència de la Declaració d’Independència o la Constitució Americana. Tot un parc, conservat pel Servei de Parcs Nacionals, que gira entorn dels fets històrics i que atrau cada any al voltant de quatre milions de visitants. Hi ha qui dirà però, que no es pot marxar de la ciutat sense haver tastat els seus famosos ‘Philly Cheesesteak’. Els entrepans, a base de tires de carn i formatge fos, es poden trobar a qualsevol racó de la ciutat, però els més famosos els serveixen dos restaurants en eterna rivalitat situats l’un davant de l’altre. Teòricament el món es divideix entre els qui prefereixen els del ‘Geno’s” i els qui prefereixen els del ‘Pat’s’, però en realitat la gent de la ciutat et dirà que cap dels dos tenen els millors ‘Cheesesteak’ de Philadelphia. Quedeu avisats.

Camp de batalla prop de Gettysburg, a Pennsylvania

Pennsylvania és un estat força gran i amb moltes coses a visitar, així que ja d’entrada vaig tenir clar que no hi hauria temps per tot. Van quedar fora de la ruta indrets que molts podreu recordar per pel·lícules i sèries com el poble de Punxsutawney (on cada dos de febrer es celebra el dia de la marmota, en que la famosa marmota Phil ajuda a predir si el que queda d’hivern serà llarg o curt), o Scranton (conegut per la sèrie ‘The Office’ i on, per la visita que hi vaig fer al 2010, us puc assegurar que no hi massa res a fer). Els que no van quedar fora de la ruta van ser la zona del poble de Lancaster i la seva població Amish o la visita a Hershey, una població que rep el nom gràcies a la fàbrica de xocolata -encara en funcionament- que s’hi va establir al 1894. Tampoc vaig voler esquivar el camp on es va dur a terme la que es considera la major de la guerra civil americana, i un dels punts d’inflexió per a la victòria final del nord. A tocar del poble de Gettysburg, les tropes unionistes del nord es van enfrontar durant tres dies el juliol de 1863 fent recular finalment les dels estats confederats del sud. Avui en dia, els prats són ben plens de monuments que recorden els diferents batallons i enfrontaments als nombrosos visitants que hi acudeixen, no sense certa solemnitat, cada any.

L’última parada a l’estat va ser la seva segona ciutat més poblada, Pittsburgh, situada a l’extrem més occidental de Pennsylvania i on sembla que tothom viu per a donar suport als equips locals. Sembla quasi impossible passejar pels seus carrers sense creuar-te algú amb una gorra, samarreta o suadora d’algun dels equips de la ciutat (que sempre vesteixen amb alguna combinació de groc i negre). Potser entre tots ells el més conegut és el de futbol americà, els ‘Pittsburgh Steelers’, sent l’equip que més ‘Super Bowls’ ha guanyat al llarg de la història amb sis victòries (només una més que l’immediat perseguidor, els ‘Dallas Cawboys’). L’equip pren el seu nom de la indústria de l’acer, que en el seu dia va ser el principal motor econòmic de la ciutat convertint-la en la capital de l’acer dels EUA. Però avui en dia bona part de l’acer s’importa de països com la Xina, així que són poques les fàbriques que encara hi operen (tot i quedar-ne el record ben viu).

Vistes de Pittsburgh des del 'Mount Washington', a Pennsylvania

Aquests dies, la campanya electoral torna a posar-se en marxa després d’una breu parada en mostra de dol per les víctimes de la greu matança, la matinada de divendres passat, en uns cinemes de l’estat de Colorado. De fet Mitt Romney tot just acaba d’iniciar un viatge que el portarà a reunir-se amb els primers ministres d’Israel, Polònia i Gran Bretanya. El seu equip espera amb aquest tour europeu poder donar una imatge més presidencial del candidat, tal i com va fer Barack Obama al 2008. Però segurament també, amb l’assistència de Romney a la inauguració dels Jocs Olímpics de Londres, es vol reforçar la seva imatge com a gestor d’èxit i salvador dels Jocs Olímpics d’Hivern de Salt Lake City al 2002. Mentrestant però, tot i la introducció d’un parell de vídeos en clau positiva a la campanya, la gent d’Obama no sembla tenir intenció de parar els atacs contra el possible passat i present especulatiu del candidat republicà. De fet, només cal veure el vídeo de campanya fet per un grup partidari al presidenten el que, en un to més propi d’un programa d’humor, s’utilitzen imatges reals de la cerimònia d’inauguració dels jocs de Salt Lake City per atacar a Mitt Romney. I és que l’evolució de les formes en que l’electorat obté la informació de campanya, està fent que cada cop aquests vídeos, fàcils de compartit a la xarxa, estiguin guanyant força protagonisme respecte a anteriors eleccions. De fet, segons un estudi fet per Google, el 80% dels votants disposen de connexió a internet, un de cada tres no ha mirat la televisió durant l’última setmana, i, en general, es passen més temps llegint continguts als dispositius mòbils (‘smartphones’ i ‘tablets’) del que passen llegint diaris i revistes. Dades que de ben segur no han passat desapercebudes als responsables de campanya dels dos candidats.

Última parada a ‘New England’: Connecticut

(text publicat el 20/07/2012 a www.lavanguardia.com)

Embarcadors a la riba del riu Connecticut

York, Pennsylvania .- De tots els estats que formen la regió de New England, des del meu punt de vista, Connecticut és el que menys mèrits fa per pertànyer al “club”. De la mateixa manera com passa amb Rhode Island, les seves dimensions reduïdes -la meitat de la superfície de Catalunya- junt amb els grans nuclis urbans que un hi pot trobar, el fan un dels estats més densament poblats dels 50 que formen la unió. La proximitat amb la ciutat de New York hi contribueix. De fet, la majoria de la població de l’estat viu en zones que es consideren part de l’àrea metropolitana de ‘New York City’. A diferència dels seus veïns del nord, aquí predominen les àrees urbanes, tornen les tanques publicitàries a les autopistes (a alguns estats com Vermont estan prohibides), i hi ha cadenes de ‘fast food’ per tot arreu. Per ser justos però, hem de dir que, com a mínim, hi ha una zona que se’n salva, la de la riba del riu ‘Connecticut’, on encara s’hi troben espais naturals on fer un pic-nic a la vora d’un petit llac aïllat de la civilització.

Wikipedia Facts: CONNECTICUT

-Resultats 2008: Obama/Biden: 60,69% – McCain/Palin: 38,13%
-El 48è estat en superfície: 14.357 Km2 (0,45 “Catalunyes”)
-El 29è estat en població: 3.574.097 habitants a 2010 (0,48 “Catalunyes”)
-El 4rt estat en densitat de població: 271.40 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: RevolutionaryRoad – Beetlejuice
-Tòpic: L’estat de la Constitució

A la vora del riu que dona nom a l’estat es succeeixen tranquils veïnats de cases amb vistes a l’aigua, moltes d’elles fins i tot amb petits embarcadors particulars. Gairebé no queda un pam a primera línia sense propietari així que sovint cal demanar permís per poder passar, fet que no acostuma a ser un gran problema però sí un petit incordi (sobretot quan enxampes un propietari xerraire). Si es vol evitar només cal estar atent als rètols que anuncien ‘accés públic a la riba’, tot i que, com és d’esperar, estan força més descuidats que els privats. Seguint la ruta cap al sud, camí ja del proper estat, calia fer parada a la ciutat costanera de New Haven i no només per ser el lloc on es van inventar els ‘lollipops‘. Avui en dia la ciutat és força més coneguda per allotjar la prestigiosa universitat de ‘Yale’, la tercera més antiga del país i una de les protagonistes, junt amb la de Harvard de Boston, de la tradicional regata que té lloc a les aigües del ‘Thames River’ de Connecticut. Tot i això no em vaig poder resistir, abans de marxar de l’estat, de visitar una de les fàbriques de caramels més famoses del món. No hi fan piruletes sinó les tradicionals pastilles ‘PEZ’, les que es venen amb els característics dispensadors que tant agraden als més petits (i als col·leccionistes).

Campus de la universitat de Yale a New Haven, Connecticut

Mentrestant els futurs candidats a la presidència segueixen llançant-se retrets i intercanviant-se vídeos negatius enlloc de parlar d’idees. Les pressions per a que Mitt Romney faci públics els comptes personals dels anys anteriors a presentar-se com a candidat no paren d’augmentar. Fins i tot certs grups del bàndol republicà ho demanen. Però tot sembla indicar que no ho farà. Només una davallada preocupant a les enquestes el podria fer canviar d’opinió, i justament les últimes sembla que li donen cert avantatge. L’altre gran tema del que molts estem pendents, la nominació republicana a la vice-presidència, també sembla que es farà esperar. Tot i que s’ha dit que l’anunci podria ser imminent, el més probable és que no es produeixi fins a la tornada de Romney d’un tour per l’estranger que el portarà a assistir a la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics de London. Toca doncs esperar, i seguir especulant amb els possibles candidats durant unes setmanes més.

Maine, i les seves omnipresents llagostes

(text publicat el 13/07/2012 a www.lavanguardia.com)

Paisatge de la costa de Maine, a prop de Bar Harbour

Providence, Rhode Island .- A mesura que avança l’estiu, cada dia estic més convençut d’haver encertat al decidir passar els mesos més calorosos al nord dels EUA. Per descomptat no serà al mateix quan vagi cap a l’interior, però haver de necessitar una mica de manta per passar la nit mentre mig país depèn d’aires condicionats per sobreviure és tot un luxe. A Maine he centrat la ruta en la costa, amb una breu parada a l’interior que les distàncies són prou elevades. L’estat és ben famós tant per les zones naturals i per les abundants ‘blueberries’ (de les que n’és el principal estat exportador), però sobretot per les seves llagostes que es poden trobar a quasi qualsevol local i restaurant de Maine.

Wikipedia Facts: MAINE

-Resultats 2008: Obama/Biden: 57,71% – McCain/Palin: 40,38%
-El 39è estat en superfície: 91.646 Km2 (2,85 “Catalunyes”)
-El 41è estat en població: 1.328.361 habitants a 2010 (0,18 “Catalunyes”)
-El 40è estat en densitat de població: 16,64 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: The Iron Giant – Casper – Dark Shadows
-Tòpic: La terra de les vacances – L’estat dels pins

Des de feia força temps que no em sentia en mig del no res, però a Maine un s’hi pot sentir. Amb una economia una mica més debilitada que la dels seus companys de la zona de New England, l’estat compta amb grans àrees poc poblades en les que costa d’entendre el sobrenom que té com a ‘destí de vacances’. No és fins que un es va apropant a les zones costaneres que es comença a notar un cert volum d’infraestructura hotelera i, sobretot, d’espais pensats per a gaudir de la natura. Circulant per les carreteres, camí de l”Acadia National Park’, és fàcil creuar-se amb cotxes carregats de caiacs i canoes, així com amb petits negocis de venda de llenya per a fer focs de camp. Un cop allà és complicat resistir-se a treure la càmera fotogràfica per a retratar els paisatges de roques, mar i muntanyes que formen el litoral; i que conviuen amb la gran indústria pesquera de la llagosta. Per tot arreu es veuen petites boies surant a les blaves aigües. Sota de cada una d’elles, s’hi troba una o vàries trampes per atrapar els preuats crustacis que tanta vida donen a pescadors i restauradors locals.

Veler navegant entre centenars de boies amb trampes per a llagostes al Acadia NP, Maine

Seguint la costa cap al sud s’arriba a la principal ciutat de l’estat, Portland, amb una població que no arriba als setanta mil habitants. Aquí el turisme també és força nombrós, en part gràcies a un port ben equipat on arriben embarcacions amb visitants d’altres poblacions costaneres. Aquí, com no podia ser d’altre manera, la llagosta també n’és la protagonista i la zona del port és plena de locals que en serveixen i botigues amb records de tota mena. Jo no podia marxar de Maine sense tastar el crustaci, així que finalment em vaig decidir per un petit negoci de venta de marisc (ja sigui cru o cuinat). L’ambient familiar i la transparència en que tot estava cuinat no només em van convèncer, sinó que em van fer gaudir encara més del deliciós plat servit, en aquesta ocasió, en una bossa de paper.

Llagosta d'aproximadament una lliura i mitja a punt de ser cuinada a Portland, Maine

A tot això la campanya electoral segueix el seu curs amb un Obama preocupat per la gran diferència entre les donacions econòmiques rebudes per uns i pels altres, i amb un Romney que no és capaç de generar entusiasme entre les minories del país. De fet el candidat republicà recentment va haver d’aguantar una esbroncada considerable, en afirmar que revocaria la proposta de reforma sanitària d’Obama (recordem, inspirada en la que ell mateix va establir a Massachusetts) davant d’una audiència de raça negre a la convenció de la NAACP. I és que Romney en particular, i el partit republicà en general, tenen un suport molt minoritari entre la població afroamericana. Com sempre, haurem de veure com evoluciona tot plegat mentre les enquestes segueixen mostrant un suport a nivell nacional força igualat entre els dos candidats, però amb una aritmètica electoral que manté a Obama com a clar favorit de cara a novembre.

Celebrant la independència dels EUA, per les verdes terres de Vermont

(text publicat el 09/07/2012 a www.lavanguardia.com)

Desfilada del '4th of July' a Montpelier, Vermont

Bar Harbour, Maine .- Vermont és un estat peculiar. De fet es diu que, junt amb Texas, és dels pocs on hi ha qui pensa que no haurien de formar part dels EUA, ja que a tots dos estats hi ha petites minories que en reclamen la independència. És clar que a Vermont per motius ben diferents, i quasi oposats, als de Texas. Aquí tot és d’un verd generalitzat, especialment a l’estiu quan la neu no cobreix la meitat del territori. De fet, com New Hampshire, també té grans estacions d’esquí d’entre les que destaca la de ‘Killington‘ per ser la més gran de la banda est del país. Però en general Vermont és més conegut per les seves pastures, espais naturals, i una particular consciència ecològica que el distingeix de la resta. Possiblement l’estat menys indicat on passar el ’4th of July’ o ‘Dia de la Indepenència dels EUA’, o no.

Wikipedia Facts: VERMONT

-Resultats 2008: Obama/Biden: 67,76% – McCain/Palin: 30,59%
-El 45è estat en superfície: 24.923 Km2 (0,78 “Catalunyes”)
-El 49è estat en població: 625.741 habitants a 2010 (0,08 “Catalunyes”)
-El 30è estat en densitat de població: 25,90 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Dead Poets Society – Super Troopers
-Tòpic: L’estat de la muntanya verda

Passant per algunes de les àrees d’esquí (ara de vacances) vaig arribar el 3 de juliol a la població de Monpelier, capital de Vermont, a punt per a celebrar amb un dia d’antelació l”Independence Day‘. Sembla ser que per tal d’assegurar-se un bon dia de festa a l’endemà, a la capital d’estat més petita dels EUA ho celebren el dia anterior al que realment toca. En tot cas no va faltar de res: Cursa popular, desfilada de carrosses i comparses de tota mena, jocs infantils, casetes de menjar… i focs artificials en fer-se fosc! Això sí, es va trobar a faltar una mica de gràcia i coordinació per tal de crear un espectacle pirotècnic més enllà de simplement llançar coets un rere l’altre. Què hi farem. A l’endemà al matí la ciutat dormia plàcidament, i no va ser fins passat el migdia que alguns s’acostaven al cinema per fer un tast de les pel·lícules d’estiu. Més tard arribaria el moment per a un altre dels tòpics del dia de la independència. A molts jardins, les famílies es reunien amb amics i veïns al voltant de barbacoes carregades de ‘hot-dogs’, hamburgueses i pollastre. La millor manera d’acabar el dia de no ser pel sempre canviant temps de New England, que ens va forçar a buscar refugi per seguir petant la xerrada.

Barbacoa carregada de carn a Montpelier, Vermont

Possiblement la marca comercial més coneguda de Vermont, és la de la companyia de gelats ‘Ben & Jerry’s’. Prop de Burlington, la ciutat més poblada de l’estat i on van començar a fer i vendre els gelats, hi ha la fàbrica on milers de persones s’acosten cada any a fer-hi una visita. No és que tingui especial intenció de fer publicitat de la marca, però és que exemplifica molt bé l’esperit general de l’estat: Utilitzen llet natural de vaques locals (Vermont és un dels estats amb més vaques de llet per habitant) que no han estat sotmeses a tractaments hormonals ni de cap mena, paguen be als treballadors i els donen generoses vacances, inverteixen en la comunitat… i fan un gelat que et deixa amb ganes de repetir. De fet a Burlington vaig tenir l’ocasió d’aprendre de ben aprop el funcionament de l’agricultura sostinguda per la comunitat. Una pràctica sostenible i saludable força estesa arreu -també al nostre país-, però amb especial incidència a New England i els estats amb més sensibilitat ecològica. Com és natural però, i de la mateixa manera com passa amb el gelat, el millor va ser poder fer-ne un tast després al cuinar i menjar les verdures recent collides.

Hort suportat per la comunitat a Burlington, Vermont

Pel que fa a la campanya electoral americana, segueixen els estira i arronses entre demòcrates i republicans, mentre la diferència entre els donatius captats per uns i altres segueix augmentant (sempre a favor de la campanya de Romney). Aquesta setmana també s’han conegut noves dades sobre l’atur als EUA que, si bé han sumat nous llocs de treball, són molt menys dels que possiblement Obama necessitaria per a mostrar-los amb cert orgull així que els republicans ja han començat a treure’n profit. Potser per això el president ha iniciat una petita gira en bus per estats dels considerats claus per a guanyar el mes de novembre, en un intent de contrarestar el que es preveu que sigui una enorme campanya mediàtica dels republicans en aquests estats. Ah! I sembla que es comencen a entreveure alguns noms per a la candidatura a la vice-presidència republicana. Sense que hi hagi res de confirmat, alguns rumors parlen de Rob Portman (Senador per a l’estat d’Ohio) com el millor situat en aquests moments. Veurem doncs què passa. Jo mentrestant intentaré gaudir de l’estat de Maine, situat al extrem més oriental dels EUA i per tant punt de partida del que serà l’últim ‘coast to coast’ del meu viatge.

Els núvols de New Hampshire

(text publicat el 04/07/2012 a www.lavanguardia.com)

Tipic paisatge de New Hampshire

Barre, Vermont .- Sincerament, ja trobava a faltar els paisatges de muntanya i natura que de forma majoritària formen el paisatge dels EUA. Les grans ciutats i àrees densament poblades són sempre interessants, però alhora incòmodes de visitar. O com a mínim més incòmodes que passar per petits pobles connectats per carreteres secundàries per les que no es pot anar a més de 55 milles per hora. El meu pas per l’estat de New Hampshire ha estat una bona transició, venint de la ciutat de Boston, cap a la natura i el ‘country side’ sense oblidar algunes ciutats de mida mitjana. Una baixada de ritme general que començava a caldre.

Wikipedia facts: NEW HAMPSHIRE
-Resultats 2008: Obama/Biden: 54,13% – McCain/Palin: 44,52%
-El 46è estat en superfície: 24.217 Km2 (0,75 “Catalunyes”)
-El 42è estat en població: 1.316.470 habitants a 2010 (0,18 “Catalunyes”)
-El 20è estat en densitat de població: 53,68 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Live Free or Die – Jumanji
-Tòpic: La mare dels rius – L’estat de granit

Aquí, sovint se sent algú citant una frase atribuïda a Mark Twain: ‘Si no t’agrada el temps que fa a New England, espera uns minuts’. I realment, per la meva experiència, no pot ser més encertada. Un es pot llevar amb clarianes, passar per tempestes conduint a la carretera i arribar amb un sol espaterrant a Portsmouth (una de les poques poblacions costaneres de New England). Tot en un marge aproximat d’una hora. La visita però no va durar massa estona doncs calia arribar a temps per a la primera bicicletada popular de Manchester, la ciutat més gran de l’estat. En un país en que gairebé tothom va en cotxe per a fer fins i tot les distàncies més petites, que algú s’animi a organitzar passejos en bicicleta sempre és engrescador. I més encara, si el punt final del recorregut és la terrassa d’un bar on petar la xerrada tot recuperant forces.

Locals gaudint dels llacs de New Hampshire

Però New Hampshire és ben conegut per les seves zones de muntanya i natura. De fet, aquí s’hi troben algunes de les estacions d’esquí més grans de tot New England. Ara de neu ja no n’hi ha, així que el turisme canvia d’activitats i es centre en les possibilitats d’esbarjo que donen els nombrosos llacs i rius que s’hi troben. Des de la pesca, als passejos en barca o les motos aquàtiques… i el ‘tubing’. O el que és el mateix: baixar el curs d’un riu amb tot d’amics asseguts a uns pneumàtics inflables amb, normalment, alguns ‘packs’ de cerveses que es mantenen fresques gràcies a la temperatura de l’aigua. Jo però em vaig conformar amb la que possiblement sigui la major atracció turística de la zona, el ‘Mount Washington’. La muntanya és, amb els seus 1.917 metres d’alçaria, el cim més alt de New England i per pujar-hi un pot escollir entre fer-ho en tren, en cotxe o a peu. Això sí, la carretera que puja fins a l’observatori (on al 1934 s’hi va registrar el récord de velocitat de vent, a 372km/h) és de propietat privada així que cal anar preparat per a pagar peatge.

Cotxe pujant la carretera del 'Mount Washington', a New Hampshire

Aquests dies, com no pot ser d’altre manera, encara cuegen les reaccions polítiques a la decisió del Tribunal Constitucional d’avalar la proposta d’Obama per a reformar la sanitat americana. El més paradoxal però, és veure com els republicans intenten posicionar-se radicalment en contra d’una proposta que, bàsicament, és una copia del sistema que va implantar Mitt Romeny a Massachusetts quan n’era governador. I a tot això algunes enquestes segueixen mostrant els dos candidats frec a frec de cara a les eleccions de novembre, així com una important divisió del país sobre la proposta sobre el sistema de salut. De moment però, sembla que la campanya s’agafarà uns dies de vacances en motiu de la celebració del dia de la independència.