Tornant a casa després d’un any en ruta

(text publicat el 14/11/2012 a www.lavanguardia.com)

Vistes de Barcelona abans d'aterrar a l'aeroport d'El Prat

Barcelona, Catalunya .- Recórrer els cinquanta estats dels Estats Units d’Amèrica durant un any fins a les eleccions presidencials del país. Fet. I a més a més seguint tant la campanya de primàries republicanes com la posterior campanya presidencial que va portar a Barack Obama a un segon mandat a la Casa Blanca. Ara, un cop arribat a casa, en fer un petit cop d’ull enrere no puc estar més satisfet de l’experiència i de tot el viscut en un any que no per atapeït ha deixat de fer-se’m curt, molt curt. Com s’acostuma a dir, sembla que era ahir quan vaig marxar amb només una petita idea de tot el que m’esperava. Però les més de 35.000 fotografies fetes demostren que l’any ha estat intens. També les quasi 47.000 milles recorregudes amb el meu estimat ‘PT Cruiser’ (més de 75.000 Km), suficients com per donar gairebé dues voltes senceres al planeta Terra. I ja que estem amb les xifres, per aquells a qui agradin aquest tipus de càlculs, per a fer-ho vaig haver de gastar la increïble xifra de més de 8.400 litres de benzina que he pagat a un preu mig de 79 cèntims de dòlar (uns 62 cèntims d’euro).

‘¿Quin és el lloc o l’estat que més t’ha agradat de tots els que has visitat?’. Probablement la pregunta que més vegades m’han fet i per la qual lamento no poder tenir una resposta concreta. El país és suficientment gran i divers com per no poder pensar en una sola destinació. Això sí, en general, poques coses més espectaculars que molts dels parcs nacionals que he visitat, quelcom que crec que s’ha notat en els textos del blog. Per a un aficionat a la fotografia com jo, els paisatges que ofereixen molts d’aquests parcs són tot un perill per a les bateries i memòries de les càmeres digitals. Des del ‘Grand Canyon‘ al ‘Death Valley‘ passant pels parcs d’Alaska o els volcans de Hawaii. Sense oblidar en cap casl’increïble parc de ‘Yellowstone’, en el que quatre nits se’m van fer del tot curtes per visitar totes les seves meravelles. Però igualment recomanables són també les seves ciutats i el que s’hi troba, començant per la que es considera la capital del món, New York City, fins a les grans metròpolis de la costa californiana com Los Angeles o San Francisco. També ciutats més petites i potser de menys renom en les que també he viscut experiències úniques com les de New Orleans, Portland, Minneapolis, Asheville, Des Moines, Denver, o Chicago. I entre mig, les grans distàncies recorregudes per carreteres secundàries creuant prats de blat de moro, ports de muntanya, o solitaris deserts amb les millors postes de sol que un es pot imaginar.

Però tota aquesta aventura no hagués estat possible sense els centenars de persones que de forma desinteressada m’han donat un cop de ma. Sí centenars, a les que estic sincerament agraït. Des dels que en un inici van creure en el projecte fent-lo possible amb el seu suport, fins a tots aquells que, estat rere estat, han obert les portes de casa seva per acollir-me durant uns dies. El permanent contacte amb gent que resideix habitualment als llocs on visitava sens dubte ha estat una de les millors maneres de viatjar i treure’n el màxim profit del poc temps del que disposava per a visitar cada indret. L’intercanvi cultural que sovint es produïa m’ha possibilitat conèixer més de prop els costums i maneres de fer del país. Seria totalment injust doncs dir que ha estat un viatge en solitari. Si bé gairebé totes les milles les vaig conduir ‘sense copilot’, a la gran majoria de parades hi havia algú que m’esperava per intercanviar ‘cheeseburgers‘ per llesques de pa amb tomàquet i truita de patates. Tanco així un projecte, un viatge, un blog. Estic segur de que en un futur en vindran d’altres, que la qüestió és no parar.

Don’t mess with Texas

(text publicat el 22/02/2012 a www.lavanguardia.com)

Exposició al Space Center de Houston, Texas

White Sands National Monument, New Mexico .- És literalment impossible recórrer la gran extensió de l’estat de Texas amb el temps que hi he pogut destinar, de fet és el segon més gran només després d’Alaska. Per sort al desembre en vaig poder fer un primer tast amb la visita a Dallas, al nord, en motiu d’un partit dels Cowboys. D’aquesta manera en aquesta ocasió he pogut concentrar la ruta a la part sud, passant per alguns punts que he considerat claus per a entendre el caràcter d’una regió en la que alguns sectors en reclamen la independència respecte els Estats Units.

Wikipedia Facts: TEXAS

-Resultats 2008: Obama/Biden: 43,68% – McCain/Palin: 55,45%
-El 2n estat en superfície: 696.241 Km2 (21,68 “Catalunyes”)
-El 2n estat en població: 25.145.561 habitants a 2010 (3,35 “Catalunyes”)
-El 26è estat en densitat de població: 37,20 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: No Country for Old Men / Apollo13 / (Bonus: Walker, Texas Ranger)
-Tòpic: Lone Star State (L’estat de l’estrella solitària)

Venint de Miami -amb parada inclosa al Mardi Gras de New Orleans– estava clar que la primera destinació a Texas seria Houston (dieu vosaltres la frase o la dic jo?). La capital de l’energia als EUA (bàsicament el petroli i gas natural) és ben famosa per allotjar les grans instal·lacions que hi té la NASA per controlar les missions espacials i entrenar als astronautes. La visita és especialment recomanable per als qui, com jo, els fascina la tecnologia i la ciència en general. Permet veure en primera persona artefactes tant autèntics com el coet Apollo 18, que mai va ser llançat a l’espai per falta de pressupost, o la última càpsula de les missions Apollo en tornar a la Terra . Per als més mitòmans (aquí també m’hi compto) menció especial al pas per la sala de control de missions que tantes vegades hem vist en imatges, o la possibilitat de tocar una de les 8 úniques roques lunars al món en exhibició.

"El Alamo" a San Antonio, Texas

Seguint la ruta cap al oest era obligada una ràpida parada a Sant Antonio, on es poden visitar les missions espanyoles que van protagonitzar bona part de la història de la independència de Texas respecte Mèxic. La més famosa és la del Alamo, doncs allí s’hi va produir la batalla que va acabar inspirant i animant a la resta de tropes fins a la victòria final. Però aquí les grans distàncies no perdonen, així que no hi va haver temps per massa més. La meva intuïció em deia que valia la pena destinar tres dies a visitar un dels parcs nacionals més grans però menys visitats del país, el “Big Bend”. Vaig encertar de ple. Tenint sempre present l’agulla del dipòsit de benzina (i omplint el tanc a cada gasolinera del camí) em vaig afartar de fer milles endinsant-me al desert tot deixant enrere la civilització. Un cop hi vaig arribar vaig descobrir que tot i estar envoltat d’un paisatge de pel·lícula, res va ser més interessant que escoltar les històries dels qui per un motiu o altre han decidit conviure amb les dures condicions del desert.

El pic de Guadalupe i "El Capitàn", els punts més elevats de Texas

Mentrestant, hi ha hagut ben poques novetats pel que fa a la campanya electoral que acabarà triant qui s’enfrontarà a Obama. La propera data clau és la setmana vinent, amb les primàries d’Arizona i Michigan, amb especial importància de les segones doncs és l’estat on va néixer Mitt Romney i del qual el seu pare en va ser governador. Una derrota aquí a favor del candidat ultra-conservador Rick Santorum deixaria força tocades les possibilitats de Mitt, al qual ara per ara les enquestes no li són massa favorables. Així Romney centra ara la seva estratègia en intentar fer-se valdre com l’únic candidat republicà capaç de combatre Obama. La qüestió és que segurament quelcom de cert hi ha, doncs fins i tot hi ha alguns demòcrates que estan fent campanya a favor de Santorum perquè creuen que no podrà convèncer prou votants a les eleccions de Novembre. Això sí, tot sembla indicar que serà l’un o l’altre, doncs ni Ron Paul ni Newt Gingrich compten hores d’ara amb els suports necessàris.

El meu recorregut per Texas l’he acabat a El Paso. És una de les ciutats més segures i amb menys homicidis dels EUA tot i estar ben enganxada a la ciutat mexicana de Juárez, considerada la ciutat més perillosa del món. La presència de la frontera es deixa notar i de fet a les carreteres hi ha instal·lats controls d’immigració que aturen a tots els vehicles per demanar els papers. A mi de moment me n’ha tocat passar tres, tot i que suposo que algun més em trobaré passant per New Mexico i Arizona camí de California. Crec que per a les properes setmanes m’esperen un munt de paisatges desèrtics… De moment ja n’he visitat el primer a New Mexico, on he trobat un lloc molt especial per escriure aquest post (offline) tot esperant la posta de sol.

Al ritme de Louisiana

(text publicat el 19/12/2011 a www.lavanguardia.com)

Houma, Louisiana .- El tòpic es compleix a Louisiana, un dels estats més pobres però alhora un dels llocs on la gent sap gaudir més de la vida. Jazz, bon menjar, festa i alcohol. De fet es diu que aquí no es menja per viure, sinó que es viu per menjar. En el meu cas us puc recomanar especialment els “Po’ Boys”, uns entrepans generosos a base de carn o marisc fregit que es van popularitzar després d’una vaga de tramvies a New Orleans al 1929. Però la llista de plats típics no acaba aquí i potser hem de buscar els orígens de la gran varietat gastronòmica en la barreja de cultures que s’han anat succeint a la regió. Si bé els primers en arribar van ser els espanyols, van ser els francesos qui al 1682 li van acabar donant el nom en honor al rei Lluís XIV. D’aquesta manera la zona va quedar sota totes dues influències fins al 1803, en que el president Thomas Jefferson va incorporar aquestes i altres terres als Estats Units d’Amèrica en l’anomenada “compra de Louisiana”. Actualment les principals activitats econòmiques son l’agricultura, la pesca (és el primer productor de cranc de riu del món), l’extracció de recursos naturals (petroli i gas natural) i el turisme.

Wikipedia Facts: LOUISIANA

-Resultats 2008: Obama/Biden: 39,93% – McCain/Palin: 58,56%
-El 31è estat en superfície: 135.382 Km2 (4,22 “Catalunyes”)
-El 25è estat en població: 4.533.372 habitants a 2010 (0,6 “Catalunyes”)
-El 26è estat en densitat de població: 40,65 habitants per Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: The Curious Case of Benjamin Button – The Princess and the Frog
-Tòpic: El paradís dels pescadors – L’estat dels pelicans

Cases residencials a New Orleans

New Orleans és la principal atracció del estat -tot i no ser-ne la capital- i és ben coneguda per la seva història, la celebració anual del “Mardi Gras” i sobretot per ser l’origen del Jazz; del què és força fàcil trobar-ne bandes improvisant melodies pels turístics carrers del “French Quarter”. Però oblideu-vos d’imatges bucòliques, especialment a les rodalies del mític Bourbon Street en fer-se fosc. La ciutat és una de les poques del país on es permet el lliure consum de begudes alcohòliques als seus carrers així que, si hi sumem el bon clima i la tradició musical, el resultat és una espècie de Lloret de Mar a la americana (ja em perdonareu) que atrau comiats de solter i altres festes vàries de tota mena. Però tot i l’elevat turisme, en general, tot plegat dóna la sensació d’estar poc cuidat. Cases històriques però antigues, el paviment en desastroses condicions a causa dels baixos pressupostos públics, o les conseqüències encara visibles del huracà Katrina del 2005 hi contribueixen. Els danys van ser tant elevats (i la zona tan pobre) que sis anys no semblen haver estat suficients per rehabilitar els barris més afectats, en els que encara s’hi poden veure algunes cases tal i com van quedar després de ser abandonades pels seus habitants.

Home tocant l'harmònica a Bourbon Street

A tot això la campanya cap a les presidencials de 2012 no ha tingut una setmana especialment moguda, mentre les enquestes segueixen fent de les seves atorgant més o menys suport als diferents candidats. En general tot sembla estar a l’espera de que passin les dates nadalenques per donar pas a les transcendents -però no decisives- primàries d’Iowa. Fins i tot el controvertit Donald Trump ens ha donat un gens desitjat descans, al decidir no moderar el que hagués estat l’últim debat abans l’inici de les primàries. Només dos dels candidats n’havien confirmat l’assistència, però ell assegura que el principal motiu és mantenir les opcions de presentar-se com a candidat independent.

Pel al què a mi respecta només em queda creuar el Mississippi una vegada més, per deixar enrere les pantanoses terres de Louisiana.