Tornant a casa després d’un any en ruta

(text publicat el 14/11/2012 a www.lavanguardia.com)

Vistes de Barcelona abans d'aterrar a l'aeroport d'El Prat

Barcelona, Catalunya .- Recórrer els cinquanta estats dels Estats Units d’Amèrica durant un any fins a les eleccions presidencials del país. Fet. I a més a més seguint tant la campanya de primàries republicanes com la posterior campanya presidencial que va portar a Barack Obama a un segon mandat a la Casa Blanca. Ara, un cop arribat a casa, en fer un petit cop d’ull enrere no puc estar més satisfet de l’experiència i de tot el viscut en un any que no per atapeït ha deixat de fer-se’m curt, molt curt. Com s’acostuma a dir, sembla que era ahir quan vaig marxar amb només una petita idea de tot el que m’esperava. Però les més de 35.000 fotografies fetes demostren que l’any ha estat intens. També les quasi 47.000 milles recorregudes amb el meu estimat ‘PT Cruiser’ (més de 75.000 Km), suficients com per donar gairebé dues voltes senceres al planeta Terra. I ja que estem amb les xifres, per aquells a qui agradin aquest tipus de càlculs, per a fer-ho vaig haver de gastar la increïble xifra de més de 8.400 litres de benzina que he pagat a un preu mig de 79 cèntims de dòlar (uns 62 cèntims d’euro).

‘¿Quin és el lloc o l’estat que més t’ha agradat de tots els que has visitat?’. Probablement la pregunta que més vegades m’han fet i per la qual lamento no poder tenir una resposta concreta. El país és suficientment gran i divers com per no poder pensar en una sola destinació. Això sí, en general, poques coses més espectaculars que molts dels parcs nacionals que he visitat, quelcom que crec que s’ha notat en els textos del blog. Per a un aficionat a la fotografia com jo, els paisatges que ofereixen molts d’aquests parcs són tot un perill per a les bateries i memòries de les càmeres digitals. Des del ‘Grand Canyon‘ al ‘Death Valley‘ passant pels parcs d’Alaska o els volcans de Hawaii. Sense oblidar en cap casl’increïble parc de ‘Yellowstone’, en el que quatre nits se’m van fer del tot curtes per visitar totes les seves meravelles. Però igualment recomanables són també les seves ciutats i el que s’hi troba, començant per la que es considera la capital del món, New York City, fins a les grans metròpolis de la costa californiana com Los Angeles o San Francisco. També ciutats més petites i potser de menys renom en les que també he viscut experiències úniques com les de New Orleans, Portland, Minneapolis, Asheville, Des Moines, Denver, o Chicago. I entre mig, les grans distàncies recorregudes per carreteres secundàries creuant prats de blat de moro, ports de muntanya, o solitaris deserts amb les millors postes de sol que un es pot imaginar.

Però tota aquesta aventura no hagués estat possible sense els centenars de persones que de forma desinteressada m’han donat un cop de ma. Sí centenars, a les que estic sincerament agraït. Des dels que en un inici van creure en el projecte fent-lo possible amb el seu suport, fins a tots aquells que, estat rere estat, han obert les portes de casa seva per acollir-me durant uns dies. El permanent contacte amb gent que resideix habitualment als llocs on visitava sens dubte ha estat una de les millors maneres de viatjar i treure’n el màxim profit del poc temps del que disposava per a visitar cada indret. L’intercanvi cultural que sovint es produïa m’ha possibilitat conèixer més de prop els costums i maneres de fer del país. Seria totalment injust doncs dir que ha estat un viatge en solitari. Si bé gairebé totes les milles les vaig conduir ‘sense copilot’, a la gran majoria de parades hi havia algú que m’esperava per intercanviar ‘cheeseburgers‘ per llesques de pa amb tomàquet i truita de patates. Tanco així un projecte, un viatge, un blog. Estic segur de que en un futur en vindran d’altres, que la qüestió és no parar.

Última parada a ‘New England’: Connecticut

(text publicat el 20/07/2012 a www.lavanguardia.com)

Embarcadors a la riba del riu Connecticut

York, Pennsylvania .- De tots els estats que formen la regió de New England, des del meu punt de vista, Connecticut és el que menys mèrits fa per pertànyer al “club”. De la mateixa manera com passa amb Rhode Island, les seves dimensions reduïdes -la meitat de la superfície de Catalunya- junt amb els grans nuclis urbans que un hi pot trobar, el fan un dels estats més densament poblats dels 50 que formen la unió. La proximitat amb la ciutat de New York hi contribueix. De fet, la majoria de la població de l’estat viu en zones que es consideren part de l’àrea metropolitana de ‘New York City’. A diferència dels seus veïns del nord, aquí predominen les àrees urbanes, tornen les tanques publicitàries a les autopistes (a alguns estats com Vermont estan prohibides), i hi ha cadenes de ‘fast food’ per tot arreu. Per ser justos però, hem de dir que, com a mínim, hi ha una zona que se’n salva, la de la riba del riu ‘Connecticut’, on encara s’hi troben espais naturals on fer un pic-nic a la vora d’un petit llac aïllat de la civilització.

Wikipedia Facts: CONNECTICUT

-Resultats 2008: Obama/Biden: 60,69% – McCain/Palin: 38,13%
-El 48è estat en superfície: 14.357 Km2 (0,45 “Catalunyes”)
-El 29è estat en població: 3.574.097 habitants a 2010 (0,48 “Catalunyes”)
-El 4rt estat en densitat de població: 271.40 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: RevolutionaryRoad – Beetlejuice
-Tòpic: L’estat de la Constitució

A la vora del riu que dona nom a l’estat es succeeixen tranquils veïnats de cases amb vistes a l’aigua, moltes d’elles fins i tot amb petits embarcadors particulars. Gairebé no queda un pam a primera línia sense propietari així que sovint cal demanar permís per poder passar, fet que no acostuma a ser un gran problema però sí un petit incordi (sobretot quan enxampes un propietari xerraire). Si es vol evitar només cal estar atent als rètols que anuncien ‘accés públic a la riba’, tot i que, com és d’esperar, estan força més descuidats que els privats. Seguint la ruta cap al sud, camí ja del proper estat, calia fer parada a la ciutat costanera de New Haven i no només per ser el lloc on es van inventar els ‘lollipops‘. Avui en dia la ciutat és força més coneguda per allotjar la prestigiosa universitat de ‘Yale’, la tercera més antiga del país i una de les protagonistes, junt amb la de Harvard de Boston, de la tradicional regata que té lloc a les aigües del ‘Thames River’ de Connecticut. Tot i això no em vaig poder resistir, abans de marxar de l’estat, de visitar una de les fàbriques de caramels més famoses del món. No hi fan piruletes sinó les tradicionals pastilles ‘PEZ’, les que es venen amb els característics dispensadors que tant agraden als més petits (i als col·leccionistes).

Campus de la universitat de Yale a New Haven, Connecticut

Mentrestant els futurs candidats a la presidència segueixen llançant-se retrets i intercanviant-se vídeos negatius enlloc de parlar d’idees. Les pressions per a que Mitt Romney faci públics els comptes personals dels anys anteriors a presentar-se com a candidat no paren d’augmentar. Fins i tot certs grups del bàndol republicà ho demanen. Però tot sembla indicar que no ho farà. Només una davallada preocupant a les enquestes el podria fer canviar d’opinió, i justament les últimes sembla que li donen cert avantatge. L’altre gran tema del que molts estem pendents, la nominació republicana a la vice-presidència, també sembla que es farà esperar. Tot i que s’ha dit que l’anunci podria ser imminent, el més probable és que no es produeixi fins a la tornada de Romney d’un tour per l’estranger que el portarà a assistir a la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics de London. Toca doncs esperar, i seguir especulant amb els possibles candidats durant unes setmanes més.

New York, New York

(text publicat el 27/06/2012 a www.kolhosp.com)

Un cafè i sis donuts petits en una caixa de plàstic. Tot per 2,50$ al ‘deli’ de la cantonada del carrer de Brooklyn on vaig aparcar el cotxe. Sucre i cafeïna per començar un llarg dia en que em plantejava visitar l’illa de Manhattan en tan sols 24 hores. Un pla en el que s’hi barrejava la necessitat d’estalviar temps, les poques ganes de batallar amb l’estrès amb el que es viu a la capital del món, i la possibilitat de demostrar que al 2010 no vaig ser més optimista del que tocava. ‘No, les fotos no les vaig fer en 24h sinó en uns 15 dies’. ‘No, no em vaig passar 24 hores sense dormir per fer les fotos’. Però ara sí. Ara ja puc dir per experiència pròpia que és possible recórrer els principals atractius turístics de New York City en un sol dia i després, si un vol, fer un llibre de fotos titulat ‘NYC: 24h a la ciutat que mai dorm’.

El principal avantatge és el que allà el metro no tanca mai, així que és ell qui realment no dorm i manté la ciutat amb un ull mig obert. Les estacions han quedat antiquades, és brut, i un sovint s’hi perd la primera vegada que l’ha d’agafar. Però funciona. Quin sentit tenen els busos turístics quan el ‘subway’ forma part de les visites turístiques imprescindibles? Discussions airejades, homes i dones de negoci en direcció a l’oficina, guiris, hipsters, estudiants… i la gran majoria amb auriculars passant de tot. A primera hora del matí, direcció a la ‘Grand Central Terminal’, hi ha al vagó un relatiu silenci i no es creuen mirades. Potser hi ajuda la falta de cobertura per a telèfons mòbils, potser és per això que s’hi veuen tants ‘e-books’.

La superfície és encara menys amable. Estar pendent dels colors dels semàfors ajuda però realment no és necessari. Un es pot sumar a la marea de gent que aprofita qualsevol oportunitat per creuar, els cotxes sovint tenen la batalla perduda en els carrers més cèntrics de la ciutat. Constantment cal negociar entre venedors ambulants, trossos de carrer en obres, terrasses de restaurants i sobretot els milers de turistes que cada dia visiten la ciutat. Aquests som els que mirem cap amunt, els locals ja saben com d’alts són els gratacels. El dia va passant entre cantonades vistes en pel·lícules i sèries de televisió. Quan es té gana, es menja. I més econòmic del que un es pot imaginar. Hot dogs a dos dòlars, llaunes de refresc per un, porcions generoses de pizza de formatge per 99 cèntims. Els gourmets s’hauran de gratar una mica més la butxaca.

Però en realitat no tot és asfalt i ciment, a New York també hi ha espai per a la natura. De fet, qui no ha sentit mai a parlar del gran ‘Central Park’? És tant ample com set illes de l’eixample barceloní juntes, i tant llarg com anar de la Plaça Espanya fins a la Plaça de les Glòries. Poca broma. Passejar-hi és perdre’s-hi. Un pot passar a la vora de grans llacs que molts aprofiten com a circuit per a córrer, o per espais oberts on es pren el sol i es juga a ‘baseball’, o per boscos tancats des dels que no es veu ni un sol edifici al voltant, o per racons tranquils on es pot trobar a algun local intentant pescar a la riba d’un estanc com si es trobés a un parc estatal de West Virginia. Als turistes ens encanten les barquetes de lloguer, els museus que hi ha a tocar, i el memorial a John Lennon ubicat a ‘Strawberry Fields’.

Fa calor i un rere l’altre els barris es van succeint a la marató fotogràfica de 24 hores. Cal anar baixant el ritme per zones on val la pena seure a prendre un cafè mentre s’observa el que passa al voltant. O mentre es fulleja un llibre o revista alternativa, de les que costen de trobar a les llibreries tradicionals. O mentre es gaudeix de galeries d’art sorprenent amb, probablement, complicada viabilitat comercial. Les dimensions i densitat de població de la ciutat fan possibles negocis inimaginables, botigues estrambòtiques que proven sort i fins que els estalvis aguanten. Les oportunitats són quasi tant elevades com la mateixa competència, així que no tothom sobreviu en un paisatge comercial que acaba estant en constant evolució. Agafar una mica de perspectiva sempre va bé, i per sort el metro permet escapar amb facilitat de l’illa de Manhattan per poder-la observar dels dels molls de ‘Long Island City’. Segurament un dels millors punts on fer una pausa tot gaudint com es pon el sol darrera els grans gratacels, mentre es pica alguna cosa per sopar.

Ja és fosc. Més enllà de mitja nit són pocs els turistes que s’animen a pujar fins al pis 68 de l”Empire State Building’. A aquestes hores un no s’ha de preocupar per aglomeracions ni cues d’espera i es pot gaudir amb tranquil·litat de les vistes d’un dels observatoris més elevats de la ciutat, abans de tastar alguna de les nombroses ofertes culturals que aquesta ofereix cada cap de setmana. Trio tornar al ‘Arlene’s Grocery’. L’antiga botiga de queviures és ara un dels locals musicals més actius, i on es pot trobar un dels pocs ‘karaokes’ en que els cantants són acompanyats per una banda en directe enlloc de “música enllaunada”. Aquí, en general, la gent es porta la cançó treballada de casa, llegir les lletres en una pantalla fa nosa quan un busca lluir-se. Al carrer ja no hi queda massa vida quan l’últim participant baixa de l’escenari. A ‘Times Square’ les pantalles i els anuncis lluminosos continuen encesos, però només algunes botigues de conveniència i els McDonalds segueixen oberts. La policia, en una petita comissaria amb llums de neó que no desentonen amb l’entorn, tampoc ha marxat. És el moment d’anar baixant fins al ‘Battery Park’, al costat mateix de ‘Wall Street’, per agafar el transbordador de les 5:30h cap a ‘Staten Island’. No per res, sinó perquè no puc pensar en una recompensa millor que, després de tot el l’esforç fet, asseure’s a la popa del vaixell a observar la sortida del sol il·luminant amb els primers rajos del llum del dia la mítica ‘Estàtua de la Llibertat’.

Nits en blanc, “guiris” i història al New York State

(text publicat el 25/06/2012 a www.lavanguardia.com)

Perfil de Manhattan vist des de Long Island City, New York

Westminister, Massachusetts .- Normalment reservo el primer paràgraf del ‘post’ per a un breu resum del que ha estat el meu pas per l’estat de torn. Normalment trobo un fil conductor que agrupa amb un parell d’idees el que m’han semblat ser els seus trets principals. Però què passa si a l’estat de New York m’hi he trobat una mica de tot? Boscos, grans atraccions turístiques, petites ciutats, enormes ciutats, baseball, hippies, hipsters, zones empobrides, bojos del motor… Bé, potser podem dir que de la mateixa manera com tot és possible a la magnífica ciutat de New York, l’estat tampoc es queda curt. De fet, segurament no podia ser d’altra manera en un estat no precisament petit, amb un elevat nombre d’habitants i que allotja la ciutat que és considerada per molts com la capital del món.

Wikipedia Facts: NEW YORK
-Resultats 2008: Obama/Biden: 62,91% – McCain/Palin: 36,04%
-El 27è estat en superfície: 141.300 Km2 (4,4 “Catalunyes”)
-El 3er estat en població: 19.378.102 habitants a 2010 (2,58 “Catalunyes”)
-El 7è estat en densitat de població: 157,81 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Taxi Driver – Ghostbusters – Superman II (escena)
(…i bàsicament qualsevol del Woody Allen dels 70 i 80 triada a l’atzar)
-Tòpic: L’estat dels imperis (econòmics) – La jungla de ciment

La primera parada no podia ser una altra que New York City, especialment arribant des de New Jersey. Després de patir durant una bona estona el terrorífic trànsit de la ciutat vaig poder aparcar el PT Cruiser a Brooklyn, un dels barris culturalment més actius i on encara s’hi poden trobar places de pàrquing gratuïtes (a diferència de l’illa de Manhattan). Per visitar la ciutat com cal un ha d’invertir-hi temps, però per desgràcia a mi no és que me’n sobri massa. Així que, aprofitant que l’any 2010 ja vaig tenir l’oportunitat de passar-hi força dies, en aquesta ocasió vaig aventurar-me a visitar la ciutat que mai dorm durant 24 hores seguides per comprovar si realment dorm o no. Ho vaig aconseguir? Doncs sí i no. Si bé és cert que vaig poder visitar els principals atractius turístics de la ciutat en una marató que va incloure fins a 16 viatges en metro, també ho és que no hi va haver temps per a gaudir de la majoria d’ells. Aquesta és una ciutat en la que sovint val la pena parar a prendre un cafè a una terrassa i senzillament observar, o invertir unes hores en visitar algun dels nombrosos museus, o deixar-se perdre per Central Park, o assistir a algun dels musicals més espectaculars del món a Broadway, o creuar a peu el pont de Brooklyn, o anar de compres a… Suposo que ja us en feu una idea.

Carretera de Woodstock a Bethel, on es va celebrar el festival de Woodstock

Relativament recuperat de l’esforç després d’una “migdiada llarga”, em vaig dirigir cap a un dels indrets més emblemàtics de l’estat de New York. El petit poble de Woodstock -ben conegut per tothom, tot i que no sempre se sap ubicar al mapa- encara conserva certa atmosfera del què un dia va ser un important centre ‘hippie’, arran de la instal·lació d’artistes i músics de diferents disciplines ja al inicis del segle XX. Però, contràriament al que pot semblar, no va ser aquí on va tenir lloc el mític festival que va dur el nom de la població. Davant l’oposició dels veïns el festival es va haver de dur a terme a unes 60 milles (100Km) en direcció sud-oest, a les terres d’una granja que s’han convertit en centre de pelegrinatge de nostàlgics i mitòmans. Allà, a Bethel, encara avui en dia s’hi segueixen organitzant concerts, en unes instal·lacions en les que també es pot visitar un museu i un senzill monument que recorda el lloc exacte del festival.

Turistes observant les cataractes del Niagara (vistes des del Canadà)

Seguint fins a l’extrem oest de l’estat, i passant per poblacions que no semblen estar passant pel seu millor moment, s’arriba a la ciutat de Buffalo (origen de les ‘aletes de pollastre’) i a una de les principals atraccions turístiques de la costa est. Fent de frontera entre els EUA i el Canadà, les cataractes del riu Niagara ofereixen un espectacle per a la vista que meravella entre 20 i 30 milions de visitants cada any. Tal i com acostuma a passar en aquests casos, tanta indústria turística acaba complicant el poder gaudir de l’experiència. Dificultats per aparcar, grans hotels i casinos que “es colen” en cada fotografia, assetjament d’ofertes i souvenirs, preus elevats, i haver d’esquivar famílies estressades que no semblen saber massa bé on estan. Tot i això, amb la dosi adequada de paciència i ‘zen’, la visita resulta més que recomanable.

Curses d'acceleració al circuit de Lebanon Valley Auto Racing, New York

I mentre a la campanya electoral es segueixen succeint les reaccions a la decisió del President Obama de no deportar els joves immigrants que reuneixen certes condicions (fet que centra l’atenció de la candidatura a la vice-presidència republicana cap al senador Marco Rubio), jo em dedicava a gaudir d’activitats purament americanes. Al poble de Cooperstown hi ha els terrenys (avui en dia l’estadi de Doubleday), on suposadament es va inventar al 1839 el joc del Baseball. El poble és ple de petits establiments dedicats a l’esport on s’hi pot trobar absolutament de tot: des d’equipacions esportives a tot tipus de souvenirs, passant per cromos de col·leccionista i boles firmades per jugadors famosos. La sort va voler que al camp on es va crear, s’hi estigues jugant un partit de categories inferiors que havia estat ajornat dies abans a causa de la pluja. Una petita sorpresa que em va permetre descansar una bona estona a l’ombra d’unes grades carregades d’història. Abans de seguir direcció est però, i com a punt i final del meu pas per New York, no em vaig voler perdre l’oportunitat d’assistir a unes sessions classificatòries de ‘Drag Racing’ (o curses d’acceleració). Al modest circuit del “Lebanon Valley Auto Racing” s’hi reunien aquest cap de setmana centenars d’aficionats del motor per tal de posar a prova les seves espectaculars màquines (hi havia més participants que espectadors), capaces d’arribar a les 250 milles per hora (quasi 300Km/h) en una distància d’un quart de milla (un 400 metres). Com comprendreu, la paraula espectacular es queda curta. De fet el proper estat, Massachusetts, ho tindrà ben difícil per superar tot el viscut en poc més d’una setmana a l’estat de New York.

Football (no futbol).

(text publicat el 21/12/2011 a www.kolhosp.com)

Dallas Stadium

Ara us començo a entendre. Han estat tants anys veient futbol -a la televisió i a l’estadi- sense compartir el sentiment i la passió per uns colors, que ja em pensava que tot plegat no formava part de mi. Però no és això, simplement el meu esport no és el futbol sinó el “football”. No és una pose, no és per ser diferent a la resta, no és perquè sigui americà. Suposo que ara ja ho puc confirmar després d’haver assistit a un partit dels Cowboys a Dallas, i quedar-me afònic a base de cridar a cada jugada decisiva (que no van ser poques).

Les diferències es noten des del primer moment i es que aquí, els dies de partit comencen molt abans pels aficionats. En nombroses ocasions he vist com el Camp Nou no s’omplia fins als últims 10 minuts, però als EUA el “tailgating” pot ser tant important com el joc mateix. La festa comença al voltant d’unes 3 o 4 hores abans del partit a la zona de pàrquing de l’estadi, quan les “tail gates” -o portes del darrera de les “pick ups”- baixen per convertir-se en superfícies multi-ús. Cerveses, aperitius, cerveses, jocs, cerveses, pantalles planes, cerveses, barbacoes, cerve…. segur que us en feu a la idea. Però jo no tinc passis de temporada així que em toca buscar lloc per deixar el cotxe a les afores. Els preus comencen als 80 dòlars els més propers i van baixant a mesura que et vas allunyant del estadi. Em conformo amb pagar-ne 20 per aparcar a una escola veïna i haver de caminar uns quinze minuts fins on m’espera, per compartir una d’aquestes cerveses, el fundador del club de fans del Barça a Dallas (qui també és fan dels Cowboys). I és que al “tailgating” t’hi conviden, una mica com passa a  “las casetas de la Feria de Abril” (la de Barcelona no, la de debò).

Fent una barbacoa durant el "tailgating"

Un cop dins tot és pur espectacle. Des dels estands publicitaris amb animadors i ballarines, fins a mini concerts o jocs i concursos. El meu seient és a l’última fila del recent estrenat estadi dels Cowboys, així que tinc temps de sobres de veure tots els detalls abans d’arribar-hi. Però sens dubte el que més impressiona son les dues pantalles de vídeo (les més grans del món) que pengen de la cúpula que cobreix l’estadi. Si mai heu vist un partit del futbol americà sabreu que el joc es para cada dos per tres, és aquí on les dues joies entraran en joc repetint en alta definició  tots els detalls. Inclosos els errors arbitrals! Us imagineu quelcom similar aplicat a la lliga espanyola? Però abans del joc, l’himne nacional. Tothom dempeus, posat solemne, i la ma dreta (crec) al pit.

Sí, potser tot plegat és una mica massa recarregat. Els jugadors locals salten a l’estadi acompanyats de focs artificials, les cheerleaders i les mascotes intenten atreure la teva atenció a cada pausa, i constantment s’anuncien productes i promocions. Hi ha shows a la mitja part, es sortegen cotxes, i les càmeres enfoquen a parelles d’enamorats per a que es facin un petó davant de tots els espectadors. Però és que cal concentrar tots els esforços en els únics vuit partits anuals que cada equip juga a casa, i intentar així rendibilitzar al màxim els quasi cent mil seients dels que disposa l’estadi.

Dallas Stadium

Pensava que tot plegat em distrauria del joc. Que de la mateixa manera com em passa amb la resta d’esports (sempre a excepció del Curling), m’acabaria avorrint. Però el cert és que el primer sorprès vaig ser jo mateix, al veure’m des de la primera jugada celebrant cada iarda del equip local. Si fins i tot vaig insultar l’àrbitre! Així que, a diferència de les derrotes del Barça, aquest cop no vaig tornar “a casa” com si res quan els Dallas van perdre al últim minut de forma miserable contra els New York Giants.

-Més imatges: Cowboys vs Giants, Dallas (Texas)