Nebraska és com… el beisbol?

(text publicat el 13/04/2012 a www.lavanguardia.com)

Paisatge al nord-oest del esta

Dodge City, Kansas .- La pregunta “Què fa un de Barcelona per aquí?” ha tornat al dia a dia. És evident que, en general, ni tan sols a la gent de Nebraska els agrada Nebraska. L’estat és de nou un dels menys poblats, amb molta presència ramadera, i enormes camps destinats a l’agricultura (sobretot al blat de moro i la soja). Aquest cop, però, no hi ha parcs nacionals a visitar i el paisatge, sense deixar de ser interessant, és molt menys espectacular. Quasi el noranta per cent de les poblacions no arriben als 3.000 habitants, cosa que es fa evident en creuar els pobles en un tres i no res. Molts no tenen ni benzinera. De fet, només Omaha -que no és la capital- es pot arribar a considerar ciutat, i la mostra és que ha estat l’únic lloc a tot l’estat on he trobat senyal de dades per al mòbil (internet).

Wikipedia Facts: NEBRASKA

-Resultats 2008: Obama/Biden: 41,60% – McCain/Palin: 56,56%
-El 16è estat en superfície: 200.520 Km2 (6,24 “Catalunyes”)
-El 38è estat en població: 1.826.341 habitants a 2010 (0,24 “Catalunyes”)
-El 43è estat en densitat de població: 8,88 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Children of the Corn
-Tòpic: L’estat de la vedella – L’estat de les grans planes

La ruta fins arribar a Omaha es va fer llarga i fins a cert punt monòtona. Vista una vaca vistes totes, vist un camp segat… Per descomptat hi va haver pobles amb alguna gràcia que em van fer treure la càmera de fotos, ja fos per un cinema petit i antic, una gasolinera abandonada, o els motels on inevitablement em vaig allotjar. Però en general cada població recordava l’anterior i l’activitat era força escassa. Per sort la temporada de “baseball” als EUA acaba de començar, i per si em faltaven motius per animar-me, l’equip local jugava contra els mítics (gràcies als Simpsons) “Isotopes” d’Albuquerque.

Aguantar el partit de beisbol fins arribar al final es va fer llarg i fins a cert punt monòton. Vist un “strike” vistos tots, vista una bola perduda… Per descomptat hi va haver moments amb alguna gràcia que em van fer treure la càmera de fotos, ja fos per un “homerun”, el cant de l’himne, o els nens jugant a la gespa sense atendre el joc. Però en general, cada jugada em recordava l’anterior i l’activitat era força escassa. Per sort era el primer cop que assistia a un partit de beisbol així que no em van faltar motius per distreure’m intentant entendre tot plegat de què anava, i acabar veient la metàfora perfecte per Nebraska. Ja em perdonareu.

Jugador dels "Isotopes" preparat per entrar al joc

Respecte de la campanya de les primàries republicanes la setmana no podia haver estat més moguda. La retirada de Rick Santorum de la cursa a la candidatura, tot i que no va agafar a molts per sorpresa, marca un abans i un després al fer força més fàcil el camí a Mitt Romney. Tan Newt Gringrich com Ron Paul segueixen insistint que aguantaran fins al final però, tot i que a Newt ja li ha faltat temps per reclamar el suport dels seguidors de Santorum, cap dels dos compte amb possibilitats reals de sortir-ne victoriós. Comença així ara una nova etapa en la qual probablement es parlarà molt més seriosament de les opcions que té Romney per triar candidat a la Vicepresidència, així de la manera com unir el partit després d’uns mesos on la divisió s’ha fet més que evident.

Antiga màquina de vapor exposada al museu d'Omaha

Abans de canviar d’estat no em podia saltar una breu visita a la “Omaha Union Station”, una important estació de trens ara convertida en museu. La història de l’estat està íntimament lligada als ferrocarrils i de fet la seu de la “Union Pacific”, la empresa que controla la xarxa ferroviària més gran als EUA, està situada a la ciutat d’Omaha. La important ruta que va de Chicago fins a San Francisco creua l’estat, i a l’alçada de la població de North Platte s’hi ubica el que es considera el centre d’intercanvi de vies més gran del món. Però jo vaig en cotxe, així que m’he pogut prendre la llibertat de triar ruta passant pel poble amb l’última “Soda Fountain” tradicional en funcionament a Nebraska. Abans de les grans màquines automàtiques que es poden trobar avui a qualsevol gasolinera i establiments de “fast food”, els refrescos com la Coca-Cola calia anar-los a buscar a les farmàcies on, de forma manual, es barrejava el xarop amb l’aigua amb gas per elaborar la beguda. Tot un petit plaer que poc té a veure amb el gegantisme dels gots que s’utilitzen avui en dia, que superen amb facilitat el litre.

“Dreamin’” el somni californià

(text publicat el 23/03/2012 a www.lavanguardia.com)

"Sunset" a Los Angeles

Los Angeles, California .- Quan viatjant pels Estats Units em pregunten com és la meva terra (normalment amb unes llesques de pa amb tomàquet presents a taula), acostumo a utilitzar un paral·lelisme  que en aquesta ocasió bé em pot servir en sentit invers: “Doncs Catalunya… és com la California d’Espanya”. Totes les comparacions tenen els seus punts febles però, entre d’altres coses, en tots dos casos es tracta de territoris a la costa, famosos per les seves platges i bon temps, amb neu i pistes d’esquí a poques hores dels grans nuclis urbans, culturalment rics, econòmicament desenvolupats i… amb molt de turisme. Fins i tot es podria arribar a dir que California és també bilingüe ja que, a causa de la forta immigració, a algunes zones l’idioma espanyol cada cop està més present en convivència amb l’anglès.

Wikipedia Facts: CALIFORNIA

-Resultats 2008: Obama/Biden: 61,01% – McCain/Palin: 36,95%
-El 3r estat en superfície:  423.970 Km2 (13,20 “Catalunyes”)
-El 1r estat en població: 37.253.956 habitants a 2010 (4,97 “Catalunyes”)
-L’11è estat en densitat de població: 90,49 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Beverly Hills Cop / Dirty Harry / I centenars més…
-Tòpic: L’estat daurat – On neixen les estrelles – “La Catalunya dels EUA”

Conduint cap al "Death Valley", el lloc més sec i caluròs dels EUA

Ni fet a mida. Després d’una setmana de pluja (quasi) constant a Hawaii el punt de partida de la ruta californiana no podia ser altre que el lloc més calorós i sec dels EUA. La part més profunda del desert del parc nacional del “Death Valley” és a 282 peus (86 metres) per sota del nivell del mar, cosa que afavoreix que a l’estiu s’arribi fàcilment als 50ºC a l’ombra. Segurament per això la majoria de visitants hi arriben a l’hivern, on hi troben temperatures més agradables i cels espectaculars a la posta i sortida del sol gràcies a la falta d’humitat i contaminació. I del punt més calorós a tocar neu al Yosemite National Park, on hi ha la cascada més alta dels EUA. En tan sols unes hores de carretera, sense sortir de California, el paisatge canvia de la nit al dia en un paratge natural amb grans boscos de sequoies, rius generosos, i abundant fauna salvatge. Un dels principals atractius són els óssos, complicats de veure ja de per si i gairebé impossible als mesos de fred en que estan hibernant. Tot i això d’haver-n’hi n’hi ha. Només cal veure les importants mesures de seguretat que es prenen per evitar incidents, per entendre que les visites dels plantígrads a la vall són força habituals. Yosemite però, també és un paradís pels escaladors ja que la paret quasi vertical de granit del “Half Dome” (retallada pel pas d’una glacera) és ideal per practicar aquest esport.

"Skyline" de San Francisco

Tot i l’espectacularitat del seus parcs nacionals, segurament són les famoses i turístiques ciutats les que donen més fama a l’estat. Si bé San Francisco, a la banda nord, és ben coneguda pels seus carrers costeruts i les empreses tecnològiques que s’han establert al seu voltant, Los Angeles és la gran metròpoli on es generen la majoria de produccions cinematogràfiques comercials que es poden trobar a les sales de cinema. Totes dues tenen els seus importants atractius turístics i cada any milers de visitants arriben de tot el món per fer-se fotos amb tramvies i ponts vermells, o estrelles de famosos i el cartell de Hollywood de fons (per destacar-ne només alguns). Més enllà d’això però, crec que és la manera de plantejar els negocis el que més m’inspira i atrau d’aquestes grans ciutats. Aquí el dinamisme és la virtut principal i la constant innovació la manera de sobreviure, quelcom que d’una manera o altra totes dues ciutats em transmeten. Segurament no és ni millor ni pitjor, senzillament un sistema diferent de funcionar. El tòpic diu que aquí només una de cada deu noves idees acabarà triomfant, i que aquesta acabarà pagant per les pèrdues de les altres nou. Potser sembla massa arriscat, i segurament ho és per a molts, però si hi sumem tot l’aprenentatge dels fracassos els avantatges són evidents. Sigui com sigui sempre és un plaer passejar pels seus carrers plens de botigues i restaurants de tota mena, on la mentalitat oberta acostuma a ser la tònica general i les idees semblen fluir amb més facilitat.

En canvi, la innovació no seria el tret principal dels candidats republicans en campanya per obtenir la nominació. De fet es podria ben bé dir que estem com estàvem fa una setmana. Mitt Romney sembla més inevitable que mai (segueix guanyant primàries i ara mateix duplica en delegats el seu immediat perseguidor), però cap dels seus contrincants sembla estar disposat a llençar la tovallola. La font virtualment inesgotable de recursos que enguany estan proporcionant els “SuperPACs” (organitzacions que donen suport als candidats, finançades amb donacions), està fent que la campanya s’allargui de forma exagerada. A aquestes alçades, de no ser per aquestes fonts de recursos econòmics, segurament candidats com Newt Gingrich o Ron Paul ja faria setmanes que haurien abandonat la cursa electoral per falta de suport. De fet ja es comencen a sentir veus crítiques al respecte dins del mateix partit, ja que aquesta llarga batalla sembla que no estaria beneficiant especialment les opcions republicanes de cara a guanyar els comicis finals de novembre. Són molts els que hi veuen una manca d’unitat i lideratge, i les crítiques entre candidats en desgasten molt la imatge. En tot cas caldrà carregar-se de paciència i esperar primària rere primària per veure les reaccions dels guanyadors i perdedors, per saber si la cursa republicana va arribant o no al seu final.

Un “aloha” passat per aigua

(text publicat el 15/03/2012 a www.lavanguardia.com)

Surfista a la platja de "Sunset"

Death Valley, California .- Aloha! Quina ironia més fina la del conductor del bus que em va dur des de la terminal on va aterrar l’avió fins l’edifici principal de l’aeroport de Honolulu. “Que tingueu bon temps! Tot i que no sé perquè ho dic… que aquí sempre tenim bon temps!”. Per un moment me’l vaig creure i tot. Potser sóc jo, però set dies seguits de pluja no són el que jo acostumo a anomenar bon temps. No és que fos constant i fes impossible totes les visites, però ha estat suficient com per ajudar a trencar quasi tots els tòpics sobre les illes de Hawaii. Començant pel primer, ja que a l’arribada no hi ha cap noia amb biquini que et posi un collar de flors. Anem bé.

Wikipedia Facts: HAWAII

-Resultats 2008: Obama/Biden: 72,40% – McCain/Palin: 26,78%
-El 43è estat en superfície: 28.311 Km2 (0,88 “Catalunyes”)
-El 40è estat en població: 1.360.301 habitants a 2010 (0,18 “Catalunyes”)
-El 13è estat en densitat de població: 72,83 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Tora! Tora! Tora!
-Tòpic: El paradís del Pacific – L’estat més jove

Els primers dies els vaig passar a la costa nord de l’illa d’Oahu, lluny del sud on hi ha la gran ciutat de Honolulu (capital de l’estat amb una àrea metropolitana d’un milió d’habitants i ciutat de naixement de Barack Obama) i també la turística i plena d’hotels Waikiki (heu jugat mai al joc de taula “Hotel”?). La visió de tants edificis en un indret famós per les seves platges solitàries, em va esgarrifar tant que vaig allunyar-me’n tant com vaig poder. Vaig encertar-ho. Al nord hi vaig trobar el paradís dels surfistes, ja que allà és on les onades arriben amb més força i en la direcció adequada per a l’esport. De fet, milers de practicants arriben aquí cada any per poder “surfejar” a les famoses platges de “Sunset” i “Pipeline”. Però jo no en sé de fer surf així que, plovent com plovia, em vaig sentir “més perdut que els personatges de”… Sí, acudit fàcil per dir que a la North Shore és també on es van gravar moltes de les escenes de la popular sèrie “Lost”. La platja on es va estavellar l’avió, el poblat de “The Others”, o la platja on van muntar el campament els supervivents de l’accident són accessibles i ben fàcils de trobar. Visites recomanades no només per als fans de la sèrie, ja que també són alguns dels indrets més tranquils, icònics, i fotogènics que he trobat.

La platja de "l'accident" a la sèrie "Lost".

A poc a poc em vaig anar adaptant a les condicions meteorològiques i, tot i que les temptacions d’entrar a una sala de cine van ser importants, vaig acabar unint-me a l’enemic entenent que si la qüestió era mullar-se res com capbussar-se al Pacífic. De fet fins i tot em vaig comprar unes ulleres de bussejar per uns deu dòlars. Una més que rendible inversió que em va permetre descobrir corals i peixos tropicals espectaculars a tocar de la costa oest de l’illa i que més endavant m’evitaria “xocar” amb una tortuga marina a la “Big Island”, el destí següent.

L’illa dels volcans, “Hawaii”, és la que dóna nom també a tot l’estat. El motiu de la duplicitat del nom es remunta als temps de “Kamehameha el Gran” (res a veure amb “Bola de Drac”), qui va unir sota el seu control totes les illes de l’arxipèlag al 1795. El territori resultant el va anomenar com a “El Regne de Hawai’i”, en honor a la seva illa natal. Així que per evitar confusions, avui en dia tothom l’anomena amb el gens irònic nom de “L’Illa Gran”, perquè no només ho és sinó que a més segueix creixent gràcies a l’activitat volcànica. De fet és l’única de les illes que conté volcans en actiu i, tot i que ara mateix les erupcions no són massa espectaculars, amb una mica d’esforç és possible veure la lava incandescent del volcà Kīlauea. Però no només. Molt menys massificada que l’illa d’Oahu, també ofereix indrets idíl·lics on contemplar la posta de sol, o platges de brillant sorra negre on prendre el sol. Ah! I a més es pot arribar en cotxe fins al cim més alt del món, el del volcà  Manua Kea, que supera al de l’Everest sempre que es mesuri des de la seva base al fons marí.

Volcà actiu a la "Big Island"

Mentrestant, a la campanya de primàries republicanes, la batalla per a la candidatura segueix en marxa després d’un superdimarts poc decisiu. De fet, només una setmana després de que Mitt Romney guanyés la majoria de delegats en joc a la destacada cita, Rick Santorum ja s’ha anotat tres noves victòries als estats de Kansas, Alabama i Mississippi. Queda ara més clar que mai que la cursa és cosa d’ells dos ja que Newt Gingrich, tot i que es resisteix a abandonar, hagués hagut d’aconseguir millors resultats als estats del sud per tenir opcions per al que queda de campanya (i Ron Paul ja fa temps que va quedar descartat a causa de les seves particulars idees). Les properes cites, com les de Missouri o Illinois aquesta setmana i la que ve, seran les encarregades de determinar si la cursa continua (en cas de victòria de Santorum) o si s’acosta al final (en cas de victòria de Romney). Per a mi el que continua és la ruta per terres californianes, deixant enrere surfistes i volcans amb la sensació que un dia hi tornaré a passar. No per les platges ni els “resorts” turístics, tampoc pel clima. Sinó perquè, si és prou grossa i s’ho val, sé que em costarà resistir la temptació de viure en persona la propera erupció volcànica. Mahalo i aloha!

Superdimarts, o no tant

(text publicat el 07/03/2012 a www.lavanguardia.com)

El "lounge" del hostal a la North Shore de Oahu

Oahu’s North Shore, Hawaii .- Estem igual que estàvem, o gairabé. Es pot dir que el superdimarts de les primàries republicanes l’ha guanyat Mitt Romney (tal com explica Marc Bassets a La Vanguardia), però en general hi ha hagut poques sorpreses tot i les grans expectatives posades en aquesta cita tant important. Cada candidat ha acabat guanyant allà on ja havien pronosticat les enquestes prèvies que guanyaria i l’únic cas que no es veia clar, a Ohio, finalment ha estat ell qui s’ha endut la victòria (amb una diferència de l’1% de vots respecte de Rick Santorum). En tot cas, tot i que actualment Romney lidera clarament la cursa, encara és massa aviat per descartar per complert a la resta de candidats. Tots ells estan prou lluny de la xifra total necessària per assegurar-se la nominació i Romney no sembla acabar de convèncer alguns votants republicans. A més, enguany cal afegir-hi l’entrada en joc dels “Super PACs” mitjançant el quals els candidats poden rebre donacions econòmiques il·limitades per a la seva campanya. Tots ells en tenen, i sembla que han pogut sumar prou recursos com per aguantar fins al final de la cursa.

Finalment seguir els resultats del superdimarts des de la North Shore a l’illa d’Oahu ha acabat tenint els seus avantatges i inconvenients. Tot i estar plovent de forma intermitent des de les deu del matí, he complert les previsions de començar a escriure aquestes línies amb el banyador posat. La temperatura és prou bona i l’aigua no està gens freda, així que posats a remullar-nos res millor que fer-ho capbussant-se a les aigües del Pacífic. Les primeres votacions han acabat a la una del migdia (hora de Hawaii) i així, al contrari de molts dels qui ho segueixen des del continent aquí encara tenia tota la tarda per endavant. La CNN anava donant els resultats de les enquestes a peu d’urna mentre dinava al “lounge” del hostal on he fet nit però calia anar en compte, perquè si algú obria la porta del magatzem es perdia el senyal “del cable”. Per sort internet ha estat funcionat molt millor del que ho va fer ahir en mig d’una bona tempesta. De mica en mica han anat arribant al “lounge” la resta d’hostes surfistes buscant un lloc on descansar i on connectar-se amb els seus portàtils, mòbils o “tablets”. Hi ha hagut de tot, des dels que estan més o menys al dia de la campanya i cridaven un “Go Ron Paul!” cada cop que el candidat apareixia a la televisió fins als que ens preguntaven si era avui que es votava el president dels EUA. Però no, no és avui.

Tot i l’enrenou avui només s’ha votat a 10 dels 50 estats, el candidat republicà que haurà de combatre Obama de cara a les eleccions de novembre (qui ja va dir que opta a la reelecció). El sistema estableix que cada estat, en funció de la mida i la població, envia un determinat nombre de delegats a la convenció final republicana que es celebra al més d’agost (enguany a Tampa, Florida). Un cop allà cadascun d’aquests delegats donarà el seu vot a un dels candidats que hagin aguantat fins al final l’esgotadora cursa de les primàries, un vot condicionat als resultats i normes de les primàries o caucus del seu estat. En alguns casos el candidat guanyador s’endú tots els vots dels delegats de l’estat, en altres es reparteixen de forma proporcional als resultats i en altres les normes són tant complicades que només els més experts s’atreveixen a projectar el repartiment de delegats. És per això que és fàcil veure resultats lleugerament diferents segons el mitjà que es consulta. I quants delegats s’acabaran decidint avui? Doncs segons la CNN una mica més de 419, és a dir un 36% dels 1144 que calen per guanyar a la convenció final.

A partir d’ara les votacions continuaran a la resta d’estats durant les properes setmanes i mesos fins a completar els 50 que formen la unió. Així, per exemple, fins a finals de març hi ha programats un gran nombre de caucus, on el candidat Ron Paul acostuma a aconseguir bons resultats gràcies a l’entusiasme dels seus seguidors i les particularitats del procés. Al llarg de les properes setmanes també es celebren les primàries als estats d’Alabama i Mississippi, on es creu que Newt Gingrich pot fer-se amb la victòria. Està per veure doncs com es defensen els principals candidats, Mitt Romney i Rick Santorum, en un procés que com més llarg més important és comptar amb  recursos econòmics sufucients (tant per a les despeses de campanya com per als cars minuts publicitaris dels estats amb més població).

Jo acabo el text assegut a la part del darrera d’un cotxe després de seguir el final del superdimarts exclusivament per Twitter. Què voleu que us digui? No ha estat culpa meva. Qui m’acull avui ha insistit que havia de deixar de banda la CNN per unes hores i gaudir de l’oportunitat de compartir una barbacoa en un hangar privat a l’aeroport de Honolulu. Tenia tota la raó del món. A vegades cal saber trobar l’equilibri apropiat per a cada cosa i aquí, els que fan surf, d’això en saben força.

Aliens, natius i bombes atòmiques

(text publicat el 28/02/2012 a www.lavanguardia.com)

"Pueblo" natiu al Bandelier National Monument, New Mexico

Holbrook, Arizona .- Normalment al primer paràgraf intento fer un resum de l’estat per el que acabo de passar on explico les principals essències i característiques, però en aquesta ocasió costarà. A New Mexico les diferents influències es superposen. Si per una banda l’herència dels natius americans es deixa notar a tot arreu definint arquitectura i caràcter, de l’altra no podem oblidar esdeveniments més recents que han passat a la història per la seva transcendència o singularitat (per no dir una altra cosa). Els missioners espanyols hi van arribar des del sud convertint al catolicisme als natius que van trobar-hi, més endavant l’estat va passar a formar part de Mèxic i finalment al 1912 es va acabar incorporant als Estats Units d’Amèrica (enguany n’estan celebrant el centenari). Com és d’esperar cadascuna d’aquestes etapes ha anat deixant la seva empremta, ja sigui en forma de jaciment arqueològic o de laboratori d’investigació nuclear.

Wikipedia Facts: NEW MEXICO

-Resultats 2008: Obama/Biden: 56,91% – McCain/Palin: 41,78%
-El 5è estat en superfície: 315.194 Km2 (9,81 “Catalunyes”)
-El 36è estat en població: 2.059.179 habitants a 2010 (0,27 “Catalunyes”)
-El 45è estat en densitat de població: 6,27 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: The Men Who Stare at Goats / Spaceballs (filmades a)
-Tòpic: L’estat dels cactus i La nova Andalusia

White Sands National Monument, New Mexico

Les espectaculars dunes de sorra blanca del “White Sands National Monument” són la cara amable d’un gran desert dominat per l’exèrcit americà. Aquí és on encara avui en dia es realitzen les proves balístiques de míssils i coets, i on al juliol de 1945 es va provar el dispositiu que marcaria l’inici de l’era atòmica. Si mai us hi deixeu caure, un consell: aneu amb compte amb les indicacions dels GPS, doncs sembla ser que no totes les carreteres són obertes i us podeu trobar que heu de fer una hora i mitja de volta per arribar a l’entrada correcta de la base militar on tenen exposats els diferents tipus de míssils. Coses dels exèrcits i les seves estrictes normes, com les que van experimentar al petit poble de Roswell quan dos anys més tard del test nuclear un “Objecte Volador No Identificat” es va estavellar a una granja propera. Sense temps de saber ben bé què havia passat, els militars van arribar ràpidament a la zona per endur-se totes les evidències. La versió oficial diu que simplement es tractava d’un globus meteorològic però llavors, perquè tant secretisme? Probablement no s’arribarà a saber mai i, tot i que hi haurà qui pensi que hagués estat millor fer una investigació pública i oberta dels fets, segurament el misteri i les especulacions són el millor que podia haver passat pels negocis locals. Especialment per als propietaris del museu dels ovnis i les poques botigues de souvenirs que encara hi queden, que segueixen estirant el mite per vendre productes de baixa qualitat als turistes que encara piquem.

Un alien descansant a Roswell, New Mexico

A la part nord de l’estat és on es fa més evident l’herència nativa, tant de les tribus “Navajo” com de l’anomenada “Pueblo”, on hi ha una gran presència de territoris reservats regulats pels consells tribals. Sovint hi ha instal·lats casinos gràcies a les condicions especials que els atorguen les lleis federals però tot i aquesta important font d’ingressos, en general, el nivell de pobresa és alt i el consum de drogues i l’alcoholisme és força generalitzat. Més enllà delstòpics de les sèries de televisió, aquest és l’estat amb més morts per sobredosi i fins i tot s’està plantejant la possibilitat d’obrir-hi la  que acabaria sent la primera narcosala del país. De fet la força industrial de New Mexico és més aviat baixa i es calcula que per cada dòlar que es recull en impostos en tornen dos en forma d’ajuts i inversions, convertint el diner públic en el principal motor econòmic. Una bona mostra n’és el laboratori nuclear a Los Alamos on als anys quaranta el govern va expropiar les instal·lacions d’una escola privada enmig de les muntanyes per establir-hi un gran centre científic que acabaria produint les primeres bombes atòmiques de la història (les que van detonar a Hiroshima i Nagasaki, que van posar fi a la Segona Guerra Mundial). Un munt de científics especialitzats d’arreu del món van arribar a la zona per treballar-hi i, tot i que ja no s’hi fan proves atòmiques, avui en dia el centre segueix ben actiu per tal d’assegurar el funcionament correcte de l’arsenal nuclear del que disposen els EUA.

Jo de moment continuo la meva ruta cap al oest seguint en alguns trams el traçat de la mítica Ruta 66 fins a Arizona, on avui dimarts s’hi celebren les primàries (juntament amb Michigan). Els dos candidats que segueixen amb possibilitats per acabar sent els nominats han intensificat esforços aquests dies per convèncer als votants republicans. Si bé tot sembla indicar que Arizona s’acabarà decantant per Mitt Romney, les últimes enquestes encara donen una lleuger avantatge a Santorum a Michigan. Passi el que passi els resultats seran claus de cara al “super dimarts” de la setmana que ve en el qual s’espera que la nominació pugui quedar definida.