Don’t mess with Texas

(text publicat el 22/02/2012 a www.lavanguardia.com)

Exposició al Space Center de Houston, Texas

White Sands National Monument, New Mexico .- És literalment impossible recórrer la gran extensió de l’estat de Texas amb el temps que hi he pogut destinar, de fet és el segon més gran només després d’Alaska. Per sort al desembre en vaig poder fer un primer tast amb la visita a Dallas, al nord, en motiu d’un partit dels Cowboys. D’aquesta manera en aquesta ocasió he pogut concentrar la ruta a la part sud, passant per alguns punts que he considerat claus per a entendre el caràcter d’una regió en la que alguns sectors en reclamen la independència respecte els Estats Units.

Wikipedia Facts: TEXAS

-Resultats 2008: Obama/Biden: 43,68% – McCain/Palin: 55,45%
-El 2n estat en superfície: 696.241 Km2 (21,68 “Catalunyes”)
-El 2n estat en població: 25.145.561 habitants a 2010 (3,35 “Catalunyes”)
-El 26è estat en densitat de població: 37,20 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: No Country for Old Men / Apollo13 / (Bonus: Walker, Texas Ranger)
-Tòpic: Lone Star State (L’estat de l’estrella solitària)

Venint de Miami -amb parada inclosa al Mardi Gras de New Orleans– estava clar que la primera destinació a Texas seria Houston (dieu vosaltres la frase o la dic jo?). La capital de l’energia als EUA (bàsicament el petroli i gas natural) és ben famosa per allotjar les grans instal·lacions que hi té la NASA per controlar les missions espacials i entrenar als astronautes. La visita és especialment recomanable per als qui, com jo, els fascina la tecnologia i la ciència en general. Permet veure en primera persona artefactes tant autèntics com el coet Apollo 18, que mai va ser llançat a l’espai per falta de pressupost, o la última càpsula de les missions Apollo en tornar a la Terra . Per als més mitòmans (aquí també m’hi compto) menció especial al pas per la sala de control de missions que tantes vegades hem vist en imatges, o la possibilitat de tocar una de les 8 úniques roques lunars al món en exhibició.

"El Alamo" a San Antonio, Texas

Seguint la ruta cap al oest era obligada una ràpida parada a Sant Antonio, on es poden visitar les missions espanyoles que van protagonitzar bona part de la història de la independència de Texas respecte Mèxic. La més famosa és la del Alamo, doncs allí s’hi va produir la batalla que va acabar inspirant i animant a la resta de tropes fins a la victòria final. Però aquí les grans distàncies no perdonen, així que no hi va haver temps per massa més. La meva intuïció em deia que valia la pena destinar tres dies a visitar un dels parcs nacionals més grans però menys visitats del país, el “Big Bend”. Vaig encertar de ple. Tenint sempre present l’agulla del dipòsit de benzina (i omplint el tanc a cada gasolinera del camí) em vaig afartar de fer milles endinsant-me al desert tot deixant enrere la civilització. Un cop hi vaig arribar vaig descobrir que tot i estar envoltat d’un paisatge de pel·lícula, res va ser més interessant que escoltar les històries dels qui per un motiu o altre han decidit conviure amb les dures condicions del desert.

El pic de Guadalupe i "El Capitàn", els punts més elevats de Texas

Mentrestant, hi ha hagut ben poques novetats pel que fa a la campanya electoral que acabarà triant qui s’enfrontarà a Obama. La propera data clau és la setmana vinent, amb les primàries d’Arizona i Michigan, amb especial importància de les segones doncs és l’estat on va néixer Mitt Romney i del qual el seu pare en va ser governador. Una derrota aquí a favor del candidat ultra-conservador Rick Santorum deixaria força tocades les possibilitats de Mitt, al qual ara per ara les enquestes no li són massa favorables. Així Romney centra ara la seva estratègia en intentar fer-se valdre com l’únic candidat republicà capaç de combatre Obama. La qüestió és que segurament quelcom de cert hi ha, doncs fins i tot hi ha alguns demòcrates que estan fent campanya a favor de Santorum perquè creuen que no podrà convèncer prou votants a les eleccions de Novembre. Això sí, tot sembla indicar que serà l’un o l’altre, doncs ni Ron Paul ni Newt Gingrich compten hores d’ara amb els suports necessàris.

El meu recorregut per Texas l’he acabat a El Paso. És una de les ciutats més segures i amb menys homicidis dels EUA tot i estar ben enganxada a la ciutat mexicana de Juárez, considerada la ciutat més perillosa del món. La presència de la frontera es deixa notar i de fet a les carreteres hi ha instal·lats controls d’immigració que aturen a tots els vehicles per demanar els papers. A mi de moment me n’ha tocat passar tres, tot i que suposo que algun més em trobaré passant per New Mexico i Arizona camí de California. Crec que per a les properes setmanes m’esperen un munt de paisatges desèrtics… De moment ja n’he visitat el primer a New Mexico, on he trobat un lloc molt especial per escriure aquest post (offline) tot esperant la posta de sol.

Florida, segona part: Miami Beach, caimans i altres bestioles

(text publicat el 14/02/2012 a www.lavanguardia.com)

Vistes del "downtown" de Miami

Houston, Texas .- Hi ha una anomalia a l’estat de Florida, una zona en la que el continu espai-temps funciona de forma diferent a la resta dels Estats Units. Estic exagerant, sí, però és que el xoc va ser important quan al entrar al supermercat la caixera es va dirigir a mi directament en espanyol mentre jo mirava de reüll una còpia de la revista “¡Hola!” amb Jesulín de Ubrique a la portada. A Miami (o més concretament a Miami Beach) els referents canvien. Cartells i diaris en espanyol, restaurants de menjar cubà, emissores de música llatina, Estrella Damm a les botigues i cervesa Mahou al locals de “montaditos”. Segurament hi va contribuir ser acollit per un català amb un munt d’amics espanyols a la ciutat, però la influència hispana és tant important allà que fins i tot diria que un no necessita l’anglès per moure’s amb normalitat per la ciutat.

M’agradaria poder-vos fer una mica d’enveja i dir que em vaig passar els dies prenent el sol a alguna platja o fent barbacoes en mànigues de camisa, mentre a Catalunya us pelàveu de fred. El cert però és que va estar plovent durant quasi tota la meva estada allà i l’única estona en que la pluja semblava que no era una amenaça, la vaig aprofitar per fer quatre fotos de la ciutat i visitar Little Habana. Com és ben conegut, el sud de Florida és el refugi de milers de cubans exiliats que no combreguen amb les idees de Fidel Castro i molts d’ells es van concentrar en un barri que avui en dia encara conserva detalls força pintorescs. Per descomptat que ara ja no és el que un dia va ser, però trobar-se tot de gent jugant al dominó en una plaça, o una estrella de Julio Iglesias a l’estil del passeig de la fama de Hollywood te’n dóna una idea.

Jugant al dominó a Little Habana

La pluja també pot arribar a ser divertida, si més no entretinguda. El dia en que vaig decidir visitar el parc nacional dels Everglades, al sud de la península, el temps va ser ridículament variable. Per començar feia calor, humitat i una mica de sol; així que sense aire condicionat al cotxe semblava bona idea obrir la capota i deixar circular l’aire amb més llibertat. Però no. El clima subtropical ens va tenir ben ocupats amb ruixats intensos de cinc minuts, seguits d’un sol espaterrant. Literalment era possible veure venir la pluja, cosa que no va anar gens malament per anticipar refugis. En tot cas això no va impedir poder veure l’atracció principal del parc, els caimans. Aquest és un bon moment de l’any per veure’n i, entre ruixat i ruixat, vam poder gaudir -des d’una distància que semblava poc prudencial- d’exemplars realment espectaculars.

"Gators" al Parc Nacional dels Everglades

També és un bon moment per un altre tipus de bestioles ferotges, concretament les polítiques. Si bé Mitt Romney segueix sent per a molts el favorit per a guanyar la nominació, Newt Gingrich insisteix en que no afluixarà fins a la convenció d’Agost mentre Rick Santorum no deixa de sumar suports. Si semblava que Mitt ho tenia tot encaminat, la setmana passada se li van torçar els plans al perdre en tres estats on Santorum va acabar convencent als votants conservadors. Les victòries es poden considerar simbòliques, especialment a Missouri on per problemes amb les dates no hi havia representants en joc, però envien un missatge molt important setmanes abans del “super-dimarts” (en que fins a onze estats celebren les primàries i caucus). La qüestió és si Santorum podrà aguantar la inèrcia ascendent o acabarà caient com ha passat amb els altres candidats que en un moment o altre han despuntat. En tot cas Santorum té al seu favor no canviar d’opinió “segons bufa el vent”, i ser especialment consistent amb els valors conservadors i religiosos. De moment sembla que hi ha campanya per estona, i molts ja esperen els anuncis amb missatges agressius de Mitt Romney contra Rick Santorum seguint l’estil utilitzat a Florida contra Newt. Sincerament, espero que no comencin “Googlejant-ne” el cognom…

Florida, primera part: Cotxes, Dalí, i Super Bowl

(text publicat el 07/02/2012 a www.lavanguardia.com)

Platja de Daytona

Miami, Florida .- Sol, gent gran i en Micky Mouse. Per descomptat Florida no és només això, encara que segurament és el primer que us pot venir al cap quan sentiu el nom. En realitat també també té cocodrils. Bromes a banda, aquest és un dels estats més grans i amb més població de tots els que visitaré i això es nota també amb la diversitat cultural i les nombroses ofertes d’oci que ofereix. El sud potser està ben dominat per la influència llatina, però a la meitat nord encara hi ha espai per alguns tòpics clàssics americans. Concretament a Daytona Beach ho vaig poder experimentar intensament en un sol dia. Conduir per la platja com si fos un carrer més de la ciutat, assistir a missa sense ni tan sols baixar del cotxe, anar a les carreres al mític “Speedway” i acabar el diumenge dormint en un vaixell de vela atracat a les aigües del Atlàntic. De pel·lícula.

Wikipedia Facts: FLORIDA
-Resultats 2008: Obama/Biden: 51,03% – McCain/Palin: 48,22%
-El 22è estat en superfície: 170.304 Km2 (5,30 “Catalunyes”)
-El 4rt estat en població: 18.801.310 habitants a 2010 (2,51 “Catalunyes”)
-El 10è estat en densitat de població: 135,4 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Scarface / Miami Vice
-Tòpic: L’estat de les taronges, els cocodrils i els huracans (també el de la 3a edat)

Walt Disney World, al centre de Florida

A pocs estats s’explota tant el bon temps com aquí. El clima sub-tropical proporciona unes temperatures màximes entre els 24 i els 33 graus (Celcius) que atrauen durant tot l’any turistes que busquen sol i refugi del fred. Als mesos d’hivern és fàcil veure “Snow Birds” -ocells de neu- dels estats del nord i Canadà, que aprofiten uns dies de vacances per oblidar-se d’haver de retirar la neu del jardí per poder sortir de casa. Segurament per això en Walt Disney va decidir comprar aquí als anys 60 una gran àrea de terreny, sumant petites propietats que eren adquirides per “empreses tapadora” a fi d’evitar l’especulació. Així finalment va poder iniciar el seu ambiciós projecte construint un gran (enorme) complex d’oci format actualment per quatre parcs temàtics, dos parcs aquàtics, desenes d’hotels, camps de golf, centres comercials i fins i tot un petit circuit de carreres. I tot en una atmosfera protectora de somnis, desitjos i fantasia (dibuixos animats, tot ben net i cuidat, i amabilitat extrema dels treballadors). El projecte és tant complet que fins i tot va arribar a incloure el que avui en dia és la població de Celebration, un espai residencial de luxe amb cases espectaculars en el que pots ser multat si no tens el jardí ben arreglat. Per descomptat, com a bon aficionat als parcs temàtics que sóc, no vaig poder resistir la temptació de visitar (de nou) la que deu ser la major concentració d’atraccions del món. I abans de seguir baixant, parada obligada per fer una visita pendent des de fa molts anys: el “Dalí Museum” de Saint Petersburg. Una de les col·leccions més importants del món del geni, amb alguns dels quadres més espectaculars, en un edifici nou de trinca que els hi sap treure rendiment.

Edifici del "Dalí Museum" a Saint Petersburg

I mentrestant la cursa presidencial ha anat continuant. Mitt Romney es va endur la setmana passada dues victòries consecutives, a les primàries de Florida i als caucus de Nevada. Ara tot convida a pensar que l’ex-governador de Massachusetts ho té ben fàcil per acabar sent el nominat republicà, però abans haurà de seguir combatent un agressiu Newt i les bones relacions que Santorum manté amb els líders religiosos conservadors (amb molta influència a alguns estats). En tot cas, reptes relativament senzills si tenim en compte els poderosos recursos amb que compta. Jo de moment centraré les meves visites a la punta sud de Florida, ciutat de Miami inclosa. D’entrada us puc dir que a l’arribada em va semblar haver entrat a un país diferent al que he estat visitant durant tres mesos, es clar que veure la Super Bowl a casa d’un noi francès amb convidats d’arreu del món tampoc va acabar d’ajudar. Per cert, potser ja sabreu que la van guanyar els New York Giants, el mateix equip que aquesta temporada s’ha encarregat d’eliminar els meus estimats Cowboys i 49ers.

Or, grans marques i baralles a les ones

(text publicat el 31/01/2012 a www.lavanguardia.com)

Antigues mines d'or a Dahlonega

Daytona Beach, Florida .- Tot i que teòricament aquest estat me l’havia de prendre amb calma, el meu pas per Georgia ha estat un vist i no vist. Només cinc dies que van començar duent el cotxe al taller a Athens, una ciutat que em va servir de base per fer una visita que va superar amb escreix totes les expectatives. A només una hora i mitja de carretera (aquí això és un no res) hi ha el petit poble de Dahlonega, on al 1828 es va produir la primera “febre de l’or” dels Estats Units. Avui en dia les antigues mines només serveixen per extreure els doblons dels turistes que trien fer una visita guiada al seu interior, quelcom totalment recomanable. Sobretot si, a més, qui et fa de guia és tot un campió buscant or i te’n fa unes classes particulars. Es clar que, més que l’or, a alguns potser us interessa més saber que en el club “40 Wats” d’Athens van començar a tocar grups com els R.E.M… jo és que sóc més de pel·lícules.

Wikipedia Facts: GEORGIA

-Resultats 2008: Obama/Biden: 46,99% – McCain/Palin: 52,20%
-El 24è estat en superfície: 153.909 Km2 (4,79 “Catalunyes”)
-El 9è estat en població: 9.687.653 habitants a 2010 (1,29 “Catalunyes”)
-El 18è estat en densitat de població: 54,59 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Gone with the Wind / Ray
-Tòpic: La “Yankeelandia” del sud – L’estat dels préssecs

Seu de la CNN a Atlanta

Pràcticament la resta del temps l’he passat a Atlanta, la capital de l’estat, on dues grans -gegants- corporacions hi tenen la seu. Ted Turner hi va crear al 1980 la CNN (Cable News Network) considerada avui la cadena de notícies més reconeguda a nivell mundial. Els estudis estan ubicats en un gran edifici que anteriorment havia estat un parc d’atraccions sota cobert, i a la part central es pot veure en una pantalla gegant la CNN (òbviament) mentre fas un mos en un dels molts restaurants. Justament aquell vespre la cadena retransmetia un dels molts debats republicans de la campanya, així que vaig poder posar-me al dia de l’actualitat política sense necessitat de disposar de “cable”, que aquí tots els canals de notícies 24h son de pagament. L’altre gegant de la ciutat és la Coca-Cola però, a banda de l’oportunitat de tastar begudes d’arreu del món, no us perdreu gran cosa si us salteu la visita. Tot té un punt d’anunci constant que, honestament, no entenc com suporten els que hi treballen sense acabar com un llum.

Aquests dies la campanya s’està tornant força agressiva, especialment entre Mitt Romney i Newt Gingrich. Els atacs son constants, ja sigui per la quantitat d’impostos que paguen com per el seu passat polític o en el sector privat. Molts diuen que Newt s’ho juga tot a una carta a les properes primàries a Florida, i està apostant fort per aprofitar la inèrcia resultant d’haver guanyat les últimes primàries de South Carolina. Romney ho sap i per descomptat no vol deixar escapar l’oportunitat de quedar-se sense rivals, en una cursa on cada batalla requereix un munt de recursos econòmics. De moment Romney sembla comptar amb cert avantatge per a les primàries d’aquesta setmana a un dels estats més poblats dels EUA, i per tant amb més representats de cara a la convenció final.

Tomba del Dr. Martin Luther King a Atlanta

Però entre tants atacs mitjançant anuncis de dubtós gust -en els fins i tot utilitzen música tètrica quan parlen del rival- la gent em comenta que se sent allunyada de la política. Certament, si no segueixes a diari les informacions és fàcil perdre’s en el mar de crítiques. Falten idees i valors. Visitant el memorial al lloc de naixement del Dr Martin Luther King a Atlanta vaig sentir clarament el contrast (tot i que el Dr King no intentava en cap cas ser el candidat del partit republicà). Esperem que més aviat que tard comenci a definir-se qui acabarà enfrontant-se a Obama, amb una mica de sort serà la manera de que es parli més de propostes que d’atacs. O potser no. Potser només estic sent ingenu i canviaran de contrincant sense canviar d’estratègia.

Primàries i batalles que fan història

(text publicat el 23/01/2012 a www.lavanguardia.com)

Platja de Myrtle Beach

Westminster, South Carolina .- Aquesta ha estat una setmana intensa com poques, seguint de ben aprop els actes de les primàries, i intentant visitar els principals “atractius” de l’estat on va començar la guerra civil americana. El descans previ no ha estat suficient i l’acabo amb els ulls a mig tancar, content de les experiències viscudes. Les limitacions lògiques del projecte fan que només a South Carolina puguin coincidir plenament primàries i ruta, així que els esforços crec que estan prou justificats.

Wikipedia Facts: SOUTH CAROLINA

-Resultats 2008: Obama/Biden: 44,90% – McCain/Palin: 53,87%
-El 40è estat en superfície: 82.931 Km2 (2,58 “Catalunyes”)
-El 24è estat en població: 4.625.384 habitants a 2010 (0,62 “Catalunyes”)
-El 22è estat en densitat de població: 55,37 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Glory
-Tòpic: L’estat on es va iniciar la guerra civil – Destí de vacances

L’entrada a l’estat va ser espectacular, amb una primera parada directe al centre de convencions de Myrtle Beach. Sense visita a la ciutat o la costa (més tard ja descobriria quetampoc em perdia res) i amb un objectiu clar: el debat de dilluns a Fox News amb els cinc candidats republicans que en aquell moment es disputaven les primàries. Premsa a dojo, bona organització i bones possibilitats de ser a prop dels protagonistes gràcies als actes previs (i posteriors) al debat. Poder mirar als ulls dels diferents candidats no va tenir preu i crec que va canviar força la impressió a nivell personal que tinc de cadascun d’ells (idees polítiques a banda). Em va agradar Rick Perry amb la seva actitud texana, Santorum no deixava de mirar a terra amb cara trista (o cansada), i per Newt la sensació és de prepotència (a banda de que va fer força tard). Ron Paul desprèn honestedat i naturalitat, potser el motiu per el qual aconsegueix connectar amb tants joves i gent cansada de la política convencional, i per al que fa Mitt Romney… confirmo la sensació de fredor i falta de passió que tants li critiquen. Impagable va ser també la possibilitat d’accedir posteriorment a la “Spin Room”, on els candidats -o els seus representants- es troben amb la premsa per tal de defensar la seva actuació un cop acabat el debat.

La "Spin Room"

Tot plegat van ser més de 12 hores anant amunt i avall, amb un munt d’estones d’empeus esperant als candidats, i sense possibilitats de fer el “guiri” per la zona. Estava clar que el proper debat programat per només tres dies després a la CNN (i sense Rick Perry, a l’abandonar la cursa tres dies després) el deixaria per als professionals. Tot indicava que la població de Charleston s’ho valia i no només de debats van les primàries. De fet crec que vaig aconseguir un bon equilibri combinant els actes de campanya amb les passejades pel nucli antic o concerts de rock a bars solitaris dels afores. Fins i tot hi va haver un moment per assistir al Festival de la Comèdia de Charleston que, curiosament, coincideix en dates amb les primàries. L’esperada visita al Fort Sumter -el lloc on es va iniciar la primera batalla que va acabar originant la guerra civil americana- va servir per tancar l’estada a Charleston el mateixdia de les votacions, just abans de marxar cap on els principals candidats es reunien per celebrar els resultats obtinguts.

Interior del "Fort Sumter"

Fidel a les meves intencions inicials em vaig dirigir al local que la gent de Mitt Romney havia llogat a Columbia per a celebrar la “election night”, però us puc assegurar que a l’ambient s’hi respiraven poques ganes de celebració. Els resultats encara eren provisionals però tot semblava indicar una victòria per sorpresa de Newt Gingrich. Potser per això, amb un to poc amigable, em van acabar indicant que si no m’agradava haver-me de quedar a la sala de premsa sense accés al lloc on es celebrava l’acte principal… me’n podia anar a algun altre lloc. Dit i fet.

Newt es dirigeix a la premsa i als seus seguidors

L’hotel Hilton de Columbia no podia estar més a vessar de seguidors, voluntaris i premsa (molta premsa). Cal dir que hi havia un “catering” prou decent, però sens dubte el que tothom volia era estar a prop del que en aquell moment ja se sabia que era el guanyador de les primàries de South Carolina. Un Dj intentava animar una audiència acalorada i atapeïda en una sala d’actes que es va quedar més que petita, però tot i això l’espera es va fer molt llarga. No va ser fins al cap de poc més d’una hora d’arribar que els cabells blancs del candidat s’endevinaven entre un núvol format per centenars de càmeres i mòbils immortalitzant el moment, el moment de glòria de Newt. El  candidat semblava fora de la cursa fa només unes setmanes quan, després de pujar de forma meteòrica per uns dies a les enquestes, va quedar quart als dos primers comicis. Ara gaudirà d’una segona oportunitat.

Aquí tothom diu que “South Carolina escull presidents” però en aquesta ocasió ningú s’atreveix a utilitzar el tòpic, doncs la cursa segueix més oberta que mai a l’espera del que pugui passar a finals de mes a Florida (el proper estat amb primàries). De moment jo intentaré prendre’m l’estat de Georgia amb un pel més de calma, per intentar arribar-hi en condicions i no acabar com el meu estimat PT Cruiser. Sembla que a ell també l’ha afectat el ritme i ara el motor ha decidit que no vol passar de les 2.500 revolucions per minut, caldrà doncs passar pel taller.